Un artròpode marí de 2,5 m de llarg (un record del Paleozoic)

Paleontologia: Els euriptèrids o escorpins marins foren un dels grups d'artròpodes més difosos del Paleozoic (fa 510-248 milions d'anys). La majoria d'espècies eren depredadores d'aigües poc fondes de les regions més càlides dels oceans de l'època. Algunes d'elles assoliren grandàries impressionants. És el cas de Jaekelopterus rhenaniae. Uns investigadors de la Universitat de Bristol (Simon J. Braddy, Markus Poschmann i O. Erik Tetlie) trobaren en una pedrera d'Alemanya una pinça fòssil d'aquesta espècie que fa 46 cm. Dedueixen que la longitud total d'aquest exemplar era de 2,5 m. Això el converteix en l'especimen d'euriptèrid més gran trobat fins a la data.[@more@]

La troballa i la seva espècie

La troballa (podeu veure'n una foto en aquest article de la BBC) consisteix en una pinsa fossilitzada de 46 cm de llarg, procedent del jaciment de Willwerath que data de començaments del Devònic (fa 400 milions d'anys). Els autors atribueixen la pinsa a l'espècie Jaekelopterus rhenaniae. L'espècie, originalment descrita fa més de 90 anys, és força coneguda quant a les seves relacions anatòmiques, i així els autors calculen que l'animal d'on procedeix la pinsa faria 2,5 metres. La longitud és remarcable ja que fins ara la longitud corporal més gran que s'atribuïa a cap espècie d'euriptèrid no depassava els 2 metres (déu n'hi do, també).

La pinça també serveix per replantejar la posició de Jaekelopterus dins dels euriptèrids. Hi apareixen novetats evolutives pròpies del Devònic que hom creia pròpies dels euriptèrids més "recents" (Acutiramus).

Un gegantisme irrepetible?

Braddy, Poschmann i Tetlie parlen del seu especímen com "de l'artròpode més gran que hagi mai evolucionat". La frase pot ésser encertada, amb el permís d'algun artroplèurid, artròpodes herbívors dels boscos del Carbonífer i Devònic, que podrien haver arribar, més o menys en la mateixa època, a uns 3 metres de llargada. I gairebé podríem afegir que és l'artròpode més gran que hagi mai evolucionat, i que mai més en la història de la biosfera terrestre, algú el depassarà.

Braddy et al. analitzen són les condicions especials de la segona meitat del Paleozoic. És en aquesta època on apareixen els artròpodes més grans, tant terrestres i voladors (com Meganeura, un espiadimonis de 75 cm d'envergadura) com marins (euriptèrids). En aquella època, la diversitat de la biota marina era tan gran com l'actual, si bé els seus integrants eren força diferents, i el predomini dels vertebrats (peixos) no era pas tan marcat. En tot cas, els artròpodes marins del Mesozoic i del Cenozoic han ocupat i ocupen considerables nítxols ecològics sense haver arribat a tals extrems de gegantisme.

Hom ha atribuït el gegantisme de Meganeura, Arthopleura i d'altres artròpodes terrestres a una atmosfera més rica en oxigen (bé en concentració total o, més probablement, en una pressió parcial d'oxigen més elevada en una troposfera més densa). Amb la pressió d'oxigen actual, els sistemes respiratoris dels artròpodes (especialment, les tràquees dels insectes) els obliguen a mantindre unes grandàries corporals reduïdes. Recordem que en els insectes, a diferència dels vertebrats, els teixits no reben l'oxigen de la sang sinó directament de les ramificacions del sistema respiratori.

Però en els ecosistemes marins, la cosa va diferent. Els sistemes respiratoris dels artròpodes no són gaire diferents en funcionament dels sistemes respiratoris dels vertebrats, i uns i altres empren brànquies on hi ha un intercanvi de gasos entre el sistema circulatori i l'aigua ambiental.

Entre els factors del gegantisme dels artròpodes marins del Devònic, Braddy et al. citen:

– una disponibilitat més gran de recursos ambientals (per una producció primària oceànica més elevada que la d'èpoques posteriors).

– una escalada evolutiva de gegantisme deguda a la predació i la competició. Amb fitòfags més grans, els zoòfags han d'ésser més grans per poder menjar-se'ls. Els euriptèrids havien d'ésser més grans perquè les seves preses ho eren més grans. També la competència dins dels diferents nivells tròfics afavoria una cursa gegantista.

En el món actual hi ha la balena blava que, amb més de 30 metres de longitud, és una de les espècies marines més grans (sinó la més gran) que hagi existit. És difícil pensar que, mentre els vertebrats (peixos o cetacis) dominin els oceans, els artròpodes puguin "competir-hi" en grandària, durant uns quants centenars de milions d'anys.

Lligams:

Giant claw reveals the largest ever arthropod. Simon J. Braddy, Markus Poschmann, O. Erik Tetlie. Biology Letters 10.1098/rsbl.2007.0491

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada