Titonos i Quiró: dos mites grecs sobre la vellesa, la malaltia i la immortalitat

La immortalitat constitueix, en la mitologia grega, la principal distinció entre els déus i els humans, de forma que uns i altres són sovint designats com a "immortals" i "mortals" respectivament. La idea clàssica de l’inframón, presentada per Homer, en el viatge a la ultratomba que relata Odisseu als feacis, contempla la finitud de la vida corporal i mental humana, amb una mera persistència, a l’Hades, de caire espectral. Els déus, tot i tindre un origen (són fills d’altres déus, o fills directament del Cel i/o de la Terra), són preservats de final. La mitologia grega conté, però, dues històriques que mostren la limitació d’aquesta immortalitat. Titonos, príncep troià, és estimat per l’Aurora, que aconsegueix per ell el do de la immortalitat. Però, en oblidar-se de demanar per ell l’eterna joventut, contempla com el seu estimat Titonos envelleix i s’arronseix fins a transformar-se en una txitxarra. Quiron, el centaure diví, fill de Cronos i Filira, és immortal, però és ferit accidentalment per Heracles amb un arma que produeix un dolor perenne. Davant la perspectiva d’una immortalitat dolorosa, el savi centaure tria la foscor indiferent de la mort.[@more@]

Titonos, l’envelliment sense mort

Inspirada en el relat mític babiloni, el poeta beoci Hesíode d’Ascra composa a la Teogonia, una exposició dels orígens del món, de les forces naturals (degudament divinitzades), de la humanitat i dels herois i heroïnes que la coronen. Per l’astronomia tradicional babilònia, la divisió entre el dia i la nit és preexistent a l’aparició dels astres, i així, el relat bíblic (redactat un o dos segles abans de la Teogonia) considera el Sol una llumenera que marca el dia, més que no pas ser l’origen de la llum del món. La Teogonia parteix del Caos, del qual sorgeix la Terra (Gaia). La Terra és la mare del Cel, i alhora el Cel engendra en la Terra la primera generació de déus. Entre ells hi ha Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Japetos, Tea, Rea, Temis, Mnemosine, Febe, Tetis i Cronos, sis mascles i sis femelles, els Titans. Hiperió vol dir superior, i Tea rep el nom d’Eurifessa, que vol dir Ampla Llum. Aquesta combinació de superioritat i lluminositat fa a la parella de germans i d’esposos, els pares del Sol, de la Lluna i de l’Aurora.

Guido Reni (1575-1642) pinta així, el 1614, l’escena homèrica de l’albada. L’Aurora, anuncia amb els seus dits de rosa, que el seu germà solar és a punt d’iniciar un nou dia

Hesíode introdueix la naixença dels tres germans celestes, una vegada el Cel ja ha sigut castrat per Cronos i, en un món ja tancat (on no poden nèixer més fills del Cel i de la Terra), els titans es reparteixen el món sota el principat de Cronos. Hesíode fa mare l’Autora dels vents i de tots els estels, començant per Eosphoros (el planeta Venus en posició matutina). Aquesta nombrosa prole és la base del mite posterior d’una Aurora perpètuament enamorada, com a resultat d’un càstic d’Afrodita, gelosa per Ares, el déu-roig de la guerra.

Així l’Aurora marida amb Astreu, que la fa mare dels vents i dels astres, però després, quan els Olímpics ja han enderrocat els Titans, estima el gegant Orió, i després a Céfalos, el fill d’Hermes i de l’Enveja. El darrer nom d’aquesta llista és Titonos, el fill del rei Laomedont de Troia, i d’Estrimos, la filla del riu Escamandre. El príncep dardànida, tot i mortal, era d’una bellesa sens par, i l’Aurora el rapta i se l’endu, lluny al migdia del món, a Etiòpia.

L’Aurora alada segresta el príncep troia Titonos

L’Aurora, però, és conscient de la mortalitat del seu estimat. Per remediar-la suplica a Zeus que el príncep raptat tingui accés al nèctar i a l’ambrosia, i sigui lliurat de la mort. Zeus ho concedeix.

L’Aurora atorga així a Titonos la immortalitat i el regne d’Egipte. Entre els seus fills hi haurà Ematió i Memnó, els quals serien destinats a morir sota les armes dels dos més grans herois grecs, el primer per Heracles, el segon per Aquil·les. Però abans de plorar pels seus fills, l’Aurora hauria de lamentar un oblit quan suplicà Zeus per Titonos. El nèctar i l’ambrosia garanteixen la immortalitat, però no poden fer res contra el procés natural d’envelliment d’un cos anteriorment mortal. Quan Heracles fou resuscitat d’entre els morts i pujat al Cel al costat del seu pare, Zeus, després d’una vida de tràfecs (inclosa la lluita amb Ematió i Memnó), a més de la immortalitat, li fou concedida la juventut perpètua, juntament amb la mà de la dea Hebe. En canvi, els cabells de Titonos començaren a emblanquir-se, la pell se li arrugava, i el cos se li vinclava, davant la desesperació de l’Aurora.

Els mitògrafs que dues les coses als extrems relaten que, en el seu envelliment sense mort, el cos de Titonos quedà completament pansit. L’antic príncep troià, immòbil al llit, poca cosa més podia fer que remugar i bavejar. Apiadats, els déus el transformaren finalment en txitxarra. L’iconografia moderna ha preferit, però, seguir el relat homèric, i pintar com l’Aurora retorna, després de les hores diürnes, al costat del seu estimat, sense que li importi gens ni mica les marques que el temps ha deixat en el seu cos.

L’Aurora mai no deixà d’estimar Titonos en el seu envelliment indeturable, i així ho imagina Francesco de Mura (1696-1782)

Quiró, la perspectiva del dolor etern

Els centaures de la mitologia grega, meitat cavalls i meitat homes, són uns sapastres perillosos, encegats ràpidament per la beguda, disposats per la violència i de tracte gens amable. Quiró no sembla un d’ells. I, en part, el seu origen és diferent. Els centaures són éssers mortals, fills del rei lapita Ixió i d’una falsa Hera, és a dir d’un núvol que va prendre les formes i el comportament de la filla de Cronos. D’una il·lusió només podien nèixer criatures monstruoses.

Quiró, en canvi, era fill de l’oceànide Fílira. El seu pare era Cronos, que s’havia unit a Fílira sota la forma d’un cavall, poc abans d’ésser destronat per Zeus. Així Quiró era molt més vell que els centaures i, a més, immortal. Però també immunitzat davant l’envelliment i immune a l’estupidesa. Educat per la seva mare al mont Pelió, Quiró adquirí fama de savi, àgil de ment, de bon cor, i d’hàbils mans. Bon fill per Fílira, i bon marit per Càriclo. Fou Quiró qui ensenya la pràctica mèdica a Asclepi. Quiró fou el mestre dels principals herois grecs: de Nèstor, de Peleu, de Càstor i Pòlux, de Jasó, d’Acteó, de Diomedes, d’Aquil·les i Patrocle, etc.

Sepultada pel Vesubi la localitat d’Herculà ens ha llegat frescs com el de la imatge, que mostra com Quiró inicia Aquil·les en l’art de la música

Heracles conclogué amb profit els Dotze Treballs que li havia assignat el seu cosí Eristeu. Arran del segon treball, el d’occir l’Hidra de Lerna, Heracles va untar unes quantes fletxes de la sang del monstre, verí que garantia que fossin un arma mortalment dolorosa.

Heracles arribà a Tessàlia, procedent de Troia, on havia vençut al rei Laomedont, i fou acollit pel centaure Folos. Obligat pel principi d’hospitalitat, Folos oferí carn rostida al fill de Zeus, però aquest li demanà vi. Folos digué que no en tenia, però Heracles havia vist una gerra, i li exigí d’obrir-la. Folos li va dir que no ho faria, perquè aquella gerra era de tots els centaures i calia consultar-ho abans de prendre cap decisió. Heracles s’imposà i obrí la gerra. Quan arribaren els altres centaures, després d’una batussa, el fill d’Alcmena, els foragità a tots plegats. Els centaures ixiònides es refugiaren en la cova de Quiró.

Heracles, enfurismat encara per la negativa de Folos, els anà a percaçar a la cova del Crònida. Ara la batussa sí que anava de debò, i Heracles va fer mà a una de les fletxes enverinades amb la sang d’Hidra per llençar-la contra el centaure Elatos. La fletxa creuà el braç del centaure Elatos, que va caure mortalment ferit, i es clavà finalment en el genoll de Quiró. Heracles se’n penedí tot d’una de la seva fúria, i cuità a assistir Quiró. Dolorit, Quiró va fer que Heracles li apliqués totes les medicines imaginables que tenia a la cova, però sense resultats. Quiró era immortal, però el verí de la Hidra li produïa un dolor insuportable.

Davant la perspectiva d’una vida eterna sumida en el dolor, Quiró s’estimà més la mort. Però per renunciar a la immortalitat, havia de cedir-la a algú mortal. Heracles li suggerí el nom de Prometeu. Fet el canvi, Quiró passà d’aquesta vida.

El mite modern de la jovenesa perpètua i de la immortalitat: el transhumanisme

Els mites de Titonos i de la mort de Quiró minimitzen el valor de la immortalitat. En el primer cas, de què serveix ésser immortal quan, passada la juventut, no hi ha més que envelliment i invalidesa? En el segon cas, de què serveix la immortalitat per una vida condemnada al patiment? Menandre fa dir a un dels seus personatges que "els favorits dels déus moren joves", i Peleu, que vell, haurà de veure morir el seu fill Aquil·les i el seu nét Neoptòlem, es demanarà si no hauria estat millor morir molts anys abans. I això que, en la concepció grega, la vida d’ultratomba no és pas una vida millor, sinó una vida espectral, fosca. Però el no-res, segons Quiró, és preferible al dolor. També la filosofia budista i l’estoica proclamaran que la via de la superació del dolor és la supressió del desig, el no-res, el nirvana.

Figues d’un altre paner, és pensar en una immortalitat combinada amb una invulnerabilitat a la degeneració interna (a l’envelliment) i a les agressions externes. Des d’Asclepi, la medicina ha tendit a això, a vèncer la mort. Certament, a vèncer la mort en casos particulars, a aminorar el dolor, a enlentir la senectud i, en definitiva, a allargar l’esperança de vida. A omplir d’anys la vida, i omplir de vida els anys. Si bé la longevitat màxima de l’espècia humana s’ha mantingut probablement al llarg de la història en uns 120 anys, l’esperança de vida al nèixer o a l’entrar en la vida adulta ha experimentat un allargament considerable. L’esperança de vida la nació més subdesenvolupada dels nostres dies és superior a la de la societat atenenca del segle de Pericles.

En presentar els casos de Titonos i de Quiró, hem diferenciat entre l’envelliment i la malaltia. Però aquesta diferenciació no ha estat del tot aclarida. Existeix un envelliment fisiològic, completament independent dels processos patològics? Certament que en la realitat, fisiologia i patologia s’entrelliguen, però, tot i això, hem de pensar que existeix una tendència interna a l’envelliment independent de les agressions externes?

Ni que sigui teòricament hauríem de distingir entre els éssers mortals en general, que poden morir, i els éssers caducables, que necessàriament han d’envellir si és que no moren abans. Se sol citar en aquest cas que els bacteris són mortals perquè poden morir d’inanició, per l’exposició a toxines o en ésser depredades per animals microscòpics. Però els bacteris no serien caducables, dit d’una altra manera tota cèl·lula bacteriana pot reproduir-se igualment amb independència de la seva edat. Recentment s’ha posat en dubte la incaducabilitat absoluta dels llinatges bacterians.

Ben mirat, però, l’espècie humana, com totes les espècies d’éssers pluricel·lulars, té una component incaducable. Els individus envellim, és cert, però els llinatges humans perduren. En l’embrió hi ha una diferenciació entre els llinatges cel·lulars somàtics, que donaran lloc a totes les cèl·lules del cos, i els llinatges cel·lulars germinals, que donaran lloc als òvuls i als espermatozoides. Uns llinatges i d’altres són mortals, perquè poden morir. Però els llinatges somàtics no sols moren, sinó que, a la llarga, perden la capacitat de reproduir-se (*). Els llinatges germinals, però, conserven sempre aquesta capacitat.

Sigui quina sigui la causa darrera de l’envelliment (la producció contínua de radicals lliures d’oxigen, l’acumulació de mutacions genètiques en les cèl·lules somàtiques, la inhibició de la divisió cel·lular per alteracions en els telòmers dels cromosomes, etc.) són evidents les limitacions del cos humà. Tots els organismes pluricel·lulars presenten, en menor o major grau, una diferenciació entre cèl·lules somàtiques i cèl·lules germinals, i mentre els llinatges germinals passen de generació en generació, les llinatges somàtics semblen condemnats a la mort, bé per factors externs, accidentals, bé per una degeneració del tot predictible.

El programa transhumanista de desenvolupament, representat per organitzacions com la World Transhumanist Association, és conscient d’aquesta limitació. En "Brave new world", Huxley somniava en un món on l’envelliment i el dolor eren bandejats, però on la vida era reduïda a 60 anys, ni un de més i ni un de menys. En d’altres utopies, la vida s’allarga creant Titonis, com el Norbel·li, de "L’Últim Evangeli". Per superar l’envelliment, i la mortalitat lligada a la senectud, pocs remeis hi hauran que no passin per substituir les parts imperfectes del cos per material artificial. Però, ai las, aquesta substitució faria dels humans uns transhumans, un cyborgs, meitat home meitat robots. La ment, tan imperfecta com el cos, també hauria de ser substituïda per ments més perfectes. El disseny anàquic de la selecció natural seria substituït per un disseny intel·ligent. Diuen els transhumanistes que aquesta és l’única immortalitat que ens és destinada. Però, anem amb cura, que no ens passi com Titonos, i acabem desitjant el mateix que Quiró sense que hi hagi cap Prometeu per substituir-nos.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada