Antisemitisme, anticamitisme i jafetisme

Si hi ha un mot que recorre amb profusió les columnes d’opinió dels nostres diaris en aquest calorós estiu és el mot "antisemitisme". El sentim adreçat contra els "nacionalistes" blancs o europeus. El sentim també adreçat contra les "esquerres" que se solidaritzen amb la nació àrab. El sentim, a la fi, adreçat contra la ciutadania en general, beguda, són els acusadors, per prejudicis religiosos i ètnics. Què vol dir antisemitisme? Vol dir, odi o rebuig als pobles semites. I què vol dir poble semita? Són els pobles de l’Orient Pròxim que comparteixen un mateix tronc lingüístic i que, d’acord amb el Gènesi, són descendents de Sem. En el Gènesi, llegim la Taula de les Nacions, els descendents de Noè que poblaren la Terra després del diluvi. D’acord amb aquesta Taula la humanitat es divideix en tres. Els pobles semítics, els pobles camítics i els pobles jafètics. A grans trets els semites habiten l’Euràsia meridional, els camítics l’Àfrica del Nord, i els jafètics l’Euràsia septentrional, central i occidental. L’autor del Gènesi, Moisès, segons la tradició, no tenia en ment, els pobles negroides, mongoloides o australoides, de forma que la divisió tripartita es correspondria únicament a la humanitat europoide. El mot "antisemita" neix de l’antropologia pre-contemporània, quan encara era vigent el paradigma bíblic (recolzat, d’altra banda, per dades lingüístiques), i assumeix una pugna entre el món "jafètic" i el món "semític" (el "camític" quedaria menyspreat i subjugat alternativament a un o altre).[@more@]

La Taula de les Nacions (Gn. 10. 1-23)

El llibre del Gènesi és el relat dels orígens, dels orígens del món, de la humanitat i del poble d’Israel. No entrarem a valorar les influències de la cosmogonia babilònica i egípcia en el relat bíblic, i ens limitarem a presentar la classificació antropològica adoptada per l’autor (o autors) d’aquest llibre:

1. Sem (שֵׁם). Primogènit de Noè, és el patriarca dels pobles d’Orient.

1. 1. Elam (עֵילָם). Primogènit de Sem, com es correspondria a una de les civilitzacions més antigues de l’Euràsia meridional.

1. 2. Assur (אַשּׁוּר). Fill segon de Sem. Considerat patriarca dels assiris, que habitaven l’Alta Mesopotàmia.

1. 3. Arfaxad (אַרְפַּכְשָׁד). Patriarca dels hebreus que, originaris, del sud de Mesopotàmia haurien migrat cap a occident.

1. 4. Lud (לוּד). Identificat amb uns amb el patriarca dels lidis, i per d’altres amb els lul·lubi.

1. 5. Aram (אֲרָם). Patriarca dels arameus. A diferència dels altres pobles semites, la Taula de les Nacions dóna una subdivisió d’aquesta branca en quatre:

1. 5. 1. Us.

1. 5. 2. Hul.

1. 5. 3. Guèter.

1. 5. 4. Maix.

2. Cam (חָם). Fill segon de Noè, és el patriarca dels pobles d’Occident, és a dir del nord d’Àfrica i del Llevant mediterrani.

2. 1. Cuix (כּוּשׁ). Patriarca dels nubis, dels etíops i de pobles relacionats presents en l’orient de la Península Aràbiga. La Taula de les Nacions els divideix en sis:

2. 1. 1. Sebà.

2. 1. 2. Havilà.

2. 1. 3. Sabtà.

2. 1. 4. Ramà.

2. 1. 4. 1. Sabà.

2. 1. 4. 2. Dedan.

2. 1. 5. Sabtecà.

2. 2. Misraim (מצרים). Els egipcis, entesos com els habitants del Delta i de la Vall del Nil, i de les terres adjacents.

2. 2. 1. Ludim (o Lubim?). Els libis, entesos com els habitants de les terres situades a ponent d’Egipte.

2. 2. 2. Anamim. Probablement, els habitants del Desert situat entre el Delta del Nil i el Sinaí.

2. 2. 3. Lehabim. També identificats amb els libis.

2. 2. 4. Naftúah.

2. 2. 5. Patrós. Patriarca de l’Alt Egipte.

2. 2. 6. Caslúah.

2. 2. 7. Caftor (filisteus). Patriarca egipci. D’ell haurien sorgit els filisteus o palestins. La filiació mizraímica d’aquests pobles en el Bíblia hebrea, voldria assenyalar uns vincles més grans amb Egipte que no pas amb la resta de pobles cananeus.

2. 3. Put (פוט). Patriarca de Punt, poble que vivia a banda i banda de l’estret que comunica la Mar Roja amb l’Oceà Índic.

2. 4. Canaan (כְּנַעַן). Patriarca dels camites autòctons del Llevant mediterrani.

2. 4. 1. Sidó. Patriarca dels fenicis.

2. 4. 2. Het. Patriarca dels heteus, dels quals sorgirien els diferents pobles cananeus.

3. Jàfet (יָפֶת). Tercer fill de Noè, pare dels pobles del Nord.

3. 1. Gomer (גֹּמֶר). Patriarca dels escitis (i, per extensió, associat als pobles armenis, germànics, celtes, etc.)

3. 1. 1. Aixquenaz. Patriarca d’un poble del Nord, part dels descendents del qual es convertirien al judaïsme donant lloc als jueus asquenazís.

3. 1. 2. Rifat.

3. 1. 3. Togarmà.

3. 2. Magog. Patriarca dels pobles altaics.

3. 3. Madai. Patriarca dels medes i d’altres pobles iranians.

3. 4. Javan. Patriarca dels jonis i d’altres pobles helènics.

3. 4. 1. Elixà.

3. 4. 2. Tarsis.

3. 4. 3. Quetites.

3. 4. 4. Rodis. L’esment particular dels rodis, podria assenyalar la data de la redacció d’aquesta Taula de les Nacions cap al segle VIII a.C., just quan els rodis protagonitzaven el comerç i la colonització de bona part de la Mediterrània.

3. 5. Tubal. Identificat amb els pobles del Caucàs.

3. 6. Móixec. Patriarca dels frigis.

3. 7. Tiràs. Patriarca dels tracis.

La Taula de les Nacions i la classificació lingüística

La visió antropològica de la Taula de les Nacions influí l’etnografia europea fins ben entrat el segle XIX. Els esforços d’historiadors antics com Flavi Josep per relacionar la Taula de les Nacions amb els pobles reals (*), tenen fins i tot continuïtat en els nostres dies entre els que creuen en la literalitat de la Bíblia.

Substitucions lingüístiques a banda, hi ha una correlació entre el parentiu genètic dels pobles i el parentiu de les llengües que parlen. Ja en l’antiguitat (i l’autor del Gènesi no és una excepció), hom prova de reconstruir la genealogia dels pobles a partir de les similituds de les llengües que parlaven. Per exemple, molts dels pobles reconeguts com a semites en la Taula de les Nacions, parlen llengües estretament relacionades (*). Però la base lingüística no explica la inclusió d’Elam, ni més ni menys, que com a primogènit de Sem. La llengua elamita, en efecte, sembla relacionada amb les llengües dravídiques del sud d’Índia. Però hem de ser justos: els antics bé podrien haver considerat l’elamita una llengua semítica si atenien a nombrosos paral·lels lèxics.

Pel que fa als pobles camites, la idea d’una família lingüística camita és més complicada de sostindre. Les relacions entre les llengües amazics, egípcies, txadianes, cuixites i omòtiques, no són pas clares. Fet i fet, els lingüístiques moderns consideren les llengües semites com un subgrup de la família lingüística afro-asiàtica (o camito-semítica), mentre que les llengües camites serien senzillament les "llengües afro-asiàtiques no semites". No hem d’oblidar que alguns dels pobles tradicionalment citats com a camites, parlen llengües pre-afroasiàtiques del grup Nilo-Saharià, com són ara els nubis.

La situació pel que fa als pobles jafètics és encara més complexa. La unitat de la família indogermànica o indoeuropea no fou adoptada majoritàriament fins el segle XIX, particularment gràcies a la tasca de Franz Bopp. D’altra banda, dins la Taula de les Nacions, entre els jafètics també s’hi comptarien pobles de llengua caucasiana (i d’altres llengües mediterrànies pre-indogermàniques, *), així com els pobles de llengua uralo-altaica (turcs, hongaresos, finesos, etc.). Els intents de vincular aquestes diferents famílies lingüístiques no han reeixit prou (hipòtesi eurasiàtica). La hipòtesi d’una llengua ancestral (nostràtica), funciona millor quan hom considera que hi descendeixen alhora les llengües indogermàniques, conjuntament amb les dravídiques, les caucasianes, les altaiques i el sumeri.

En resum, tenen més en comú les llengues de camites i semites, que no pas les llengües d’alguns jafetites. A banda, hi ha camites i semites que parlarien llengües no-afroasiàtiques (elamites, nubis, etc.). Potser és per això que els lingüistes dels nostres dies s’estimen més parlar de llengües afro-asiàtiques, i no de llengües camito-semítiques. Similarment, la denominació de jafètiques per les llengües pre-indoeuropees d’Europa (des del Caucas fins a Ibèria), propugnada per Nikolai Marr (1864-1934), no gaudeix de gaire predicament. Això fa que dels tres fills de Noè, únicament el fill gran Sem, apareix en la premsa dels nostres dies, bé per donar nom a una sèrie de llengües afro-asiàtiques estretament vinculades (àrab, hebreu, arameu, etc.), o per caracteritzar la fòbia al poble jueu (antisemitisme).

L’antisemitisme

Marr va formular la seva teoria de les llengües jafètiques, és a dir d’una gran família lingüística europea, de la qual avui dia tan sols restarien les llengües caucàsiques (i no totes) i, potser, el basc, en temps del tsarisme. Per això va fer mà de la referència bíblica, que va mantindre, amb tot, en l’època soviètica. Les referències bíbliques també són a l’arrel del terme "antisemita".

Concretament, el terme "antisemita" procedeix d’una visió bipartita de la història de les civilitzacions en l’espai euro-mediterrani. Al pol "semita", el primer en eclosionar, se li oposaria un pol "jafètic", responsable de la civilització moderna. La civilització moderna no podia ignorar les seves arrels semites, particularment a través de la religió cristiana. Però alhora, el pol jafètic cristià s’oposava al pol semític judeo-islàmic. No hi mancava qui veia en el desenvolupament europeu del XVIII i del XIX un retorn a les arrels jafètiques, combinat amb un desterrament de les influències semites (el cristianisme mitjaval).

L’antisemitisme europeu originari veia en els pobles semites uns rivals antics, en l’actualitat devinguts a una inferioritat manifesta. Però l’acomplexament davant de les comunitats jueves d’Europa, convidava a considerar la possibilitat d’un resurgir semític. Quan Nietzsche publica Also sprach Zarathustra (1883-5), prova d’oposar el fundador de la religió mazdeísta (iraniana i, per tant, indogermànica) als fundadors de les tres religions abrahàmiques (i, per tant, semítiques).

Des de la segona meitat del segle XIX, la tradicional judeofòbia cristiana es combina amb aquesta visió jafètica-semítica (o ariano-semítica). L’antisemitisme s’adreça, més que no pas a una decadent civilització àrab, a les comunitats jueves d’Europa i, especialment, als seus elements més dinàmics (capitalisme financer, però també intel·lectuals que cotnribueixen al positivisme, al freudianisme, al marxisme i a d’altres -ismes que el tradicionalisme considera dissolvents). Vicenç Villatoro anomena aquest antisemitisme "clàssic", i identifica un antisemitisme "modern", que ja no se centra en els intel·lectuals jueus sinó en l’Estat d’Israel.

Els lligams entre "antisionisme" i "antisemitisme" no són pas tan clars com els dibuixa Villatoro. Hi ha "antisionistes" que no "odien" únicament l’Estat d’Israel, sinó també la influència dels anomenats "judeocons" en el govern dels Estats Units (motejat de "ZOG") i en les entitats financeres mundials (Banc Mundial, etc.). D’altres "antisemites" saludaren l’existència d’Israel com a mesura per desfer-se de les minories jueves que sobrevisqueren a la Segona Guerra Mundial. I, a la fi, alguns partidaris i aliats d’Israel no amaguen un ressentiment contra el judaïsme (amb promoció d’iniciatives per convertir els jueus al cristianisme) o contra els valors liberals dels judeo-americans (denúncia del racisme, laïcisme de les institucions estatals, etc).

L’anticamitisme

L’autor de la Taula de les Nacions considera fills de Cam als egipcis i als cananeus. Els Regnes de Judà i d’Israel es trobaven geopolíticament en la intersecció de l’imperi mesopotàmic de torn (Assíria, primer, i Babilònia després) i Egipte. El Gènesi parla de l’estada d’Abraham a Egipte, i conclou amb la migració de l’incipient poble d’Israel al Delta del Nil. Contràriament, Abraham era originari d’Ur dels Caldeus, Isaac i Jacob troben esposes en aquella terra, i Babilònia serà el destí del poble jueu després de la caiguda del Regne de Judà.

Si Egipte era percebut com un aliat impotent davant d’assiris i babilonis, la visió bíblica dels cananeus és encara més negra: la Terra de Canaan ha estat promesa a la descendència d’Abraham, Isaac i Jacob, i per tant cal sotmetre o expulsar als cananeus.

La història relatada en el capítol 9è del Gènesi ofereix una visió interessant de les relacions entre semites, camites i jafetites:

Noè, que va ser el primer agricultor, plantà una vinya. Va beure vi i s’embriagà, i es va posar a jeure despullat al mig de la seva tenda. Cam, el pare de Canaan, veié la nuesa del seu pare i, en ser a fora, ho va explicar als seus dos germans. Llavors, Sem i Jàfet prengueren un mantell, se’l van posar a les espatlles i, caminant a reculons, van cobrir la nuesa del seu pare. Com que duien la cara mirant en sentit contrari, no van veure la nuesa del seu pare. Quan Noè despertà de la seva embriaguesa i va saber el que havia fet el seu fill petit, va dir: “Maleït sigui Canaan! Que esdevingui esclau dels esclaus dels seus germans!” I afegí: “Beneït sigui el Senyor, el Déu de Sem, i que Canaan sigui el seu esclau! Que Déu doni prosperitat a Jàfet, que habiti a les tendes de Sem, que Canaan sigui l’esclau d’ambdós!”

Cam i Canaan són identificats en la maledicció, que afectaria més, doncs, als cananeus que als egipcis. Vegem el triple paper que la profecia de Noè atorga a cada germà:

– Prosperitat a Jàfet, entesa com a prosperitat material o demogràfica. Malgrat que l’autor pugui referir-se als pretèrits regnes "no-semites" de Hattu (hitites) i de Mitanni, és més probable que es refereixi a la prosperitat del Regne Mede.

– Il·luminació divina a Sem, identificada com a floreixement intel·lectual o religiós. La profecia identifica Sem amb Israel, com modernament fan les referències a l’"antisemitisme".

– Esclavatge dels cananeus.

Si pensem en l’època de la tornada del captiveri de Babilònia, resulta temptadora la identificació Jàfet-Cir, Sem-Judà i Cam-Babilònia. Quant a la identificació de Cam-Babilònia, hem de recordar que en la Taula de les Nacions, l’heroi mesopotàmic, Nimrod, apareix com a fill de Cuix i nét de Cam. No és gens estrany que un literalisme bíblic nord-americà tradueixi la identificació amb Jàfet-Cristianitat, Sem-Israel i Cam-Islam.

El jafetisme

Els autors i compiladors de la bíblia hebrea coneixen l’oposició històrica entre Sem i Cam, entre Mesopotàmia i Egipte, entre els hebreus i els cananeus, entre Salomó i Hiram. El tercer en discòrdia, Jàfet, es perd sovint en les muntanyes del Nord i en les planures que hi ha més enllà. La presència però, dels pobles jafetites es fa sentir més i més a la zona. Perses, grecs i romans se succeeixen en el control de l’antic regne de Judà, transformat en Judea. La prosperitat de Jàfet era innegable.

Des de la perspectiva grega, la dicotomia era entre grecs i bàrbars, entre els qui parlaven un dialecte més o menys comprensible i els que no. Els bàrbars d’Orient, tot i excel·lir en moltes arts, presenten, als ulls dels grecs, notables defectes polítics. La relació amb Pèrsia, però, és especial. Els grecs identificaren Pèrsia amb Perseu, i Mèdia amb Medea. I tot i que lluitaren contra l’hegemonia persa en les guerres mèdiques, la majoria de polis gregues d’una o manera o d’una altra reconeixeren al Gran Rei. Tant és així, que a l’Atenes de l’època dels grans oradors Isòcrates i Demòstenes, ço que es discutia era la fidelitat al Gran Rei o al Rei dels Macedonis. Demòstenes viuria prou per veure com el fill del seu Nèmesi, Alexandre, fill de Filip, esdevenia Rei dels Perses. Els regnes helenístics dels Ptolomeus i dels Selèucides foren la base de l’expansió posterior de l’Imperi Romà a Orient. I l’Imperi Romà seria la base de l’expansió del cristianisme, nascut inicialment com una corrent messiànica del judaïsme.

No cal que entrem ara en les pugnes històriques entre Occident i Orient, entre l’Imperi Romà d’Orient i l’Imperi Persa dels Sassànides, o entre els estats francs i grecs i els estats musulmans, coronats finalment en la pugna entre els regnes cristians i l’Imperi Otomà. L’enemic oriental, però, ha sigut esperó en els projectes d’unitat europea de l’Edat Mitjana i de l’Alta Edat Moderna: les croades, la lluita contra el Turc, convertien en pugnes irrellevants les guerres entre güelfs i gibelins, entre protestants i catòlics.

Quelcom, però, feia impossible la unitat d’Europa: el seu èxit. Quan Europa es llença a la conquesta del Món, entre els segles XVI i XIX, no té pràcticament rival contra el qual unir-se. Els repartiments, doncs, els decidiran les lluites entre els pobles d’Europa. L’europeïsme esdevé patrimoni del poble europeu més fort del moment, que vol aplegar tots els altres al seu voltant. D’aquí l’europeïsme de Napoleó, o l’europeïsme dels Hannover, o l’europeïsme de Hitler. Un europeïsme que no impedeix Napoleó de pactar amb l’Imperi Otomà, als Hannover de provar d’enfonsar l’imperi colonial neerlandès o a Hitler de lliurar les colònies europees de francesos, neerlandesos i anglesos a l’expansionisme nipó. Ni tan sols ara, amb una Xina ascendent, formen els països europeus (d’Europa, de Nord-amèrica, etc.) un bloc "jafètic".

I és que el jafetisme té mala premsa. En els segles XIX i XX, els intel·lectuals europees que defensen el concepte, utilitzen un altre mot: ari. La teoria de Franz Bopp d’unitat de les llengües indogermàniques, del llatí, del grec, dels antics celta, germànic i eslau, de l’antic persa, del sànscrit, obliga a plantejar la qüestió de l’origen de l’antic indogermànic. I a explicar per què moltes de les llengües antigues (des de l’etrusc fins el cretenc) i algunes de les modernes (el basc, les llengües caucàsiques, per no parlar de les uràliques i altaiques) no entren en la família indogermànica. Hom cercà l’explicació en una invasió antiga, que hauria portat la llengua proto-indogermànica a una àmplia regió d’Euràsia, d’on haurien difós els avant-passats de celtes i d’itàlics, de germànics i eslaus, de grecs i tracis, d’armenis i de neo-hitites, d’iranians i d’indo-aris. Només la invasió ària (o noble) és recollida en la literatura, concretament en els Vedes, i és per això que hom identificà la "raça ària" com la portadora de la llengua indogermànica. La "raça ària" era identificada alhora amb la "generació heroica" que cantaren Homer i Hesíode.

Marr oposà el concepte de jafètic al d’ari. Els jafètics eren els pobles originaris de l’època Neolítica, subjugats pels aris, que haurien imposat la societat de classes. Com que la marca de l’esclau és parlar la llengua de l’amo, els antics jafètics haurien adoptat la llengua dels aris. En el cantó ideològicament oposat de Marr, els nazis identificaven la raça ària amb la raça nòrdica, com l’element més granat dels pobles blancs.

Un jafetisme contemporani es veuria en el destret de triar els ítems identitaris bàsics. La visió més literal, inclouria tots els pobles "caucasians" (descendents de l’Ararat, per dir-ho així), que no siguin de nissaga semita o camita. Una altra visió, identificada amb l’"arianisme", consideraria els pobles de llengua i de nissaga indogermàniques. "Jafetisme" o "arianisme" solen ser més aviat apel·lacions nítidament antisemites, ja que volen aplegar literalment tots els pobles caucasians "no-jueus" (o "gentils"), incloent-hi, paradoxalment, i si cola, els pobles àrabs i afins.

Jàfet, Jàpet i Dyeus Piter

La denominació de jafètic té una altra raó per no gaudir de popularitat. "Jafètic", al capdavall, és un mot semita (babiloni, hebreu, etc.) per referir-se als pobles "bàrbars" del nord.

Potser per contrarestar aquesta percepció (que, en pura lògica, conduiria a rebutjar la Bíblia per semito-cèntrica), comentaristes bíblics (literalistes i no-literalistes) han cercat una relació entre Jàfet, fill de Noè, i el gegant Jàpet de la Teogonia hesiòdica, així com al Dyeus Piter que ocupa un lloc central en el panteó indogermànic.

Japet (Ιαπετός) és citat a la Ilíada (VIII 478-481) quan Atena li diu a Hera que "ni encara que aconseguissis d’arribar als límits extrems de la mar i de la terra, on Japet i Cronos, asseguts, ni tan sols gaudeixen dels raigs del Sol, fill d’Hiperió, ni tampoc no frueixen dels vents, car el Tàrtar profund els envolta…". El trobem, doncs, en el Tàrtar, al costat de Cronos, el pare de Zeus, destronat pel seu fill. Japet, germà de Cronos, com la majoria de titans, hauria fet costat al bàndol perdedor.

Però és a la Teogonia d’Hesíode, on ens diuen més coses de Jàpet. Apareix en el catàleg de titans, com a fill de la Terra i del Cel. Al contrari dels seus germans, Jàpet no marida amb una germana, sinó que ho fa amb Clímene, filla de l’Oceà i de Tetis Urània, i per tant doble neboda de Jàpet. Les noces de Jàpet amb una filla de l’Oceà recorden la frase del Gn. 10. 5: "a partir d’aquests [dels fills de Jàfet], es van dispersar per les regions marítimes de les nacions, pels respectius territoris, cadascun segons la seva llengua i segons el seu clan".

Segons Hesíode, els fills de Jàpet i Clímene són:

– Atles. Castigat després de la titanomàquia, a portar damunt l’esquena el vast cel, a l’entrada del país de els Hespèrides (les filles del Vespre, Occident).

– Meneci. Castigat al Tàrtar després de la titanomàquia.

– Prometeu. No fou castigat després de la titanomàquia. Amic dels homes, garantí per ells la millor part dels sacrificis (i la pitjor part pels déus). Lliurà el secret del foc als homes i, en càstic, fou encadenat per Zeus. És per això que l’esquerra comunista italiana prengué el nom de Prometeu, com a portadors de la correcta doctrina revolucionària, arrabassada a l’economia política burgesa.

– Epimeteu. Com a venjança contra Prometeu (per si l’encadenament i l’àliga hepatòfaga no fossin prou càstic), Zeus ofereix a Epimeteu el present de Pandora. És així com els homes foren "castigats" amb el matrimoni, en un mite paral·lel al d’Adam-Eva. Eva mossega la poma, i Pandora obra la capsa.

Jàpet també serà el pare de la nova humanitat després del diluvi. Deucalió, fill de Prometeu i de Clímene, i Pirra, filla d’Epimeteu i de Pandora, restauren la humanitat en convertir les pedres en nous homes i noves dones. Aquest paper ancestral de Jàpet farà possible la dita "més vell que Jàpet", homòloga a "més vell de Matusalem". Curiosament, Jàpet és l’avi del Noè grec (Deucalió), i Matusalem és l’avi del Deucalió hebreu (Noè).

Jàfet també ha estat relacionat amb Dyeu Ph2ter, la denominació de Pare Cel, adreçada a *Dyēus, el principal déu del panteó reconstruït dels antics indogermànics. Dyeus era el déu del cel diürn (en oposició a Varuna/Uranus, déu del cel nocturn, i de la Mare Terra). D’aquesta denominació derivaran les divinitats principals de les religions posteriors:

– Dyaus Pita, de la religió vèdica.

– Zeu pater, de la religió grega, més conegut com a Zeus.

– Iu piter, de la religió romana, conegut com a Júpiter i com a Jou (Iu).

– Dis pater, de la religió celta, conegut també com a Dagda.

És clar que també podria ser que Jàpet estigués relacionat amb la funció antropogènica de Dyeus. Prajapati, figura de la religió vèdica, apareix com a Dea de la Creació, potser també té lligams comuns. Sigui com sigui, uns termes amb més de 3000 anys d’història, fan d’arrels a paraules de la més rabiosa actualitat.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *