La genètica del comportament humà: el cas del gen AVPR1a i l’altruïsme pecuniari

Genètica humana: La revista Genes, Brain and Behavior es dedica a explicar la base neurogenètica del comportament animal. Un exemple publicat en un dels seus darrers números és una recerca duta a terme en el Departament de Psicologia de la Universitat Hebrea de Jerusalem. En aquesta recerca hom prova de relacionar els resultats en un test psicològic amb variacions en la seqüència i patró d'expressió d'un gen, l'AVPR1a. Aquest gen codifica per una receptor proteic present en l'hipocamp, una regió cerebral cabdal en la formació de comportaments.

[@more@]

El comportament d'estudi: l'atruïsme humà

La llarga llista d'autors té una forma eminentment psicològica. Afortunadament, el currículum de psicologia a Israel no és gasiu en els aspectes biològics i neurològics bàsics. Si bé l'origen filosòfic de la psicologia és encara patent, la perspectiva naturalista d'accepta sense gaires escarafalls.

Amb tot, els autors de l'estudi assenyalen que el marc naturalista (selecció natural) necessita d'aportacions paral·leles per explicar alguns fenòmens en aparença paradoxals. Un d'ells és l'altruïsme, que implica restar eficiència pròpia en pro d'uns altres individus. La teoria de jocs, aplicada sobretot al camp de la microeconomia, ha provat de trobar una justificació de l'altruïsme com a punt mig entre l'egoïsme exitós i l'egoïsme fracassador.

Un test psicològic

Ara bé, a partir de la teoria de jocs, diuen els autors que és possible mostrar que l'altruïsme humà depassa fins i tot l'altruïsme utilitarista. Posen com a exemple el 'joc del dictador'.

El 'joc del dictador' ben bé no és un joc pur, car no hi ha reciprocitat, i un dels dos participants del joc (el no-dictador) no té res a dir. Al primer jugador (proposador o dictador) se li ofereix una quantitat de diners, de la qual se n'ha de quedar una part i cedir la resta a un segon jugador. S'ha discutit molt si aquesta prova és realment un test d'altruïsme o un test de simulació d'altruïsme (el jugador 1 vol quedar bé davant l'experimentador i no com un avariciós sense ànima).

L'altruïsme, com qualsevol altre comportament general, té una vessant genètica (programàtica) i una vessant ambiental (vinculada a l'aprenentatge social). Els autors consideren que l'excés d'altruïsme humà es trobaria vinculat a l'estructura cerebral bàsica (determinada en gran mesura per la genètica). En tests senzills com el 'joc del dictador' és on aquesta estructura cerebral bàsica es posa més de manifest, mentre que el comportament complex (de la vida diària), hi juguen un paper més cabdal els condicionaments socials.

Els autors reclutaren un total de 203 estudiants universitaris, de tots dos sexes, i els sotmeteren a una versió en-línia del joc del dictador, amb pagaments amb diners reals, i on el 'segon jugador' (sense que ho sabessin el participants, era el mateix ordinador).

 

Estructura de l'arginina-vasopressina. Aquest pèptid realitza diferents funcions com a hormona (regulació de la pressió sanguínia i de l'excreció). També el trobem com a neuropèptid en el sistema nerviós central, destacadament en l'hipocamp, on contribueix al manteniment del ritme circadià, de la formació de la memòria i del comportament

La prova genètica

En diferents estudis fets en ratolins, però també en d'altres micromamífers, hom ha constatat la importància de la via neuronal de l'arginina-vasopressina (també coneguda com a hormona antidiurètica) en patrons comportamentuals socials. Per exemple, diferències en el gen AVPR1a (el receptor 1a de l'arginina-vasopressina) expliquen en bona mesura els comportaments diferents quant a l'aparellament (poligàmia – monogàmia) de mascles de diverses espècies de talpons del gènere Microtus. S'ha vist també que la introducció del gen AVPR1a d'una espècie monògrama (M. ochrogaster) en un talpó d'una espècie promíscua (M. pennsylvanicus) desencadena en els mascles un canvi cap a una menor promiscuïtat (Lim et al., 2004). És aquest estudi els que van animar els autors a fer un estudi a partir d'aquest gen en humans.

 

L'estudi de Knafo et al. treu inspiració en un article publicat el 2004 a Nature, on el grup de Larry J. Young mostrava com la manipulació del gen AVPR1a en el talpó M. pennsylvanicus era suficient per alterar-ne el comportament afiliatiu: concretament, els mascles mostraven una preferència marcada per cobrir femelles amb les quals havien tingut contactes previs, cosa que contrastava amb la promiscuïtat normal d'aquesta espècie. Estudis més generals com Fink et al. (2006), insisteixen però en el fet que el comportament monògam entre els talpons no ve determinat per aquest únic gen

Tots els subjectes estudiats i els seus pares donaren mostres per la ulterior extracció d'ADN. Dels 609 individus es feren dos genotipats:

– un de la regió RS1 del promotor del gen AVPR1a

– un de la regió RS3 del promotor del gen AVPR1a

D'aquestes regions se sap que són polimòrfiques per la població en general (és a dir, que hi ha diferents variants gèniques distribuïdes entre la població). Concretament la variabilitat es deu a l'existència de seqüències altament repetides, i consisteix en el nombre de repeticions d'aquesta seqüència. Arbitràriament, hom pot parlar de variants 'llargues' (amb moltes repeticions, entre 327 i 343 parells de bases) o variants 'curtes' (amb menys repeticions, entre 308-325 parells de bases en total).

Fet el genotipat, calia veure si hi havia una correlació entre els resultats genètics i els diners guanyats amb el joc. Així els autors van observar:

– els participants amb variants 'curtes' de la regió RS3 havien mostrat un altruïsme monetari inferior en el joc. Mitjançant un test d'associació basat en el genotipat dels pares, hom confirmar aquest resultat.

– les variacions en la regió RS1 no mostraven cap patró respecte als resultats del joc.

L'expressió del gen

Més enllà del grup d'estudi, els autors aconseguiren mostres d'hipocamp procedents d'autòpsies. D'aquestes mostres, mesuraven:

– el genotip de la regió RS3 del gen AVPR1a, és a dir si es tractava d'una variant curta o llarga

– els nivells d'ARN missatger del gen AVPR1a. La quantitat d'ARN missatger és un signe directe de l'expressió del gen en qüestió i de la quantitat de proteïna corresponent que se sintetitza en un teixit concret.

Aquesta part de l'estudi mostrà que la variabilitat genètica en la regió RS3 té un impacte en l'expressió del gen. Les variants llargues de RS3 donaven lloc a una expressió més gran del gen AVPR1a en l'hipocamp.

Els autors troben curiós que una mateixa alteració genètica tingui uns efectes comportamentuals en dues espècies tan diferents com els talpons del gènere Microtus i els simis del gènere Homo. En els primers, una RS3 curta afavoreix la formació de parelles més duradores i la participació del mascle en la cria dels fills. En els segons, una RS3 curta afavoreix comportaments dignes de sant Martí.

 

Sant Martí de Tours talla la seva capa per oferir-ne un tros a un pidolaire nu. La qüestió no és el gest, sinó el punt per on la talla, per saber la quantitat del seu altruïsme. Per què talla tan alt? Per una identificació inconscient amb el pidolaire? Per la possibilitat d'una reciprocitat si un dia es veu ell en la misèria? Per la pressió que li excerceix la doctrina cristiana, de la qual es bisbe? Per què el pidolaire (o qualsevol altre) no pensin que és un gasiu? Per què permetre's aquest sacrifici mostra el seu poder, ascendent social o riquesa?

Lligams:

Individual differences in allocation of funds in the dictator game associated with length of the arginine vasopressin 1a receptor RS3 promoter region and correlation between RS3 length and hippocampal mRNA. Knafo A, Israel S, Darvasi A, Bachner-Melman R, Uzefovsky F, Cohen L, Feldman E, Lerer E, Laiba E, Raz Y, Nemanov L, Gritsenko I, Dina C, Agam G, Dean B, Bornstein G, Ebstein RP. Genes Brain Behav. doi:10.1111/j.1601-183X.2007.00341.x

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La genètica del comportament humà: el cas del gen AVPR1a i l’altruïsme pecuniari

  1. Llauger diu:

    S. Ambrosi: “No són pas teus els béns que distribueixes als pobres. Els estàs tornant una part del que els pertoca, perquè has usurpat per a tu sol allò que va ser donat a tots i per a ús de tots. La terra és de tots, no només dels rics.” I anava més lluny. “Qui deixa a un altre sense vestit és un lladre. Quin altre nom mereix qui deixa a un indigent despullat podent-lo vestir? El pa que guardes pertany a l’afamat, i al desvestit l’abric que guardes a l’armari.”
    Des de la meva ignorància en temes biològics proposo un altre tipus d’estudis. En el marc naturalista el comportament s’intenta justificar per dades bioquímiques. Estic convençut, però caldria demostrar-ho per no caure en la filosofia, que el comportament extern i el pensament provoquen canvis bioquímics a tots nivells. És a dir, la dinàmica no va sempre en la direcció bioquímica->pensament-actitud->comportament extern sinó cada un dels elements d’aquesta tríada por iniciar un dinamisme comportamental que incideixi en els altres. Perquè en el marc naturalista tot procés comportamental ha d’iniciar-se (i justificar-se) per estats bioquímics. No ploro perquè estic trist ni ric perquè estic alegre sinó que estic alegre perquè ric i estic trist perquè ploro…també. Repeteixo cal demostrar-ho sense donar res per sentat tampoc el marc conceptual naturalista.

  2. Dídac diu:

    D’estudi d’aquesta mena ja se’n fan. Hi ha un esforç per correlacionar dades psicològiques (v.g. depressió, addicions, trastorns d’atenció, etc.) o comportamentuals (v.g. altruïsme, empatia, lideratge) amb variacions en l’estructura i funció del cervell (les modernes tècniques de neuroimatge) o a nivell cel·lular (a partir de biòpsies o autòpsies) o molecular (genètica, proteòmica, metabonòmica, etc.). Però com diuen els clàssics (v.g. Locke), la correlació no és causació. La “fisiologia” completa del cervell humà, des de la bioquímica al comportament social, ens portarà de corcoll durant una bona mà de generacions. Ara bé, les aplicacions pràctiques d’aquesta recerca ja fa temps que són en el dia a dia (disseny i justificació de medicaments, corroboració o refutació de teràpies comportamentuals, etc.). Individualment, és evident que a hores d’ara no podem canviar voluntàriament i precisa ni el nostre patrimoni genètic ni la constitució de les nostres neurones (interconnectivitat, expressió gènica, etc.). Però, en certa mesura, sí podem corregir atituds mentals: unes correccions que sí que deuen tindre un efecte positiu general a tots els nivells, des de la molècula fins a la interactivitat social.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada