La Gran Fam del 2008

En un article a Monthly Review, Fred Magdoff es refereix a l’actual crisi alimentària, larvada de fa dos anys, i propiciada per un augment de preus dels aliments com la Gran Fam del 2008.

L’actual crisi té com a rerefons l’existència d’un problema alimentari crònic. La fam afecta directament 1.000 milions de persones, als quals cal sumar uns 2.000 milions que, sense arribar a l’extrem de la fam, es troba en aquella situació definida com a inseguretat alimentària. Malgrat tot, aquesta situació crònica no es correspon a una deficient producció, com ho mostren la coexistència de malnutrició i d’excedents agrícoles. El problema alimentari es manifesta d’una forma doble: agudament en fam relacionades sobretot amb conflictes bèl·lics i amb col·lapses econòmics, i crònicament en una situació de malnutrició continuada que es manifesta en problemes de desenvolupament físic i intel·lectual i en una més gran susceptibilitat a malalties per una depleció del sistema immunitari. La taxa de mortalitat infantil lligada a una alimentació deficient (18.000 casos diaris) s’associa majoritàriament amb la malnutrició crònica.

Magdoff, nord-americà, recorda en el seu article que als Estats Units 35 milions de persones viuen en situacions d’inseguretat alimentària: si no fos per l’existència d’una xarxa caritativa d’ajut (pública i privada) la fam camparia fins i tot en els centres del món capitalista. En la perifèria aquestes xarxes d’ajut són molt més febles i, sovint, ni tan sols existeixen. És en la perifèria, doncs, on l’augment dels preus alimentaris (un 14% el 2006; un 37% el 2007) s’ha traduït en un agreujament de la crisi alimentària crònica. Àrees relativament poc afectades per la carestia aliemntària s’hi veuen ara afectades de prop; en llocs on tan sols les capes més desafavorides hi eren afectades ara ho són fins i tot les capes populars més ben situades.

Les causes de la pujada de preus de les principals collites serien:

– l’augment del preu del petroli i, per tant, del combustible emprat per a usos agrícoles. A això cal afegir l’augment del preu dels fertilitzants químics (en el valor dels nitrats cal afegir el valor del combustible emprat en la fixació industrial de gas nitrogen) i el d’altres articles necessaris per al cultiu (pesticides, herbicides, etc.) i per a les activitats de transformació dels productes alimentaris. No es pot menysprear el fet que una part important de collites abans destinades pràcticament de forma exclusiva a l’alimentació humana i animal, es dedica ara a la fabricació de biocombustibles (p. ex., als EUA un 20% de la collita de panís serví per a l’obtenció d’etanol).

– l’augment de la participació de productes animals en la dieta mitjana. Fer passar més flux energètic a través d’un nivell tròfic intermedi (és a dir el consum de productes animals per comptes de productes vegetals) implica una pèrdua d’eficiència en la transformació d’energia en nutrients. Magdoff recorda que entre el 1961 i el 2007 el consum per càpita de carn s’ha doblat. Una reducció del consum de carn i d’altres productes animals en els països més desenvolupats (on la el consum per càpita se supera amb escreix) ajudaria a pal·liar a aquest efecte (i, alhora, a combatre l’altre gran epidèmia alimentària mundial: l’obesitat).

– l’augment del comerç internacional d’aliments (mesurat en volum, i en distància mitjana recorreguda pels productes alimentaris del lloc de producció al lloc de consum) és, gens paradoxalment, una altra causa de l’augment de preus. Una de les raons per la intensificació del comerç alimentari mundial ha estat la destrucció de terres extraordinàriament fèrtils que implica el creixement urbanístic i de sòl industrial (p. ex., la destrucció d’arrossars a Xina i Vietnam). El fet que la població urbana hagi crescut en general, com també ha crescut el percentatge de població dissociat de la producció agrícola de subsistència, fa que la població dels països en vies de desenvolupament sigui més susceptible als moviments de mercat.

Els tres grups de causes citades semblen ineluctables. Hi ha, a més, factors lligats a fets contingents com la sequera australiana (que afectà la producció de blat), el cicló que afecta la collita d’arròs de Bengala, etc. Però aquests factors podrien (tampoc no en tenim una seguretat ferma) considerar-se com a estructurals si s’associen a l’actual canvi climàtic.

Madgoff esmenta, encara, una altra línia causal. L’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units s’ha degut en part a la crisi hipotecària i, en menor grau, també s’ha donat la raó inversa (la crisi hipotecària s’ha alimentat per la reducció de transaccions en el mercat immobiliari). El capital mundial s’havia refugiat en els mercats financer i immobiliari tot defugint la manca relativa de rendibilitat de les inversions industrials. Ara tornen els moviments, però en aquesta ocasió cap al mercat de futurs i, particularment, el de futurs alimentaris (que esdevé atractiu justament pels processos abans descrits). L’acaparament d’aliments també es veu encoratjat per la tendència sostinguda a l’alça dels preus. La situació de ‘carestia alimentària’ afavoreix també en general els balanços de resultats de tot el sector alimentari. Però Magdoff recorda que l’esclat previsible d’aquesta ‘bombolla de les mercaderies alimentàries’ només pal·liaria l’alça de preus.

Magdoff fa una crida a un capgirament total de la política agrària actual, amb la creació d’horts urbans, el sosteniment a unes pràctiques agrícoles respectuoses amb el sòl i amb l’entorn, etc. Però és conscient que, en el fons, la qüestió és una qüestió de poder.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *