Una comparativa entre orangutans, ximpanzès i humans: la hipòtesi de la intel·ligència cultural

Antropologia: Qüestió recurrent de la reflexió antropològica és demanar-nos què ens fa humans. La intel·ligència i la racionalitat? La socialitat? Les eines? El bipedisme? La cultura i la capacitat d'evolució cultural? El llenguatge? Segons les respostes hom parla d'animal racional, d'animal social, etc. Tot hi intervé és clar, i tot, d'una manera o altra, era prefigurat en els ancestres pre-humans. Però quin és l'ordre d'aquestes «adquisicions humanes»? Quines foren (són) les pressions selectives que animaren (animen) els processos d'adquisició d'aquestes característiques? La paleontologia ens ha permès de cronificar gran part dels processos anatòmics: bipedisme (fa 4-3 milions d'anys), reducció relativa de la mandíbula (fa 3-2 milions d'anys) i augment de la capacitat craniana (fa 2-1 milions d'anys). Pels aspectes funcionals hem de recòrrer a la primatologia comparada. Això és el que fan Esther Hermann, i els seus col·laboradors de l'Institut Max Planck d'Antropologia Evolutiva, Josep Call i Michael Tomasello, del Departament de Metodologia de les Ciències del Comportament de la Complutense, María Victoria Hernàndez-Lloreda, i del Departament d'Antropologia Biològica i Anatomia de la Duke University, Brian Hare. Hermann et al. publiquen en l'especial de Science sobre cognició social un estudi on comparen habilitats cognitives.[@more@]

Tres exemplars de les espècies estudiades. A l'esquerra un orangutan anònim de Camp Leakey (Tanjung Puting, Kalimantan), retratat el 2003. Al centre Josep Call. A la dreta un retrat del ximpanzè Makufa, emprada com a il·lustració en un manual d'història natural del 1893.

El Primate Cognition Test Battery

La bateria de tests de cognició per primats (PCTB) s'ha anat dissenyant al llarg dels darrers 10 anys a partir de la tasca realitzada per Michael Tomasello i Josep Call (Primate Cognition, NY, 1997). La base del test és una diferenciació entre dos grups d'habilitats cognitives:

– cognició física: són les habilitats cognitives relacionades amb els objectes 'inanimats' i, particularment, amb les relacions espacials-temporals-causals.

– cognició social: són les habilitats cognitives relacionades amb els altres éssers animats i, particulament, els individus del mateix grup, pel que fa a accions intencionades, percepcions i coneixement.

En la descripció clàssica de la intel·ligència humana hom parla, en correspondència, d'una intel·ligència operativa i d'una intel·ligència emocional. Segons Tomasello i Call, un PCTB adient ha de basar-se en les condicions on aparegueren les capacitats cognitives que trobem en les diferents espècies de primats: les habilitats espaials per localitzar recursos alimentaris, les habilitats quantitatives per discriminar aliments, les habilitats causatives per fer prediccions i eventualment emprar eines. Totes aquestes habilitats físiques es desenvolupen, és clar, en el context de les societats de primats, que es caracteritzen, segons Tomasello i Call, per "la tensió entre la cooperació i la competència entre els membres del grup". Aquesta cooperació/competència estimula el desenvolupament de la comunicació, de l'aprenentatge social (base de la transmissió cultural) i de la capacitat de poder fer prediccions dels objectius i percepcions dels altres individus del grup.

A partir doncs d'aquests dos dominis cognitius (físic i social) i de les tres escales cognitives de cadascun d'ells (espaial, quantitativa i causativa; comunicativa, d'aprenentatge social i de teoria mental), Tomasello i Call, i els seus col·laboradors han anat construint la tasca o tasques corresponents a cada escala cognitiva. Algunes les han pres de la literatura, d'altres s'han creat de novo. Aquestes darreres s'han foguejat amb individus del Wolfgang Köhler Primaten Forschungs Zentrum.

Els individus estudiats

Els individus als quals se'ls va fer passar per les proves del PCTB foren:

– Uns 106 ximpanzès, 53 mascles i 53 femelles, de 3 a 21 anys d'edat (10 anys de mitjana), que viuen als sanctuaris de l'illa de Ngamba (llac Victòria) i de Tchimpounga (Congo). Els grups de ximpanzès dels sanctuaris no són gens comparables, és clar, amb els grups salvatges. En els sanctuaris arriben exemplars de diferents edats, però gairebé sempre molt joves, i que creixen en estret contacte amb els cuidadors humans, que són els qui els aporten la major part de la nutrició.

Dos joves ximpanzès de l'illa de Ngamba. Els primers ximpanzès de Ngamba arriben el 1998, quan s'estableix un sanctuari per aquesta espècie, a on es trasllades exemplars confiscats o rescatats de diferents llocs d'Uganda. La majoria dels animals que arriben són els orfes creats per la caça i captura furtives d'exemplars adults.

– Uns 32 orangutans, 17 mascles i 15 femelles, de 3 a 10 anys d'edat (6 anys de mitjana), que viuen al Centre de Pasir Panjang, al centre de Kalimantan. A diferència dels sanctuaris de ximpanzès, l'objectiu d'aquest centre és la reintroducció dels animals al seu hàbitat. Les pressions econòmiques sobre la població humana de l'illa, governada des de Jakarta i des de Kuala Lumpur fa que precisament sigui la reducció d'hàbitats la principal causa de l'entrada de nous individus al centre.

Al Centre de Pasir Panjang, creat el 1998, hi treballen unes 100 persones, de les quals 6 són personal veterinari especialitzat. Els arriben exemplars recollits de la regió, moltes vegades orfes. L'objectiu és guarir-los i capacitar-los per reintegrar-se als grups salvatges abans dels 10 anys.

– Uns 105 humans, 52 macles i 53 femelles, d'uns 2 anys i mig d'edat tots ells, que viuen a una ciutat mitjana d'Alemanya. La raó de triar aquesta edat és evitar el biaix que produeix el desenvolupament cerebral al llarg de la infantesa humana i que fa poc comparables les capacitats cognitives d'aquesta espècie amb les d'altres primats. En tot cas, els infants humans de 2,5 anys ja fa 1,5 anys que han adquirit el bipedisme i 1 anys que han començat a enraonar.

Leipzig

En total cadascun del 243 homínids analitzats hi esmerçava entre 3 i 5 hores per completar el test, que es repartia en tot cas en diferents dies (uns 8 dies consecutius de mitjana en el cas de ximpanzès i orangutans, i 5 dies repartits en 2 setmanes en el cas d'humans). Cada individu era testat per un únic investigador. En el cas de ximpanzès i orangutan les proves es feien en una cambra amb la qual eren familiaritzats els individus d'aquell sanctuari o centre; en el cas dels humans les proves es feien en un laboratori infantil, i els infants eren acompanyats per la mare o el pare, a qui se li havia demanat de no interferir en cap de les proves. Com a control en tots els casos s'introduïa a mitja prova un test temperamental per analitzar el nivell de comfort/discomfort que els hi podia produir el test.

Habilitats cognitives: la clau de la diferenciació humana rau en la cognició social

Els resultats de l'estudi es poden resumir:

– pel que fa al domini físic en general no hi ha diferències entre les tres espècies. De les diferències entre sexes, l'única significativa és la puntuació superior de les femelles respecte dels mascles en l'espècie humana.

– quant al domini social en general, la capacitat dels infants humans és significativament superior a la de ximpanzès i orangutans. Val a dir, però, que el 5-percentil de més baixa puntuació humana té valors similars a ximpanzès i orangutans, i que 2 ximpanzès i 1 orangutan puntuaren amb valors tan sols un xic inferiors al de la mitjana humana.

– respecte a cadascuna de les sis escales cognitives, de nou no es troben diferències per les corresponents al domini físic (espai, quantitat i causalitat). Les enormes diferències individuals quant a aprenentatge social en humans i ximpanzès fan que hi hagi una gran superposició (si bé els valors mitjans són molt diferents, en favor dels humans). Ara bé, els orangutans van fallar de manera generalitzada les tasques d'aprenentatge social. En canvi en la comunicació i en la "teoria de la ment" (la capacitat de llegir la ment d'altri) no s'hi registren diferències significatives pel que fa a espècie.

La hipòtesi de la intel·ligència cultural

La característica diferencial del gènere Homo (i especialment dels estatges erectus i sapiens) és una capacitat craniana absoluta i relativa més gran que la d'altres gèneres, fòssils i actuals, de la família dels homínids. Si comparem l'home anatòmicament modern amb les altres espècies vivents d'homínids (ximpanzès, bonobos, goril·les, orangutans), els cervells del primer són tres vegades més grans. Aquesta grandària es correlaciona amb l'aparició de trets funcionals pròpiament humans ("llenguatge, matemàtica simbòlica, raonament científic"). Però el 'preu' d'un cervell gran es mesura també en uns requeriments metabòlics especials: la massa addicional de neurones requereix un aport continu i exigent de glucosa i d'oxigen.

Per explicar les causes evolutives de la gran encefalització humana hi ha dues grans hipòtesis:

– la hipòtesi de la intel·ligència general suposa que l'augment de la massa cerebral comporta un augment generalitzat de les capacitats cognitives (i Hermann et al. les enumeren com a "memòria més gran, aprenentatge més ràpid, processament més ràpid de les percepcions, inferències més robustes, planificació a més llarg termini, etc."). En aquest cas la pressió selectiva és generalitzada: una capacitat cognitiva més gran permet uns índexs de supervivència i reproducció més elevats.

– la hipòtesi de la intel·ligència adaptada suposa més aviat que la pressió selectiva és de caire més específic. Hermann et al. recorden així els ocells de la família dels còrvids que fan ús d'una gran memòria espaial per crear reserves molt dispersades de fruits per consumir-los més endavant; o la capacitat de navegació espaial dels coloms missatgers; o el complex sistema de comunicació de les abelles. Pel que fa als primats en general, als homínids en particular, i als humans en concret, hi ha dues subdivisions d'aquesta hipòtesi:

+ la hipòtesi de la intel·ligència ecològica. En aquest cas la pressió selectiva es troba en la recerca de fruits i arrels que sols apareixen en determinades èpoques de l'any, en determinades contrades o en determinats contextos ecològics.

+ la hipòtesi de la intel·ligència social. En aquest cas la pressió selectiva es troba en les relacions socials d'un individu amb els altres individus del seu mateix grup, i en les relacions intergrupals. La tria d'estratègies de cooperació o de competència i la dominació i lideratge socials serien particularment importants en determinar l'èxit reproductiu de cada individu.

Val a dir, és clar, que aquestes hipòtesis no s'exclouen l'unes de les altres. Però sí que unes explicaran millor les altres determinats passos evolutius. En primer lloc, les característiques dels primats respecte d'altres mamífers filogenèticament propers (insectívors, dermàpters, quiròpters). En segon lloc les particularitats dels simis respecte dels altres grups de primats. I així successivament en les diferències dels simis antropomorfs respectes dels cinomorfs, i dels homínids respectes dels hilobàtids. Al llarg de 50 milions d'anys d'història no és esperable una pressió selectiva uniforme.

Els investigadors de Leipzig afavoreixen clarament la hipòtesi de la intel·ligència social. Hi fan una esmena, però. Per ells els humans no són merament animals socials com ho són la majoria de primats, sinó que són animals ultra-socials. La capacitat d'un aprenentatge social (més pronunciada en humans i ximpanzès que en orangutans, i més pronunciada en humans que en ximpanzès) esdevé la base social d'una autèntica evolució cultural. No és que no hi hagi "transmissió cultural" en altres grups de primats (des de macacs que transmeten 'costums' com remullar fruits, fins a ximpanzès que transmeten la capacitat d'emprar eines).

La ultra-socialitat humana fa que els infants hagin d'aprendre el llenguatge de la societat on han nascut a través de les interaccions socials amb altres persones i que hagin d'adquirir destreses necessàries per la seva subsistència a partir de l'aprenentatge amb persones que ja hi siguin expertes. A aquestes dos aprenentatges, els autors de Leipzig hi sumen l'ampliació del llenguatge amb l'escriptura i la simbologia matemàtica. En tot cas, l'aprenentatge social i la capacitat de llegir la ment dels 'mestres' és vital en la integració individual en la societat, que és gairebé la base sine qua non per 'l'èxit reproductiu'. Per tot plegat la hipòtesi de la intel·ligència social es transformaria en el cas humà en una hipòtesi de la intel·ligència cultural. Les pressions selectives sobre la cognició consistirien en la pressió selectiva per 'integrar-se culturalment'.

Per testar la hipòtesi de la intel·ligència cultural els autors han proposat aquest estudi, "una comparació sistemàtic d'un rang representatiu d'habilitats cognitives en un únic conjunt d'individus humans i no-humans". El problema d'aquest estudi és que l'evolució biològica de la intel·ligència se superposa amb l'evolució cultural de les capacitats cognitives. Per això, els autors recomanen que els individus humans d'aquests estudis siguin d'una edat encara no influïda pel llenguatge escrit, la simbologia matemàtica o l'educació formal.

D'acord amb la hipòtesi de la intel·ligència general, hom esperaria que els infants humans puntuessin millor uniformement en totes les proves. En canvi, segons la hipòtesi de la intel·ligència socio-cultural hom esperaria puntuacions específicament millors en les habilitats de la cognició social.

Les dades de l'estudi semblen indicar que la particularitat humana rau sobretot en la component social de la cognició, mentre que la component física és similar entre les tres espècies. Val a dir, que els ximpanzès en el test d'ús d'eines puntuaren de mitjana força millor que humans i orangutans. Pel que fa als tests de causalitat que no implicaven manipulació, els infants humans puntuaven millor que orangutans i ximpanzès. Això deixa oberta la porta a la possibilitat que sigui la capacitat d'establir causes (especialment de forces causals no direcament observades) la particularitat central de la cognició humana. Aquesta capacitat d'establir causes podria haver estat la base de les capacitats cognitives socials (particularment la capacitat d'atribuir 'estats mentals' per explicar el comportament d'altres individus). Pels autors també és possible que la capacitat d'establir causes fos promoguda evolutivament com a eina de cognició social i que, col·lateralment, s'estengués al món inanimat (d'altra banda les atribucions de causa-efecte en el 'món físic' sempren tenen un deix d'animisme i de personalització). Un aspecte interessant que remarquen els investigadors de Leipzig és que les proves cognitives sobre gossos mostren la seva inferioritat pel que fa a les tasques de cognició física respecte a les puntuacions de ximpanzès, però els gossos puntuen millor en les tasques de cognició social; això els autors ho atribueixen al fet que els gossos han estat seleccionats artificialment pels éssers humans per satisfer necessitats humanes.

Tot i que els gossos tenen una capacitat cognitiva física (espaial, quantitativa i causalitzativa) ben baixa en relació amb la dels ximpanzès, puntuen millor en les proves de cognició social. Una mica com la història de Kluger Hans, el famós cavall amb capacitats matemàtiques, que en realitat donava respostes correctes amb l'observació dels gestos gairebé inconscients del seu cuidador.

En quin moment de la història evolutiva humana apareix l'adquisició d'aquesta cognició social especialment desenvolupada? Com que no hi ha representants en l'actualitat d'Australopithecus o d'Homo erectus, la resposta no la podrà fornir el PCTB. Els autors, però, posen de manifest que les dades paleontològiques indiquen que H. erectus mostra un patró de creixement cerebral més similar al dels ximpanzès que al dels humans actuals. Això explicaria la baixa diversitat cultural de les poblacions d'H. erectus que registra la indústria lítica. Val a dir, però, que hi ha en el Paleolític Superior s'observa una diversitat cultural i una evolució tecnològica que únicament podria alimentar l'existència d'unes altes capacitats de cognició social (especialment de l'aprenentatge a través de l'emulació d'altres individus 'experts' i de la comprensió d'instruccions i consells emesos per aquests 'experts').

En tot cas, Herrmann et al. no s'aturen pas aquí. I ens prometen un estudi que contempli la diversitats de 50 gèneres existents de primats. Les dades de PCTB d'aquest gran estudis els permetria 'de cartografiar l'evolució de les habilitats cognitives més importants dels primats'. Segurament llavors trobaríem la importància relativa de la selecció ecològica o de la selecció cognitiva general, respecte de la selecció social. Per això és clar són imprescindibles els estudis sobre etologia i sociobiologia dels primats. Uns i altres, és a dir els estudis sociobiològics i cognitius comparats, són fonamentals per dotar de sentit la ingent quantitat de dades que aporta la biologia molecular humana (genoma humà, proteoma cerebral humà, etc.). En aquest sentit cada passa en la destrucció de la diversitat dels primats, cada reducció de les seves àrees de distribució, etc., és una aportació a la ignorància.

Lligams:

Humans Have Evolved Specialized Skills of Social Cognition: The Cultural Intelligence Hypothesis. Esther Herrmann, Josep Call, María Victoria Hernàndez-Lloreda, Brian Hare, Michael Tomasello. Science 7 September 2007: Vol. 317. no. 5843, pp. 1360 – 1366 DOI: 10.1126/science.1146282.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada