Dues visions literàries del futur: Andrea Víctrix i TUlius 4

L’any
2003 <a href="http://www.edestino.es">Edicions
Destino</a> atorgava el Premi Josep Pla a la novel·la
sociofuturista "L’Últim Evangeli", d’Hèctor
Bofill. Trenta anys abans, l’any del naixement de Bofill, aquest
mateix premi, que havia estat creat el 1968 (i per tant en vida de
l'<a href="http://www.escriptors.com/autors/plaj/">escriptor
de Palafrugell</a>), havia recaigut en la també
futurista "Andrea Víctrix", de <a
href="http://www.cmvillalonga.org/cat/vidaiobra.html">Llorenç
Villalonga</a> (Palma, 1897-1980). Certament que ja sabem com
ens hem de prendre "casualitats" com aquesta, i d’altres
aspectes lligats amb el premis literaris a l’obra no-publicada, i
també és cert que bé podem morir
schillerianament sense haver llegit unes quantes de novel·les
premiades amb aquests i amb d’altres guardons. Ara bé, en les
novel·les utòpiques, de ciència ficció o
d’anticipació, sovint l’aspecte literari és tan sols un
vehicle per dibuixar societats distants, situades en el futur, i allò
que més s’hi valora és la força d’atracció
que l’univers fictici exerceix damunt el lector.

[@more@]

<b>Una
tradició futurista</b>

Llorenç
Villalonga declara en la introducció d'<i>Andrea
Víctrix</i> que la seva novel·la "decanta
fonamentalment de <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Brave_New_World"><i>Brave
New World</i></a>, d'<a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Aldous_Huxley">Aldous
Huxley</a>". Amb aquesta novel·la (1932) Huxley
oferia gairebé per primera vegada una visió del futur
gens positiva, que trencava amb les novel·les utòpiques
més corrents d’aquells anys. Si per <a
href="http://nti.uji.es/fuster/">Joan Fuster</a>
(1922-92), <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Bertrand_Russell">Bertrand
Russell</a> (1872-1970) no era un filòsof sinó un
desinfectant, una de les bones raons era per l'<a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Scepticism">escepticisme</a>,
qualitat fusteriana per excel·lència, que gastava
Russell amb els qui sostenien la convicció de les bondats del
progrés científic i tècnic, com ara el biòleg
<a href="http://www.marxists.org/catala/haldane/index.htm">JBS
Haldane</a> (<i><a
href="http://www.marxists.org/catala/haldane/1923/01/daedalus.htm">Dèdal,
o la ciència i el futur</a></i>, 1923) o el físic
<a href="http://www.marxists.org/catala/bernal/index.htm">JD
Bernal</a> (<a
href="http://www.marxists.org/catala/bernal/1929/xx/wfd.htm"><i>El
món, la carn i el dimoni</i></a>, 1929).
Villalonga identifica aquesta corrent de pensament com a "optimista"
i reconeix en <a
href="http://fr.wikipedia.org/wiki/Pierre_Teilhard_de_Chardin">Pierre
Teilhard de Chardin</a> com un dels grans fixadors filosòfics.
El progrés mouria la humanitat a una expansió còsmica
(transplanetarització), alhora que la tècnica
transformaria progressivament els cossos humans, imperfectes i
lligats a un envelliment indefugible, per peces fàcilment
reposables (transhumanització), i la societat d’individus
donaria pas a una xarxa (transindividualització). <a
href="http://www.francescpujols.org/html/index/index_02.htm">Francesc
Pujols</a> (1882-1962) en el seu esquema dels cinc graons de la
matèria vers l’esperit (vegetal, protozou, animal, humà,
àngel), ja entreveia aquesta "angelització"
de l’home, que per <a
href="http://www.math.tulane.edu/~tipler/">Frank J.
Tipler</a> és l’únic que fa física
possible la immortalitat. Dutes a un extrem, les tres línies
de progrés esmentades (còsmica, biològica,
psicològica), convergeixen en el Punt Omega: la civilització
adquireix un abast universal, completament transformada en un
individu-xarxa que, per un jesuïta com Chardin, equival a la
fusió amb Déu. N’hi ha prou a veure l’obra, un pèl
destrellatada, d’autors com <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Freeman_Dyson">Freeman
Dyson</a> (*1923) per tindre una visió gairebé
completa dels graons que menen a aquest punt hipotètic, sense
haver de recòrrer a autors de <i>ciència
ficció</i> a voltes poc recomanables, i dels quals, a
banda d'<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Isaac_Asimov">Isaac
Asimov</a> (1920-92) o de <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Gene_Roddenberry">Gene
Roddenberry</a> (1921-91), ben pocs se salven. És clar
que els aspectes sinistres de pensadors "còsmics"
tan diversos com <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/L._Ron_Hubbard">Ron
Hubbard</a> (1911-86), <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/William_Luther_Pierce">William
Luther Pierce</a> (1933-2002), i d’altres ja s’hi covaven en
les idealitzacions dels "optimistes" del període
d’entre-guerres. Si <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/HG_Wells">H. G.
Wells</a> (1866-1946) combinava la passió per la ciència
amb un cert realisme forjat en les experiències d’una família
treballadora i en les dificultats amb les quals s’obrí camí
en la joventut, molts dels elements de la següent generació
heretaven unes visions científiques (l’electromagnetisme, la
geologia històrica, la biologia evolutiva, etc.) que tan sols
havien de desenvolupar correctament per reeixir.

Utopia
vol dir, literalment, "enlloc", i fou el títol que
<a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Thomas_More">Thomas
More</a> (1478-1535) va triar per l’illa imaginària on
volia representar una organització social racional, com havia
fet gairebé dos milenis abans, <a
href="http://el.wikipedia.org/wiki/%CE%A0%CE%BB%CE%AC%CF%84%CF%89%CE%BD">Plató</a>
amb "La república". More i Plató representen
utopies que són també eutopies. El 1932, Huxley produïa
més aviat una "distopia científica", situada
en l’any 632 de l’era fordiana (2540 d.C.), on l’industrialisme era
aplicat directament a la producció i classificació
humana. El 1948, <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/George_Orwell">George
Orwell</a> (1903-50), amb "<a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Nineteen_Eighty-Four">Mil
nou-cents vuitanta-quatre</a>" elaborava una "distopia
científica", ambientada en un món tripolar, i on
cada superpotència és dirigida per una ideologia i un
partit totalitaris, fonamentats en la guerra permanent, en
l’esclafament de les dissidències (àdhuc mentals) i en
el control social.

<b><i>Andrea
Víctrix</i> i <i>L’Últim Evangeli</i></b>

El
caràcter d’una novel·la futurista el determinen les
condicions històriques i personals de l’autor, unes certes
conviccions i l’emplaçament de l’acció en un marc
geogràfic i temporal més o menys amples. Així,
per exemple, entre <i>Andrea Víctrix</i> i
<i>L’Últim Evangeli</i>, hauríem de
contrastar el noble mallorquí de més de 70 anys, amb el
jurista badaloní de menys de 30; amb qui s’inquieta (a la
manera <a
href="http://scn.wikipedia.org/wiki/Giuseppe_Tomasi_di_Lampedusa">lampedusiana</a>,
tot s’ha de dir) per les transformacions de la societat, i qui no es
conforma amb un paper passiu; amb qui constata un procés de
progrés que és alhora de degeneració, i qui vol
retratar els fluxos i refluxos de la història de les societats
humanes.

A
<i>Andrea Víctrix</i>, Villalonga és
narrador i protagonista. El marc geogràfic és Palma, i
el marc temporal no és gaire llunyà, el 2050 (a uns 80
anys de la redacció de la novel·la). La connexió
entre el present i el futur, la forneix una "cura de congelació"
(a -40ºC) que el 14 de maig del 1965 inicia l’escriptor, i que
l’ha de dur fins a l’esmentat 2050, amb un rejoveniment aparent de
més de 30 anys.

A
<i>L’Últim Evangeli</i>, Bofill cedeix la veu a
dos personatges situats en dues èpoques ben diferents. Carles
viu a la Catalunya de començaments del segle XXI. TUlius és
un home transformat, un clon de principis del segle XXVI, que de la
seva ocupació d’historiador (precisament interessat en el
moviment "reformista" amb el qual arrenca el III mil·leni
d.C.), passarà a ser protagonista d’unes noves i fondes
revolucions polítiques, que sacsegen una civilització
que ja s’ha escampat pels sistemes estel·lars propers. Si
Carles resta a Gratallops, a TUlius tan el trobem al Planeta Mare (la
Terra) com a Bostra, prop de les <a
href="
http://en.wikipedia.org/wiki/Pleiades_%28star_cluster%29">Plèiades</a>,
dos llocs distanciats per 440 anys-llum.

<img
src="http://www.digitalastro.com/images/20021108_M45_(Pleiades).jpg"
width=300 length=400>

<i>(Font:
<a href="http://www.digitalastro.com">Digitalastro</a>)</i>

<i>No
gaire lluny de les Plèiades, prosegueix el cònsul
TUlius, ja apartat del poder, les seves recerques històriques,
sobre l’organització i el poder, la societat i l’individu. Job
lloava a Déu "ha creat l%u2019Óssa i l%u2019Orió,
les Plèiades". El replicant Roy Batty recordava a Deckard
les seves vivències més enllà d’Orió…
abans del 2019. Les Plèiades són a més de 440
anys-llum i la Nebulosa d’Orió a 1.660 anys-llum. Ni el 2019
ni el 2500 semblen dates gaire propícies per passejar-s’hi</i>

<b>Turclub,
ciutat de vacances dels Estats Units d’Europa</b>

Villalonga
se centra per tant en els aspectes socio-econòmics per
projectar les tendències més o menys patents en els
anys 1960 i projectar-les amb la seva lògica fins el 2050.
L’anomenat <a
href="
http://en.wikipedia.org/wiki/Postmodernism">post-modernisme</a>,
que fou batejat per <a
href="http://en.wikipedia.org/wiki/Guy_Debord">Guy
Debord</a> (1931-94) com la <a
href="http://www.marxists.org/reference/archive/debord/society.htm"><i>Societat
de l’espectacle</i></a> (1967), és el blanc dels
atacs irònics de Villalonga. Palma s’ha transformat el 2050,
per efecte de la revolució turística, en un Turclub, un
dels més importants dels Estats Units d’Europa. Uns Estats
Units d’Europa que nasqueren el 1980, després de la mútua
anihilació nuclear dels Estats Units d’Amèrica i de la
Unió Soviètica, i que són de fet una illa en un
món subdesenvolupat. Europa, amb capital a París, es
basa en el consum i garanteix una renda per tothom. Però les
neveres sovint únicament les omplen les llaunes d’Hola-hola, i
per molts els únics aliments són els batuts que es
prenen a les terrasses, servides per cambrers que constitueixen la
flor-i-nata de Turclub. Andrea Víctrix, un ésser
androgin de 18 anys (encara que l’androgínia i els esments al
sexe reproductiu siguin de mala nota), farà de ciceró
al narrador per Turclub, tot parlant en la mena d’interlingua que ha
substituït els idiomes vernacles. La societat de consum, però,
s’afona, i l’oposició creix…

<img
src="http://www.cmvillalonga.org/img/lv-terrat.jpg">

<i>Toni
Catany fotografiava així Llorenç Villalonga als anys
1970</i>

<b>La
Reformadora, l’Autoritat, el Pontífex</b>

Villalonga
no arriba a plantejar la "superació" del Règim
de Monsieur-Dame le Président, perquè, ens explica,
"<i>Andrea Víctrix</i> és una obra
conformista: admet l’existència terrenal tal com es presenta,
i de la tragèdia, procura extreure’n el somriure</i>".
Bofill, però, situa l'<i>L’Últim Evangeli</i>
en un marc temporal més ampli: cinc segles.

TUlius
és un historiador clònic de l’any 2500, un personatge
de les altes esferes de l’Autoritat, el govern centralitzat que
controla la humanitat, no tan sols al Planeta Mare sinó fins
als racons més remots a on ha arribat l’activitat econòmica
humana. Però el trànsit de la democràcia del
tombant dels segles XX i XXI, a la democràcia formal de
l’Autoritat del XXV i XXVI, no ha estat pas planer. A TUlius
l’interessa precisament la gènesi del període intermig,
que arrenca amb el col·lapse gairebé espontani de les
democràcies industrials d’occident, segueix amb el moviment de
la Reformadora que conduirà a una llarga anarquia, a partir de
la qual emergeixen nuclis de poder que cristal·litzen en unes
xarxes feudals que menaran a la Restauració, l’adveniment
d’una nova Autoritat. En l’interludi, la tecnologia ha fet unes
millores impressionants, tant en l’exploració de l’espai i els
viatges interestel·lars com en la reproducció
artificial i el control social. Decadència, Reformadora,
Anarquia, Autoritat, anades i tornades que no clouen pas precisament
en aquesta darrera fase. També l’Autoritat mostra uns signes
de decadència paral·lels als de mig mil·leni
abans. A la perifèria de la civilització interestel·lar
comencen les revoltes, i a l’interior, un colp de mà fortuït,
posa fi a l’Autoritat. La instauració d’una democràcia
autèntica, però, es frustrarà aviat: un dels
antics lluitadors de la perifèria es proclama Pontífex
i, sota la reivindicació del bo i millor de les etapes
anteriors, el món cau en una nova tirania encara més
terrible. El Pontífex és l’eclosió d’un instint
letal, d’un Tànatos (Bofill en diu Khilisty), que havia
perdurat clandestinament durant més de cinc segles.

<img
src="http://www.tribunacatalana.org/img/entrevista/HECTORLOPEZ-GRAN.jpg">

<i>Hèctor
Bofill</i>

<b>Escenaris
de present i de futur</b>

Les
anti-utopies de Huxley, Orwell, Villalonga i Bofill, forneixen un
ampli panorama de sistemes polítics i socials, on la
tecnologia esdevé secundària, una simple eina en mans
de l’elit dominant. A «Brave New World» la humanitat es
divideix en cinc castes, predeterminades en l’ambient embrionari de
cada individu. A l’Oceania del 1984, les castes són tres,
«partit interior», «partit exterior» i
«proletariat», i la promoció i remoció
social són possible sempre que s’acceptin els deures de
l’estatus adquirit. Els Estats Units d’Europa del 2050 són en
aparença una societat molt més oberta, amb una relativa
llibertat de professió i una capacitat de consumir allò
que es vol (encara que la volició sigui condicionada per la
maquinària publicitària).

En
el començament del segle XXI, la iniciativa <a
href="http://www.millenniumassessment.org">Millennium
Assessment</a> ha volgut fer perspectives de futur quant a les
societats humanes i la seva relació amb l’ambient. Contemplen
dos eixos: l’abast de la globalització, oposada a la
regionalització econòmica del planeta; i
l’intervencionisme ambiental, oposat a la política
d’adaptar-se passivament al canvi climàtic mentre se’l
continua alimentant amb l’altra mà. Els quatre escenaris
resultants serien:


un escenari d’orquestració mundial, on domina la globalització
econòmica (que no vol dir, ni de lluny, la igualtat econòmica,
sinó més aviat l’orquestració de la perifèria
a les necessitats del centre, i de les masses del centre a l’elit), i
la idea de deixar fer, deixar passar, tant en el pla social com en
l’ambiental.


un escenari d’ordre des de la força, on domina més
aviat allò que Samuel Hungtingon anomena "clash of
civilizations"), i el mateix deixar fer, deixar passar, de
l’anterior escenari.


un escenari de mosaic adaptatiu, on també hi ha una forta
regionalització del món, on cada bloc fa la seva, però,
si més no, els més poderosos, fan mans i mànigues
perquè ni les catàstrofes socials ni les ambientals els
hi agafin desprevinguts.


un escenari de tecno-jardí, amb una integració
econòmica mundial, combinada amb polítiques
intervencionistes sobre l’ambient, no tan sols per remeiar efectes
secundaris, sinó també per treure’n el màxim
profit.

S’hi
fa difícil preveure les evolucions de les properes dècades,
sobretot perquè aquesta evolució depèn d’actors
antagònics. Dels tres escenaris esmentats, la inèrcia
hauria de portar al segon. La combinació de les doctrines
econòmiques neoliberals i de l’estat social i democràtic
de dret, que ara sembla tan ben embastida, podria fallir
eventualment, i és claríssim quin dels dos elements
seria el sacrificat. Posem-hi remei, no sigui que acabem com Ulysse
Mérou davant les restes de l’Estàtua de la Llibertat, i
molt abans que no s’imaginava <a
href="http://fr.wikipedia.org/wiki/Pierre_Boulle">Pierre
Boulle</a>.

<img
src="http://www.conelrad.com/conelrad100/images/pota_030505.gif">

<b>Altres
posts:</b>


<a href="
http://cibernautes.com/didaclopez/957/3182/">A
cinquanta anys de la mort de Teilhard de Chardin</a>.


<a href="
http://cibernautes.com/didaclopez/944/3466/">TT/15:
Els volvians de Manuel de Pedrolo</a>.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada