Estat de guerra entre Txad i Sudan

El passat 23 de desembre el govern de Txad d’Idriss Déby es declarava en estat de bel·ligerància envers el règim sudanès d’Omar al-Bashir. La raó d’aquesta declaració es fonamentava en els atacs del txadià Moviment per la Democràcia i la Llibertat, dirigit per Mohammed Nour, i amb bases en el Darfur sudanès. Segons al-Bashir el MDL compta amb el suport tàcit del govern federal sudanès, i de les milícies Janjawid, les quals també haurien realitzar incursions en territori txadià en persecució dels seus rivals fur. Les tensions nacionals, estatals i, indirectament, imperials (franceses, nord-americanes i àrabs) s’entrelliguen en aquest conflicte.

[@more@]

El conflicte intern al Txad

La història política contemporània de la Jumhuriyat Tashad/République du Tchad comença l’abril del 1989, quan el general Idriss Déby (nascut el 1952, dins una família del clan Bidyate de la nació bari o zaghawa) trencà amb el president Hissène Habré (*1942), l’home que havia dirigit la guerra contra la Líbia de Gaddafi amb el suport de francesos i nord-americans. Déby aconseguí el suport dels libis i la inhibició dels francesos, i fou així com entrà a N’Djamena (desembre del 1990). Des de llavors Déby ha sigut elegit president, en mig d’irregularitats i boicots, dues vegades consecutives (1996 i 2001), i el passat mes de juny aconseguí que, en referèndum, s’aprovés l’eliminació de la norma que limita la presidència a dos mandats. Així, és previsible que Déby, de nou al front del Mouvement Patriotique du Salut, es presenti per un tercer mandat quinquenal.

L’agost del 2005 es creava el Moviment per la Democràcia i la Llibertat, en part com a resposta al referèndum de juny. El dirigent d’aquesta organització político-militar és Mohamed Nour, i la majoria d’integrants procedeixen de l’exèrcit. Les bases foren establertes en l’exili sudanès, a Darfur. Després d’uns mesos de preparació, el 18 de desembre Nour dirigí el primer gran atac contra les forces fidels a Déby, que resultà en la mort d’entre 100 i 300 combatents de tots dos bàndols.

El joc de Déby és clar. Vincular el MDL amb el govern sudanès i especialment amb els Janjawid, reforça alhora els vincles del Txad amb els moviments opositors de Darfur i amb els refugiats acollit en territori txadià ja des del 2003. Alhora, el MDL no dubta en recòrrer a l’aliança amb el govern sudanès i amb els milicians incontrolats, i unir les seves incursions amb les que aquests realitzen contra els refugiats.

El conflicte intern a Darfur

El conflicte armat del Darfur arrenca el febrer del 2003, quan el Moviment per la Justícia i la Igualtat (JEM) i el Moviment per l’Alliberament del Sudan (SLM) iniciaren una ofensiva contra els interessos militars i governamentals de Khartum. La base nacional del JEM són els bari (la nació del president txadià Déby), mentre la del SLM són els fur i els masalit. Mentre el JEM potser emfasitzava més la necessitat de posar fi a l’abandonament que Darfur ha patit històricament per part dels jerarques de la Vall del Nil, el SLM, sense menysprear aquesta problemàtica (i insisint-hi potser des de la vessant més cultural o lingüística), té una visió més federal. Així, el SLM forma part de l’Aliança Nacional Democràtica, que des del 1989 combatia políticament i militar el govern d’Omar al-Bashir.

La resposta de Bashir davant d’aquest nou front occidental, que s’unia al tradicional front meridional, no podia ser la mateixa que la realitzada en el Sud del Sudan. El Darfur no era pas tan militaritzat i la majoria d’unitats eren formades per soldats de nació fur i d’altres nacions igualment implicades en el JEM i el SLM. Per això va recòrrer a ajudar sota mà a les milícies Janjawid, integrades pels beduins Baggara, rivals tradicionals de fur, masalit i bari. D’aquesta forma, s’unien tres vessants en el conflicte. D’una banda l’oposició-afecció a al-Bashir, de l’altra la topada entre una concepció més federal i una de més centralista de la República Sudanesa, i en tercer lloc el xoc entre els pobles negres i els baggara arabòfons i d’ascendència parcial àrab.

L’abril del 2004, patrocinada per Déby, tingué lloc la primera ronda de converses entre el govern federal, d’una banda, i el JEM i el SLM, de l’altra, a N’Djamena. Una escissió del JEM, el Moviment Nacional per la Reforma i el Desenvolupament, s’abstingué de participar-hi. Tampoc no hi eren els Janjawid que eren titllats pel mateix Khartum de "lladres i gàngsters".

La ronda no va servir de res per aturar l’aspecte més cruel del conflicte: els atacs a la població fur i d’altres nacionalitats per part dels Janjawid, i les repressàlies patides a mans dels guerrillers per la població baggara. Aquests segons refugiats es dirigiren sobretot a Kordofan, a llevant, mentre que els primers anaven cap a ponent, i cercaven refugi, més enllà de la frontera txadiana. Els Janjawid hostilitzaren les columnes de refugiats i, en el decurs d’atacs contra bases guerrilleres en territori txadià, toparen, ja l’abril del 2004, amb l’exèrcit txadià.

L’estiu del 2004 el conflicte de Darfur va cridar per fi l’atenció internacional. La mediació de Nacions Unides, de la diplomàcia nord-america i europea, i el desplegament de soldats de la Unió Africana, no han pogut impedir que la població civil continuï patint les conseqüències del conflicte

L’enquistament del conflicte de Darfur en aquest darrer any i mig és evident. Les inacabables negociacions no duen a cap millora en la situació del territori. Els Janjawid fan molt difícil la tasca del personal civil i militar de Nacions Unides i de la Unió Africana. Els refugiats comencen a veure més i més llunyana la possibilitat de tornar mai a casa.

La situació política de Sudan

De la mateixa forma que els límits de la República Txadiana són heretats dels límits que els francesos van introduir per gestionar l’Àfrica Occidental i Central franceses, els límits de la República Sudanesa coincideixen amb el territori colonial anglès, formalment administrat com a "condomini" anglo-egipci. I si en Txad històricament hi ha hagut una polarització entre el llac Txad i el massís de Tibesti, també a Sudan hi ha hagut una polarització entre el nord i el sud. El nord i el centre del Sudan són ocupats per un seguit de pobles més o menys arabitzats i uniformement islamitzats. El sud del Sudan, en canvi, clarament inserit en l’Àfrica Negra, va restar aliè a la islamització, i el cristianisme dels missioners s’ha combinat amb resultats diversos, amb les religions locals.

I de la mateixa forma que l’oposició religiosa fou alimentada pels propis anglesos a la Índia, també ho va ser al Sudan anglo-egipci. Però, a diferència d’aquell cas, els anglesos no promogueren un "repartiment". En cinquanta anys d’independència, Sudan només ha conegut 11 de relativa "pau civil". La guerra civil entre el nord i el sud ocupà els primers 17 anys de la independència i els darrers 22. Paradoxalment, en aquests 50 anys, les migracions interiors i d’altres factors han contribuït a cohesionar la República Sudanesa, i també a intrincar molt més el conflicte civil, on factors econòmics, socials, polítics, nacionals, lingüístics, religiosos creen una multitud de posicionaments que van més enllà del binarisme que sovint reflecteixen els mitjans de comunicació internacionals.

La Segona Guerra Civil sudanesa arrenca el 1983, esperonada pels intents d’islamització de l’estat del president Nimeiry. Les lluites de poder a Khartum prenen en aquells anys formes ideològiques curioses. S’explica que la Unió Socialista Sudanesa de Nimeiry combinés l’islamisme messiànic amb els coquetejos amb el nacionalisme àrab de Gaddafi, o amb les bones relacions amb el bloc soviètic (a través d’Etiòpia o de Síria). No debades, fou al Sudan que l’antic terrorista marxista Carlos es va convertir a l’Islam. Amb independència de les giragonses dels mandataris de Khartum, la guerra real tenia lloc al sud, amb un patiment immens per part de la població civil, i amb un nombre elevadíssim de refugiats, tant dins del Sudan com a Uganda, Zaire o Kènia.

El 1985 Nimeiry fou deposat, i hom assajà una democràcia multipartidista alhora que provava de negociar amb Exèrcit d’Alliberament del Poble Sudanès (SPLA). El 1989, però, el colp militar d’Omar al-Bashir avortà el procés de pau, la constitucionalització del règim, i endegà una reacció ferotge de signe religiós i anti-federalista.

La guerra es perllongà encara quinze anys, en el decurs dels quals tan sols el sud del país ha pogut plantar cara a Al-Bashir (descomptant Darfur). El gener del 2005 se signà a Nairobi un acord de pau. L’acord de Nairobi concedeix sis anys d’autonomia real al Sudan del Sud, alhora que li reconeix, acabat aquest termini, el dret d’autodeterminació, és a dir el dret a celebrar un referèndum sobre la qüestió de la secessió. Tot i que la independència del Sud del Sudan no té gaires partidaris entre els dirigents del SPLA, la base popular és més àmplia. El resultat del referèndum (previsiblement negatiu) també decidirà si el SPLA i altres forces australs es fusionen o no amb l’Exèrcit Sudanès. La qüestió energètica s’ha resolt amb un acord de repartiment del 50% dels ingressos per l’exportació de petroli entre l’Autonomia Sudsudanesa i el govern de Khartum. Pel que fa a les places de funcionariat, el govern sudanès encara té clarament la paella pel mànec, però s’han instituït quotes que assegurin la no-marginació de cap de les nacions australs. I pel que fa a la xària, Bashir colà un gol als opositors en garantir la seva vigència al nord, i fer dependre la introducció al sud de les decisions d’assemblees electes. Segurament, el resulta final jurídic serà una mena de Nigèria a l’inrevés (poder federal d’inspiració islàmica, poders regionals al sud amb legislació civil).

Distribució aproximada dels grups lingüístics en la República Sudanesa (segons Jean-Louis Veyrac 2004). La frontera estatal txadiana-sudanesa, hereva de la frontera entre el Sudan francès i el Sudan anglo-egipci, fa que els territoris de moltes nacions quedin a banda i banda. És per això que els conflictes "interns" del Txad o del Sudan esdevenen alhora conflictes "interestatals".

La topada entre els governs sudanès i txadià

El 18 de desembre del 2005 tingué lloc la Batalla d’Adre, quan forces del MDL atacaren la guarnició d’aquesta ciutat fronterera, procedents del Darfur sudanès. L’atac per sorpresa no fou possible, ja que la guarnició havia estat alertada. Així doncs, els combatents del MDL s’endugueren la pitjor part.

Cinc dies més tard, el govern de Déby declarava l’estat de bel·ligerància. Acusacions creuades entre N’Djamena i Khartum, sempre negades, farien pensar que Khartum dóna suport, directament o a través dels Janjawid, al MDL, i que el MDL ha consentit en ajudar als Janjawid en els seus atacs contra els refugiats i els comabtents del JEM i del SLM. Al mateix temps, l’aviació txadiana hauria violat l’espai aeri sudanès, mentre que unitats terrestres, en els darrers mesos, haurien realitzat incursions contra els Janjawid.

Xoc sord entre imperialismes

Déby se sap cada vegada més feble davant l’oposició, armada o sense armar. Transformar el conflicte intern del Txad en un conflicte Txad-Sudan és la seva estratègia, alhora que vincular els seus enemics amb els Janjawid (culpables de delictes atroços) li pot fer recuperar punts en l’opinió pública internacional. No pas perquè l’opinió pública internacional valgui gran cosa, sinó perquè aquesta opinió pugui justificar, per exemple, una implicació de França a la zona.

La regió que hi ha entre el llac Txad i el riu Nil és cada vegada més pobre en els recursos imprescindibles. El propi arronsament del llac Txad és una metàfora del que s’esdevé a tot el Sudan Central i Oriental. Això no obstant, el sud del Txad és, des del 2003, una regió exportadora de petroli. La nord-americana ExxonMobil dirigeix el consorci d’explotació, i Déby ha arribat a acord amb el Banc Mundial per gestionar els ingressos d’una forma canònicament liberal. No hi ha dubte que als Estats Units l’interessa tancar la ferida de Darfur amb gairebé tanta urgència com la del sud del Sudan. Però serà difícil combinar una bona relació amb Bashir, amb una bona relació amb Déby, i més encara si s’han de tenir bones relacions amb Gaddafi, amb Mayardit (el nou dirigent sudsudanès), amb Eritrea, amb Somaliland, amb Etiòpia, etc., etc., etc. Un pastís potser massa gran i indigest, i els europeus (i.e. francesos i alemanys) ja mouen fitxa amb Gaddafi.

La desgràcia és que en aquesta partida, gent com Déby i Bashir, cas de perdre-la, s’enduran un exili daurat. Mentrestant milions de persones, a banda i banda de l’artificial frontera, veuen definitivament ensorrats els seus mitjans de vida. Els uns sense uniforme, i uns altres amb uniforme, hauran de matar-se (i sobretot, deixar-se matar) en nom de Déby, Bashir, Nour. La inestabilitat, al capdavall, no arribarà als pous petroliers, massa llunyans, perquè les forces d’interposició vingudes de tot Àfrica ja s’encarregaran de protegir els interessos civils… de l’ExxonMobil, de la Chevron i Petronas.

Lligams:

Chad-Sudan conflict (Wikipedia).

Darfur conflict (Wikipedia).

Alwihda Info, web d’actualitat txadiana i africana.

Altres posts:

L’OMS alerta de la magnitud de la crisi humanitària de Darfur.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Estat de guerra entre Txad i Sudan

  1. Didac diu:

    Efectivament, Darfur no és únicament un camp de batalla entre pobles, entre formacions político-militars o entre diferents col·lectius de base econòmica. El conflicte de Darfur s’ha de contextualitzar en la realitat global de Sudan-Txad o, millor encara, en la situació del “segon cinturó” nord-africà (de Senegal i Mauritània fins a Etiòpia, Eritrea i Somàlia). El problema de moltes anàlisis és que els governs de Khartum o de N’Djamena, i les direccions de les principals forces polítiques i militars en joc, no han fet encara una aposta clara en les seves relacions amb les potències imperialistes (Estats Units i França), les potències regionals (Líbia, Aràbia Saudita) i la potència emergent (la Xina). Potser per això hi ha un interès ‘global’ en la inestabilitat política de Darfur, i en transmetre-la a est i a oest. Els recursos primaris (i, sobretot, energètics) de la regió són molt cobejats. En tot cas, aquesta cobejança també implica accions directes i indirectes per part de les potències desenvolupades per tal d’afavorir les exportacions tot enfonsant la demanda efectiva interna (i aquest és el paper de les matances, dels corrents de refugiats inter-regionals i dels corrents emigratoris).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada