Una petita història del Partenó, amb episodi català

Des de fa dos mil·lennis i mig, el Partenó corona l’Acròpolis atenenca. Ha vist doncs les fluctuacions que han animat la història d’Atenes. L’època daurada de Pericles, el floreixement de la retòrica i de la dialèctica en el període helenístic i imperial, el declivi durant l’època bizantina, l’experiència de les dominacions llatines i turques, la capitalitat recobrada d’una Grècia unificada i les transformacions que fan d’Atenes una metròpolis del segle XXI, amb la contaminació atmosfèrica i sonora que requereix aital honor. La història del Partenó va lligada a la d’Atenes. Temple dedicat a la dea patrona de la ciutat, Atena, verge, guerrera i astuta, fou en temps bizantins una església dedicada a la Santa Sofia, i en temps otomans, abans de la destrucció del segle XVII, una mesquita. Durant l’interval de dues generacions que Atenes o Cetines formà part de l’estat almogàver, protectorat successivament de les corones catalanes de Sicília i d’Aragó, el Partenó fou l’església de Santa Maria. Joan Boil, bisbe de Mègara, admirador de l’arquitectura llavors inigualada de l’edifici, convencé el rei-duc Pere el Cerimoniós, a dotar-la d’una guàrdia permanent[@more@]

L’Acròpolis s’alça damunt el mont Cecropi

Abans del Partenó

L’habitació permanent de l’Acròpolis atenenca es remunta, pel cap baix, al III mil·lenni a.C., per bé que la primera presència podria datar ja del VII mil·lenni a.C. Els seus habitants hi dominaven, hi dominen, tota la Plana Cefísia, delimitada a l’est per l’Himetos, al nord pel Penteli, i a ponent per l’Egaleu. Al sud hi ha el port de Fàliro, en el golf Sarònic. En el 1400 a.C., l’emplaçament adopta ja la civilització micènica, situada ja en l’Edat del Bronze. Tensions internes i la invasió dòrica, comportaren l’ensorrament de la civilització micènica (1200 a.C), i el desenvolupament independent de l’emplaçament en el marc de l’Àtica. La seva situació privilegiada va convertir la proto-ciutat, a partir del segle VIII a.C. en capital efectiva de la regió. Potser l’agregació de poblacions (sinoiquia) d’aquell període és la que motiva el nom plural (Αθήναι) que ha rebut al llarg de la història (per bé que el nom oficial, ara, és singular, Αθήνα).

Dins la Plana Cefísia, el mont Cecropi (on s’alça l’Acròpolis) és un dels que l’esquitxen. Però, a diferència del Licabitos, amb una pendent excessiva, o del Pnix, amb massa poca, el mont Cecropi combina una relativa inaccessibilitat amb un plana enlairada prou ampla. L’alternança d’una capa de roques calcàries blau grisosa força permeable, amb unes altres de més impermeables, crea un joc de fonts que li dóna encara més avantatges.

En el segle VI a.C. se segella el destí religiós i monumental de l’Acròpolis. La unificació d’Àtica relativitzava el valor militar (reduït, això sí, a les guerres civils que sorgien de les topades entre l’oligarquia agrària i la puixant classe de mercaders i armadors). A mitjans de segle hom construeix, en estil dòric, un temple consagrat a Atena Pòlies (Atena Urbana). A finals del segle s’erigeix un altre temple, també dedicat a Atena, però sota l’advocació d’Atena Pàrtenos (la Verge Atena). El temple d’Atena Pòlies serà desmantellat i, ja després de la batalla de Marató (490 a.C.), s’inicia la construcció d’un segon temple d’Atena Pàrtenos, amb un marbre que indica ja la plenitud assolida per la ciutat com a capdavantera dels pobles hel·lènics. Aquesta construcció comporta una remodelació completa del cim de l’Acròpolis, la destrucció d’edificacions del període micènic i arcaic, l’empedrament de gairebé tota la superfície amb pedra calcària del Pireu. Les obres eren a mitges quan es produeix la segona incursió persa (480 a.C.) i la ciutat cau en mans de l’enemic. Recuperada la ciutat i vençuts els perses, hom procedirà a soterrar tots els objectes de culte que els perses havien profanat.

La construcció del Partenó

Amb Pericle convertit ja en l’home fort de l’estat àtic, s’inicien les obres del nou i definitiu Partenó (447 a.C.). Fídies n’és el supervisor general, i encarregat de l’estatuària. Ictinos i Calícrates en seran els arquitectes. En nou anys es completa l’estructura, fonamentalment de marbre del Penteli, i en cinc addicionals el mobiliari i la decoració.

El Temple d’Atena

Element central del cicle religiós atenenc, el Partenó també jugava un paper central com a seu del tresor. Les vicissituds de la democràcia pericleana, ensorrada com a conseqüència de la Guerra del Peloponès, i de la democràcia posterior, subjugada a les potències semi-bàrbares de macedonis i romans, no afectaren gaire el cicle anual i quatrienal d’ofrenes i processons.

En el segle IV d.C., Atenes ja cedeix tot el protagonisme a Bizanci, refundada en Constantinopla, i que és una ciutat més llatina que helènica. I més cristiana que pagana, tota vegada que la nissaga constantiniana ha reconstruït el cristianisme a la seva mesura.

L’Església de Santa Sofia

En el segle V, l’Imperi Romà, amb seu principal a Constantinopla, impulsa la política de cristianització. Així, l’estàtua d’Atena esculpida per Fídies va ser duta a Constantinopla, i el temple fou reconvertit en església cristiana sota l’advocació de la Divina Saviesa o Hagia Sophia. Al capdavall, aquesta advocació cristiana de la divinitat monoteïsta té concomitàncies evidents amb Atena com a Dea Sàvia.

Quan, l’any 529, l’emperador Justinià ordena el tancament de les escoles de filosofia de la Pnyx i d’altres punts de la ciutat, Atenes ja no és més que l’ombra de la ciutat clàssica. De la població de 300.000 habitants de l’època pericleana ara en queden uns mil·lers. L’Àtica s’ha tornat a ruralitzar.

En el segle VII, sense renunciar mai a la romanitat cívica (més formal que real) i a l’ortodòxia cristiana, l’Imperi retroba les arrels gregues. Atenes inicia una lenta recuperació, que culmina en el segle IX.

L’Església de Santa Maria

Sota l’ègida dels Comnè, l’Imperi guanya potència econòmica, la qual
cosa atreu comerciants venecians i d’altres països llatins. Però aquest
"atractiu" té un preu. I, el 1204, la Croada llatina, en principi
dissenyada per lluita contra els sarraïns, es gira contra els grecs.
Grècia viurà un nou període d’invasions "bàrbares". Guerrers, mercaders
i colons dels països llatins s’hi instal·len, sota la protecció de
l’Imperi Llatí de Constantinopla. El Partenó es transforma en església llatina (Santa Maria de Cetines).

El 1205 s’institueix el Ducat
d’Atenes (que els llatins també anomenen Cetines), com a part del Regne
de Tessalònica. El 1224, el Regne llatí de Tessalònica desapereix
conquerit pel Despotat grec d’Epir, i el Ducat d’Atenes es lliga al
Principat d’Aquea. El 1261 cau l’Imperi Llatí, i restaura l’Imperi
Grec, de forma que el Ducat d’Atenes queda com a estat llatí. El 1280
ja es troba consolidada la nissaga ducal borgonyona dels Laroche. El
1308, el fill d’una Laroche, Valteri de Brienne heretà el Ducat
d’Atenes. Són els anys de la Companyia Catalana, en lluita contra els
grecs després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), i Valteri els
lloga per defensar el Ducat d’Atenes de l’expansionisme
constantinopolità. El 1311, els almogàvers es desfan de Valteri i
prenen el control complet del Ducat (llevat d’Argos-Nàuplia), que posen
sota la sobirania d’un príncep català del Casal de Sicília, i sota la
governació d’un seu lloctinent. Progressivament el dret i la llengua
catalana faran forat, no tan sols pels afers interns de l’elit
governant, sinó també, en part, per la població grega i llatina
no-catalana. El 1318, amb la conquesta d’àrees del sud de Tessàlia,
s’hi crea el Ducat de Pàtria o Neopàtria, vinculat personalment al duc
i al lloctinent d’Atenes. Part de les conquestes del 1318 foren
perdudes a mans dels serbis el 1337.

Dins una política de reunificació dels estats del Casal d’Aragó, el rei Pere el Cerimoniós (1319-87), ja havia conquerit per les armes Mallorca-Rosselló, i feia gestions diplomàtiques per heretar la Corona de Sicília i els Ducats d’Atenes i Neopàtria. El 1379, els Ducats d’Atenes i Neopàtria es desvinculen de Sicília i es posen sota la sobirania directa del rei Pere. Però no per gaire temps. L’admiració que mostren en documents per Atenes, l’Acròpolis i el Partenó, tant el rei Pere com el seu fill Joan (que diu que hi farà una visita), no qualla a la pràctica. El 1388, la família florentina dels Acciaiuoli es fan amb el Ducat d’Atenes. Progressivament la petjada catalana s’anirà dissolvent.

El domini florentí (o més ben dit dels Acciaiuoli), amb intervals venecians (1395-1402), es perllonga fins el 1456, quan es produeix la conquesta otomana.

La mesquita

L’Església de Santa Maria es transformava ara en Mesquita i s’hi afegia un minaret.

L’arsenal

Les lluites entre grecs, borgonyons, catalans, florentins, venecians i turcs, havia mostrat la importància militar de l’Acròpolis o Castell de Cetines. El 1687, Atenes pateix el setge per mar dels venecians. La situació obliga a fortificar l’Acròpolis, i la mesquita del Partenó es transforma en arsenal. Això la fa objectiu militar dels venecians, que no dubten en bombardejar-la. Així, el 26 de setembre, fou esventrat el Partenó, i ja és ben trist que els venecians vagin pel món amb fama de cultes i sofisticats, i els catalans tinguin fama (quan en tenen) de pòtols, quan Pere el Cerimoniós, en el seu temps, va accedir a la proposta del bisbe de Mègara, Joan Boil, de custodiar permanentment l’edifici per evitar pillatges.

Monument en runes

Amb el sostre ensorrat, un munt de columnes escapçada, i tot de metopes per terra, el pillatge esdevenia insalvable. Les autoritats turques tenien altres problemes certament. En tot cas, el Partenó quedà abandonat després de 2125 anys d’usos religiosos, i per fer el paper de mesquita s’improvisà una nova edificació a l’Acròpolis.

L’Acròpolis en el període otomà era una vila viva, on se superposaven les efímeres construccions modernes a les eternes joies clàssiques

L’expoli

El neoclassicisme suposa un nou retorn a l’antiguitat clàssica, per bé que idealitzada d’acord amb els patrons renaixentistes. El 1801, l’ambaixador britànic a Constantinopla, el comte d’Elgin, demanà al soldà permís per enviar un equip a l’Acròpolis, per tal de prendre dibuixos i motlles. El permís incloïa també la possibilitat de demolir construccions modernes i de retirar temporalment estàtues, per poder fer millor aquestes tasques d’estudi. Entre les que va recuperar de l’edifici, o ja caigudes, i les que va comprar a col·leccionistes locals, Elgin va fer-se amb un tresor que considerà massa valuós com per conformar-se amb gravats.

Eren anys durs, malgrat les aparences. El Partenó es quedava sense el fris principal. Però una epidèmia de pesta bubònica deixava el comte d’Elgin sense nas. Era tan sols el principi d’una maledicció. El 1803, conclós el seu mandat, tornava a Anglaterra. Les despeses del retorn augmentaren per la cura que calia posar amb les estàtues, però confiava a recuperar-ho amb la venda al Museu Britànic. En arribar a França, el vaixell d’Elgin fou capturat, i part de la tripulació, inclòs Elgin, hi restà com a hostatge. La dona d’Elgin va poder continuar el viatge i aprofità per abandonar el marit sense nas i anar-se’n amb un dels escortes. Després d’uns mesos, Elgin va poder tornar per fi a Anglaterra. No en va poder treure gaire res pels marbres, però sí en demandar l’amant de la dona. El 1816, per fi els marbres li foren comprats i passaren a ser propietat nacional.

Seria injust dir que el Museu Britànic és l’únic que ha arrambat peces del taller de Fídies. París i Copenhague també tenen peces.

Un atractiu turístic

El 1832, Atenes s’incorpora al Regne de Grècia, i es convertirà de nou en capital. Hom retirà el minaret i d’altres construccions llatines i otomanes, per deixar únicament l’antiguitat grega a la vista. De llavors ençà el turisme ha viscut unes quantes revolucions. També ho ha fet Atenes. La corrent migratòria d’Esmirna i d’altres localitats de l’Àsia menor, a partir dels anys 1920, així com d’altres punts de Grècia ha dut la població d’Atenes a superar els nivells de l’època de Pericles. Però ho ha fet inserida en l’era del petroli, i la corrossió és, des de fa quaranta anys, una de les principals amenaces pel marbre pentèlic.

Des del 1975 s’han fet tasques de restauració i s’ha obert un Museu de l’Acròpolis per acollir multitud de peces escampades pel recinte. També s’ha reobert el debat del retorn dels ‘marbres d’Elgin’ a casa. I en coses de patrimoni, fins i tot els flegmàtics londinencs són capaços de recòrrer al "dret de conquesta" o al més sagrat encara "dret de compra".

L’Acròpolis vista des del Pnyx

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una petita història del Partenó, amb episodi català

  1. Isa diu:

    Hola!
    El meu nom és Isa i estic al meu últim semestre a la UOC. Estic preparant el meu Treball Final de Carrera (TFC) sobre els blogs i necessitaria de la teva ajuda. M’agradaria comptar amb la teva col•laboració i que responguessis un qüestionari sobre els blogs i Internet que he allotjat al següent domini:
    http://www.icarreteroc.net
    Només et prendrà uns minutets i per mi és molt important, sense respostes no hi ha treball 🙁
    Un cop finalitzat, el treball serà publicat, tornaré a passar per dir-te on i l’adreça del teu blog sortirà a la llista de participants (si estàs d’acord).
    Moltes gràcies!!
    Isa

    ¡Hola!
    Mi nombre es Isa y estoy en mi último semestre en la UOC. Estoy preparando mi Trabajo Final de Carrera (TFC) sobre los blogs y necesitaría tu ayuda. Me gustaría contar con tu colaboración y que respondieras un cuestionario sobre los blogs e Internet que he alojado en el siguiente dominio:
    http://www.icarreteroc.net
    Sólo te ocupará unos minutos y para mí es muy importante, sin respuestas no hay trabajo 🙁
    Una vez finalizado, el trabajo será publicado. Volveré a pasar para decirte dónde y la dirección de tu blog saldrá en la lista de participantes (si estás de acuerdo).
    ¡Muchas gracias!
    Isa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada