Idomeneu: la fidelitat a Déu o a la Terra

Un conflicte moral en una societat que viu una transició en les relacions de producció és a la base de bona part de la tragèdia clàssica, tant la implícita en forma de mite, com la que ja pren la forma literària pròpiament dita de tragèdia. La "tragèdia d’Idomeneu", reinterpretada diverses vegades, és a la base d’una òpera de Mozart (1780). Hans Neunfels preparava ara a Berlín un nou muntatge de l’òpera, on el mite s’interpreta de la forma més cruenta com el conflicte entre la raó (la justícia humana) i l’absurd (el manament diví). Que el muntatge hagi hagut d’ésser suspès per la intolerància fanàtica d’uns "gastarbeitern" amb ínfules supremacistes i per la covardia traïdorenca dels hereus de Adenauer i Brandt que han deixat la Deutsche Oper sense protecció ni material ni intel·lectual, ens diu cap a on s’encamina la societat europea contemporània.[@more@]

El mite d’Idomeneu i d’altres mites relacionats: entre el metallenguatge i el sacrilegi

Idomeneu és fill de Deucalió i nét del rei Minos, i els succeeix com a rei de Creta. El trobem en la llista d’expedicionaris "aqueus" contra Troia. Si bé la majoria de cabdills aqueus són encara en la primera joventut, els cabells d’Idomeneu ja comencen a tenyir-se de gris. Tot i amb tot, combat de forma destacada en el decurs dels deu anys que va durar l’atzarosa guerra. A més de les armes, Idomeneu aporta consells assenyats. El trobem també en el Cavall de Troia, i és un dels cabdills que millor part se’n du del botí.

Si l’anada a Troia havia estat ben accidentada per tots els expedicionaris, la tornada encara serà més dura. Ho serà més, perquè si en l’anada tots vam plegats, en la tornada cadascú ha de fer a la fi la seva via.

Quan la nau d’Idomeneu queda sola per cobrir el darrer tram de la travesia cap a Creta, una violenta tempesta fa tèmer que tots els esforços de deu anys seran debades: moriran a les portes de casa. Llavors Idomeneu fa la promesa funesta: "Posidó, si salves aquesta nau i a tots els qui hi som a dins, t’ofrenaré com a víctima el primer ésser viu que vegi quan torni a casa".

Observeu que la clau de la tragèdia rau en l’ús pronominal de "el primer ésser viu que vegi" per comptes d’un nom concret ("un cèrvol", "un bou", "cent bous", etc.). La promesa d’Idomeneu és el mateix mitema que retrobem en el llibre dels Jutges, quan Jefté promet "si poses totalment a les meves
mans els fills d’Ammon, el primer que surti a rebre’m a les portes de casa meva, quan torni victoriós
del combat amb el fills d’Ammon, serà per al Senyor, i l’oferiré en holocaust
". Guaiteu que en tots dos casos s’hi demana a la divinitat una alta exigència (que tothom de la nau i la nau se salvi, que totalment els fills d’Ammon caiguin a mans d’Israel), a canvi d’una ofrena que no és explicitada. Que l’ofrena no sigui pronunciada sinó amb un circumloqui (que convida a l’entrada en acció de la fatalitat), reflecteix com l’ordre de valors d’un moment concret (una tempesta, una batalla) passa per damunt de l’ordre de valors habitual.

El desenllaç del mite

La versió de Jefté es resol directament:

Després Jeftè va tornar cap a Mispà, i quan arribava a casa seva, heus aquí
que la seva filla sortia a rebre’l amb danses i panderetes. Aquella era l’única
filla que tenia; no tenia cap més fill ni filla. Així que la va veure es va esquinçar els vestits, cridant: “Ai, filla meva,
m’has abatut per complet! Tu mateixa has esdevingut la causa de la meva
desgràcia, perquè he fet una promesa al Senyor i no me’n puc desdir!” Ella li va respondre: “Pare meu, ja que has fet una promesa al Senyor, fes
amb mi allò que has promès, perquè el Senyor t’ha concedit la venjança sobre els
teus enemics, els ammonites.” A més, digué al seu pare: “Concedeix-me una gràcia: deixa’m lliure dos mesos
perquè em retiri a les muntanyes amb les meves amigues a plorar la meva
virginitat.” Ell li digué: “Vés-hi.” I li concedí els dos mesos. Ella va marxar amb les
seves amigues a les muntanyes a plorar la seva virginitat. Al cap de dos mesos va tornar a casa del seu pare, i ell va complir amb ella
la promesa que havia fet. Ella no havia estat mai amb cap home. D’aquí va venir
el costum que hi ha a Israel, que any rere any les filles d’Israel van a fer la complanta de la filla de
Jeftè, el galaadita, durant quatre dies
. (Jtg 11: 34-40)

En la versió d’Idomeneu la situació es complica. Idomeneu, en arribar a casa, es troba amb el seu propi fill, Idamant. Idomeneu calla i decideix no complir la seva promesa. Homer ens diu, per boca de Nèstor, "Idomeneu va dur a Creta els companys que se salvaren de la guerra, i la mar no li n’arrabassà cap". Però, com havia dit Jefté, "he fet una promesa al Senyor i no em puc desdir". Per tant, si Idomeneu no compleix, Posidó respon. La còlera de Posidó s’abat en forma de plaga sobre Creta. De la mateixa forma que la plaga de Tebes era el resultat visible d’un crim invisible, també la plaga de Creta és el resultat visible d’un perjuri encobert. Un endeví serà l’encarregat de fer confessar Idomeneu, el qual, com a càstic, serà desterrat de Creta.

Idomeneu es troba en un destret com a conseqüència de la seva promesa:

– si sacrifica el seu fill, irritarà les deïtats ctòniques, de la mateixa forma que Agamemnó les va irritar en sacrificar Ifigènia per fer possible la partida de la flota aquea cap a Troia.

– si no sacrifica el seu fill, irritarà Posidó, i arriscarà tot allò que Déu li va concedir en mig de la tempesta.

En la versió recollida per Antoine Danchet i Giambattista Varesco, que servirà el llibret a Mozart, la tria d’Idomeneu és la més correcta, ja que salva la nau i la tripulació, salva Idamant de la mort i únicament suposa el sacrifici de l’exili i de l’abdicació en favor del mateix Idamant.

Sempre queda la tria més radical, la que fa Neunfels. Idomeneu és lliure d’incomplir la promesa, perquè la promesa no té res a veure amb el salvament de la nau (sinó d’una combinació d’atzar i de necessitat). Així, la pesta tampoc no té res a veure amb la promesa d’Idomeneu. Tan sols la superstició d’Idomeneu en el primer cas, i del poble cretenc en el segon, justifiquen la tragèdia final (i la tragèdia paral·lela que hauria estat el sacrifici d’Idamant). A banda d’aquesta visió "atea", hi ha la visió directament "teòmaca". Segons aquesta visió, que és la que acaba dominant en el muntatge de Neunfels, és Posidó que desencadena la tempesta per arrencar a Idomeneu una promesa que no podrà complir i pel qual encara el podrà castigar més endavant. Posidó (i els seus portantveus de carn i pell) tan sols actua per demostrar la seva superioritat sobre els mortals i les seves lleis (com ara, no matar els fills).

Podem treure un darrer ensenyament de la comparança entre Jefté i Idomeneu. Entre una visió semítica que jerarquitza "les obligacions" (envers Déu per damunt de la Filla). I una visió jafètica que les contemporitza (i no mata el fill i accepta l’exili). Pensem quina de les dues visions comença a dominar entre els nostres governants. I tremolem, perquè nosaltres som Idamant!

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada