El Pas del Nord-Oest: una via transoceànica abans del 2050?

Geografia: El desenvolupament de la navegació oceànica, que anunciaven els viatges de Zheng He (1373-1433), Cristòfor Colom (mort el 1506) o Vasco da Gama (1469-1524), topà aviat amb un problema. La distribució de continents i oceans no és gens falaguera. Bàsicament hi ha dues masses continentals: la Gran Illa del Món (formada per Euràsia i Àfrica) i la Petita Illa del Món (formada per les dues Amèriques). Els dos centres més puixants de l'edat moderna de la Gran Illa del Món es troben diametralment oposats: des d'Europa a les Índies (Xina, inclosa) la ruta mediterrània-continental fa més via. Quines són les alternatives oceàniques? La Petita Illa del Món bloca la ruta oceànica més dreturera. Apareixen doncs quatre alternatives. La Ruta del Sud-Est, que és la de Vasco da Gama, aprofita la comunicació existent entre l'Oceà Atlàntic i l'Oceà Índic per l'extrem meridional d'Àfrica. La Ruta del Sud-Oest, explorada per Fernão de Magalhães (1480-1521) aprofita la comunicació entre l'Oceà Atlàntic i l'Oceà Pacífic, bé pel sud del continent americà (estret de Magalhães) o pel més perillós extrem meridional de la Terra de Foc. Les Rutes del Nord-Oest i del Nord-Est provaven de superar pel nord, respectivament, els continents nord-americà i eurasiàtic. Aquests Passatges es troben, però, en latituds àrtiques i han ocupat un lloc més marginal en la història de les exploracions. Davant d'aquest panorama hom va obrir dos canals estratègics, el Canal de Suez (1869) i el Canal de Panamà (1914). Les dades dels satèl·lits indiquen, però, que l'escalfament mundial i, particularment, de l'àrtic, pronostiquen una oberta del Pas del Nord-Oest. Tothom s'afanya. Rússia, que en els darrers quinze anys, havia negligit el seu Pas del Nord-Est s'hi aboca ara. Canadà, de manera semblant, vol considerar el Pas del Nord-Oest una ruta domèstica. I els Estats Units, tant de l'un com de l'altre diu que són rutes internacionals.[@more@]

La Ruta del Nord-Oest i les seves alternatives

El Pas del Nord-Oest

Una primera condició per l'existència del Pas del Nord-Oest en la moderna configuració continental és l'obertura de l'estret de Bering, és a dir la separació física entre l'extrem oriental d'Euràsia i l'extrem occidental de Nord-Amèrica. Aquesta obertura té lloc amb la transició cap l'actual era interglacial, fa uns 10.000 anys.

El joc de forces que regula el clima general de l'era interglacial és encara poc conegut, malgrat els avenços fets en el camp de la paleoclimatologia. A grans trets es produeix una reducció de la coberta de glaç àrtic que, durant el període glacial, abastava grans regions continentals eurasiàtiques i nord-americanes. Sense el pes d'aquesta massa glacial es produeix un rebot isostàtic, el qual de fet és encara en curs (amb unes taxes d'elevació d'1 cm/any) i no conclourà del tot fins d'aquí uns 10.000 anys. D'aquesta forma la reducció de la coberta de glaç obria vies oceàniques abans tancades, però el rebot continental reduïa alhora l'amplada dels passatges i n'impedia o disminuïa el grau d'obertura.

Les expedicions de Sebastian Cabot (1484-1557), Jacques Cartier (1491-1557) o de Henry Hudson (mort el 1611) anaven amb la intenció de descobrir un Pas del Nord-Oest cap a l'Àsia oriental. Aquestes expedicions no trobaren cap ruta viable, però contribuiren a cartografiar la regió. També ho feren expedicions continentals com la de Dezhnev (Семён Ива́нович Дежнёв), que el 1648 comprovà que Sibèria no connecta continentalment amb Nord-Amèrica. La impossibilitat del Passatge del Nord-Oest no fou demostrada fins a finals del segle XVIII, amb l'Expedició Vancouver (1791-1795) i les exploracions continentals d'Alexander MacKenzie (1764-1820). Únicament amb penes i treballs, l'expedició de Robert McClure (1807-73), va poder completar la circunnavegació de les Amèriques (1849-54). Però l'expedició de McClure no era purament marina, i l'honor de fer la ruta exclusivament per mar correspon a Roald Amundsen (1872-1928), que ho va fer entre el 1903 i el 1906. Al llarg del segle XX es faran més i més expedicions amb un sentit més d'aventura que d'esperit pràctic.

Les dades dels satèl·lits

Des del 1978 els satèl·lits monitoritzen els avenços i retrocessos estacionals de la coberta àrtica de glaç. Amb aquestes dades a la mà el Danmarks Rumcenter emetia un comunicat on s'afirmava que aquest estiu del 2007, per primera vegada en la història recent (per les expedicions històriques i les fotografies de satèl·lit), el Passatge del Nord-Oest era completament expèdit tot l'any.

Sèrie dels darrers tres estius sobre l'evolució de la coberta de glaç àrtica

Si bé la sèrie de trenta anys pot semblar curta, el cert és que assenyala no tan sols una reducció en la coberta de glaç àrtica, sinó també una acceleració en la taxa de reducció. Així, si el 2005, hom calculava una taxa de reducció de 1 milió de km2 anuals, la taxa ara se situaria en 3 milions de km2. Si continuessin aquestes tendències, els investigadors calculen que el 2030, l'Oceà Àrtic quedaria completament lliure de coberta de glaç en la punta estival i que, cap al 2070, en seria lliure fins i tot en la punta hivernal.

L'estret McClure, a la imatge, és el punt més delicat del Passatge del Nord-Oest. L'hivern del 2006-2007 no s'arribà a tancar. Porta obert de manera ininterrompuda des d'agost del 2007

El canvi climàtic i les perspectives de l'Oceà Àrtic

La hipòtesi més plausible de la transició climàtica a l'Àrtic la relaciona amb una transició climàtica global deguda a l'augment de la concentració atmosfèrica de CO2 i el seu consegüent efecte hivernacle. Bona part de l'augment es deu a les emissions antropogèniques lligades a l'ús de combustibles fòssils com a font energètica (indústria, transport, generació d'energia elèctrica, etc.). Si tot segueix com ara, sembla que aquestes tendències únicament es podrien veure limitades per una dificultad en la disponibilitat (=preu) dels recursos petroliers i gasístics que forcés una transició cap a energies alternatives. Però aquest "pic petrolier" tan llargament anunciat no sembla massa imminent. En tot cas, la transició energètica (entesa com una reducció relativa dels combustibles fòssils com a font energètica), encara que comencés seriosament abans de mitjans del segle XXI, podria no comportar una reducció absoluta en les emissions antropogèniques de CO2. I encara que la comportés, els nivells atmosferics de CO2 difícilment assolirien el màxim i el camí de baixada abans del 2100. I tot això, amb les perspectives més optimistes.

Hem dit optimistes? Què és ésser optimista en la qüestió del canvi climàtic? Certament els qui neguen les transicions climàtiques observades no gaudeixen de gaire prestigi. I els qui, concedint-les, cerquen explicacions alternatives a l'origen antropogènic industrial, són, francament, en la majoria de casos, una 'cranks' de cal déu. On realment hi ha el debat és en les actuacions (i la passivitat és una actuació) que cal emprendre davant el canvi climàtic antropogènic.

Els pessimistes ens pinten un seguit de catàstrofes espaordidores. També en aquest camp hi ha 'cranks' de cal ample. Els optimistes ens diuen que hem de fer bona cara. Que no ha augmentat l'activitat turística estival al Bàltic? Que el govern de Putin no considera benefactores per l'agricultura de les regions sub-àrtiques les tendències ascendents de les temperatures? I, per acabar, no ha recordat George Bush que el Passatge del Nord-Oest és un passatge internacional? Malgrat les declaracions, protocols i mercat dels encants de 'tones de CO2', l'actual direcció global de la humanitat s'hi pensa adaptar de valent al canvi climàtic. I no serà cap tempesta la que li faci canviar d'opinió, ja que la lluita que la desallotjarà (o no) del poder no serà pas de la humanitat amb la natura sinó la d'una classe de la humanitat contra una altra.

Els Passatges del Nord-Oest (groc) i del Nord-Est (blau) podrien esdevindre rutes oceàniques habituals cap a la segona meitat del segle XXI

Tornem a l'Àrtic. No hi ha res semblant al Tractat Antàrtic per aquesta regió de la Terra. I si se n'hagués signat mai cap, ara ja seria paper mullat. Rússia és molt potinera amb les seves reivindicacions territorials i marítimes a l'Àrtic. Però aquesta potineria és més signe de feblesa que de cap altra cosa. La Ruta del Nord-Est esdevingué una realitat en els anys 1930, però s'esllanguí en els anys 1990, i avui dia es troba pràcticament interrompuda la navegació entre Dudinka i Pevek. Les reivindicacions noruegues, daneses i canadenques són discretes, però ben consistents. Una mica més de soroll fan els Estats Units amb la intensificació creixent de les inversions a Alaska. La Marxa Cap al Nord fa temps que s'ha obert.

Avui dia la Ruta del Nord-Oest és anecdòtica. L'existència del Canal de Panamà, el qual gens casualment, el govern Torrijos vol ampliar, fa poc necessària l'obertura de la Ruta del Nord-Oest. L'obertura de l'estret de McClure des de fa més d'un any podria ser encara fàcilment reversible. Al capdavall, l'estiu boreal del 2007 ha estat molt menys calorós que els del 2005 i 2006. Però la tendència no enganya i tard (anys 2020) o d'hora (anys 2010) l'estret de McClure ja no amenaçarà de tornar a tancar-se.

Hom podria dir que l'obertura definitiva del Pas del Nord-Oest no significa res si abans no es construeixen ports i es dota la zona amb una flota de suport. Projectes d'aquesta envergadura poden trigar 10 o 20 anys a realitzar-se. Però la velocitat de realització depén de decisions polítiques i no únicament de qüestions d'enginyeria portuària. I quina és la voluntat de Canadà? De moment, l'exèrcit canadenc construeix dues noves bases que flanquegen el tram més delicat del Passatge del Nord-Oest, i sis nous vaixells de la patrulla naval hi seran destinats a la regió. No hem d'oblidar tampoc que el govern federal canadenc manté el caràcter de territori (i no d'estat) per Nunavut. Canadà ha reiterat en diverses ocasions que considera el Passatge del Nord-Oest territori seu, mentre els Estats Units ho consideren aigües internacionals. Pugen, doncs, les temperatures i no únicament les ambientals.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada