La conjectura de la indetectabilitat, la hipòtesi de la simulació i la navalla d’Occam

Aconsellen els filòsofs, des dels més antics fins a Wittgenstein que d'allò que no podem saber no hauríem de parlar-hi (wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). Tot i amb tot, en parlar fa de dos dies dels límits de la humanitat, em vaig deixar al pap dos aspectes incòmodes. El primer té a veure amb les dimensions de l'univers i la probabilitat que hi evolucioni una civilització de gran embàlum, d'abast galàctic o intergalàctic. El segon té a veure amb el desenvolupament, en el marc d'una civilització més modesta, d'abast planetari, d'eines de simulació de la realitat. Suposem que a la primera qüestió responem que la probabilitat és 1: on és la suposada civilització galàctica de la nostra galàxia? Els defensors de la 'conjectura de la indetectabilitat' dirien que aital civilització existeix, però que no la detectem, de la mateixa forma que els goril·les no són conscients de l'abast real de la civilització humana que els hi fa la guitza i els porta pel camí de l'extinció. De la segona qüestió, en resulta la idea de si no viurem nosaltres realment en una simulació molt depurada.[@more@]

La conjectura de la indetectabilitat

En l'Antiguitat era moneda corrent pensar en habitants hipotètics a la Lluna, al Sol i a tots els planetes. En comprendre la natura d'aquests astres, paulatinament, hom va anar descartant l'existència de civilitzacions a tots i cadascun dels altres astres del Sistema Solar. Modernament, la manca de resultats dels projectes SETI permet afirmar, si més no, que la densitat de civilitzacions tecnològiques a la galàxia és ben baixa.

Hi ha, però, una resposta alternativa. Hi ha, per tot l'univers civilitzacions en tots els estatges imaginables de desenvolupament (escala de Kardashev). Però, amb la nostra tecnologia, únicament seríem capaços de detectar i comprendre les civilitzacions situades a una escala similar a la nostra. Una civilització molt avançada, que hagués passat per un enorme procés d'artificialització i automatització, amb un alt grau d'optimització dels recursos, se'ns podria passar per alt. Al capdavall una civilització d'aquestes característiques es mouria amb un ritme lentíssim en comparació al nostre ritme. La intercomunicació entre la civilització dominant a la Via Làctia i la nostra civilització, doncs, seria impossible. O bé, si fos possible, no seria desitjable per la civilització dominant, la qual no tindria res a rebre de nosaltres o bé s'estimaria més de deixar-nos en un estadi natural, com si fóssim una mena de reserva biològica planetària. Hi ha, és clar, però, qui va més lluny i considera que de reserva res, i que cal pensar en el nostre planeta com un experiment gegantí.

 

Un excel·lent resum dels supòsits de la conjectura de la indetectabilitat el podem trobar en aquest article de Beatriz Gato Rivera (a la foto), de l'any 2003.

La hipòtesi de la simulació

Allà on acaba la conjectura de la indetectabilitat comença la hipòtesi de la simulació. En la hipòtesi de l'experiment alienígena, som criatures manipulades per una civilització extraplanetària. En la hipòtesi de la simulació, no tan sols el nostre planeta, sinó tota la nostra realitat exterior, és una simulació dissenyada i alimentada des d'un altre pla d'existència. Dit d'una altra manera, la nostra realitat és una simulació dins d'una realitat més real.

Nick Bostrom (*1973) ha estat un dels popularitzadors més recents d'aquesta hipòtesi. Per Bostrom únicament hi ha tres possibilitats:

1. Gairebé cap civilització assoleix un nivell tecnològic capaç de produir realitats simulades.

2. Gairebé cap civilització que assoleix aquest estadi tecnològic produirà una realitat simulada, ja sigui per motius econòmics (despesa necessària) o per motius ètics.

3. El món que experimentem és una simulació dissenyada des d'una realitat exterior.

Fet i fet, la línia d'argumentació recorda a la de la conjectura d'indetectabilitat:

– en la conjectura d'indetectabilitat hom espera que, si més no, una fracció de les civilitzacions existents en una galàxia pugui desenvolupar tecnologies eficients de transport interestel·lar.

– en la hipòtesi de la simulació hom espera que, si més no, una fracció de les civilitzacions existents en una galàxia pugui desenvolupar tecnologies de simulació o de realitat virtual.

Donada la nostra evolució tecnològica és evident que l'adquisició de la tecnologia de realitat virtual és molt més a la mà (qüestió de dècades o segles) que la colonització de la galàxia (qüestió de milenis o de milions d'anys, segons les estimacions).

D'altra banda, les dues hipòtesis entronquen en un altre aspecte. Pensar que som la primera civilització en aquesta galàxia, o que som els primers creadors d'una sèrie d'universos simulats, és pensar-nos en una posició privilegiada. I ja vam veure com Copèrnic i Darwin, entre molts d'altres, van esmicolar els abans tan assumits geocentrisme i antropocentrisme. Per evitar-nos desenganys, més val no bandejar, de principi, aquestes hipòtesis.

 

Nick Bostrom, nascut el 1973, participà el 1998 en la fundació de la World Transhumanist Association

La navalla d'Occam

Certament, hom pot conjurar la navalla d'Occam per retallar, de moment, civilitzacions galàctics i simuladors exteriors. Si de debò existeixen, malgrat tots els esforços que facin, alguna pista deixaran. El dia que un seguit de pistes requereixin manegar aquestes hipòtesis ja hi recorrerem a elles. De mentres, però, no són absents d'interès, car retraten les pors i les aspiracions de les nostres societats contemporànies.

Occam deia "frustra fit per plura quod potest fieri per pauciora" i "numquam ponenda est pluralitas sine necessitate. És a dir que no cal incloure en la discussió entitats si no les necessitem. Al capdavall, la legitimitat de la conjectura de la indetectabilitat de civilitzacions superiors com la hipòtesi de la simulació, no és superior a d'altres hipòtesis menys atractives:

– La teva sensació, amic lector, podria assolir-se, amb una tecnologia adient, si hom hagués col·locat el teu cervell en un bany d'òrgans, i el connectés de forma adient a estimuladors informàtics.

– Una divinitat multipotent qualsevol podria haver creat l'univers dijous passat, juntament amb totes les memòries que tenim de temps falsament passats.

Doncs això, entia non sunt multiplicanda praeter necessitatem. O com deia Laplace a Napoléon, Je n'avais pas besoin de cette hypothèse-là. És per això i per res més que som ateus.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada