El marc geopolític de Catalunya: posicions enfrontades en la intel·lectualitat catalana

Malgrat la propaganda habitual de la indiferenciabilitat dels éssers humans i dels llocs que habiten, que ho podria reduir tot a una existència glocal, combinació de localitat radical i d’universalitat desarrelada, entre una i l’altra se situen una sèrie d’esferes geogràfiques, aleatòriament denominades "comarques", "regions", "nacions", etc. És curiós que la mateixa intel·lectualitat que ha segregat la idea de la uniformitat universal s’hagi passat els deu darrers anys fabulant sobre "xocs de civilitzacions" i, el que és pitjor, practicant-los.[@more@]

Parlar d’intel·lectualitat catalana o de pensament polític català ja suposa marcar com a unitat geopolítica un espai determinat, que farem coincidir amb l’àmbit lingüístic.

En un primer moment, aquest àmbit català s’interelaciona amb els àmbits humans més propers, tan geogràficament com històricament i políticament. Fet i fet això ja ens orienta vers una primera divisió, diguem-ne, natural:

– una visió iberista, que concep Catalunya com a part integrant d’Espanya o d’Ibèria.

– una visió occitanista, que concep Catalunya dins d’un sistema occità, o occità-català, conformat en base al triangle Provença-Catalunya-Gascunya.

Dins també d’aquest àmbit de proximitat tindríem dues posicions addicionals:

– una visió francòfila, que concep Catalunya (o part de Catalunya) com a part de la França-Hexàgon o, si més no, sota la seva àrea d’influència (cultural, política).

– una visió italianista, oberta preferentment a les produccions culturals i tota mena d’innovacions de la Península Itàlica. Aquesta visió italianista entronca també amb un esperit pan-llatí, que de vegades s’expressa a través de visions franco-occitanòfiles.

I ja que hi som amb fílies diverses, no podem oblidar tres que, si bé no es troben en un àmbit geogràfic tan pròxim, han contribuït a orientar el pensament polític català contemporani. Tenim doncs l’anglofília (més o menys francòfoba, més o menys orientada a Londres, a Washington o a Nova York), la germanofília (més o menys cultural, i polititzada en sentits ben diversos) i, incipientment, una arabofília (o islamo-arabofília, si es vol).

Aquestes dues orientacions de veïnat i de proximitat marquen (i són marcades per) les preferències d’independència, dependència i interdependència més immediates. L’evolució divergent dels estats catalans mitjavals i la seva supeditació a les monarquies castellana i francesa crea per Catalunya uns problemes encara no resolts. Si els passem per alt, ni que sigui de moment, i ens elevem a un àmbit geogràfic superior al de la Península, a les de les Galliae o al de la Mediterrània Occidental, veurem com els posicionaments geopolítics i geoculturals dels intel·lectuals catalans són ja força bescanviables amb els intel·lectuals dels altres països de l’Europa llatina.

Comencem:

– orientació euro-continental. La pertinença a aquest espai es vincula molt estretament a la Unió Europea, a les polítiques comunitàries i, si s’escau, a l’oposició a aquestes polítiques comunitàries. Una mitologia recurrent d’aquesta orientació és la carolíngia, on Carlemany apareix com a ‘soldador’ de l’herència romana i germànica, i com a conqueridor, a través del seu fill Lluís, de Barcelona (801). L’eix polític franco-alemany i l’eix econòmic que va Londres a Milà (passant pels Països Baixos i Suïssa) són importants referents (fins i tot pels que s’ho veuen des d’una perspectiva negativa i proclamen que "una altra Europa és possible"). Com que tot espai d’integració requereix alhora d’unes exclusions, val a dir que aquesta orientació euro-continental també va marcada per l’exclusió dels Estats Units (i de l’Anglosfera d’ultramar, en general), així com de l’Orient Rus i del països arabo-musulmans.

– orientació euro-atlàntica. Si l’orientació euro-continental és la moneda corrent en la intel·lectualitat catalana, conformista o no, la seva alternativa més potent és l’orientació euro-atlàntica. Com tot en aquesta vida, hi ha una transició entre les dues formes, d’acord amb el grau d’exclusió que hom fa de l’anglosfera: una visió netament anglòfoba exclouria les Illes Britàniques, i una visió netament anglòfila inclouria tot el món anglosaxó, britànic, nord-americà i australàsic. La visió euro-atlàntica té el seu mite central en l’OTAN, com a successora de l’aliança de base anglo-americana contra les potències continentals (alemanya primer, russa després). L’atlantisme català dels nostres dies comparteix els referents polítics del neoconservadurisme nord-americà, però on s’hi dóna la bel·ligerància més exhasperant entre partidaris i detractors de l’atlantisme és, aparent paradoxa, en la qüestió israeliano-palestina.

– orientació eurasiàtica. El desgast patent de la línia neoconservadora dels Estats Units d’Amèrica repercutirà tard o d’hora entre els fans neoconservadors de casa nostra. Amb més moral que raó, una munió de paleoconservadors (i paleoliberals) es disposen a recollir el testimoni als Estats Units. Però, i a Europa? Una de les orientacions que vol (però no podrà) recollir el testimoni és l’eurasiàtica. En aquesta orientació, hom substitueix l’exclusió dels pobles russos per l’exclusió de l’Anglosfera… De Brest a Vladivostok, a través d’un eix franco-germano-rus, que exclou alhora Xina, Índia i els Països àrabo-musulmans.

– orientació mediterrània. Aspecte comú a les tres orientacions esmentades és el fet que la llatinitat europea assum un paper perifèric i subaltern en relació a alemanys o a angloamericans. L’enfrontament entre l’occident euro-atlàntic o euro-asiàtic i els països àrabo-musulmans reforça la perifèria del món mediterrani. Al nord, els països greco-llatins han de mirar cap als referents polítics de Washington, Brussel·les o Moscou. Al sud, el Magreb i Egipte ho han de fer vers Aràbia, Iran o Pakistan. Tallar aquesta dinàmica i recuperar una orientació mediterrània és una opció minoritària entre la intel·lectualitat catalana i denostada especialment pels euro-atlantistes. Des de les opcions euro-continentals hom recordar que la vocació mediterrània de la Catalunya mitjaval sempre es va fer en un marc d’afirmació cristiana i llatina (=franca).

– orientació iberoamericana. Per bé que minoritària com a opció explícita, és un fet que la vocació espanyolista hegemònica entre la classe dirigent catalana ha fet d’Iberoamèrica una àrea d’expansió preferent. És justament per això que la nova onada emancipatòria que es viu aquell continent mou (i encara més ho farà en el futur) passions, a favor i en contra.

Hom pensaria que en una societat proclamadament oberta, les orientacions i afinitats geopolítiques vindrien donades per la voluntat política, pels models polítics hegemònics en cadascuna de les unitats geogràfiques proposades. Fet i fet, l’orientació euro-continental poa en la tradició (o tradicions) política parisenca, des de Napoleó a la Casa d’Orleans, de Carles Mauras a Daniel Cöhn-Bendit, i de De Gaulle al republicanisme de conveniència de la Tercera i la Quarta repúbliques. L’orientació euro-atlàntica, en canvi, confia més en la tradició constitucional britànica i, molt especialment, en la interpretació moderna (post-rooseveltiana) de la Constitució dels Estats Units. L’orientació euro-asiàtica, més críptica, poa directament o indirecta en el paternalisme tsarista.

Però els signes de tancament condueixen també a unes preses de posició més essencialistes que s’expressen volgudament com una opció necessària (com l’única opció possible), consubstancial al propi opinador-intel·lectual. La religió i, en menor mesura, la raça tornen a l’escenari polític. Amb l’agreujament que ara com ara tots els blocs geopolítics són representats en menor o major grau en la forma de centenars, milers o desenes de milers de persones immigrades. Per això, el posicionament geopolític de tal o tal sector autòcton modula alhora les seves relacions (d’apropament, indiferència o hostilitat) vers tal o tal comunitat immigrada. Dit d’una altra manera: el debat intel·lectual sobre el conflicte Israel-Palestina és substituït per un debat intel·lectual sobre el paper de les comunitats musulmana i jueva a Catalunya. És un fet que l’Església Catòlica confia plenament en les comunitats iberoamericanes, per l’afinitat religiosa. Però també és cert que els sectors cristians més radicals flirtegen amb l’islamisme. Els intel·lectuals euro-atlàntics, en general partidaris d’augmentar els fluxos immigratoris, recelen concretament de la població musulmana (immigrada o ja establerta). Els eurasiàtics, més bel·ligerants amb aquests fluxos, proposen una Euràsia tancada però alhora amb menys obstacles interns a una corrent migratòria est-oest. En aquesta darrera orientació l’europeïtat passa per damunt de l’occidentalitat laica d’uns o de les arrels cristianes d’altres.

Més que la preponderància de tal o tal orientació geopolítica a Catalunya, el factor determinant s’hi juga a una escala continental, a nivell de la Unió Europea, i de l’eix franco-alemany. Del predomini d’una visió o una altra dependran no tan sols el joc d’aliances i d’enfrontaments davant el probable declivi dels EUA (i ascens de la Xina), sinó també la pau i la guerra dins les pròpies societats europees (catalana, inclosa).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada