Un sonet d’Oscar Wilde i la independència de Bulgària

En l’antic Imperi Otomà, com en tots els estats "multinacionals" hi havia una nació hegemònica (els turcs musulmans) i unes nacions sotmeses. Entre aquestes hi havia els búlgars. De religió cristiana grega, però amb una tradició eclesiàstica pròpia, la renaixença búlgara culmina en l’aixecament del març del 1876. Com tots els imperis moribunds, Turquia, "l’home malalt d’Europa" hi va respondre amb una violència inusitada. Els fets, coneguts com les "Bulgarian atrocities", inspiraren Oscar Wilde un sonet. Pel jove Wilde, de 22 anys, era una matança de cristians a mans de musulmans i, de fet, la qüestió nacional i la qüestió religiosa eren força indestriables pel moviment búlgar de l’època.[@more@]

Un sonet d’Oscar Wilde

El sonet és inclòs a Eleutheria, recull que té com a eix la llibertat i amb una vocació netament europea. El sonet en qüestió es declara dedicat "on the massacre of Christians in Bulgaria":

Christ, dost thou live indeed? or are thy bones / still straitened in their rock-hewn sepulchre? And was thy Rising only dreamed by Her / whose love of thee for all her sin atones? / For here the air is horrid with men’s groans, / the priests who call upon thy name are slain, / dost thou not hear the bitter wail of pain / from those whose children lie upon the stones? / Come down, O Son of God! incestuous gloom / curtains the land, and through the starless night / over thy Cross a Crescent moon I see! / If thou in very truth didst burst the tomb / come down, O Son of Man! and show thy might, / Lest Mahomet be crowned instead of Thee!

(Crist, vius de fet? o encara són els teus ossos entaforats en el sepulcre excavat a la roca? I fou el teu ascens tan sols somniat per ella, l’amor de la qual per tu esborra tot el seu pecat? Ja que ací l’aire s’horroritza amb laments humans, els sacerdots que convoquen el teu nom són massacrats, que no sents el clam amarg de dolor dels qui veuen els fills jaguts sota les pedres? Baixa, o fill de Déu! una lluentor incestuosa cobreix la terra, i a través de la nit sense estels, per damunt de la teva creu veig una lluna creixent! Si en veritat vas fes esclatar la tomba, baixa, o fill d’Home! i mostra el teu poder, si és que Mafomet no ha d’ésser coronat per comptes teu!)

Com que avui som 22 de juny, diada de Santa Magdalena, noteu la referència a la germana de Llàtzer i de Marta, soterrada a la Bauma de Sant Maximí, en els versos 2 i 3, i que en el poema de Wilde representa la cristianitat sencera.

La guerra russo-turca del 1877-8

L’opinió pública de les classes mitjanes angleses es revoltà d’indignació. Encara era fresca la memòria de la Guerra de Crimea (1853-6), on Anglaterra i França van sortir en defensa de Turquia contra Rússia: les nacions més civilitzades s’aliaven contra la més bàrbara per lluitar contra el baluart dels valors tradicionals. La situació, però, havia canviat notablement al continent. El Regne de Sardenya-Piemont, tercer membre de l’aliança occidental, contra Rússia s’havia transformat en Itàlia. Prússia, d’altra banda, en les antípodes ideològiques de l’estat savoià, havia unificat Alemanya (excepció feta d’Àustria i d’altres països perifèrics) i batut França. La potència mundial de Gran Bretanya semblava més incontestada que mai.

La nova situació continental justificava, als ulls de bona part de l’opinió anglesa, un canvi en el tracte envers Turquia. Aquest canvi suposava passar de "protegir" el vell home malalt per aplicar una eutanàsia activa que alliberés els pobles oprimits per la Sublim Porta.

Obrir la capsa de trons de l’Imperi Otomà no era absent de riscs, i els factors dels anys 1850 (la por a una expansió franco-russa per l’Europa sud-oriental) encara serien notats pels diplomàtics britànics. La voladura de l’Imperi Otomà, així doncs, s’estén per un període molt prudencial de mig segle (1878-1923).

L’aixecament d’abril del 1876 fou l’excusa i alhora el signe de la intervenció russa. L’objectiu geopolític d’adquirir una sortida a la Mar Mediterrània era recobert per la propaganda panortodòxia (paneslava, en els cercles més avançats). La repressió contra l’aixecament búlgar, no impedí que els patriotes búlgars poguessin participar en la guerra que l’estiu d’aquell any, Rússia, Sèrbia i Crna Gora (aquests dos darrers, encara principats vassalls de l’Imperi Otomà) declararen a Turquia. La victòria militar de Turquia va fer que les hostilitats se suspenguessin amb la promesa d’una constitució que garantís els drets de les minories ètniques i religioses de Bulgària. En aquells mesos, també, hem de comptar amb les polèmiques a Londres entre el premier Benjamin Disraeli i el seu oponent William Gladstone. Per Disraeli, significativament, Anglaterra havia d’ésser la defensora de l’Imperi Otomà, mentre Gladstone defensava que Anglaterra havia de contribuir a l’alliberament de Bulgària. Es tractava d’una qüestió de càlcul: si Bulgària era realment madura per la independència, el millor era participar-hi (Gladstone) però si no ho era calia impedir que Rússia se l’annexionés a com a província de facto (Disraeli).

El 1877 es reprenien les hostilitats. Rússia va aconseguir victòries pírriques que la posaren en camí de Constantinoble. Però això mateix alertà els anglesos, que hi enviaren la flota. Davant la perspectiva d’una intervenció anglesa, i davant la solidesa turca en la majoria de fronts, els russos accediren a la Pau de Agistefanos. L’Imperi Otomà renunciava a la sobirania (ja més nominal que cap altra cosa) damunt Romania, Sèrbia i Crna Gora. Bulgària accedia a l’autonomia dins l’imperi, amb unes fronteres que s’ajustaven més a l’àrea lingüística búlgara que no les actuals. El Congrés de Berlin del 1878, però retallaria gran part del territori adscrit al Principat de Bulgària.

Els límits Bulgària el 1878 reconeguts pel Tractat de Agistefanos foren molt retallats mesos després en el Congrés de Berlin. Els territoris macedonis (amb importants minories albanesa i grega, i amb vinculacions històriques amb Belgrad) serien arrabassats i lliurats de nou al domini turc. D’altra banda, la Rumèlia Oriental era reconeguda com a principat separat de Bulgària

La independència de Bulgària

Els retalls del Congrés de Berlin volien limitar la influència russa en els Balcans. Les ferides que provocaren elevaren l’hostilitat de Bulgària amb els seus rivals sud-eslaus de Belgrad. L’expansió de Grècia tallaria les aspiracions de Bulgària de trobar una sortida a l’Egeu.

Arran del Congrés de Berlin també es bloquejà la possibilitat que un membre de la família imperial russa fos coronat Príncep de Bulgària. Hom trià com a príncep de Bulgària, Alexander von Battenberg, que era nebot del tsar, però prou "occidental" als ulls d’Anglaterra. El 1885, un colp d’estat a Rumèlia Oriental comportà la unificació dels dos territoris autònoms. El moviment patriòtic búlgar es movia cap al liberalisme i això forçà la intervenció diplomàtica russa que forçà el destronament del príncep. El 1887, una corrent "filo-austracista", a mig camí entre els liberals pro-occidentals i els conservadors pro-russos, aconseguí elevar el tron a Ferdinand von Sachsen-Coburg. El tsar Ferdinand mantingué l’aliança amb els liberals del primer ministre Stambolov, però el 1895 la trencà, i cercà un apropament a Rússia. La lluita pels territoris encara sota control otomà menaria a l’enfrontament de Bulgària amb Sèrbia i Grècia. El 1908, en un gest de desafiament a França i Anglaterra (representades per Sèrbia i Grècia), Ferdinand proclamà la independència de Bulgària i es va coronar com a tsar. Aquesta situació va dur a la guerres balcàniques i, en la Primera Guerra Mundial, Bulgària s’arrenglerà amb els Imperis Centrals (i, paradoxes de la vida, amb el romanent turc i amb Romania) contra Rússia, França i Anglaterra (les quals comptaven amb Sèrbia i Crna Gora). Bulgària va perdre l’aposta de la Primera Guerra Mundial, i Ferdinand va abdicar en el seu fill Boris. El període turbulent d’Entreguerres fou seguit d’una nova aposta de la burgesia búlgara: en la Segona Guerra Mundial s’arrengleraren amb l’Alemanya nazi. De guanys en tingueren pocs, i l’aventura culminà amb un aixecament comunista, tot i que Bulgària, dins del Pacte de Ialta havia quedat en la zona de "ningú". El govern comunista de Bulgària s’integrà entusiàsticament en el bloc moscovita, i fins i tot es diu que en una ocasió oferiren la integració de Bulgària a la Unió Soviètica com la "setzena república". Amb una unanimitat proverbial, Bulgària passà per totes les etapes històriques del 1945-89, inclòs el desmantellament de l’estat post-estalinista. Ara espera obedientment la integració a la Unió Europea, sense fer massa soroll sobre el secessionisme lingüístic macedoni ni sobre el tracte de la minoria bulgaro-parlant de Grècia.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *