L’Exèrcit de Resistència del Senyor i el patiment del poble atxoli

La setmana passada el Tribunal Criminal Internacional emetia ordres de detenció contra els cinc principals dirigents de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, que opera al País Atxoli i en d’altres regions properes d’Uganda des de l’any 1987. Es tracta d’un fet inusual en un conflicte que en els prop de 20 anys que fa que dura sovint ha sigut tractat com un fet purament interior urgandès. Tant és així que els refugiats d’aquesta guerra són refugiats de segona, considerats "desplaçats interiors" malgrat ser sovint a centenars de quilòmetres de casa seva.[@more@]

Els atxoli

El territori de majoria Atxoli es divideix administrativament en l’actualitat, a grans trets, en tres districtes ugandesos (Gulu, Kitgum i Pader) i un comtat sudanès (Magwe, dins l’estat East Equatoria). Sense cap cens oficial el nombre d’atxoli s’avalua entre 30.000 i 50.000 persones.

La llengua atxoli també rep les denominacions d’acoli, xuli, gang i luo. És molt propera a la leb lango o al kumam. Totes aquestes llengües fan part del grup luo, que la moderna filologia inclou dins el nilòtic occidental. Les llengües nilòtiques formarien part, en aquest esquema, del tronc sudanès oriental i del supertronc nilo-saharià. Per recordar la fragilitat de les llengües nilo-saharianes n’hi ha prou a recordar que totes plegades arriben just als 11 milions de persones. La pressió de les grans llengües imperials i, particularment en el cas de l’atxoli de l’anglès (i, en menor mesura, de l’àrab), lluny de retrocedir amb la descolonització europea, s’ha agreujat. Cal dir que si no hagués estat per aquesta descolonització la literatura atxoli no viuria ara una època daurada amb figures com la d’Okot p’Bitek (1931-82).

La llar nacional originària dels atxoli, com la d’altres pobles luo, es troba a la Conca del Gacel·la, des d’on haurien migrat cap als territoris actuals. Les innovacions ramaderes (caprí, oví i boví) i comercials del segle XVII comportaren la formació de petits estats, encapçalats per la institució del rwot (governador), per bé que la caça ha jugat un paper important en l’alimentació fins gairebé els nostres dies. A mitjans del segle XIX hi havia un total de 60 estats en un territori de menys de 30.000 km2. És en aquesta època on augmenten les transaccions comercials amb els mercaders àrabs que remuntaven el Nil Blanc procedents d’Egipte. Foren els àrabs els qui els hi donaren la denominació nacional actual de "xuli", adaptada finalment en "atxoli". El contacte amb els àrabs va esperonar uns quants atxoli a convertir-se a l’islamisme. Dècades més tard, la penetració anglesa i francesa, respectivament, fomentaren la conversió al protestantisme i al catolicisme. Tot i que la majoria d’atxolis es declaren cristians, tant ells com la minoria musulmana han servat moltes tradicions animistes, tant pel que fa a la creença en esperits guardians com en el record dels ancestres.

El repartiment d’Àfrica entre anglesos, francesos i d’altres potències
europees, deixà el País Atxoli en mans dels primers. Els territoris del
nord foren incorporats al Sudan anglo-egipci (formalment un condomini,
però a la pràctica un territori més de l’Imperi Britànic), mentre que
els territoris centrals i meridionals foren adscrits a Uganda. La
colonització anglesa fomentà el desenvolupament econòmic i polític del
sud d’aquesta colònia, sobretot del Regne de Buganda.
Per subsistir molts joves atxoli anaven a treballar com a mà d’obra
barata pels anglesos i, els més afortunats, eren reclutats per l’exèrcit.

Els atxoli del nord han seguit en aquest darrer mig segle el destí dels altres "pobles sud-sudanesos", en un conflicte continu amb el nord arabòfon i de majoria musulmana. En l’actualitat el govern de Khartum ha reconegut el dret d’autodeterminació dels territoris meridionals, que sembla menar la situació a una reestructuració autènticament federal de Sudan, on els atxoli podrien formar un estat federat propi.

Quant al sud, el 1961 Uganda accedia a la independència, encara amb la reina Elizabeth com a "cap d’estat" i amb el manteniment dels regnes tradicionals que havien sobreviscut a la colonització anglesa. Els partidaris d’una república unitària, però, encapçalats pel lango Milton Obote (que va morir el passat dilluns dia 10), feren un colp de mà i promogueren una nova constitució (1967). El 1971 Idi Amin Dada, de pare kakwa i mare muganda, feia un colp d’estat i es proclamava president. Amin cercà el suport dels pobles bantu del sud, que ocupaven els llocs més destacats de l’economia i de la política ugandeses. Havia de fer front a l’oposició de l’exèrcit que, com a herència del període colonia, era de majoria luo (atxoli i lango), i simpatitzava amb Obote. La repressió contra els pobles atxoli i lango fou terrible. L’octubre del 1978, les tropes d’Amin creuaren la frontera amb Tanzània per perseguir l’oposició ugandesa. A la resposta militar tanzana hi seguí una incursió de l’oposició armada que va fer finalment fora Amin del poder (abril del 1979). La nova situació aviat es polaritzà entre el reinstaurat Obote i l’Exèrcit de Resistència Nacional (NRA), liderat per l’ankole Yoweri Museveni. Val a dir que hi havia atxoli en tots dos bàndols.

La repressió dirigida per Obote contra els partidaris del NRA es va fer insostenible. El 1985 una brigada de majoria atxoli deposava Obote, i instal·lava en el poder a l’atxoli Tito Okello, que cridà a converses de pau al NRA, amb un programa de reconciliació nacional. Mentre s’hi negociava a Nairobi, el NRA obtingué victòries militars decisives, i Museveni es va fer amb Kampala i amb gairebé tot el territori ugandès (1986).

L’Exèrcit de Resistència del Senyor

És en aquest moment de la història d’Uganda i del País Atxoli que entra en acció l’Exèrcit del Senyor. L’arribada al poder de Museveni i del NRA va fer tèmer a sectors atxoli de l’Exèrcit Ugandès repressàlies per les accions de contrainsurgència realitzades en la segona època d’Obote. Al capdavall, el NRA havia aprofitat les converses de pau de Nairobi per deposar Okello.

L’agost del 1986 ja havia sorgit un moviment de resistència al govern de Museveni d’inspiració cristiana, el Moviment de l’Esperit Sant, liderat per Alice Auma (*1956), que afirmava ser el mitjà d’acció de l’esperit Lakwena. D’altres moviments similars, amb d’altres dirigents messiànics, aparegueren en els mesos següents. El gener del 1987, Joseph Kony, de 26 anys, apareixia en l’escenari públic. És considerava el mitjà de l’esperit de Juma Oris, l’antic ministre del govern d’Idi Amin, i dirigent del Front de la Riba Occidental del Nil (WNBF). Era com si Oris obrís un altre front de lluita mitjançant l’Exèrcit del Senyor de Kony: el propi Oris havia de sobreviure 10 anys més, fins que va caure el març del 1997 en un combat amb els musevenistes.

Joseph Kony (*1961), dirigent del LRA. Com d’altres líders político-religiosos del País Atxoli es proclamava mèdium de diferents esperits, particularment de l’ex-ministre Juma Oris (mort el 1997)

Entre el 1987 i el 1989, l’Exèrcit del Senyor va aconseguir absorbir bona part dels grups insurgents que no van arribar a acords amb els musevenistes. El 1991 fou un any especialment dur pel poble atxoli. La ministra atxoli per la Pacíficació del Nord, Betty Oyella Bigombe, promovia la formació de grups de resistència local contra l’Exèrcit del Senyor, mentre l’exèrcit regular practicava accions indiscriminades per tallar el suport popular de la guerrilla. La resposta de Kony contra els grups antiguerrilla fou igualment indiscriminada i amb una crueltat basada en passatges bíblics.

El 1992 l’Exèrcit del Senyor prenia el nom, definitiu, d’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA). L’any següent Bigombe canvia de tàctica i oferia iniciar unes converses de pau amb LRA. El novembre del 1993 es declarà una treva que es trencaria tres mesos més tard.

Betty Bigombe, tant en el seu període de ministra com en l’actualitat, ha protagonitzat contactes amb LRA per trobar una solució negociada al conflicte

L’extensió del conflicte i les converses de pau

El govern de Khartum va permetre tàcitament l’entrada dels guerrillers del LRA al sector sudanès del País Atxoli i l’establiment de bases permanents d’aquesta força armada. Pot sorprendre que un govern islamista com el de Khartum donés aquest suport a un exèrcit cristià fonamentalista, però l’elit dirigent sudanesa sempre s’ha caracteritzat pel seu calculat camaleonisme, a la recerca, ara d’aliances amb el bloc soviètic, adés amb Líbia, després amb els països àrabs, la qual cosa ha significat fer equilibris entre el fonamentalisme islàmic, el nacionalisme àrab i un socialisme sui generis. Però, en darrer terme, Khartum creia que així li tornava la pilota a Kampala: Museveni havia donat cobertura a l’exèrcit sud-sudanès (SPLA). En aquest joc d’aliances i contra-aliances, Sudan feia d’intermediari en la compra d’armament del LRA, alhora que el LRA es comprometria a mantindre l’SPLA fora de les àrees del País Atxoli sota el seu control, i fins i tot a fer accions conjuntes d’antiguerrilla amb el mateix exèrcit sudanès.

El gener del 1994 Kony, encara en l’època de converses amb Bigombe, havia afirmat que la culpa de tot plegat la tenia el seu propi poble, els atxoli, per haver traït el moviment messiànic de mitjans dels anys 1980 en conciliar-se amb el govern de Museveni. Aquesta lògica conduïa l’LRA al sectarisme més extrem: els seus propis germans de fora del LRA eren culpables i esdevenien objectiu militar. Els segrestos d’infants i de joves per reclutar-los com a soldats o com a esclaus no és, per desgràcia, patrimoni exclusiu del LRA. També ho va fer el WBNF fins que no abandonà pràcticament les armes (1998). I ho fa l’exèrcit regular, la Força de Defensa Popular Ugandesa (UPDF, hereva del NRA), en reclutar legalment joves de 15 anys. Però aquesta activitat, en mans del LRA, adquireix la forma d’autogenocidi: cal destruir els adults i quedar-se amb els infants per construir una societat nova, d’acord amb els ensenyaments de la Bíblia i els Deu Manaments.

Una corrent de refugiats des de llavors ha esquitxat tot el País Atxoli. A això cal sumar-hi les accions governamentals, amb desplaçaments forçats de la població lluny de les àrees controlades pel LRA i l’establiment de "viles protegides". Amb la consideració de "refugiats interiors", els desplaçats, bé pel LRA bé per l’UPDF, no tenen ni tan sols la cobertura legal dels refugiats reconeguts per la comunitat internacional (p.ex. els nord-atxoli i d’altres sud-sudanesos que fugiren de la guerra del Sudan del Sud cap a territori ugandès).

La situació actual

Després de 10 anys la composició del LRA ja era del tot diferent. El gruix dels integrants són joves que foren reclutats forçosament quan eren infants. Les unitats de l’exèrcit regular, similarment, són de lleva. En aquestes circumstàncies és del tot absurd distingir entre víctimes civils i militars. El 2001, el govern de Khartum es va comprometre a retirar el suport actiu al LRA, i aquest es va replegar als seus campaments de la zona sudanesa. El govern de Kampala també donava garanties d’amnistia i de lliurament d’armes a les unitats del LRA que ho volguessin.

El març del 2002, l’UPDF, amb permís del govern del Front Islàmic Nacional, entrava en territori sudanès per atacar les bases del LRA. No tan sols no aconseguí el seu objectiu, sinó que l’LRA inicià una contraofensiva que el dugué fins a zones del País Lango i del País Teso, en la riba nord del llac Kyoga, mentre que pel sud-oest, arribaven fins al llac Albert.

Després d’aquesta derrota, Kampala va provar de nou la tàctica de les milícies ciutadanes, ara millor armades, per fer front al LRA. Kampala també va cercar el reconeixement internacional de les violacions de drets humans per part dels dirigents del LRA. Des del 2003 s’han dut a terme diferents rondes de conversacions, però el conflicte no ha cessat. El nombre de desplaçats a les regions del nord i del centre d’Uganda és d’1,4 milions de persones.

Res no evidencia millor la magnitud de la tragèdia ugandes que les xifres de població desplaçada en camps de refugiats. Part dels refugiats fugien dels grups guerrilles i d’altres foren evacuats forçosament per l’exèrcit regular. Sigui com sigui, 1,4 milions de persones es troben en una situació molt precària. La immensa majoria del poble atxoli (90-95%) es troben englobats en aquesta xifra

El 7 d’octubre el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres de detenció contra els màxims dirigents del LRA: Joseph Kony, Vincent Otti, Raska Lukwiya, Okot Odiambo i Dominic Ongwen. Això i el fet que, amb les operacions d’Otti del passat setembre, un tercer estat, la República Democràtica del Congo, s’ha vist involucrat en el conflicte, ha fet que ara se’n parli en els mitjans de comunicació internacionals com poques vegades abans s’havia fet. Però això no necessàriament ha de presagiar res de bo per a la població refugiada, els soldats-segrestats i les noies esclavitzades.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada