El plaer de l’agressió i les vies dopaminèrgiques del nucli accumbens

No cal ser el marquès de Sade ni haver llegit les obres d'aquest fill de la noblesa provençal del segle XVIII per copsar el lligam existent entre el plaer de l'agressió, i el plaer que deriven de les satisfaccions de les necessitats fisiològiques, bé nutricionals, bé sexuals i reproductives. Els mecanismes de "recompensa" són un punt vital en el comportament dels mamífers. La selecció natural els ha optimitzat i els optimitza per tal de maximitzar l'èxit reproductiu dels individus. Si en el pla natural, el sexe és un mitjà reproductiu, en el pla mental de l'animal el sexe apareix com un mitjà per desencadenar aquests sistemes de "recompensa", és a dir com a una finalitat en ella mateixa. Amb l'agressivitat s'esdevé una cosa similar. L'agressivitat, defensiva i ofensiva, inclou una sèrie de comportaments que, tant en les relacions depredador-presa, com en les relacions socials, sexuals i reproductives amb d'altres individus de la mateixa espècie (companys, parelles i descendència), resulten beneficiosos (sempre dins un límit d'agressivitat). No és estrany doncs que l'agressivitat generi també una "recompensa" en ella mateixa. Maria H. Couppis i Craig H. Kennedy, de la Vanderbilt University de Nashville (Tennessee) estudien els mecanismes neurals de recompensa de l'agressivitat en ratolins. En un article a Psychopharmacology comproven les rutes neurològiques que en són responsables.
[@more@]

Els receptors de dopamina del nucli accumbens

Sota el nom de ganglis basals hom designa una llarga sèrie d'estructures de la base del cervell. Dins d'aquestes estructures hom distingeix un nucli o cos estriat, que constitueix el port d'entrada d'informació sensorial, particularment olfactiva, al sistema dels ganglis basals. Una part de l'estriat és constituïda pel nucleus accumbens septi. Com s'esdevé en general amb els nuclis basals, les seves neurones reben informació externa aferent que, processada, genera una informació eferent. Els contactes entre neurones reben el nom de sinapsis. En cada sinapsi una neurona (pre-sinàptica) genera un tipus de neurotransmissor que afecta el comportament de l'altra neurona (post-sinàptica).

  

Moltes neurones del nucli accumbens presenten sinapsis dotades de receptors de dopamina. Aquests receptors permeten a les neurones de respondre als senyals de neurones exteriors dopaminèrgiques. Aquestes connexions dopaminèrgiques del nucli accumbens es troben implicades en les propietats de recompensa de certs estímuls, és a dir en la percepció plaentera d'aquests estímuls. L'associació entre aquests estímuls i el plaer neurològic que generen (a través de l'alliberament d'endorfines, etc.), farà que l'animal tendeixi a no defugir-los o a cercar-los activament. 

 

La dopamina és un neurotransmissor. Els neurotransmissors permeten la comunicació (freqüentment unidireccional) entre dues neurones.

Modulació neurològica de la violència resident-intrús 

Per estudiar l'agressivitat en ratolins, Couppis i Kennedy utilitzen un test basat en la resposta que es produeix quan hom introdueix un ratolí (intrús) en una gàbia on ja hi ha un altre (resident). La modulació neurològica l'aconseguien amb la fixació en els ratolins d'una cànula intracerebral la boca de la qual dóna al nucli accumbens. Els ratolins utilitzats eren mascles de la soca Swiss Webster. La cànula permetia als investigadors de modular prèviament l'activitat del nucli accumbens. S'utilitzaren dosis variables (12-50 ng) de dos fàrmacs:

– SCH-23390, que bloqueja els receptors-1 de dopamina (D1). Aquests receptors fan que la neurona post-sinàptica, en presència de dopamina, tingui una major predisposició a excitar-se (és a dir, a generar impulsos nerviosos).

– sulpiride, que bloqueja els receptors D2. Aquests receptors, per contra, són de caire inhibidor (dificulten l'excitabilitat de la neurona post-sinàptica).

Tant un fàrmac com l'altre reduïen (per bé que no eliminaven) les respostes agressives d'un ratolí resident exposat repetidament a ratolins intrusos. L'agressivitat en els ratolins té com a punt culminant les mossegades. El SCH-23390 reduïa el nombre de mossegades del resident en un 10%, mentre que el sulpiride ho feia en un 50%. Els ratolins no injectats amb els fàrmacs tendeixen a exhibir respostes cada vegada més agressives a mesura que progressa el test (un signe de la "recompensa" de l'agressivitat). El SCH-23390 redueix en un 40% aquesta progressió, i el sulpiride arriba a bloquejar-lo (és a dir, a bloquejar la "recompensa").

Els autors conclouen que "aquests resultats suggereixen que tant els receptors D1 com els D2 de l'estriat són implicats en les propietats de recompensa de l'agressió, però que els D1 poden estar relacionats amb la motivació de guanyar reforçament més que no pas amb el comportament agressiu".  Per això el bloqueig del receptor D1 amb SCH-23390, que amb prou feines disminueix l'agressivitat, sí redueix la taxa d'augment de l'agressivitat a mesura que el ratolí progressa en el test.

El nucli accumbens, és clar, no és més que una estació en aquesta ruta de recompensa. Prèviament hi ha hagut una integració de la informació sensorial i posteriorment caldrà desencadenar els mecanismes de memòria per fixar el reforçament de l'agressivitat. 

Lligams:

The rewarding effect of aggression is reduced by nucleus accumbens dopamine receptor antagonism in mice. Maria H. Couppis, Craig H. Kennedy. Psychopharmacology 10.1007/s00213-007-1054-y.

Humans Crave Violence Just Like Sex, de Jeanna Bryner (LiveScience).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada