L’Era abans de l’era cristiana

En el post anterior sobre la història matrimonial de la família d’August, s’ha encapçalat cada entrada amb l’any corresponent. Si bé s’ha evitat d’utilitzar l’era cristiana (que hauria numerat els anys del 40 a.C. fins el 6 d.C.), fer servir l’era "ab urbe condita" o "de la ciutat" és fer una mica de trampa. Entre parèntesi s’hi fa referència al consulat anual, i és així realment com es denominaven els anys en la República Romana. La utilització de sistemes cronològics que numerin de forma continuada els anys no es generalitzà fins a l’Antiguitat Tardana. Dels sistemes utilitzats hi havia un que arrencava com a any primer en el consulat de AP. CLAVDIVS PVLCHER i G. NORBANVS FLACCVS. Això es correspon a l’any 716 de la ciutat. No hi va passar res de definitiu en aquell any, és cert, però tots els esdeveniments de la història del Principat romà hi són posteriors, i això ja valia pels cronògrafs del Baix Imperi. Aquesta "Era" ha passat a la història com a "era hispànica", ja que fou en els regnes espanyols on s’hi mantingué fins ben entrada l’Edat Mitjana, abans de ser substituïda per l’"era cristiana" o "de l’Encarnació".[@more@]

Formes de computar el temps abans de l’Era

En l’Alt Imperi la fórmula oficial de denominació de cada any era com a "consulat de Tal i Tal". Es referien als cònsuls de Roma que prenien possessió el Primer de Gener. A Atenes s’utilitzava encara per denominar l’any "l’arcontat de Tal", referit a qui assumia el càrrec d’arcont epònim (una de les tres màximes magistratures de la ciutat). Més oficiosament, s’utilitzava també l’era imperial, és a dir la que numerava els anys a partir de l’entronització de l’emperador vigent.

Entre els cronògrafs grecs, des de Timeu de Tauromeni (345-250 a.C.) era habitual computar d’acord amb les Olimpíades. Per exemple, podem dir "<i>segons Livi, Roma fou fundada el tercer any de la sisena olimpíada</i>", o que ara som al segon any de la 308a Olimpíada.

El sentit d’una era és començar-la de forma que tots els anys que volem cronificar tingui un valor positiu. Els cronògrafs hebreus van dur això al màxim en triar com a "any primer", el primer any del món d’acord amb la seva cosmogonia (recollida al Gènesis). Segons aquesta "era del món", ara som a l’any 5766.

A les províncies orientals de l’Imperi encara era habitual que es comptessin els anys d’acord amb l’anomena "era selèucida". Aquesta era arrenca en l’any 312 a.C., quan Seleuc (un dels epígons d’Alexandre) va conquerir Babilònia.

Els orígens de l’Era

Es desconeixen quines foren les raons per fixar l’any del consulat de Claudi Pulcre i Norbà Flac com a any "primer de l’era". És possible que l’any no fos triat per ell mateix, sinó per respectar retrospectivament un cicle d’indiccions. Les indiccions eren census de finalitat fiscal que es realitzaven cada 5 o cada 15 anys. Els cronògrafs haurien utilitzat les indiccions com a referent cronòlogic a partir del segle IV d.C. Si considerem el període d’indicció que va del consulat de Pulcre i de Flac fins al desè consulat d’August (i d’un altre Norbà Flac), tenim els grans fets que sentenciaren el domini d’August sobre l’imperi. Segons altres historiadors, l’arrencada en aquest període de l’era es deu a que és el moment que tot Hispània queda integrada en l’Imperi Romà. Val a dir, però, en aquest darrer sentit que els darrers focus de resistència asturiana subsistiren fins a l’any 20 de l’era.

Es desconeix si l’Era fou utilitzada en el Baix Imperi de forma generalitzada o, si més no, restringida a les províncies occidentals. Les primeres referències daten del segle V d.C., quan Hispània quedava progressivament fora del control de Roma i sota l’ègida dels reis gots, sueus, etc. Isidor d’Hispalis (560-636 d.C.) l’utilitza en les seves obres historiogràfiques. És llavors quan es consolida la nomenclatura. Per exemple Isidor mor a l’ærae DCLXXIV.

Altres eres

En la transició del Principat romà al Dominium, el príncep-emperador
romà es transformà de forma creixent en una figura de sobirà-diví. No
és estrany doncs que en el Baix Imperi, qui era considerat "refundador"
de l’Imperi Romà, Dioclecià,
servís per definir una "era diocletiana". Els anys eren denominats així
"anys de Dioclecià", a partir del 284 d.C. (l’any de la seva
entronització). Dioclecià, que va regnar dècades abans que el
cristianisme es convertís en la religió imperial, va perseguir els
cristians a consciència. Per això devia resultar incòmode pels
cronistes cristians mantenir l’ús de "l’era diocleciana". Els cristians
d’Alexandria van trobar una forma de superar la incomoditat: l’"era
diocleciana" fou mantinguda però transformada en "era dels màrtirs".

Utilitzant com a base l’era diocleciana, i la consulta de la Bíblia, cronògrafs cristians del segle V d.C., provaren de reconstruir una "era del Món" que arrenqués de l’any de la Creació. S’apartaren força del còmput hebreu, ja que utilitzaren la versió grega dels Setanta de l’Antic Testament. La versió bizantina de l’era del Món (aetos kosmou) difongué especialment a partir del segle X d.C. en el món de la cristianitat grega. Segons aquesta "era bizantina del Món" ara som a l’any 7513 (al setembre entrarem en el 7514). Pel que fa a "l’era alexandrina del Món" (que es mantingué a Egipte fins a la invasió sarraïna) som a l’any 7498 (a partir de setembre, 7499).

En els còmputs de l’eres alexandrina i bizantina del Món hom utilitzava com a unitat fonamental calendària, l’anomenat "cicle pasqual". El cicle pasqual és de 532 anys, i consisteix en la repetició de les dates de la Pasqua, que venen definides d’acord amb el Diumenge de Pasqua com el primer diumenge després de la primera lluna de la primavera. El nombre 532 deriva de multiplicar 19 i 28. El nombre 19 consisteix en el cicle metònic, segons els quals 19 anys solars equivalen a 235 lunacions. El nombre 28, combina 4 x 7, és a dir els 4 anys que constitueixen una unitat de l’any julià (4 anys són 1461 dies) i els 7 dies de la setmana, i certament cada 28 anys es repeteix exactament la distribució de dies de la setmana amb les dates mensuals. Quan Dionisi va proposar (525 d.C.) una era basada en el naixement de Jesús, per tal de no trencar el cicle pasqual, va estimar-se més incòrrer en un error de 4-7 anys. És per això que segons la cronologia de Dionisi, Herodes va morir l’any 4 a.C.

En tot cas, la cronologia de Dionisi fou aprofitada per crear el còmput de l’Any del Senyor (Anno Domini), també denominat Any de l’Encarnació (Anno Ab Encarnatione) o de la Salvació (Anno Salutis).

La substitució de l’Era per l’Any del Senyor

L’època de més utilització de l’Era s’assoleix en els segles X-XI d.C. És cert que molts documents no van datats, però els que hi van utilitzen preferentment l’Era. L’Era es circumscriu en aquesta època en els territoris cristians d’Hispània, tant a la zona astur-lleonesa com a la Marca Hispanica. En la Marca Hispànica ha de coexistir amb l’any de l’encarnació o l’any del senyor, que patrocinen l’estat carolingi i l’església romana.

Vegem aquesta làpida funerària barcelonina, que actualment és al Museu d’Història de la Ciutat:

+ HICREQVIESCIT / VVITIZAFILIVSTEO / DEREDI:DIMITTATEI / DEVSAMEN:ERADCCCC / XXXVIII:ABINCARNATIO / NEDNIANNIDCCCXC / ANNOIIREGNANTEKAR / VLOREGEDIEXIIIKIDSAP / RELIS SILOBIIT

O sigui: "Ací descansa Witiza, fill de Teodored: Que Déu el perdoni, amén: Era 938: Any de l’Encarnació 890, Any segon del regnat del rei Carles, dia 13 de les calendes d’abril…". Els noms de Vitiza i de Teodored són clarament visigòtics, però la concessió a l’any de l’encarnació dels francs és evident. Pel que fa a la referència al rei Carles, es refereix a Carles III, que llavors tenia 11 anys. Era un rei merament titular reconegut únicament pels partidaris acèrrims de la dinastia carolíngia (entre ells, el comte Guifré). Qui governava al nord de França era Odó, el comte de París, intitular "rex Francorum", però sense domini efectiu damunt la Marca Hispànica. Aquest canvi polític, que menarà a la independència efectiva del Casal de Barcelona, suposaria alhora una revifalla dels trets d’identitat autòctons, definits com a "hispans", "romans" o "gòtics", front a allò percebut com a "fràncic" o "gàl·lic".

Aquests trets autòctons aniran desapareixent, no obstant, a partir dels segles X i XI d.C. La uniformitat romana (o franca) imposarà la litúrgia romana al rite hispànic (també dit gòtic o mossàrab): de primer a la Marca Hispànica, després a Aragó (1071), Navarra (1076) i finalment als regnes occidentals (1085). La fantàstica antroponímia gòtica deixaria pas a noms de base romana o hebrea, més consonants amb les tradicions bíbliques i hagiogràfiques. L’escriptura visigòtica és substituïda per la carolíngia amb un patró similar: Marca Hispànica (segle IX), Castella (segle X) i Lleó (1090). I l’era serà substituïda per l’any de l’Encarnació.

El Concili de Tarragona (1218 de l’era / 1180 de l’encarnació), que aplega a l’Església catalana, adoptà l’ús exclusiu de l’any de l’Encarnació (de l’anno domini) per computar els anys.

Per aquella època, a Catalunya l’ús de l’any de l’Encarnació ja era força generalitzat. En els altres reialmes, l’era encara tenia força difusió, i era la forma de còmput oficial de l’església i de les cancelleries reials. El Regne d’Aragó va mantenir l’ús oficial de l’era fins a temps de Pere el Cerimoniós (1388 de l’era / 1350 de l’encarnació). El Regne de València, que havia adoptat oficialment l’era en temps de la Conquesta (1276 de l’era / 1238 de l’encarnació), no passà a l’Any de l’Encarnació fins a aquesta mateixa època (1396 de l’era / 1358 de l’encarnació).

Pel que fa als regnes occidentals, l’Era va subsistir encara unes dècades més. A la Corona de Castella fins a l’any 1421 de l’era (1383 de l’encarnació), i al Regne de Portugal fins a l’any 1460 de l’era (1422 de l’encarnació). Navarra fou el darrer regne en abandonar l’ús oficial de l’era.

Lligams:

Calendar Converter.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada