Internacional: No ha estat fins als darrers dies, amb el nou atac de la Unió de Forces per la Democràcia i el Desenvolupament (UFDD) i els seus aliats a N'Djamena, que la guerra del Txad ha tornat als titulars de la premsa internacional i, especialment, a la premsa francesa. Aquest atac no es pot deslligar del conflicte que viu l'estat txadià des del 18 de desembre del 2005. Un conflicte que tampoc no es pot entendre sense una visió conjunta dels estats txadià i sudanès, i del paper de les pugnes inter-imperialistes que tenen lloc a l'Àfrica central i del nord. Dit això, en la mesura que les forces en conflicte plantegen únicament qui gestionarà l'estat txadià, tampoc no cal fer gaires giragonses. Els dirigents en conflicte empren lleialtats nacionals i gentilícies, però sempre es presenten com a valedors del Txad (o del Sudan, segons sigui el cas). Tots apel•len a la democràcia i a l'estabilitat del país, i a la seva obertura econòmica.[@more@]
Un resum de més de dos anys de guerra
El desembre del 2005 el conflicte del Darfur es va estendre al Txad. Les tropes oficialistes txadianes van entrar en combat amb les forces opositores txadianes Reagrupament per la Democràcia i la Llibertat (RDL, format l'agost del 2005) i el Sòcol pel Canvi, la Unitat i la Democràcia (SCUD, format l'octubre del 2005) que, segons fonts oficialistes txadianes, comptava amb el suport de milícies afro-àrabs d'origen sudanès (janjavid). Contràriament, les fonts oficialistes sudaneses acusaven les tropes oficialistes txadianes de donar suport als grups que després s'integrarien en l'Aliança de Forces Revolucionàries del Sudan Occidental. La crisi va conduir a una breu guerra txadiano-sudanesa, però aviat el conflicte inter-estatal es va escindir de nou en els dos conflictes intra-estatals. El govern sudanès caracteritzà el conflicte intra-txadià com un "motí de l'exèrcit" contra el president Idriss Déby.
Un dels casus belli adduïts pel RDL i SCUD fou la reforma constitucional feta uns mesos abans, gràcies a la qual Idriss Déby podria presentar-se a un tercer mandat presidencial consecutiu. L'oposició acusava Déby i el seu entorn de cleptòcrates aferrats al poder, enriquits gràcies a les concessions petrolieres en territori txadià.
Arran de l'inici del conflicte armat obert, RDL i SCUD s'uniren en el Front Unit pel Canvi Democràtic (FUC), que quedà sota la direcció a Mahamat Nour. Les accions militars més importants tingueren lloc a Adré (18 de desembre del 2005) i a Borota (6 de gener del 2006).
Líbia va intervindre activament com a mediador entre les parts en conflicte i, el 8 de febrer del 2006, se signava l'Acord de Trípoli. Però el conflicte, en el qual havien mort més de 600 persones, va reproduir-se el més d'abril. L'acord ja havia estat denunciat d'entrada pel FUC, que havia vist com les seves demandes fonamentals (la renúncia de Déby, un període provisional de dos anys fins a fer noves eleccions nacionals) havien estat eliminades o modificades del text final. El mes d'abril començaren de nou els atacs milicians a l'est del Txad, que culminaren en un atac frustrat a N'Djamena.
El 3 de maig del 2006 se celebraren eleccions presidencials al Txad, amb boicot de pràcticament totes les forces opositores, i amb la victòria de Déby. El desembre del 2006, després de mesos d'ascens de l'activitat del FUC a gran part del país (inclosa la regió de N'Djamena), se signà un nou acord de pau entre el govern txadià i el FUC. Com a conseqüència d'aquest acord, el màxim dirigent del FUC, Mahamat Nour, s'integrà al govern de Déby com a ministre de defensa (març del 2007). Però si Déby guanyava alguns aliats, també en perdia nombrosos partidaris, civils i militars. Molts dels nous opositors han citat la corrupció de la família Déby (en particular la d'un dels fills del president, Brahim, que va morir el 2 de juliol del 2007 a París en circumstàncies poc clares).
Si bé l'oposició contra Déby havia crescut, també ho havia fet la seva divisió. Al FUC en crisi, calia sumar les Forces Unides pel Desenvolupament i la Democràcia (UFDD), Reagrupament de Forces pel Canvi (RFC) i Acord Nacional del Txad (CNT). El mes d'octubre aquestes quatre forces van arribar a un acord entre elles per negociar amb el govern txadià. Però llavors el conflicte es va estendre, i va prendre les característiques de pugna entre els zaghawa i els tama. Els zaghawa donen suport majoritari al govern d'Idriss Déby, mentre que els tama en són majoritàriament crítics. L'entorn de Déby acusà al FUC i, sobretot, al govern sudanès, d'atiar els tama "contra el govern txadià".
El 26 d'octubre del 2007, no obstant, es va signar un acord de pau entre el govern sudanès i el Moviment per la Resistència i el Canvi (MRC) i el CNT, a més de dues altres formacions escindides del FUC.
La UFDD, format al voltant de Mahamat Nouri (no confondre amb Mahamat Nour integrat al govern de Déby), mantingué l'oposició contra Déby i denuncià els atacs militars de novembre.
El 30 de novembre del 2007, la UFDD declarà "l'estat de guerra" contra les forces militars forasteres (en referència a les tropes franceses, amb presència perenne, i a les forces multinacionals desplegades amb motiu de la guerra de Darfur).
Una nova fase de la guerra s'ha assolit aquests dies, amb el ràpid atac de la UFDD i dels seus aliats (la UFDD-Fonamental de Timane Erdimi i el RFC d'Aboud Mackaye) contra les forces governamentals a N'Djamena. El 2 de febrer, les primeres unitats militars d'aquesta coalició (una columna de 300 vehicles, i amb un total de 4000 efectius) entraren a la ciutat i envoltaren el palau presidencial. Començava així la batalla decisiva d'aquesta guerra. Ahir, les forces de Nouri es retiraven de la ciutat. Déby aconseguia una costosa victòria, mentre milers de ciutadans de N'Djamena fugen de la ciutat en direcció a Camerun.
Una columna de fum s'alçava el 2 de febrer des del Palau Presidencial de N'Djamena
Mahamat Nouri vs. Idriss Déby
Mahamat Nouri va nèixer el 1947 a Faya-Largeau (al nord del Txad). És de nacionalitat tubu i pertany al clan anakaza, com l'ex-president Hissène Habré. Nouri ja era seguidor d'Habré el 1977, en temps de l'escissió del Front d'Alliberament Nacional (Frolinat), quan el Frolinat combatia al president oficialista Félix Malloum. Arran de l'acord de Khartum del 1978, Malloum nomenà Habré primer ministre, i Habré col•locà Nouri en el seu govern com a ministre de l'interior. Ell 1980 Habré s'assentà definitivament com l'home fort del Txad, i Nouri hi va fer carrera. El 1990 Habré fou desplaçat per Idriss Déby, però va saber atreure's antics partidaris d'Habré com el propi Nouri. Fins el 2006 no va trencar amb el govern de Déby. S'ha especulat amb la possibilitat que aquest trencament fos teledirigit des de París, amb el permís de Washington, i la col•laboració d'el-Cairo i Khartum, per tal d'oferir un relleu sòlid davant l'eventual caiguda de Déby. Sigui com sigui, fou en territori sudanès, on Nouri fundà la Unió de Forces pel Progrés i la Democràcia (UFPD) que finalment es transformaria en el UFDD a finals del 2006.
Idriss Déby Itno va nèixer a Fada el 1952, dins una família ramadera bari (zaghawa) integrada en el clan bidaiat. Acabats els estudis secundaris entrà en l'Escola d'Oficial de N'Djamena. Format durant un temps a França, on va aconseguir el certificat de pilot professional, va restar fidel al president Malloum fins el 1979, quan aquest va haver de cedir el poder a Habré. Quan Habré afiançà la seva posició el 1980, Déby li va fer costat. El 1982 fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit. Com Nouri, gran part del seu prestigi militar l'aconseguí en la guerra contra Líbia. Fins el 1989 no es van deteriorar les relacions entre Habré i Déby. Déby va haver de fugir cap al Sudan, on formà el Moviment Patriòtic de Salvament (MPS), el qual comptà no tan sols amb el suport de Khartum sinó també el de Trípoli. El 2 de desembre del 1990, Déby aconseguia entrar a N'Djamena. Fins el juny del 1996 no van haver-hi eleccions, però foren les primeres de caràcter multipartidista al Txad. Si el 1996, Déby va aconseguir el 69% dels vots en la primera ronda, el 2001 va aconseguir-ne un 63%. Ara bé, la constitució del 1995 limitava els mandats presidencials a dos períodes consecutius. Així el 2006 va poder presentar-se de nou, amb un 65% dels vots. A finals d'agost del 2006, Déby va denunciar que Chevron i Petronas devien un total de 486,2 milions de dòlars en contribucions impagades. Com a conseqüència d'això, Déby va proposar que un 60% de la producció petroliera havia de recaure en l'estat. A través de negociacions amb el Banc Mundial, Déby va fer aprovar per llei que els ingressos petroliers de l'estat anessin a projectes sanitaris, educatius i d'infrastructures. En tot cas, la premsa econòmica internacional, amb Forbes al capdavant, ha considerat l'administració de Déby com a una de les més corruptes del món: a banda de les acusacions d'embutxacament directe, hi ha la qüestió de l'enorme despesa militar (declarada o encoberta) que es justifica per la lluita contra "els rebels".
La reacció internacional
Les tropes franceses evacuaren durant el cap de setmana centenars de ciutadans francesos i d'altres nacionalitats cap a Libreville (Gabon). A banda d'això, Nicolas Sarkozy ha estat una de les veus que més durament ha condemnat l'intent de "prendre el poder per la força". Sarkozy també ha abonat la tesi de Déby segons la qual els rebels reben el suport de forces armades 'estrangeres' (és a dir, sudaneses). La Unió Africana, que es troba en plena cimera a Addis Abeba, ha condemnat "els atacs de grups armats contra el govern txadià". Gaddafi s'ha ofert per mediar en el conflicte. Per la seva part, la República Popular Xinesa ha evacuat un total de 212 ciutadans xinesos residents o transeünts al Txad.
El fet que les tropes franceses "oferissin" a Déby d'evacuar-lo cap a Libreville, diu força de la situació. El silenci dels Estats Units també és eloqüent, també.
Altres posts:
– Estat de guerra entre Txad i Sudan (28/12/2005).
