La veritable història del rei Frederic de Bohèmia

"Vull, també, fer constar
que els anacronismes i les diverses falsedats i manipulacions
relatives a pesonatges i fets històrics que apareixen a la
novel·la són deliberats i comesos a consciència:
contra el que alguns defensen amb un apassionament digne de millor
causa, no crec que la literatura hagi de guardar cap mena de
fidelitat envers la història
". Aquest aclariment de
Sebastià Alzamora (*Llucmajor, 1972) va inclòs en
l’excurs de la novel·la "La pell i la
princesa
". Certament que la novel·la històrica
no ha de fer les funcions de documental, que per fina força ha
de barrejar personatges històrics amb imaginaris, que ha de
presentar el temps passat de forma assequible pel lector modern, que
ha d’omplir detalls inconeguts, etc. Així, la cort del rei
Frederic de Bohèmia, en l’albada de la Guerra dels Trenta
Anys, apareix en la novel·la d’Alzamora redibuixada: Frederic
no és un home de 23 anys, sinó de més edat, amb
una filla gran, i no amb un fill petit, casat en segones noces i no
les primeres (i en el seu cas, definitives). La Defenestració de Praga, patida per dos llegats imperials i un escribà
sense ferides de consideració, es converteix en un
escabetxinada. A banda de les deformacions novel·lístiques
de personatges i fets, hi ha actualitzacions
notables, com presentar la lluita entre protestants i catòlics,
com una lluita per la llibertat religiosa per part dels primers,
causa a la qual s’hi sumen els jueus, quan el principi de l’hegemonia
religiosa i de l’antisemitisme eren "valors" comuns entre
les dues branques del cristianisme occidental. Però és
que si Alzamora no fa això, no pot introduir entre el cercle
central de personatges al Gran Rabí de Praga.

[@more@]

El Palatinat

La barreja de les relacions personals i
de llinatge pròpies dels pobles germànics i les
recialles de les magistratures romanes és a la base de la
configuració del que després seran els títols
nobiliaris, alguns dels quals, i en un anacronisme que no ja no fa
gens de gràcia, encara tenen en els nostres dies un contingut
polític i àdhuc constitucional. En el Baix Imperi i,
sobretot a la part oriental, s’utilitza, a partir dels segles V i VI
el títol de "comes", que literalment voldria
significar "delegat imperial" i que ostentaran generals
(duces, en les cròniques romanes) de la talla de Belisari
(505-65). Entre els francs i, sobretot sota la dinastia carolíngia,
el títol de "comes" es destina als magistrats
territorials que representen el rei-emperador en unes divisions
determinades que prenen el nom de "comtat". Així es
configuren per exemple, els comtats pirinencs, que de mica en mica
esdevindrien independents del poder reial. No obstant això, en
el marc de l’imperi franc i de la seva reencarnació
romano-germànica posterior, resten encara uns comtes sense
territori, amb funcions dins el palau itinerant del monarca. L’any
945, el comte palatí rep un territori propi, a la riba de Rin,
associat al seu càrrec, que ja havia esdevingut hereditari.
Neixia així el Comtat
Palatí
(Pfalz). El 1214, els Wittelsbach,
que des del 1180 eren ducs de Baviera, esdevenien també Comtes
del Baix Palatinat. Aquest procés de concentració de
territoris feudals, que ja s’havia difòs per tot Alemanya, es
realitzava normalment a través del casament de pubilles i
hereus, però si la urgència impedia d’esperar-ne
aquesta combinació genealògica sempre hi havia mesures
més expedites. Fos com fos, el 1294, en el repartiment del
Ducat de l’Alta Baviera, un sector anà a parar als comtes
palatins: aquest sector, territorialment separat del Palatinat renà
seria conegut com a Alt Palatinat (Oberpfalz), mentre que el
Palatinat originari rebia la designació de Baix Palatinat
(Niederpfalz). Quan el 1356 es regulà l’elecció del Rei
Germànic (càrrec que, unit al de Rei de Lombardia, amb
sanció papal, donava dret al títol d’Emperador
d’Occident), el comte palatí fou inscrit en la llista d’electors
nobiliaris, al costat del rei de Bohèmia, del duc de Saxònia
i del marquès de Brandenburg; els altres electors eren els
arquebisbes de Mainz, Trier i Köln. Així doncs, els
comtes palatins van poder gaudir de la dignitat de "prínceps
electors", d’"arxisenescals de l’Imperi", de "vicaris
imperials de l’Alemanya occidental", etc. És clar que, a
cada generació, la necessitat de dotar els fadristerns va
dividir els Palatinats en una multitud d’estats, amb fronteres
enquimeritzadores. Fou així que sorgiren a la Renània,
Pflaz-Simmern, Pflaz-Kaiserlautern, Pfalz-Zweibrücken, i a l’Alt
Palatinat Pfalz-Neuburg, Pfalz-Sulzbach, etc. El mapa d’Alemanya
encara s’havia de complicar molt més quan la Reforma religiosa
quedà a mig camí, i Europa es dividí en catòlica
i protestant. Per acabar-ho d’adobar, no tots els reformistes es
feren luterans, com fou l’opció de l’elector palatí de
Heidelberg, o de molts altres prínceps del nord d’Alemanya,
per no esmentar els casos del rei de Dinamarca-Noruega i el de
Suècia-Finlàndia. Anglaterra, per exemple, havia fet
una via intermitja. Molts camperols alemanys impulsaven una reforma
més radical, que donaria lloc als baptistes moderns. A
Ginebra, en canvi, es Zwingli, primer, i Calví, després,
impulsaven una quarta alternativa. A aquestes quatre branques del
protestantisme, caldria afegir-hi la supervivència a Bohèmia,
Moràvia, Hongria, etc., de corrents reformistes que s’havia
mantingut per més d’un segle. En el món de l’època,
la religió, tant l’aspecte ritual com dogmàtic, és
l’autèntic vehicle de tot moviment que transcendeixi l’interès
purament individual, i també és, cal dir-ho, un vehicle
per interessos individuals que puguin aprofitar aquells moviments.

Frederic V de Palatinat

El 1559 la línia primogènita
dels Wittelsbach-Pfalz-Heidelberg, luterana, s’extingeix. Els títols
i la major part de la regió l’hereta Frederic de
Pfalz-Simmern, convertit en Frederic III de Palatinat. Es tracta d’un
príncep calvinista, que aviat es converteix en defensor
continental de la reforma huguenota. El calvinisme s’introduïa
llavors a França i Occitània, on feia sovint les
"funcions socials" que a Alemanya havia realitzat
l’anabaptisme. També prenia força als Països
Baixos, on havia de competir amb el luteranisme en declivi i amb un
catolicisme agressiu, que servia als interessos del rei Felip (II)
d’Espanya. John Knox seria la figura que introduiria el calvinisme a
Escòcia, on prendria la forma d’església presbiteriana.
El nét de Frederic III, Frederic IV reprendria la línia
política de l’avi. Així s’entén, per exemple,
que maridés amb Lluïsa-Juliana d’Orange-Nassau. El 1608,
Frederic IV i Christian von Anhaldt impulsaren la Unió
Evangèlica
, que aplegava estats luterans i
calvinistes, units en la causa de fer front als intents de catòlics
de restauració de l’església (i de les propietats que
li havien sigut arrabassades). La resposta a la Unió fou la
creació, l’any següent, de la Lliga Catòlica, impulsada per un altre Wittelsbach, el duc
Maximilià de Baviera.

El 1610 moria Frederic IV, el seu
hereu, Frederic, de 14 anys, el succeïa, sota la protecció
de Christian d’Anhaldt. El 1613 el jove elector es casava amb Elisabet
d’Anglaterra
, la filla del rei Jaume I d’Anglaterra i VI
d’Escòcia, i de la princesa Anna de Dinamarca. El rei Jaume
havia estat educat en l’Església d’Escòcia
(presbiteriana), i ara era el cap de l’Església Anglicana
(episcopaliana); Dinamarca era una de les nacions amb església
luterana oficial.


Gerrit von Honthorst retratà
així Frederic V de Palatinat durant la seva breu etapa com a
rei de Bohèmia

La revolta de Bohèmia

Des del 1436, Bohèmia havia
viscut una relativa pau religiosa, on coexistien, no sense tensions,
diferents corrents cristianes. A principis del segle XVII el
calvinisme ja havia esdevingut la religió majoritària i
la favorita per bona part de les classes dirigents. La qüestió
religiosa es barrejava indefectiblement amb les relacions amb els
Habsburg, que encarnaven el catolicisme. Els emperadors Rodolf
(1576-1612) i Maties
(1612-9), no obstant, semblaven bellíssimes persones en
relació al germà petit dels dos, l’únic que
havia tingut descendència: el marquès Ferran
d’Estíria
. Ferran fou proclamat pel seu germà
Maties rei d’Hongria, un dels títols que menaven al tron
imperial. La intenció era també fer que Ferran fos rei
de Bohèmia. El 1617, la Dieta de Bohèmia elegia Ferran
com a rei. Ferran confirmava la doble intenció de fer Bohèmia
catòlica i d’incorporar-la d’una forma més efectiva als
dominis directes dels Habsburg (com una més entre Àustria,
Estíria i Caríntia). Un exemple d’aquestes disposicions
fou la prohibició de construir noves capelles protestants. El
23 de maig del 1618, els nobles protestants culminaven la revolta
contra Ferran, en les persones de dos governadors imperials, el comte
Guillem d’Slavata i el comte Jaroslav de Martinicz. Els dos comtes
foren jutjats per violar la Lletra de Majestat del rei Rodolf (que
garantia una llibertat religiosa restringida) en pro de la
catolicització de Bohèmia, i en acabat, els llençaren
per la finestra d’un segon pis, a ells, i al seu secretari Fabrici.
Si no haguessin caigut en un carro de fems, potser no ho haurien
explicat. De totes formes, ni l’emperador Maties, ni el rei Ferran,
podien passar per alt la defenestració de dos alts dignataris.

Els comtes d’Slavata i de
Martinicz, juntament amb l’escribà Fabricius, foren
defenestrats des d’un segon pis del Castell de
Praga

Els nobles protestants bohemis
s’afanyaren a cercar el suport de la Unió Evangèlica. I
per això no hi havia res millor que proclamar al seu líder,
Frederic V de Palatinat com a candidat al tron de Bohèmia. És
clar que aquesta proposta també l’havien feta a d’altres
prínceps, tant catòlics (Savoia, Transilvània)
com protestants (Saxònia). El setembre del 1620, quan la
rebel·lió protestant ja s’havia estès per tot
Bohèmia, i fins i tot per l’Alta Àustria, Frederic fou
coronat rei de Bohèmia. No obstant, Frederic i Christian
d’Anhaldt havien fracassat en l’intent d’arrossegar tots els membres
de la Unió Evangèlica a la causa bohèmia: uns
temien l’emperador i els altres temien l’ascens del calvinisme.
Frederic no residí gaire temps a Praga, i optà per
tornar a Heidelberg, des d’on es podia maniobrar més
fàcilment. Christian comandà les tropes protestants en
la decisiva Batalla
de Bílá hora
(8.11.1620): la victòria
catòlica segellà el destí de Frederic, que es
guanyà el malnom de "rei d’hivern". I, de fet, no
havia arribat a desembre.

Frederic no tan sols perdé
Bohèmia. La Lliga Catòlica, encapçalada per
Baviera, envaïa el Palatinat. Un edicte imperial arrabassava
Frederic tots els seus estats. I el 1622, ja totalment derrotat,
Frederic fugia a Holanda, la terra de la seva família materna.

Epíleg

Frederic encara viuria uns 10 anys, que
passà als Països Baixos i en campanyes militars de la
Guerra dels Trenta Anys. El 1632, fent costat al rei de Suècia
com a enèssima "esperança protestant",
Frederic pogué entrar de nou al Palatinat. Emmalaltí
greument, però, a Mainz, on morí poc després.

El seu fill gran, Carles Lluís
(*1610), recuperaria amb la Pau de Westfàlia (1648), els
honors d’elector palatí i gran part del territori patern.

Els altres dos fills mascles que el
sobrevisqueren, Robert (*Praga, 1619) i Maurici (*Praga, 1620), feren
carrera a Anglaterra, el país de la mare llur. Aquests dos
prínceps lluitaren en la guerra
civil anglesa
(1642-51) en pro del seu cosí Carles
(I) d’Anglaterra i, una vegada decapitat aquest, del seu successor,
Carles (II). Robert viuria prou com per veure la restauració
de Carles (II).

De les filles de Frederic i Elizabet,
en sobrevisqué a l’edat adulta tan sols una, Sofia (*Den Haag,
1630). Es casaria amb Ernest August de Brunswick-Lüneburg que,
el 1692, fou fet Elector de Hannover. Els Stuart sempre vacil·laren,
a diferència dels Simmern, entre el catolicisme i
l’anglicanisme. Anglaterra, després de la Guerra Civil, ja no
es podia permetre restauracions catòliques i així, el
1701, impedí l’accés al tron de tot catòlic,
ex-catòlic o casat amb catòlic. Així, quan morís
la reina Anna, la darrera de les filles de Carles (II), Sofia havia
d’heretar-ne el tron. Però Sofia moriria pocs mesos abans que
la reina Anna, el 1714. Així, fou el fill de Sofia,
Georg-Ludwig, qui pujaria al tron d’Anglaterra com a George I.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada