Jo també vull un estat propi [14-A, 6-O, 19-J]

La blogosfera catalana ha decidit dedicar els posts d’aquests dies a la consigna "Jo també vull un estat propi". Un estat català, s’entén, perquè l’experiència d’aquests darrers segles mostra que participar en la construcció d’estats d’altres de base dinàstica ha sigut nefasta per la nació catalana, per molts poemes atlàntics i savis d’Estagell que aquestes provatures hagin produït. Però com albirar la construcció d’aquest estat, d’aquesta independència? Es pot concebre com una transformació paulatina d’institucions ja existents (un estatut que esdevé constitució, un parlament autonòmic que esdevé sobirà) o de la creació d’institucions d’una base nova? Tres exemples del segle passat, tots tres fallits, constitueixen models de trencament polític.[@more@]

Catorze d’abril del 1931

En aquest cas, l’oportunitat del trencament l’ofereix el desgast del sistema monàrquic. Una vegada esgotada l’experiència d’un govern militar proto-feixista (Primo de Rivera) i de formes intermitges entre la dictadura i la democràcia (Berenguer, Aznar), la monarquia espanyola era a un pas de mort. Certament el desgast obeïa al caire obert de la lluita de classes entre la burgesia i el proletariat i a les dissensions entre les classes propietàries (amb oposicions nacionals, amb diferents formes de veure l’aventura colonial). Fos com fos, l’alternativa d’una república, representada pel Pacte de Sant Sebastià s’hi anava obrint camí. Les eleccions municipals del 12 d’abril assenyalen l’ensulsiada dels partits dinàstics a les grans ciutats. L’endemà es confirma l’abdicació d’Alfons XIII.

La proclamació de la República Catalana, en peu d’igualtat amb la República Federal Espanyola en el marc d’una Federació Ibèrica, fou la plasmació de l’ideal separatista de Macià. Però el Pacte de Sant Sebastià ja havia lligat els destins del macianisme amb els del republicanisme espanyol, i no pas amb llaços fraternals sinó d’afillament. El desballestament de la República Catalana, doncs, no va requerir una intervenció directa dels republicans espanyols. Hores abans, Lluís Companys ja havia proclamat una república implícitament espanyola. Dos dies després, Marcel·lí Domingo argumentava davant Macià que mantenir la proclamació de la República Catalana faria perillar la República Espanyola. Així, el 17 d’abril, la República Catalana fou liquidada, i substituïda per la restauració de la Generalitat de Catalunya. Tot i que la Generalitat preexistí, doncs, al procés constitucional de la República Espanyola, hi quedà irremeiablement subjecta.

Sis d’octubre del 1934

Si en la data precedent la iniciativa de classe l’havien duta els sectors més dinàmics i emprenedors de la burgesia barcelonina, en aquesta segona data hom hauria esperat un paper més decisiu per part de la classe obrera organitzada. La consigna de front únic s’havia anat plasmant mesos abans en l’Aliança Obrera.

El desencadenant del Sis d’Octubre és la tensió creixent entre el govern de la Generalitat i el govern espanyol, animada pels conflictes de classe a Catalunya i, particularment, per la pugna al camp entre rabassaires (Unió de Rabassaires) i terratinents (Institut Agrícola de Sant Isidre).

El punt de trencament el protagonitza el president de la Generalitat, Lluís Companys en proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. Un trencament que es presenta com la reacció a l’entrada al govern espanyol de ministres cedistes (l’organització proto-feixista dirigida per Gil Robles).

L’enfrontament que en mesos abans havien protagonitzat els responsables d’Ordre de la Generalitat (particularment el conseller Josep Dencàs) i l’ala més insurreccionalista de la CNT-FAI, va impedir la possibilitat d’una mobilització obrera de masses. L’Aliança Obrera restà, doncs, inoperativa.

El sector d’Estat Català més proper a Dencàs aviat va percebre que la demostració de força política de Companys era condemnada al fracàs. En canvi, el Partit Català Proletari de Jaume Compte i González Alba hi va posar tots les seves migrades forces en la insurrecció, pagant el preu de perdre els seus principals dirigents, justament els més insubornablement separatistes.

Dinou de juliol del 1936

De nou, en aquesta data, la insurrecció es produeix com a resultat d’una agressió de la burgesia espanyola. Si en el cas del Sis d’Octubre la provocació havia estat governamental, amb la coalició del Partit Radical i la CEDA, ara la provocació era militar.

L’aixecament militar fou derrotat a Barcelona per la mobilització obrera i popular, i aquesta derrota suposà l’armament de les organitzacions obreres, amb la qual cosa s’obria la possibilitat de creació de milícies de voluntaris per combatre l’alçament militar-feixista.

Significativament, en aquesta ocasió hom no proclama ni una República Catalana ni un Estat Català. Tampoc no es proclama cap Estat Obrer ni cap República de Consells. I això malgrat que part de les milícies formades tenen el trencament de la república espanyola en el seu programa. Es creen, però, nous organismes, particularment el Comitè de Milícies Antifeixistes, però també una munió d’altres comitès destinats a totes les facetes de la producció. Aquesta situació de poder dual té la particularitat que, d’una banda, els nous comitè són reconeguts oficialment o tàcitament pels governs constitucionals (els quals hi participen a través de les seves formacions polítiques) i, de l’altra, els dirigents obrers (anarquistes, inclosos) s’incorporen com a consellers i ministres en els dits governs. Malgrat la col·laboració, la pugna subsisteix, i serà guanyada per la burgesia republicana (amb carnet comunista, si es precís). Una victòria pírrica perquè el gruix de la burgesia, aplegat políticament sota el franquisme incipient, guanyarà la guerra.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada