La fam al sud de Malawi

El passat dissabte, 15 d’octubre, el president Bingu wa Mutharika declarava la situació de desastre nacional davant les proporcions que pren la fam que afecta el sud de Malawi i la inseguretat alimentària que afecta tot l’estat. La sequera ha colpit durament la producció de blat de moro, amb la consegüent pujada de preus de la majoria de productes alimentaris. Sense els ingressos de la venda del blat de moro els petits productors es troben en una situació desesperada. Les causes meteorològiques i agrícoles han provocat una crisi que té com a rerafons fondes causes econòmiques, comercials i polítiques.[@more@]

Malawi: el context històric

La Vall del Rift, l’enorme depressió que separa i alhora comunica l’Àfrica Oriental amb l’Àfrica Central, és el bressol de la humanitat. En les parts més fondes de la vall s’hi allotgen els Grans Llacs, el més austral dels quals és el llac (nyassa) Malawi. Aquest llac es va obrir fa uns 40.000 anys, com a resultat de la separació progressiva de la Placa Somalí (oriental) i la Placa Nubiana (occidental), i d’ell neix el riu Xire, tributari del Zambezi. La història moderna del país situat a ponent d’aquest impressionant llac (el tercer més gran d’Àfrica després del llac Victòria i del llac Tanganica) arrenca a finals del segle XIV, quan el poble bantú dels maravi s’hi establí, procedent del nord. Els maravi es dividiren aviat en dos pobles que donarien lloc a la nació Txeua (estesa per la riba occidental del llac i en les terres altes annexes) i a la nació Nianja (establerta en el litoral sud-oriental del llac i en les terres australs de la Vall del Xire). Txeues i nianjes foren la columna vertebral del Regne de Malawi, constituït a principis del segle XVI, i que cobria amplies regions a ponent del llac, delimitades pels rius Luanga i Zambezi. Pel nord foren sotmesos uns altres pobles bantús, els tumbuka i els tonga, també d’origen bantú. Progressivament el món es feia més petit, i Malawi entrà en el comerç mundial ja en el segle XVII, ni que fos tímidament, de la mà dels portuguesos. Als portuguesos els seguirien els àrabs, els swahilis i d’altres pobles bantús.

A principis del segle XIX, un poble zulú, els ngoni, s’hi establí en la banda septentrional del territori dels txeues. Per aquella mateixa època, remuntant el Zambezi i el Xire, arribaren a la zona tractants d’esclaus yao, que en capturaven per vendre’ls als comerciants swahilis i àrabs que després els duien fins al Golf Pèrsic i, d’allà, sobretot, a les terres sota l’Imperi Otomà. Els yao són un poble bantú, de majoria musulmana, i viuen sobretot en les regions meridionals del llac Malawi.

La sensibilització davant el comerç d’esclaus de l’Índic fou una de les causes que mogué l’explorador escocès David Livingstone en les seves expedicions, que el dugueren al llac Malawi el 1859. Livingstone obrí la porta a l’establiment de missions de l’Església d’Escòcia a la regió, amb la finalitat de propagar el cristianisme. Per donar suport a les missions s’hi creà, des de Glasgow, la Livingstonia Central Africa Company (1878). Els missioners presbiterians esdevindrien, com la majoria del poble escocès, d’altra banda, en instruments de l’imperialisme anglès. El 1891 s’hi creava el Protectorat de Nyassaland (la terra del llac, on nyassa vol dir llac en llengües bantú, i land terra en anglès), també denominada Àfrica Central Britànica. La denominació de protectorat suposava el reconeixement teòric "dels reis i caps" locals, si bé a la pràctica Malawi s’integrava juntament amb el gran imperi anglo-africà que anava des del Cairo fins al Cap. A partir d’aquells "reis i caps" s’hi formà progressivament una elit, la jove generació de la qual marxava a estudiar a Anglaterra o als Estats Units. Foren aquests joves els qui impulsaren, el 1944, el Congrés Africà de Nyassaland (NAC). La reivindicació independentista va créixer, tota vegada que els imperis europeus semblaven condemnats a la desaparició en el context internacional de la post-guerra. L’exemple del Congrés Indi era una de les grans fonts d’inspiració política.

El 1953 els anglesos promovien la Federació de Rodèsia i Nyassaland, que fou mal rebuda per l’elit niassalandesa que recelava de la important comunitat euro-africana que detentava el poder a Rodèsia. El 1958, Hastings Kazumu Banda (1896-1997) es convertia en el cap visible del NAC. L’any següent Banda era detingut, però l’agitació política lluny d’afeblir-se forçava les autoritats angleses la convocatòria d’una conferència constitucional a Londres, el 1960, a la qual va assistir Banda. La conferència constitucional preveia l’elecció d’uns Consells Legislatiu i Executiu. En guanyar les eleccions legislatives el NAC, ja redenominat Partit del Congrés de Malawi (MCP), controlà totes dues institucions, i forçà l’obtenció de l’autogovern el 1963. Dissolta la Federació de Rodèsia i Nyassaland, es proclamava la independència (1964) i la república (1966,
Dziko la Malaŵi).

El 1970, amb el MCP com a ‘partit únic’ i Banda esdevenia president vitalici (1971). A principis dels 1990, el règim donà signes d’esgotament i la pressió cívica i religiosa el va obligar a convocar un referèndum sobre el multi-partidisme que va perdre (1993). L’any següent, Baliki Muzuli (*17.3.1943) esdevenia president, i el seu Front Democràtic Unit (UDF, liberal) governava en coalició amb l’Aliança per la Democràcia (AFORD, majoritari al País Tumbuka). El 1996 la coalició es trencava, si bé Muzuli conservà el suport d’un sector d’AFORD. En les eleccions del 1999, l’AFORD arribà a un acord electoral amb l’MCP, però, amb tot, l’UDF i Muzuli en resultaren vencedors, amb 96 escons, front els 61 de l’MCP i els 30 d’AFORD.

El 2004 s’exhauria el segon mandat de Muzuli, i la constitució del 1994 n’impedia la reelecció. Muzuli va provar d’esmenar-la, però les protestes de l’oposició el feren desistir. Així l’UDF presentà Bingu wa Mutharika (*Thyolo, 24.2.1934) com a candidat, el qual guanyà les eleccions. Muzuli conservava la direcció del partit, però l’incombustible Mutharika no semblava concebre la presidència com una jubilació daurada, i els xoc esdevingué inevitable. El febrer passat Mutharika deixava l’UDF, i fundava el Partit Progressiu Democràtic, amb el doble eix de la liberalització econòmica i de la lluita contra la corrupció política.

El clima de Malawi ve marcat per l’alternança de l’època de pluges (dalt) i l’època seca (sota). Inundacions sobtades i perllongades sequeres han marcat però els darrers anys de Malawi i, juntament amb factors comercials, han dut a una situació desesperada cinc milions de persones. Si la comunitat internacional hagués actuat quan se li va demanar, el passat mes d’agost, no s’hauria arribat a l’estadi actual.

L’economia de Malawi i la política duta a terme pels darrers governs

El 90% de la població malawi viu a les zones rurals, i el 80% treballa en l’agricultura, que constitueix el 37% del producte interior brut i el 85% de les exportacions. L’endarreriment i la dependència fan de Malawi un dels països menys desenvolupats. L’índex de desenvolupament humà, entre el 1975 i el 1995, va experimentar un augment del 29%, però en els darrers 10 anys no hi ha hagut cap millora.

Els cultius d’exportació són bàsicament el tabac i el te, que tenen com a destinacions principals Sud-àfrica i Moçambic. La base alimentària la constitueix el blat de moro. El 90% de la població depèn d’una manera o altra de l’agricultura de subsistència: a més de blat de moro, llegums, arròs, iuca, etc. L’únic centre industrial de cert relleu és Blantyre, en perpètua crisi per la competència de les importacions: la indústria, però, suposa un 29% del producte interior brut. Només un 14% de la població rep un salari, la majoria en el sector terciari (34% del producte interior brut).

Des del 1981 i, sobretot des del 1996, les autoritats econòmiques han procurat seguir les directrius del Fons Monetari Internacional i, més recentment, del Banc Mundial. La liberalització econòmica no ha comportat, però, una diversificació de les exportacions ni l’extensió d’un mercat intern pels productes de la indústria nacional, malgrat les taxes de creixement (3,6% el 1999). La crisi de l’economia sud-africana i l’encariment dels productes agrícoles d’exportació per les dificultats en el transport han contribuït a precaritzar l’economia de Malawi.

La sequera i la fallida de la collita de blat de moro

En relació als països situats més al sud, Malawi té un règim pluviomètric més favorable, amb una estació humida més perllongada i, sobretot, més regular. En els anys 1980 el cultiu de blat de moro no tan sols abastia la població (majoritàriament productors directes), sinó que s’exportava. Amb un creixement demogràfic de més del 2% anual, les necessitats de blat de moro pels més de 10 milions de malawis s’estima en més de 3,4 milions de tones.

En els darrers anys s’hi constata una reducció de les precipitacions. A finals del 2004, però l’estació de pluges començava relativament d’hora i amb generositat. Les pluges provocaren destrosses considerables i la pèrdua de cultius. Molts pagesos, però, van interpretar-ho com un canvi de tendència, com el començament d’una estació més favorable, i per això van optar per plantar-hi blat de moro, més rendible que no la iuca o d’altres, que sí van millor per anys de relativa sequera. Però a mitjans de gener les pluges s’aturaren, i això afecta greument el període de pol·linització i fructificació del panís. Fins i tot la iuca i el moniato s’hi van resentir de la sequera.

En els darrers anys s’hi constata una reducció de les precipitacions: la sequera ha reduït enguany la xifra a 1,25 milions de tones. La regió més afectada és el sud, on el clima tendeix més a la subtropicalitat. La manca de blat de moro ha col·lapsat el comerç interior. Més de 5 milions de persones es troben directament amenaçades, i l’UNICEF avalua en 46.000 els infants greument malnodrits.

La iuca seria una de les alternatives al cultiu de blat de moro, en ser més resistent a la sequera. És, però, menys rendible

L’ajut promès i l’ajut lliurat

El cultiu de blat de moro és un dels més rendibles per l’agricultura familiar, però també és un dels més sensibles a la sequera. La pressió del mercat, però, fa poc viable estendre d’altres cultius que difícilment sostindrien l’economia familiar. D’aquesta manera els darrers anys de sequera han precaritzat enormement la situació de la immensa majoria de la població de Malawi. Però enguany, ja el març del 2005 era previsible una collita encara pitjor. Efectivament, fou un 26% inferior a la del 2004, i cobria tan sols en un 38% els nivells necessaris per garantir la seguretat alimentària. El mes d’agost la FAO ja alertava de la situació, i de com la fallida de la iuca i del moniato empobriria l’alimentació disponible.

Era, però, el mes d’agost i hom podia confiar en les reserves fins l’octubre. Les Nacions Unides avaluaren l’ajut necessari en 88 milions de dòlars. Ben distribuït l’ajut garantiria l’accés als aliments als més necessitats i aturaria l’escalada de preus. En dos mesos, però, d’aquests 88 milions, els països contribuents únicament s’han compromès a 15. Aquesta és l’actitud dels qui sovint han posat Malawi com a exemple de disciplina econòmica i d’esperança industrial.

Els remeis proposats

La millora del coneixement de les bases climatològiques de les variacions interannuals ofereixen una eina de predicció que ja s’ha posat en marxa a zones de Zimbabwe amb un cert èxit. La decisió de plantar blat de moro o iuca, per exemple, depèn de les perspectives de pluges a tres o quatre mesos vista. La FAO, però, davant l’evolució de les precipitacions en els darrers anys (menors i més irregulars), defensa que, si més no, en el sud del país, s’estimuli el cultiu d’espècies resistents a la sequera.

Per les terres baixes de les regions centrals i septentrionals, el president Mutharika ha defensat l’extensió dels regadius. En l’actualitat únicament un 2% de la superfície és irrigada amb les aigües del llac Malawi.

Com a remei a les inundacions sobtades, la FAO i d’altres organitzacions com Green Belt Movement, defensen la reforestació, per millorar l’estructura dels sòls.

Bona part de l’ajut institucional per part del FMI i del Banc Mundial, en forma de crèdits que reverteixen en grans contractores internacionals, s’ha destinat a la construcció d’infrastructes de transport, pensades per a la comunicació amb Moçambic. El problema crònic que encareix els productes agrícoles de Malawi és lluny d’haver-se resolt i el balanç de tot plegat es redueix un altíssim grau d’endeutament públic, que impedeix les tan necessàries inversions en formació i en sanitat. O, simplement, abastir a hores d’ara els mercats subvencionats de panís i d’altres productes alimentaris per pal·liar la fam als qui no tenen cap recurs monetari.

A llarg termini és en la formació i en l’organització local on hi ha el remei d’aquests desastres anunciats. Només unes unitats productives que vagin més enllà de la família podran assolir la diversitat productiva necessària (combinació de blat de moro amb iuca i moniato, i amb aviram) i emprendre obres realment útils d’irrigació.

Lligams:

Food crisis in Malawi compounded by HIV/AIDS, de David McKenzie (UNICEF).

Estadístiques del Report de Desenvolupament Humà de Nacions Unides sobre Malawi.

Altres posts:

El repte de les prediccions meteorològiques estacionals: l’aplicació en l’agricultura de Zimbabwe. En els països de l’Àfrica Tropical Austral, com Zimbabwe o Malawi (on el 98% de la terra és de secà), la producció agrícola depèn completament del nivell de pluges de l’estació humida. Cultius com el blat de moro ofereixen unes bones perspectives de rendiment únicament si les pluges són suficients. D’ací la importància de poder predir els anys de poques precipitacions per plantar-hi cultius de menor rendiment però més resistents a l’eixutesa.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada