Un rosegador d’una tona (Josephoartigasia monesi, Uruguai, fa 2 milions d’anys)

Paleontologia: Els rosegadors són el grup de mamífers amb un més gran èxit evolutiu si comptem que un 40% de les espècies de mamífers pertanyen a aquest grup. Si bé associem la imatge dels rosegadors a micromamífers com els ratolins, els esquirols, etc., a Sud-amèrica hi ha hagut realment rossegadors descomunals. De fet, un capibara actual fa uns gens menyspreables 45-60 kg. De totes formes, això no és res si ho comparem amb l'espècie fòssil de rosegador sud-americà més gran, Josephoartigasia monesi, que va viure fa 4-2 milions d'anys a l'actual Uruguai. A partir d'un fòssil descobert el 1987, Andrés Rinderknecht i R. Ernesto Blanco descriuen per primera vegada aquesta espècie i li atribueixen una massa corporal de gairebé una tona en un article a Procedures of the Royal Society of Biology.[@more@]

Una reconstrucció de J. monesi i un dibuix del pacarana (Dinomys branicki), una espècie de l'Amazònia actual

Un crani força ben preservat

L'especímen estudiat és el crani MNHN 921 (conservat al Museo Nacional de Historia Natural y Antropología de Montevideo). Es un crani extraordinàriament conservat, ja que tan sols hi manca l'arc zigomàtic esquerra, l'incisiu dret i tres dents (segon molar a l'esquerra, i quart premolar i primer molar a la dreta). L'especímen fou trobat en un bloc desprès en la platja de Kiyú, en el litoral del Riu de la Plata, per Sergio Viera, el 1987, que el va donar al citat museu. Aquesta roca fa part de la formació de San José, la qual s'ha datat bé com del Pliocè (fa 4 milions d'anys), bé del Pleistocè primerenc (fa 1,8 milions d'anys).

Les dimensions de l'animal

El crani fa 53 cm de llarg. Les diferents mesures òssies i dentals foren comparades amb les mesures d'altres rosegadors dinomïids, inclosa l'única espècie viva en l'actualitat, el parakanà (Dinomys branicki). El pacarana assoleix una massa corporal de vora 15 kg.

Estimar la grandària d'un fòssil és difícil, ja que el punt proper de comparació és el capibara, que tan sols fa 50-60 kg. No obstant, els autors proposen un valor de 1000 kg, i elaboren unes taules que seran d'utilitat per d'altres espècies fòssils de rosegadors de les quals les restes són més fragmentàries. Reconeixen, però, que amb els mètodes a la mà, hom podria arribar a valors més petits (470 kg, si es tenen presents els arcs zigomàtics) o més grans (2600 kg, si es té present l'amplada dels incisius).

La primera descripció de l'espècie

Andrés Rinderknecht i R. Ernesto Blanco ofereixen una descripció d'aquesta espècie. La situen clarament en la família dels dinomïids i en el gènere Josephoartigasia. Aquest gènere fou creat per Álvaro Mones el 1966, amb el nom d'Artigasia, en honor del gran patriota oriental, per incloure una espècie uruguaiana de rosegador gegant (Artigasia magna). Però el 2007 va ser necessari rebatejar Artigasia per Josephoartigasia, ja que algú va parar comptes que el nom Artigasia ja es feia servir per un gènere de cuc nemàtode. En un principi, Rinderknecht i Blanco s'inclinaven per incloure l'especimen en l'espècie J. magna, però diverses característiques dentals els van orientar a descriure una nova espècie, amb l'epitet de monesi, en un homenatge al citat paleontòleg uruguaià.

El gegantisme entre els dinomïids

Durant gran part de l'era Cenozoica, Sud-amèrica ha estat un continent biogeogràficament aïllat. I encara ho és força, malgrat el corredor biològic que és l'Istme de Panamà. Aquest aïllament ha donat a la fauna mastològica sud-americana unes característiques pròpies, potser no tan marcades com l'australiana, però si més diferenciades que l'africana ho és respecte la fauna holàrtica (Nord-amèrica + Euràsia). Els primers dinomïids, amb unes masses corporals d'1-10 kg, apareixen a Sud-amèrica en l'Oligocè (fa 34-23 milions d'anys) i constitueixen una de les famílies 'autòctones' de rosegadors del continent. En el Miocè (fa 23-5 milions d'anys) es produeix una radiació evolutiva del grup, que ocupa bona part del continent amb un conjunt ecològicament ben divers d'espècies. Així si les primeres espècies viuen d'una dieta basada en aliments herbacis, altament abrasius i que requereixen una forta musculatura matiscatòria, d'altres espècies viuen de dietes basades en vegetals més tendres i en fruits. A aquest segon grup hi pertany J. monesi, amb un arc zigomàtic i unes crestes cranials no gaire pregones. Els autors consideren que l'espècie devia dependre de la vegetació aquàtica, pròpia d'estuaris o d'àrees deltaiques.

La clau del gegantisme de J. monesi podria trobar-se en la pressió selectiva exercida pels seus depredadors: dents de sabre, aus gegantines, etc. Unes dimensions corporals més grans impliquen menys risc de depredació, i la relativa abundància d'aliment devia facilitat aquest curs evolutiu. Un curs que seria seguit també pels depredadors. En tot cas, la tona de pes de J. monesi, i una llargada de potser 4 o 5 m des del cap a la cua, devien resultar certament intimidadors.

Amb un únic especímen, i no gaire ben datat, és impossible posar un marc temporal clar per a aquesta espècie. En canvi, és un fet que de tots els dinomïdis, tan sols hi sobreviuen els pacaranes. La decadència dels dinomïids es devia precipitar amb la connexió de Sud-amèrica amb Nord-amèrica a través de Panamà, que va permetre l'entrada, fa uns 3 milions d'anys, dels primers ungulats a Sud-amèrica. Progressivament els ungulats devien suplantar la majoria de dinomïids gegants.

Lligams:

The largest fossil rodent. A. Rinderknecht, R. E. Blanco. Proc. R. Soc. Biol. B

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada