Les relacions de llatins i grecs, de romans i helens, al llarg de la història, han passat per tota mena de vicissituds, moments d’amistat, d’enemistat i d’indiferència. Sovint, en el moment d’explicar la separació o cisma que encara regeix entre l’església llatina (catòlica romana) i la grega (catòlica ortodoxa), s’hi esmenta l’any 1054, quan el papa de Roma i el patriarca ecumènic de Constantinoble bescanviaren anatemes. Òbviament aquell bescanvi d’anatemes s’havia de substanciar amb una qüestió teològica, concretament pneumològica. El grec defensava, amb el suport de l’Evangeli (Jn 15. 26: Quan vingui el Consolador que jo us enviaré des del Pare, l’Esperit de la
veritat, que prové del Pare, ell serà testimoni a favor meu) que l’Esperit prové del Pare. El romà, en canvi, afirmava que l’Esperit provenia del Pare i del Fill (en llatí, Patris Filioque). Qüestions bizantines (o, més pròpiament bizantino-romanes) i anatemes a banda, el trencament del 1054 no suposà cap impediment a les aliances matrimonials entre les cases nobles d’Occident i d’Orient. En línies generals, els llatins admiraven dels grecs la riquesa, i els grecs dels llatins en valoraven la capacitat militar. Un senyor llatí com n’Anfós, rei d’Aragó, comte de Barcelona i de Provença, era obligat, com a cavaller i com a trobador, a exercir la liberalitat, en el sentit mitjaval del terme. Amb la mirada posada a llevant, aquest príncep negocià amb l’emperador Manuel Comnè la mà d’una neboda, la princesa Eudòxia. Quan Eudòxia arribà a la que havia de ser la seva nova llar es trobà que el seu promès havia canviat d’opinió i havia maridat amb una infanta de Castella. Com que no era qüestió de tornar a Grècia, la princesa casà finalment amb un altre senyor, però sense rang reial, en Guillem de Montpeller.[@more@]
La princesa grega viatja a Occident
Eudòxia era filla d’Isaakios i de Theodora. El seu pare va morir quan ella era encara una nena (1154), i d’aquesta forma quedà sota la tutela del seu oncle patern, l’emperador Manuel.
L’Imperi Grec l’any 1080. Formalment, l’Imperi Bizantí no era res més que l’Imperi Romà, i "romanoi" era el terme amb el qual s’hi identificaven més els seus habitants. A Occident, en canvi, l’Imperi era vist com quelcom exterior, i rebia la designació de "Grec". L’emperador Manuel, oncle d’Eudòxia, i fill ell mateix d’una princesa magiar, concebia el títol des d’una perspectiva universal.
Les relacions de l’Imperi Grec amb els estats llatins era doble. D’una banda hi havia els estats llatins d’orient, formats arran de la Primera Croada (1095-99), i de l’altra els estats llatins d’occident, incloent-hi en aquesta definició els reialmes germànics. El mateix Manuel, el 1146, s’havia casat amb una princesa alemanya, Bertha von Sulzbach, i, ja vidu, el 1161, en segones núpcies, amb una princesa d’Antioquia, del Casal de Poitiers que llavors governava en aquella part de Síria. La primogènita de l’emperador, d’altra banda, es casà amb un fadristern del Casal piemontès de Montferrat, que esdevindria Cèsar.
Amb aquests antecedents potser no era tan forassenyat l’acord al qual arribà l’emperador Manuel amb un dels senyors més joves i puixants d’Occident, el rei n’Anfós d’Aragó, dit el Trobador. De la mare havia heretat el reialme d’Aragó, del pare els comtats de Barcelona i d’Urgell, entre d’altres, i encara va heretar després, del seu cosí, el comtat de Provença.
Canvi de promès
La situació del rei Anfós a Occitània era, però, feble. El Casal de
Trencavel, centrat al Comtat de Tolosa, disputava a Anfós l’hegemonia
sobre la regió. Les relacions amb Aquitània, possessió del Casal de Plantagenet, eren vitals, com també ho eren les relacions amb Castella i amb França. De la mateixa forma que els reis d’Anglaterra, com a ducs d’Aquitània, eren vassalls formals de França, també el rei d’Aragó, com a rei de Saragossa, era vassall de Castella, ni que fos únicament en aquest sentit. Tot i que Anfós va aconseguir aquesta desvinculació formal del Baix Aragó amb Castella, el cert és que les relacions amb el regne veí eren molt fortes, i també ho eren els interessos d’expansió territorial envers Terol i Conca. D’aquesta forma va haver-hi un canvi sobtat en els plans matrimonials del jove rei d’Aragó, que es prometé i casà amb Sança, la germana petita del rei Alfonso VIII de Castella.
Eudòxia i el seu sèquit es van veure refusats. Els enemics d’Anfós tingueren una oportunitat d’or per blasmar-lo. Així circulaven versos que denunciaven l’insult inflingit a la princesa grega i al poble grec en general, i amb la tristor amb la qual Eudòxia s’havia hagut d’embarcar de nou. Els trobadors partidaris d’Anfós giraren l’argument i presentaren el rei d’Aragó com un model de liberalitat, que s’havia estimat més una núvia joveneta i pobra a una dona feta i carregada de riqueses. Aimador de dones i menyspreador de riqueses, home sense paraula i agreujador de donzelles: guerra propagandística en l’Occitània trobadoresca.
Però Eudòxia no va haver d’anar-se’n amb les mans buides. Se li va trobar marit entre la nòmina d’aliats del rei Anfós. Concretament, en Guillem (VIII), senyor de Montpeller i d’Omelàs.
Per comptes de convertir-se en reina d’Aragó, la princesa Eudòxia va haver de conformar-se amb el senyoriu de Montpeller i d’Omelàs. Montpeller, però, tot s’ha de dir, era un oasi en l’agitat Lengadoc de l’època dels trobadors i dels càtars
La descendència d’Eudòxia
Així fou com de rebot, la vila i la baronia de Montpeller reberen com a senyora ni més ni menys que una princesa de la família imperial dels Comnè. Un fet curiós per una de les poques grans ciutats del Llenguadoc que no pot enfonsar les seves arrels en l’època romana. Sigui com sigui, Montpeller, sense ser el centre cultural que seria després, ja era llavors un important centre econòmic, comercial i artesanal, reforçat a més per una estabilitat política que mancava a Tolosa, a Narbona o a Ais.
Tant és així que, per la mateixa raó per la qual n’Anfós d’Aragó havia pensat en casar-se amb una princesa grega, ara el seu fill, en Pere, demanava la mà de Maria, la filla única de Guillem i d’Eudòxia. L’aliança matrimonial vinculava Montpeller al Casal d’Aragó. De totes formes, el matrimoni de Maria i Pere no va ser mai gaire estret i convisqueren relativament poc temps. Cadascú feia la seva vida i, diu la llegenda, que si no hagués estat mitjançant engany Maria no hauria concebut, anys després de casada, un fill del seu marit titular. L’hereu nascut d’aquesta relació, ves per on, era nét alhora d’Eudòxia i del Rei-Trobador. I li era destinada la conquesta de València i de Mallorques, però també la renúncia als drets del seu avi al senyoriu del Llenguadoc. Però això és una altra història.
