L’extinció dels neandertals o com s’esvaí realment una raça humana pre-moderna

El registre històric continuat comença amb prou feines fa vint-i-cinc segles. Pels temps pretèrits hom pot recòrrer en el millor dels casos al desxiframent d’inscripcions antigues, però això únicament val per Egipte, Mesopotàmia i algun altre nucli civilitzatori. El passat humà es reconstrueix en el present, a partir de les restes arqueològiques i paleontològiques, de l’estudi de les societats humanes dels nostres dies, de la comparació dels humans amb les espècies de simis que ens són més properes, etc. Els antics, en canvi, per referir-se al passat remot havien de fiar en les rondalles i, tot sovint, en la inspiració de les muses. Fou així que Hesíode ens parla d’humanitats perdudes, més excelses i sàvies que els homes actuals, amb cor de ferro. I també fou així que Helena Blavatsky ens parla de continents i de races perdudes. L’antropologia moderna no ha aclarit encara l’arbre genealògics dels grups humans que s’han difós per tot el planeta des de fa 2 milions d’anys i mig. Però podem entrellucar-hi fenòmens que remunten milers de generacions enrera. I així contemplem una Europa poblada per una raça autòctona, els neandertals, que havia de ser agranada per una altra, de la qual nosaltres, els europeus dels nostres dies, en som descendents.[@more@]

Les quatre races d’Hesíode

Al poema avui conegut com a Ἔργα καὶ Ἡμέραι, Hesíode vol transmetre una sèrie de valors: el treball, la planificació, l’adaptació al cicle estacional, la diversificació d’activitats, etc. Per fer-ho no es limita als consells propis dels poemes didàctics del seu temps, sinó que hi combina tot de faules i paràboles que fan més païdor el missatge. Si es vol, podríem dir que els "Treballs i els dies" és l’obra més lul·liana del poeta, agricultor i mercader beoci.

Hi ha dues formes de veure el passat que són indicatives que com es veu el futur. En els nostres dies, el més habitual és considerar el passat com la llar de xacres que el present va netejant amb la perspectiva d’un futur més lluminós. Potser hi ha revinclades en aquest progrés, però són l’excepció que confirma la regla. En temps d’Hesíode les coses no eren pas tan clares. L’Hèlade es desvetllava tot just del període que avui coneixem com a "segles foscos". Certament, és en aquests "segles foscos" on es forja la civilització grega, s’emprenen les grans colonitzacions per la Mediterrània i la Mar Negra, s’inauguren els jocs panhelènics, neixen els fonaments de la literatura i de la filosofia occidentals. Però els poemes i objectes desenterrats de tota mena parlaven a les clares d’una època anterior, molt més lluminosa: la civilització micènica. D’aquesta forma és comprensible que Hesíode concebi la humanitat del passat com més forta i més pura que no l’actual. Aquesta concepció era la dominant en l’Antiguitat. En la Modernitat europea ha subsistit en la idea (no del tot errònia) del bon salvatge, de l’home pre-neolític o de la societat gentilícia.

Però tornem a Hesíode i a la seva concepció del passat de la humanitat. Hesíode, és clar, és conscient que no pot saber la veritat del passat, i utilitza el mite per reflexionar sobre la seva societat. Hesíode únicament creu que els déus i els homes tenen un mateix origen. Però amb tot ens parla del mite de quatre (o cinc) races humanes:

– la raça d’or: fou creada pels Immortals quan Cronos regnava en el Cel. Eren lliures de preocupacions, de fatiga i de misèria, invulnerables a l’envelliment. No eren immortals, però morien dolçament, en mig de la son. El camp els hi produïa espontàniament fruits abundants i excel·lents, i disposaven de rics ramats. Treballaven, sí, però gaudien de llargues hores d’oci. Ens recorda al mite bíblic del Paradís i, en general, a la visió que les societats agràries podien tindre d’un passat caçador-recol·lector certament mitificat. La raça subsisteix en els nostres dies en forma de dimonis protectors dels mortals.

– la raça d’argent: fou creada pels Immortals quan Zeus havia arrabassat a Cronos el poder diví. D’infantesa llarga viuen cent anys amb la mare. Després les filles esdevenen al seu torn mares. En canvi, els fills emancipats es fan la guerra de continu i moren joves, deixant les vídues al càrrec de pujar la quitxalla per tant llarg període. Ignorants i bel·licosos, no reten homenatge als déus a diferència dels seus predecessors. Per això Zeus els va enfonsar. Els homes d’argent subsisteixen en l’actualitat com a dimonis subterranis.

– la raça de bronze: fou creada per Zeus. Són els primers humans dotats de llenguatge. Són homes terribles i vigorosos, superbs i bel·licosos. Hesíode suggereix que la dieta hi tenia a veure, car encara no es basava en el pa com a aliment fonamental. Els objectes de bronze de l’antiguitat, allò que va fer als prehistoriadors parlar d’una Edat del Bronze és la base d’aquest mite. Hesíode en fa un gra massa: de bronze eren les armes, les cases, i amb el bronze treballaven. La raó d’aquesta falera pel bronze era el desconeixement de ferro. Eventualment, s’extingiren.

– la raça heroica: fou creada i sovint engendrada per Zeus. Per Hesíode aquesta raça suposa un trencament efímer en la tendència degenerativa. Són justos i virtuosos, però malaurats. Uns moriran en la Guerra de Tebes i uns altres en la Guerra de Troia. Alguns foren preservats de la mort i traslladats a les Illes dels Benaurats, en l’Oceà, on regna Cronos en l’exili. Aquesta raça es correspon a la darrera etapa, més floreixent, de la civilització micènica.

– la raça de ferro: fou creada per Zeus, i és la raça actual. Coneixen el ferro, però això no els lliura de fatigues i misèries durant el dia i d’angoixes durant la nit. Malgrat tot, amb els mals s’hi barregen de vegades alegries. Hesíode pronostica la fi de la raça de ferro i en dóna els senyals: l’envelliment prematur, la violació de les normes d’hospitalitat, el descrèdit dels lligams d’amistat i de fraternitat, el menyspreu als pares quan arriben a la vellesa, la manca de reconeixement al just i a l’honest, la identificació de la justícia amb la força, l’enveja, etc. Hesíode no creu que això comporti la destrucció d’aquesta raça, sinó l’esllanguiment més miserable.

La successió de races segons la Teosofia

Els mites hesiòdics ressonen en totes les civilitzacions d’arrel mesopotàmica. Les trobarem també a l’Índia i repetidament reformulades en tota mena d’escrits. Aturem-nos, però, en la reformulació que fa Helena Blavatsky (1831-91) a The Secret Doctrine, the Synthesis of Science, Religion and Philosophy (1888). Vegem-la:

– la primera raça (època polària): S’hauria originat en el Silúric i hauria persistit físicament fins a la Gran Extinció del Pèrmic, per passar després a altres plans d’existència. La seva pàtria originària era Polària, continent que s’enfonsà per donar lloc a l’actual Oceà Àrtic.

– la segona raça (època hiperbòria): Els hiperboris haurien aparegut en el Carbonífer. Sobrevisqueren l’extinció pèrmica, i desaparegueren en la transició del Triàssic al Juràssic. La nació dels hiperboris eren les terres circumpolars àrtiques. El mite dels hiperboris (literalment, els habitants de l’Extrem Nord) data de la Grècia arcaica.

– la tercera raça (època lemúria): Els lemuris visqueren durant el Mesozoic (del Triàssic al Cretàcic). A diferència de les races anteriors fou la primera amb sexes separats, i la primera dotada d’una ment desperta. La seva pàtria, Lemúria, era un continent immens que ocupava bona part de les terres tropicals. Enfonsat i clivellat progressivament, donà lloc a nous continents menys extensos. Tot i que la raça lemúria va desaparèixer en bona mesura en la transició del Cretàcic al Cenozoic, encara va sobreviure en algunes illes i en forma de races híbriques.

– la quarta raça (època atlantea): Els atlantis aparegueren en les darreries del Cretàcic, i sobrevisqueren l’extinció Cretàcica-Cenozoica. La seva pàtria era el continent gegant Atlantis. El continent començà a enfonsar-se, i els atlantis cercaren refugi en les terres que es lliuraren de la penetració oceànica (que va donar lloc a l’actual Oceà Atlàntic). Fos com fos, l’estel dels brillants atlantis començà a decaure llavors i pel Miocè ja havien desaparegut pràcticament.

– la cinquena raça (època ària): Com en les races anteriors, s’hi poden distingir sots-races. La primera sots-raça a florir foren els hindús, els seguiren els perses, els grecs i els europeus moderns. Blavatsky, que llavors era a Nova York, anunciava que una nova sots-raça era en camí d’aparèixer a Nord-amèrica.

L’esquema de dalt es correspon a la idea més estesa de relacions filogenètiques i geogràfiques entre els diferents grups humans

La desaparició d’una raça humana antiga real: els neandertals

Les diferents creacions de la humanitat d’Hesíode i les diferents races que se superposen en el relat de Blavatsky, pal·lideixen davant d’allò que ens deixa entrellucar la paleontologia sobre el passat del gènere humà. Originats fa 2,5 milions d’anys a l’Àfrica, els humans començaren a entrar a Euràsia fa potser 2 milions d’anys. Diferenciacions, hibridacions, substitucions, etc., fan difícil disposar d’una classificació precisa dels diferents grups humans.

El "crani tipus" de l’home de Neandertal fou descobert l’agost del 1856, ara fa 150 anys. Els arcs supraorbitals són una característica que l’allunya de l’home anatòmicament modern.

Tota la diversitat humana actual es correspon a l’espècie Homo sapiens. Però fa 50.000 anys, a Europa el grup humà majoritari pertanyia a una altra espècie, l’Homo neanderthalensis. Les dues espècies tenien si fa no fa la mateixa capacitat craniana. Els neandertals tendien, però, a ser més robustos, i presentaven adaptacions físiques i culturals clares a sobreviure en climes freds, d’hiverns perllongats. No debades, som en mig de la darrera era glacial.

Els Homo sapiens, potser més generalistes, havien aparegut a Àfrica fa uns 140.000 anys. Des d’Àfrica s’expandiren a Euràsia, on substituiren els diferents grups humans arcaics, i després a Austràlia i a Nord-amèrica (que no havien estat colonitzats per poblacions humanes arcaiques).

Expansió de l’home anatòmicament modern. Com s’observa Austràlia fou poblada amb anterioritat d’Europà. La presència dels neandertals fou un fre a aquesta expansió.

Fa 50.000 anys, els homes anatòmicament moderns guanyen la partida als neandertals de l’Àsia sud-occidental. Els neandertals serven una cultura material musteriana, típica del Paleolític Mitjà. Però els homes anatòmicament moderns d’aquest període no tenen uns instruments més depurats.

Els primers homes anatòmicament moderns que entren a Europa, els cromanyons, ho fan fa 40.000 anys. I els darrers neandertals no van desaparèixer fins fa 30.000 anys. Queda doncs un espai de 100 segles de coexistència entre les dues espècies. Quins factors van contribuir al desenllaç final d’aquesta coexistència? Se n’han proposat diversos intrínsecs:

– diferències en la fabricació d’eines: els neandertals retingueren la cultura musteriana fins fa 35.000 anys. Però hi ha confusió quant a l’assignació de les innovacions pròpies del paleolític superior. La cultura châtelperroniana floreix fa 35.000-29.000 anys, i fou adoptada pels neandertals, que potser la van desenvolupar autonòmament o apresa dels cromanyons. La cultura aurinyaciana, més depurada, apareix més clarament associada als cromanyons, i va subsistir fins fa 23.000 anys.

– diferències en el llenguatge: en l’actualitat sembla que no hi havia diferències de relleu ni en l’aparell fonador ni tampoc en les àrees cerebrals implicades en el llenguatge. Una reformulació d’aquestes idees la trobem en l’atribució d’un pensament simbòlic més ben desenvolupat entre els homes moderns.

També s’ha postulat que els neandertals tenien un estil de vida massa especialitzat, amb una dependència de la caça en àrees forestals, mentre que els cromanyons podien treure recursos d’altres formes.

El registre fòssil no ens permet de datar amb precisió espaial i temporal la substitució dels neandertals pels cromanyons. En algunes àrees la substitució potser va tindre lloc en l’espai d’unes quantes generacions, i en d’altres la coexistència es perllongà durant milers d’anys. Una coexistència, relativa, és clar, si tenim presents la densitat demogràfica de l’home paleolític, que viu en grups reduïts i amb contacte esporàdic amb d’altres grups.

La ràpida substitució dels neandertals que sembla ser la norma general en bona part del continent potser explicaria per què els neandertals no influiren genèticament de forma decisiva en les poblacions cromanyones. Diferentes troballes paleontològiques i algunes dades genètiques assenyalen que va haver-hi mestissatge entre neandertals i cromanyons. La majoria de dades, però, sense negar el mestissatge ocasional, consideren que els neandertals no van deixar la seva imprempta genètica en les poblacions europees posteriors.

L’aclariment del destí dels neandertals és encara, doncs, oberta. Les principals línies de recerca s’adrecen a:

– caracterització (cromanyó-neandertal) de les restes humanes trobades a l’Euràsia occidental datades entre 100.000-25.000 anys d’antiguitat, així com l’ús de noves tècniques de datació.

– assignació de les restes d’eines (la majoria dels jaciments paleolítics són d’eines i no presenten restes humanes) a un dels dos grups humans.

– estudis sobre el nivell de cultura material assolida pels neandertals abans de la penetració cromanyona. Cal assenyalar en aquest punt, per exemple, les campanyes d’excavació a l’Abric Romaní (Capellades), que han mostrat un ric instrumental de fusta.

– estudis genètics comparats entre els fragments d’ADN fòssil recuperats i l’ADN de les poblacions europees actuals. En l’actualitat hi ha en marxa un projecte per reconstruir el genoma neandertalià.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada