Pescenni Níger, un emperador d’arrels familiars barcelonines

Història política: Fa any i mig hom va trobar en el
jaciment romà del Veral de Vallmora (Teià), una antiga
explotació vinícola dels segles I-II d.C., un segell de plom que hi deia
«EPITECTILP/CLEMENTIS»
. L’epigrafista Marc Mayer va
interpretar que la peça senyalava la responsabilitat
d’Epictet, esclau-administrador de L. P. Clemens, i que la P.
d’aquest Clemens es corresponia al nomen
Pedanius. En el Fòrum de Barcino hi ha
una estàtua funerària dedicada a un Epictet per la seva
vídua que reflectiria una etapa ulterior de la vida de
l’Epictet referit al segell de plom, ja home lliure i pròsper
home de negocis per compte propi. La promoció social d’Epictet
seguia, doncs, la promoció social del seu antic amo, en L.
Clemens, que també havia estat llibert de la família
Pedània, la qual li havia donat el nomen.
Res no reflecteix més la riquesa d’una família romana
que la possibilitat que els seus esclaus, lliberts
i clients esdevinguin autèntics homines noui
(self-made man, per bé que no amb totes les
connotacions positives de l’expressió anglo-saxona). El vi
laietà, doncs, havia estat una de les fonts de riquesa pels
Pedanii de Barcino, i segurament les exportacions a Itàlia
foren la base de l’ascens social del pater familias,
Cneu Pedani Fusc Salinator, cònsul l’any 871 (118 d.C.) i
home que va sonar com a successor de l’emperador Adrià.
Salinator, però, fou depassat, primer per Luci Ceioni i
després per Marc Aureli Antoní. Aquest Antoní
seria succeït pel seu nebot i fill adoptiu, Marc Aureli,
l’emperador-filòsof, i Marc seria succeït pel seu únic
fill, Luci Còmode. El cap d’any del 946, Còmode fou
assassinat, i el SPQR proclamà emperador Pèrtinax, que
fou assassinat al cap de tres mesos per la guàrdia pretoriana.
Els pretorians posaren l’imperi a la venda, i un patrici, Didi
Julià, el va comprar. L’onada d’indignació
s’escampà per tot l’imperi, i a Síria, Pescenni
Níger, governador provincial i nét de Salinator es
proclamà emperador.

[@more@]

Retrat oficial de Pescenni Níger.
Governador de Síria, fou proclamat emperador la primavera de
l’any de la ciutat 946, arran de l’assassinat de Pertinax. El retrat
ens presenta Níger físicament similar a Pertinax i amb
un regust de "príncep madur" a l’estil de l’enyorat (pels patricis)
Marc Aureli

La família Pedània arriba
als cercles imperials

El cim de la família Pedània,
l’origen de la qual el trobem a Barcino, arriba l’any 871 de la
ciutat de Roma. És l’any que Cn. Pedanius Fuscus Salinator fou
cònsul ni més ni menys que amb l’emperador Adrià,
que l’any anterior havia pujat al tron com a fill adoptiu-pòstum
de Trajà.
Trajà era fill d’una família senatorial d’Itàlica,
a la Bètica, el mateix lloc de naixement d’Adrià.
Plotina, la dona de Trajà, havia estat central per la
proclamació imperial d’Adrià, la qual cosa ens mostra
que, en els cercles imperials, tot i el bandejament que patien les
dones sempre hi havia escletxes d’influència. Salinator, en
aquest sentit, aniria ben servit, ja que es casà amb Júlia
Paulina, neboda, per part de mare, de l’emperador Adrià.
Adrià, de 42 anys, no tenia fills del seu matrimoni amb
Matídia, i per tant hom pensava que la successió
s’establiria a través de l’adopció d’alguna de les joves promeses de la generació de
Salinator. No obstant això, seria finalment Lucius Ceionius
Commodus qui, amb el nom de Lucius Ælius
Cæsar, seria adoptat per l’emperador.

La carrera política i militar de Pescenni Níger

El pla successori d’Adrià, però,
no es va dur a terme. L. Cèsar es va morir abans que el seu
pare adoptiu. Llavors, Adrià va adoptar Titus Aurelius
Antoninus
, a condició que aquest (que tan sols era 10 anys més jove que Adrià) adoptés d’una banda Marcus Annius Verus i de l’altra al fill de L. Cèsar.

I que se n’havia fet de Salinator? Dos anys després de la mort d’Adrià, neixia un nét d’aquell ex-cònsul, fill del seu fill del mateix nom, i de Lamprida. Les aliances matrimonials i adoptives entre els membres de l’aristocràcia romana, dugueren al nou nat a prendre el nom de Gaius Pescennius Niger Iustus. Però en aquest cercle aristocràtic hom perdia també les arrels locals, hom oblidava a efectes pràctics l’origen bètic, tarraconenc o de qualsevulla altra província. Únicament els recordava per citar el nombre de generacions que feia que pertanyia a l’ordre eqüestre o a l’ordre senatorial. Les destinacions a d’altres províncies, tant de caire estrictament militar com de caire polític, creaven noves fidelitats territorials.

Pescenni Níger, nascut a Aquinum, podria presumir, a diferència de la majoria de joves de l’ordre eqüestre, d’ésser nét d’un home que fou cònsul al costat d’un emperador. Començà amb aquests gens menyspreables antecedents la seva carrera militar. De primer, fou prefecte militar d’una cohort auxiliar, però els ascensos posteriors eren una qüestió més lenta. Passats els 40 anys, fou tribú militar doble, i és a partir de llavors que l’emperador Còmode, fill de l’enyorat Marc Aureli, el promogué a l’ordre senatorial, amb el rang d’ex-pretor (el segon rang de rellevància en el Senat).

A partir de llavors veu rellançada la seva carrera militar. Destinat a Dàcia, comparteix el comandament amb el també senador Clodius Albinus (que més tard es casaria amb una seva germana) en la guerra contra els sàrmates.

L’any 938, però, la crisi i la guerra continuades que patia l’imperi d’ençà dels darrers anys de Marc esclata amb una sublevació de desertors i d’altres marginats, liderada per l’ex-legionari Maternus. Les bandes armades afecten especialment la Gallia Lugdunensis, i Còmode encomanà a Níger el govern de la província i la tasca de vèncer Maternus. L’any següent, Níger va vèncer als bandits. Com a recompensa, Níger fou elegit cònsul, i passà així al primer estrat de l’ordre senatorial.

L’any 944, com a procònsul, rep el càrrec de governador de Síria, amb seu a Antioquia. Aviat aconseguí el favor i el respecte de l’elit local.

Pescenni Níger, proclamat emperador

Còmode fou assassinat la nit de cap d’any del 945/946, per una conspiració de palau. Pertinax, la màxima autoritat urbana després de l’emperador, fou investit amb el suport del senat i del poble de Roma. Amb 67 anys el nou emperador es declarava hereu del seny de Marc, i si bé reconeixia les virtuts naturals de Còmode, també deia que els aduladors l’havien corromput. Tres mesos després, Pertinax era assassinat per la pròpia guàrdia pretoriana, malcontenta per la moderació salarial que propugnava l’emperador. Els pretorians van posar en venda la dignitat imperial, i entre els qui accediren a la subhasta, guanyà Didi Julià.

Ja abans de la mort de Pertinax, des de Roma havia sonat el nom de Pescenni Níger com a co-emperador. En honor de la veritat, també sonaven els noms dels governadors de les dues altres províncies més perilloses, la Nòrica (Septimi Sever) i Britània (Clodi Albí, el cunyat de Níger). L’imperi, però, era gran i mal comunicat. Les notícies de Roma arribaven relativament aviat a cada racó de l’imperi, però la comunicació entre les províncies perifèriques era ben pobre. D’altra banda, les preferències entre emperadors prudents com Marc o Pertinax, i emperadors liberals com Còmode o Julià, reflectien també la pugna entre els interessos, respectivament, de l’antiga aristocràcia (que mantenia el poder financer) i dels emprenedors. El mateix Níger devia el seu ascens a Còmode, per bé que ara, des d’Antioquia, se sentís per força més inclinat pel bàndol patrici.

També hem dit abans que l’aristocràcia romana, malgrat els seus orígens provincials i ètnics diversos, era una classe cohesionada per les aliances matrimonials i per la mobilitat geogràfica dels seus líders polítics i militars. Això era cert. Però també és cert que l’Imperi es dividia en grans àrees culturals (la llatina pròpiament dita, la cèltica, la grega, la siríaca, l’egípcia, etc.), en dos continents (la part europea, i la part afro-asiàtica) i en multitud de pugnes provincials i locals.

Quan el senat i el poble de Roma es recuperà del colp en conèixer la notícia de l’assassinat de Pertinax, el nom que més sonava com a nou emperador era el de Níger. Però ningú no gosava aixecar la mà contra els pretorians.

A Antioquia el partit de Níger era encara més volgut. Tot i que no duia més d’un any com a governador, els antioquens el consideraven el seu "candidat". El 19 d’abril, confirmades les notícies de Roma, Níger acceptà, com qui no vol la cosa, la crida que li feia el poble romà. Níger sabia que Julià perdria el favor dels pretorians tan bon punt s’evidenciés que no podia fer front a les seves promeses econòmiques. Allò que no sabia Níger és que, de forma independent, les tropes d’Ilíria havien proclamat emperador a Septimi Sever.

Guerra civil i mort de Níger

L’error cabdal de Níger fou no posar-se en marxa cap a Roma immediatament. Si ho hagués fet amb prou energia podria haver arribat a un acord d’associació amb Septimi Sever. Níger disposava de més efectius a Antioquia que no Septimi a Panònia, i controlava a més el graner d’Egipte.

Septimi ignorava els moviments de Níger, o feia com si els ignorés. El mes de juny Septimi ja s’havia plantat a Roma, i havia estat reconegut com a emperador. A més, també havia sabut guanyar-se Clodi Albí, en nomenar-lo Cèsar. Septimi va saber jugar brut, en prendre com a hostatges les famílies de molts dels governadors d’Àfrica i d’Àsia que donaven suport a Níger.

Septimi i Níger passaven a ser ara, involuntàriament, els rivals d’una guerra civil. Tots dos es proclamaven hereus del seny de Marc i de Pertinax, però tots dos duien l’imperi a la divisió. Els regnes d’Orient que, en principi, havien felicitat Níger, passaven ara a declarar-se majoritàriament neutrals. Egipte, d’altra banda, passava a les mans de Septimi que, d’origen libi, també tenia garantit el suport del seu país natal. Perquè aquesta era una altra: Septimi, tot i que també era membre de l’aristocràcia militar, encara era un home de províncies, amb una terra a la que afermar-se, a diferència de Níger.

Níger s’afermava ara a Antioquia. A la pràctica era l’Emperador d’Antioquia. Però això comportava també riscos. L’hostilitat consuetudinària entre Antioquia i Laodicea (que venia de l’època selèucida) feia que la segona ciutat siriana es declarés "septimiana". A Fenícia, aquestes rivalitats urbanes es manifestaven entre Tiro i Berito.

La bonhomia de Níger s’acabà tan bon punt el gener del 947: les tropes de Septimi envaïen Àsia i vencien les de Níger a Nicea. Níger es dedicava ara a rapinyar tot el que podia i a castigar prohoms i ciutats rivals. Bizanci quedava ara com l’únic reducte dels nigerins a Europa i la Serralada Tàurida es convertia en la frontera efectiva entre dos emperadors ja irreconciliables.

La batalla definitiva tingué lloc, significativament, a la plana d’Issos, en el mateix punt on el rei persa Darius va plantar cara per darrera vegada al macedoni Alexandre. I, en aquesta ocasió, es reedità la victòria dels occidentals. Pescenni provà de fugir en direcció a Pàrtia, on pensava demanar asil. Però una partida de soldats de Septimi l’interceptaren i el mataren. El llinatge dels Pedanii concloïa un segle d’esplendor acaronant la porpra imperial.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada