La castració del Cel o la fi de la Creació

La biologia moderna, des de Lazzaro Spallanzani (1729-1799) fins a Louis Pasteur (1822-95), s’esforçà a demostrar que els éssers vius, fins i tot els microorganismes més modestos, no poden originar-se espontàniament, sinó que sorgeixen per la reproducció d’éssers vius de la seva mateixa espècie. O com va afirmar Rudolf Virchow (1821-1902): "Omnia cellula ex cellula". Aquesta línia de pensament venia a sancionar el fixisme, la concepció d’unes espècies biològiques constants, on la variabilitat era un simple accident individual. Però serà aquesta mateixa variabilitat intraspecífica la base de les teories evolutives de Charles Darwin (1809-1882) i Alfred Russell Wallace (1823-1913). Per Darwin i Wallace, la component heretable de la variabilitat intraspecífica és la base de l’acció evolutiva de la selecció natural, que maximitza la capacitat reproductiva en un ambient concret. I allò que val per l’evolució intraspecífica val per l’evolució interespecífica. La mutació nega la fixació, però la selecció, en dur la dita mutació al fracàs (la desaparició) o a l’èxit, nega la mutació i mena a un nou estadi fix. L’evolució, per Jean-Baptiste de Lamarck (1744-1829), arrenca dels organismes més simples. De forma que, ben mirat, Virchow, amb el seu adagi, recollia alhora la continuïtat de la línia biològica i el canvi. Spallanzani, Pasteur i els microbiòlegs posteriors, efectivament, havien demostrat que no és possible la generació espontània… Però llavors com s’havia originat la vida? Havia existit sempre, en una successió eterna de cèl·lula a cèl·lula? Els biòlegs, en l’actualitat, pensen que la generació espontània sí es donava en les condicions primigènies de la Terra, que nombrosos llinatges microbians nasqueren i moriren en aquelles condicions. Eventualment, canvis en la composició química de l’atmosfera feren impossible la generació espontània. Aquesta idea d’un període creatiu, seguit d’un període no-creatiu (estàtic, cíclic o evolutiu), ja la recull l’antic mite grec de la castració d’Urà. Urà, el cel estrellat, fecunda la Terra, donant lloc a Gegants, a Titans, a Hecatonquirs, etc. Fins que, el seu fill, Cronos, s’aixeca contra el pare i el castra, tallant el període genesíac.[@more@]

El mite de la castració d’Urà segons la Teogonia d’Hesíode

La cosmogonia arrenca en el bordó 116 de la Θεογονία. La triada inicial la integren:

– el Caos: principi formal, que és absència d’ordre (Ἦ τοι μὲν πρώτιστα Χάος γένετ᾽).

– la Terra: principi material (Γαῖ᾽ εὐρύστερνος).

– l’Amor: principi motor (Ἔρος, ὃς κάλλιστος ἐν ἀθανάτοισι θεοῖσι).

Poden comparar la Triada amb l’estadi inicial de la Cosmogonia mosaica (La
terra
– Gaia – era caòtica i desolada, les tenebres –Caos– cobrien la superfície de l’abis­me i
l’esperit de Déu
-Amor– planava per da­munt les aigües, Gn. 1. 2.
).

El Caos conté la seva negació, el Cosmos. Així, Hesíode ens diu que "del Caos sorgiren Èrebos (Ἔρεβός) i la negra Nit (Νὺξ)". Es tracta de personificació de les Tenebres, en aspecte masculí (Èrebos) i femení (Nit). D’aquesta forma les Tenebres, a través de la unió d’Èrebos i Nit (la primera unió sexual segons la Teogonia) neix l’Èter (Αἰθήρ) i l’Hemera (Ἡμέρη). Aquests dos darrers són la personificació de la Llum, de nou amb aspecte masculí (Èter) i femení (Hemera). S’hi formen doncs les parelles de contraris Èrebos-Èter i Nit-Dia. Compareu amb "Déu
veié que la llum era bona, i va separar la llum de les tenebres
" (Gn. 1. 4).

La Terra genera espontàniament, com a primogènit, el Cel (Οὐρανὸν ἀστερόενθ᾽). El Cel, en el mite hesiòdic, prové de la Terra, i no tenen els dos la mateixa preeminència que els hi atribueix el Gènesi (En el principi, Déu va crear el cel
i la terra
, Gn 1.1).

La Terra també genera espontàniament les Muntanyes (orogènesi) i els Mars (oceanogènesi). En el mite mosaic, en canvi, les Aigües se separen en ultracelestials (generadores de pluja) i infracelestials, i les infracelestials, en acumular-se en uns llocs formen Mars i deixen els Continents al descobert. Hesíode, com a bon poeta i pagès beoci, considera la terra com l’arcà definitiu, mentre que Tal·les, el filòsof i emprenedor joni, considera que l’arcà és l’aigua, a la manera de la cosmogonia semítica. La Ciència moderna distingeix una etapa de formació de la Terra (per acreció de planetèssims) d’unes etapes continuades d’orogènesi i de la formació d’oceans una vegada l’aigua atmosfèrica precipita per la davallada de la temperatura.

Hesíode, després de descriure aquesta fase primigènia de la cosmogènesi, passa tot seguit a la descendència del Cel i de la Terra. El Cel, en fecundar la Mare Terra engendra:

– els Titans: Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet, Tea, Rea, Temis, Mnemosine, Febe, Tetis i Cronos. Són 12 déus, 6 déus i 6 dees. De fet, "titans", que vol dir literalment tempteig, és el malnom que els hi posa el Cel.

– els Cíclops: Brontes, Estèropes i Arges. Personificació del tro, del llamp i del llampec. Hesíode ens diu que els hi deien cíclops pel fet que posseir un únic ull completament rodó al front.

– els Hecatonquirs: Cottos, Briareu i Giges. Dels muscles de cadascú els eixien 50 caps i 100 braços (50 braços esquerres i 50 braços drets).

Aquests fills del Cel i de la Terra han de viure en el subsòl, dins la mare, car el Cel no els permet de sortir-hi, ja que els considera uns tempteigs frustrats. El ressentiment entre els fills resulta comprensible i, al capdavall, també la Mare pateix, a punt d’esclatar. Així és com la Terra genera una veta d’acer, en forma de falç, i crida als 18 fills a utilitzar-la contra el pare. Tots tenen por, tret de Cronos, el més jove i escarransit. Per tant és Cronos qui surt i s’amaga a esperar el Cel.

Uranos-Varuna, és el cel estrellat, és a dir el cel nocturn. Per això apareix com a conductor de la nit, i és en la nit que s’uneix a la Terra, mentre les ombres ho omplen tot. És el moment que aprofita Cronos per segar els genitals d’Urà. Hesíode atribueix a la sang vessada un potencial genesíac pòstum: totes i cadascuna de les gotes esquitxades caigueren en la Terra i produeixen una nova fornada de criatures ctòniques:

– les Erínies.

– els Gegants.

– les Mèlies.

Els genitals cauen en el Mar (Pontos): de la blanca bromera seminal neix una donzella, dita per aquest motiu Afrodita Urània (escuma del cel) o Filomédea (filla dels genitals). Damunt dels genitals, Afrodita es desplaça cap a Citera (la primera illa d’importància, vista des del Peloponès), i d’ací el nom de Citerea per Afrodita. Però el viatge continua fins a Xipre, i per això Afrodita queda associada a l’illa (Afrodita Ciprogènia). El neixement d’Afrodita culmina doncs la cosmogènesi, i Hesíode passa de seguida a relatar la teogonia pròpiament dita: matrimonis entre déus i dees i tota la descendència divina i heroica.

L’abiogènesi primitiva segons els paradigmes científics contemporanis

Per abiogènesi entenem la generació de vida ex novo, és a dir no a partir de formes de vida preexistents sinó de formes intermediàries no-vives. Fins on se sap, l’abiogènesi no té lloc en cap ecosistema terrestre: tota cèl·lula prové d’una (o més d’una) cèl·lula preexistent, tot individu prové d’un (o més d’un) individu preexistent, i tota població o comunitat prové d’una (o més d’una) població i comunitat preexistent.

Però, abans de res, serà necessari definir allò que considerem vida. Segons Ruiz-Mirazo et al. (2004) un ésser viu presenta tres característiques bàsiques:

– la presència d’un límit actiu i semi-permeable, la membrana biològica.
– un aparell de transducció d’energia, amb el qual l’ésser viu
capta l’energia i l’empra per les funcions biològiques.
– un sistema de components macromoleculars de transformació de la
matèria (catalitzadors, enzims) i d’emmagatzematge de la informació (gens). És a dir, dos sub-sistemes funcionalment
interdependents.

Algú podria considerar que la definició assenyalada es restringeix a la vida cel·lular. Entre els éssers cel·lulars i la matèria no-viva, existeixen uns éssers intermitjos: els virus. Però els virus no ens serveixen per descriure l’abiogènesi, car ells representen segurament el camí evolutiu invers: el que va d’un ésser viu cel·lular a un genoma sub-cel·lular, que ha perdut una o més d’una de les característiques abans esmentades. I, en conseqüència, els virus per completar el seu cicle reproductiu haurien de fer servir la maquinària proteica d’una cèl·lula: l’hauran de parasitar. De totes formes, viroids i prions, agents infecciosos d’estructura encara més simple que els virus, ens ofereixen una base molecular per entendre altres formes d’emmagatzemar i expressar informació bioquímica.

Davant del problema de l’origen de la vida, s’ha postulat que:

– l’abiogènesi hauria tingut lloc en la Terra primigènia, com a resultat de l’evolució de complexos orgànics.

– l’abiogènesi no hauria tingut lloc en la Terra, sinó que aquesta hauria estat colonitzada per microorganismes extraterrestres (panspèrmia). La panspèrmia eludiria els problemes teòrics per explicar una abiogènesi química en la Terra primitiva.

– la colonització de la Terra per microorganismes cel·lulars o proto-cel·lulars hauria sigut un procés més o menys dirigit per una civilització extraterrestre (panspèrmia dirigida). La panspèrmia dirigida eludiria les dificultats relacionades amb una abiogènesi planetària o una panspèrmia no-dirigida.

Que l’abiogènesi química espontània sigui difícil d’acceptar, ho prova el fet que la creació de vida en el laboratori (l’abiogènesi artificial) sigui fora de l’abast de la tecnologia humana. Entre la molècula orgànica més complexa i el sistema biològic més simple hi ha un salt inqüestionable. I no gens negligible és el salt que hi ha entre les molècules orgàniques més simples (les més abundants en l’univers) i les més complexes. Certament, l’abiogènesi espontània és un fenomen improbable. Però tota improbabilitat esdevé una certesa i el nombre de casos (el nombre de jugades) és prou elevat. La complexitat d’una molècula orgànica és també una garantia de preservació i, des d’aquest punt de mira, la selecció natural hauria empès el propi procés de biogènesi. Els petits salts quantitatius de complicació i d’organització de les molècules i complexos orgànics primigenis s’haurien sumat en el salt qualitatiu que va d’aquests complexos orgànics a la primera cèl·lula viva.

Les principals qüestions obertes de l’origen de la vida terrestre

Tenen tots els éssers vius actuals un ancestre comú? Tots els éssers vius coneguts i prou estudiats presenten uns trets bioquímics compartits: utilitzen l’ADN com a molècula genètica, l’ARN com a intermediari en el traspàs de la informació de l’ADN a la síntesi de proteïnes, i uns complexos riboproteics (ribosomes) on té lloc aquesta síntesi. És d’aquesta manera que hom ha pogut reconstruir les relacions de parentiu de tots els éssers vius coneguts:

Reconstrucció de les relacions filogenètiques de diversos grups biològics. Observeu que animals, fongs i plantes constitueixen una simple branca de macroorganismes dins d’uns éssers vius majoritàriament microscòpics. Hom considera gairebé segur que tots els organismes vius descendeixen d’un ancestre comú, d’un únic esdeveniment formatiu

Resten és clar teories alternatives. Ben mirat, que tots els éssers vius actuals comparteixin un ancestre comú no vol dir que a la Terra no hi haguessin hagut altres llinatges biològics actualment extingits. També és possible (per bé que poc probable) que arqueons, bacteris i eucariotes sorgissin independentment a partir d’organismes pre-cel·lulars. Sempre queda oberta la possibilitat que hom trobi algun microorganisme que no entri de cap manera en l’esquema filogenètic del gràfic anterior.

– On i quan es produí la biopoiesi? Tant si assumeix un llinatge biològic únic a la Terra, com llinatges múltiples, en remuntar-los hom ha d’arribar al punt en el qual comença la vida, es genera de novo (biopoiesi). Ja hem dit que la majoria de científics treballen amb la idea d’un origen terrestre de la vida, produït fa 3,9-3,5 milions d’anys. La data més propera ve donada per l’existència dels primers fòssils d’estromatòlits (comunitats formades per cianobacteris). La data més llunyana la determina la fi del primer període de formació geològica, l’hadeà. La data més propera la determina la transformació de l’atmosfera primitiva en una atmosfera oxidant, que és incompatible amb la formació espontània de matèria orgànica. Aquest període restringit és un dels arguments dels partidaris de la panspèrmia. Sigui com sigui, encara no es pot tancar del tot la porta a la possibilitat que la biopoiesi pogués encara continuar en dates més recents,

– Com es produí? Durant els anys 1950 hom centrava l’atenció en l’origen de la matèria orgànica. Les molècules orgàniques més simples es poden generar i destruir per reaccions purament químiques. I tot i que la matèria orgànica és un requisit per a la vida (si més no, per a la vida tal com la coneixem), l’atenció científica se centra més aviat en com la sopa orgànica donà lloc als primers éssers vius cel·lulars. Hi ha teories, com la hipòtesi del món de ARN, que volen explicar l’origen dels primers genomes cel·lulars. En el món de ARN, aquest àcid nucleic fa el doble paper de gen (després substituït per l’ADN) i de catalitzador (després substituït pels enzims proteics). D’altres teories volen explicar l’origen del complex metabolisme dels organismes cel·lulars a partir d’uns metabolismes més simples. És el cas de la teoria del món de ferro-sofre, relicte del qual serien les actuals ferro-sulfo-proteïnes. Segons aquesta visió sulfurs de ferro i de niquel podrien haver sintetitzat àcid acètic a partir de monòxid de carboni i d’àcid sulfhídric; de l’àcid acètic es podria sintetitzar àcid pirúvic; amb amoni de l’àcid pirúvic se’n farien aminoàcids; i dels aminoàcids proteïnes. Una altra possibilitat la constitueixen molècules autocatalítiques com l’éster triàcid de l’amino-adenosina (AATE). D’altres teories, a la fi, se centren en l’origen de les membranes biològiques: vesícules lipídiques, microsferes proteiques, etc. S’ha postulat que les estructures silícies d’argiles podrien haver estat el marc d’aquesta evolució pre-biològica (*). És important notar que alguns d’aquests processos biopoiètics podria tindre lloc fins i tot en l’actualitat, però en general es pensa que en haver de competir amb sistemes biològics fets i drets no tenen cap possibilitat de reeixir en una biosfera ja ben establerta.

– Quina és l’abundància relativa de la vida en l’univers? Són els organismes biològics de la Terra endèmics del nostre planeta? La panspèrmia no tan sols assumeix la possibilitat que els organismes de la Terra siguin descendents de microorganismes formats en d’altres indrets de la galàxia (o fins i tot a fora, ja posats), sinó que també assumeix la possibilitat que organismes procedents de la Terra colonitzin el sistema solar i d’altres sistemes planetaris propers (o no tan propers, *). Oposada a la panspèrmia hi ha la idea que les biosferes planetàries són aïllades: que les condicions del medi interplanetari o interestel·lar fan impossible la supervivència de la més mínima espora. En tot cas, l’aïllament d’una biosfera planetària tan sols seria superat per formes de vida intel·ligents amb una tecnologia que els dugués a fer viatges extraplanetaris. Encara que acceptem aquest punt de mira de biosferes planetàries aïllades, queda oberta la qüestió de quina és la distribució de la vida en l’univers. Per començar caldrà que recordem la definició de vida i que pensem en quins ambients poden subsistir formes de vida. Els extremòfils de la Terra que poden viure en les temperatures, pH, pressions, salinitats, més dispars, fan que gairebé l’única condició sine qua non sigui la presència d’aigua líquida. Alguns fins i tot relativitzen aquesta necessitat. Com més imaginatiu sigui l’astrofisiòleg, més àmplies seran les "zones habitables" de l’univers.

La castració del Cel revisitada

El nostre univers, el nostre continu espai-temps, té, en la nostra localitat, una antiguitat estimada de 13.700 milions d’anys. En el moment inicial el Caos esdevé Ordre, un ordre marcat per Eros i Eris, per l’expansió còsmica i l’energia fosca. La Terra no apareix, però, fins fa 4.567 milions d’anys (durant un 33% de la història de l’univers ha existit la Terra). Un impacte fenomenal de la Terra amb Tea donà lloc a la Lluna actual fa 4.533 milions d’anys. L’escorça terrestre ja era prou consolidada fa 4.400 milions d’anys, però encara havia de patir un enorme bombardeig de meteorits durant 200 milions (fa 4000-3800 milions d’anys). Entremig s’hi formaren els oceans, potser a través de l’aigua aportada per cometes. Certs indicis assenyalen que la Terra ja devia comptar amb formes vida fa 3.900 milions d’anys (un 85% de la història de la Terra hauria comptat amb formes de vida; un 28% de la història de l’univers hauria comptat amb formes de vida en la superfície terrestre).

Durant molt de temps les condicions de la Terra primitiva potser suportaren la formació de nous sistemes pre-biològics, que evolucionaven a sistemes biològics, en competència entre ells. Però de la competència en sorgiren cicles ecològics, on els residus d’uns eren el nodriment d’altres (ecopoiesi). La vida s’escampà a tots els racons. La pròpia vida havia de tallar aquestes condicions primitives: l’oxigen generat pels organismes fotosintètics les tallà d’arrel, com la falç de Cronos castrà Urà. La catàstrofe de l’oxigen començava potser fa 2.500 milions d’anys sinó abans. La biosfera, una biosfera genèticament tancada, es feia senyora dels cicles biogeoquímics.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada