Els dos Bruti i la qüestionabilitat de l’honor polític segons Roís de Corella

Joan Roís de Corella (1435-97) interpreta el Judici de Paris de la mitologia grega com l’exposició de l’home a les temptacions del món. El pastor i príncep troià Paris ha de jutjar qui és més bella de tres dees: Juno, Pal·las i Venus. Cap de les dees no confia gaire en la superioritat, i cadascuna ofereix a Paris per separat un sucós soborn. A partir d’això, Corella interpreta les tres dees com les tres temptacions mundanals: la riquesa (Juno), l’honor (Pal·las) i el sexe (Venus). Per il·lustrar la vanitat de l’honor, entès com a honor civil, Corella posa l’exemple dels dos Bruti. El primer, en mig de la boira de la història mítica de Roma, enderroca el rei i instaura la república. El segon, en un període exhaustivament estudiat pels historiadors, participa en la conjura que posa fi a la vida de Juli Cèsar.

[@more@]

El primer Brut

Quan Titus Livi es proposà d’escriure una Història de Roma des de la fundació de la ciutat ja era ben conscient que els primers llibres contindrien més mitologia que història. Però ho justifica dient que "aquesta és una concessió que es fa a l’antiguitat: magnificar, amb una barrejar d’humà i de meravellós, els orígens de les ciutats; i si cap poble mereix el dret a sacraltizar els seus orígens i a relacionar-los amb la intervenció dels déus, aquest és el poble romà".

La tradició ens explica que el patrici L·IVNIVS·BRVTVS era íntim dels fills del rei de Roma, L·TARQVINVS·SVPERBVS. Brutus era el malnom familiar, però segons els fills del rei Tarquí l’esqueia d’allò més. Diu la faula, que Brutus acompanyà als fills de Tarquí en un viatge a Delfos. L’oracle els digué, en resposta a la qüestió de qui seria el successor de Tarquí, que ho seria la primera persona d’ells que besés la mare. Brutus s’agenollà i besà la terra, mentre que els germans s’afanyaren a còrrer a Roma a besar no la mare universal sinó la mare particular.

La dinastia dels Tarquins era d’origen etrusc, i no gaire popular en una població de majoria llatina i sabina. Però, segons la llegenda, el fet que va precipitar la caiguda dels reis de Roma, fou la violació de LUCRETIA per part de S. TARQVINVS. Lucrècia decidí suicidar-se, però no sense abans comprometre els seus parents a venjar-la.

Brutus, que era fora de la ciutat quan tingueren lloc aquests fet, en mig d’una de les innombrables guerres que menaven els Tarquins, amb prou feines arribà per prendre jurament de revenja de Lucrècia. Organitzà l’aixecament contra els Tarquins i va vèncer.

Podia haver-se proclamat rei. Lluny d’això, l’any 245 de la ciutat es convertí en el primer any d’una nova constitució, basada en magistratures electes amb terminis anuals. Brutus fou elegit un dels dos primers cònsuls (l’altre era el vidu de Lucrècia). Finalitzat el mandat, tornà a la vida privada.

El jurament de Brut (1763-4), de Gavin Hamilton.

El segon Brut

Naturalment és llegendari que la República Romana nasqués amb totes les seves institucions ja consolidades l’any 245. La història antiga de Roma es reconstrueix amb una tradició oral que parla de diversos reis, i unes tradicions familiars que parteixen d’un o més fundadors patricis. Si boirós és aquest primer període de la història de Roma, no ho és menys la construcció del seu relat, la (re)creació de llistes consulars que remunten a l’any 245, i de les llistes reials més antigues.

Fos com fos el primer Brut era un model per la joventut optimate de Roma. I més encara per M·IVNIVS·BRVTVS, nascut l’any 669. Era fill de M·IVNIVS·BRVTVS i de SERVILIA·CÆPIONIS. En morir el pare, per ordre de Pompei, fou adoptat per l’oncle matern Q·SERVILIVS·CÆPIO, però mantingué el seu nom amb l’únic afegit del cognom del seu pare adoptiu. Ja senador, s’arrenglerà amb els optimates, és a dir el partit aristocràtic, desallotjat pel Pacte dels Triumvirs format per Cèsar, Pompei i Cras.

El triumvirat s’esvaí amb la mort de Cras i l’enfrontament de Cèsar i Pompei. Pompei quedà al capdavant dels optimates, i Brutus, de 36 anys, els hi va fer costat. Després de la Batalla de Farsàlia, Brutus es reconcilià amb Cèsar. Quinze anys més gran que ell, Cèsar el considerava com un fill. Per això el nomenà governador de Gàlia, i el va fer després pretor.

Però Brutus no amagava les dissensions amb Cèsar. Va homenatjar M·PORCIVS·CATO, que era mig-germà de la seva mare, i sogre seu. Això el va atreure al partit dels Liberatores, preocupat pel poder que concentrava Cèsar. El pes del partit el duia G·CASSIVS·LONGINVS. Els fets es precipitaren quan Antoni va oferir la corona reial a Cèsar. Brutus va participar en la conjura de Longinus per matar Cèsar al Senat els Idus de Març del 710.

Després de la mort de Cèsar la situació era molt confusa. Els conjurats foren rebuts com a alliberadors pels seus partidaris. El poble, però, admirava Cèsar. L’herència de Cèsar, a més, era disputada. En el seu testament adoptava i designava com a hereu a Octavi. Antoni es presentava, però, com el successor polític de Cèsar, i jugava a la reconciliació amb els conjurats.

Quatre dies després de l’assassinat, el 20 de març, la balança s’inclinava defintivament. Antoni aconseguí que els assassins fossin acusats de traïció. La majoria va fugir cap a Grècia. Mesos més tard, Antoni, ja prou fort, feia una purga contra els antics enemics de Cèsar que encara hi havia a Roma (on va morir Ciceró).

De totes formes fins que Antoni i Octavià no es van reconciliar i fins que no aplegaren el suport d’importants prohoms com Emili Lèpid, no es llençaren a la guerra contra els assassins de Cèsar. Mantingueren, mentrestant, una política de tensió, una mena de guerra freda, la mateixa que tenien amb l’únic fill supervivent de Pompei, home fort de Sicília.

Brutus va residir aquests llargs mesos a Atenes. L’octubre de l’any 712 de la ciutat tingueren lloc els enfrontaments entre l’exèrcit d’Antoni i Octavià i el de Cassi i Brutus. Derrotat finalment, Brutus se suicidà el 23 d’octubre.

La mort de Cèsar (1867), de Jean-Léon Gerome (1824-1904)

La història l’escriuen els vencedors

Els dos Bruts han sigut analitzats en paral·lel des de fa més de 20 segles. Els dos s’aixequen contra el poder. I no contra un poder que els és aliè, sinó contra un poder amb el qual tenen vincles d’amistat o, fins i tot, de sang. Però alhora tenen vincles amb l’oposició a aquest poder. En el xoc de fidelitats trien finalment la fidelitat amb els conjurats.

Però el desenllaç final és el que trenca el paral·lelisme. El primer Brut guanya (i sense fer matar el rei). El segon Brut perd (tot i matar Cèsar). L’acció del primer Brut precipita la caiguda de la monarquia i la constitució de la república. L’acció del segon Brut adreçada a conservar la república, no fa més que interrompre momentàniament l’adveniment del principat. Amb l’afegit que el principat es podrà presentar com el successor constitucional de la república: o encara més, com la garantia de la preservació de la república.

Així doncs la història, que escriuen els vencedors, els separa:

– el primer Brut queda fixat en l’imaginari com l’heroi de la llibertat romana front la monarquia etrusca.

– el segon Brut queda fixat en l’imaginari com un afillat malagraït de Cèsar que trama la mort a traïció del gran general romà i la perpetra mentre que aquest li diu, decebut: "E tu, Brute".

L’humanisme del Tres-cents, en recuperar la història romana des de les fonts més directes, reprèn aquesta visió dels dos Bruts. El primer és un heroi "alliberador". El segon és un traïdor.

Dante assumeix aquesta visió a la Divina Commedia:

– el primer Brut es troba en el Primer Cercle de l’Infern, el Limbo, que és una mena de Camps Elisis. Brut es troba en la part més noble d’aquest Limbo, el castell ("Vidi quel Bruto che cacciò Tarquino", VI, 127). En resum, és un spirito magno, que si no és al Cel és pel simple fet de no ser "judeo-cristià". Ara bé, si llegim la companyia que té aquest Brut no hi ha dubte que el seu destí és envejable: herois com Hèctor i Enees, filòsofs com Sòcrates, Plató i Demòcrit, homes de ciència com Euclides, Ptolomeu, etc., a més d’heroïnes com Electra i Lucrècia.

– el segon Brut es trobà en el Novè Cercle de l’Infern, el Tàrtar. Això sí que és un infern real. I, a més, Brut es troba en la pitjor zona de totes: la Judecca, anomenada així per Judes, i on hi ha tancats els traïdors als seus senyors i protectors. Dins de la boca de Satan trobem doncs al segon Brut i a Cassi ("vedi come si storce, e non fa motto!", XXXIV, 66).

La revisió històrica

És a partir de la lectura de la Divina Commedia, que Corella s’interessa pels dos Bruts. I revisa fonamentalment el criteri històric:

– el primer Brut enderroca el sistema constitucional originari de Roma, la monarquia. Traeix al seu senyor natural, i substitueix l’antic sistema per una innovació.

– el segon Brut s’alça contra l’intent de Cèsar d’instaurar una tirania. Per bé que fracassa al capdavall, en no poder impedir la tirania col·legiada d’Antoni i d’Octavià, cal reconèixer-li la seva fidelitat a la constitució republicana vigent.

L’esquema recorda a la successió política clàssica descrita ja per la historiografia atenenca. La monarquia primitiva s’esvaeix per deixar pas a una aristocràcia. Aquest pas pot ser pacífic (com a Atenes) o violent (com a Roma). L’aristocràcia és el govern dels més capaços. Però no triga en degenerar en una oligarquia plutocràtica i hereditària. El moviment plebeu de Roma hauria derivat aquesta oligarquia a una democràcia, el govern constitucional del poble. Però les masses dependen encara dels antics prínceps i són manipulables per ells i per "homes nous" que puguin alçar-se com a líders. La democràcia degenera en demagògia, la mateixa que propugnaran a Roma Màrius o Cinna. I l’hereu de la demagògia és la tirania, de mateixa forma que el testimoni marià sera recollit per Cèsar. Tenim doncs una cadena de degeneració. El primer Brut precipita el primer pas. El segon Brut lluita infructuosament contra el darrer.

La reflexió de Corella, en tot cas, és irònica. Segons la seva revisió el segon Brut és un heroi perquè defensa el sistema constitucional generat per l’acte de traïció del primer Brut.

I és que l’objectiu de Corella, en aquest cas, és mostrar la vanitat dels judicis històrics, fonamentats en l’elogi del vencedor i el bescantament del vençut.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada