Mauritània després de l’enderrocament del president Taia

Fa just una setmana un gran nombre de
mandataris internacionals s’aplegava
a Riad
(
الرياض
)
per assistir al soterrar del rei saudí Fahd
(
فهد
بن عبد العزيز آل سعود
)
i a l’entronització del seu germà, Abdul·là
(
عبد
الله بن عبد العزيز آل سعود
).
Les mesures de seguretat garantiren a tots els assistents l’estada i
un retorn tranquil a casa… A tots? No. El president de Mauritània,
Uld Taia (معاوية
ولد سيد أحمد الطايع
),
no va poder tornar a
Nouakchott:
un Consell Militar per la Justícia i la Democràcia
afirmava que "les forces armades nacionals i les forces de
seguretat han decidit unànimament posar fi definitivament a
les activitats opressores de l’extinta autoritat que el nostre poble
ha partit durant els darrers anys".

[@more@]

La
Mauritània independent abans d’Uld Taia

Les
fronteres de Mauritània ens poden semblar capricioses, agrupen
terres ben diverses i alhora trenquen regions històriques.
Aquest és, però, un tret comú de tota l’Àfrica
ex-francesa i, al capdavall les repúbliques nord-africanes han
sabut segregar en quaranta anys la mateixa identitat que han segregat
els també capriciosos estats dinàstics europeus en
quatre segles. El 1904 un tractat franco-espanyol va fixar la
frontera entre els territoris sota sobirania espanyola de Saguiba i
de Riu d’Or amb els situats sota sobirania francesa. El 1920
Mauritània assolí l’estatus formal de colònia i
fou integrada a l’Àfrica Occidental francesa, si bé
fins el 1934 el domini francès no s’imposà a la
totalitat de pobles. Després de la guerra, els intents de
mantindre l’imperi colonial francès es reflectiren a
Mauritània en l’estatut de Territori d’Ultramar, sota la
Quarta República, i després, el 28 de novembre del
1958, es proclamà la República Autònoma dins la
Comunitat Francesa. El fracàs de la Comunitat Francesa permeté
la independència de Mauritània (28.11.1960) i, amb
ella, també dels veïns Senegal i Malí. El Regne
del Marroc, però, no reconegué Mauritània, car
en reclamava el territori. Fet i fet, el nom de Mauritània
reflectia la denominació que els romans havien donat a la
terra dels mauri (els maures, que en deien els francesos). La
reivindicació territorial del Regne del Marroc no acabà
de cristal·litzar, però, i, poc després, França
desapareixia del mapa fronterer amb la independència
d’Algèria.

Fronteres
etnolingüístiques aproximades de l’Àfrica
nord-occidental. Els grups àrabs i amazics apareixen força
trenats, sovint identificats tots dos amb la matriu cultural
arabo-islàmica. També són de religió
musulmana els pobles meridionals (wòlof, pulaar, soninke), si
bé entre ells la influència lingüística del
francès encara és relativament patent (*)

Ksar,
un modest llogarret de pescadors, esdevingué llavors la
capital de Mauritània, amb el nom de Nouakchott (
نواكشوط).
Ara és una ciutat de 891.000 habitants, és a dir un 29%
dels 3.087.000 de mauritans. No hi ha cap concentració humana
de dimensions similars. En aquells primers anys d’independència,
la metròpoli encara mantenia el seu control econòmic, i
el funcionariat de les nacions meridionals garantia la preeminència
de la llengua francesa per damunt de l’àrab. El Partit del
Poble Maurità (PPM), del president Moktar Uld Daddah,
esdevenia partit únic.

El
1973 es va produir un capgirament en la política del PPM: es
van nacionalitzar les mines de ferro i es van revisar els tractats
comercials amb França. La bel·ligerància
anticolonial també s’expressà en la qüestió
de Saguiba-Riu d’Or, encara sota administració espanyola, i
amb un Frente Polisario que en demanava la independència. Les
reivindicacions del Polisario, però, topaven amb les
aspiracions del Marroc, a les quals Mauritània hi va fer
costat a canvi del terç meridional de la regió. El
Pacte de Madrid (11.1975) sancionava aquesta repartició del
Sahara Occidental: les tropes marroquines i mauritanes ocupaven el
territori, sense trobar cap mena de resistència espanyola,
però sí una organització guerrillera local al
voltant del Polisario. Aquest apropament amb el Marroc va servir per
refer les relacions amb França, en una segona giragonsa del
PPM. Això suposà també el trencament amb Algèria
(que reconeixia i impulsava la República Àrab Saharaui
Democràtica) i renovar les tensions dins la classe dirigent
mauritana. Un cop militar, el 10 de juliol del 1978, foragitava
Daddah. Prenia el poder un Comitè Militar de Salut Nacional
(CMSN), sota la direcció del tinent coronel Uld Salek.

L’any
següent, després d’una treva amb el Polisario,
s’esdevingué la retirada del Sahara Occidental. Però el
sector ex-maurità fou ocupat majoritàriament pel
Marroc, tret d’una llenca que passà a control del Polisario
(Acord d’Alger, 7.8.1979), i això serví de guspira per
una nova lluita de poder, ara al si del CMSN. Tot i amb tot, la
retirada del Sahara Occidental havia refet les relacions
diplomàtiques de Mauritània amb Algèria i la
majoria de països africans. El gener del 1980 el primer
ministre, el coronel Mohammed Uld Haidalla feia un autocop d’estat i
passava a concentrar tot el poder en les seves mans.

El
govern de Haidalla caigué progressivament en el descrèdit
per la mala gestió econòmica i les denúncies de
corrupció, escandaloses en un país on més i més
gent havia de refugiar-se al litoral per fugir de la sequera creixent
de l’interior.

Més
de vint anys de presidència

El
12 de desembre del 1984 Uld Taia protagonitzava un cop d’estat.
Haidalla fou enderrocat, però Taia ratificà la majoria
dels membres del Comitè Militar de Salut Nacional. Taia adoptà
una línia de neutralitat en el conflicte, ja enquistat, del
Sahara Occidental, i amb un equilibri de relacions amb el Marroc,
Algèria i França.

El
juliol del 1991 entrà en vigor una nova Constitució que
obria les portes al multipartidisme. Taia també es comprometia
amb els organismes internacionals a emprendre mesures de
privatització. Les victòries electorals successives de
Taia i del seu Partit
Republicà Democràtic i Social
, que reproduïen
les de Daddah de trenta anys endarrere, foren motiu, cadascuna
d’elles, de denúncies d’irregularitats per part de l’oposició.
Els boicots electorals, les conspiracions militars i els cops armats
directes, se succeïen (els fets més sagnant, el 1998).
Però Taia semblava etern. La consolidació del Nou Ordre
Mundial i el declivi d’Algèria després del 1992, eren
factors externs que refermaven Taia tot i les tensions econòmiques,
polítiques i culturals que vivia la República Islàmica.
L’arabització i les crides més o menys panislamistes no
impedien la repressió contra l’oposició religiosa. Les
consignes de justícia social i desenvolupament anaven
acompanyades de la persecució de l’oposició socialista.
El govern de Taia, no fa gaire, demostrava la seva bona voluntat
envers els Estats Units (una forma com qualsevol altra de no dependre
massa de França) amb l’establiment de relacions diplomàtiques
amb Israel. És clar que això suposava topar amb la
Lliga Àrab a fora, i amb la propaganda religiosa a dins. Taia,
per això, havia de fer el gest de viatjar a Riad a retre
homenatge al rei saudí.

La
situació, ara

Com
el Comitè Militar de Salut Nacional del 1978, el cop militar
ha reeixit en cercar un suport ampli entre l’oposició, d’altra
banda ben variada, al president. Ara el govern militar pren el nom de Consell Militar per la Justícia i la Democràcia. En
els primers comunicats, el seu director, el coronel de policia Eli
Uld Muhammad Vall
, s’hi donava dos anys abans de la
celebració d’eleccions generals. Dies més tard corregí
i presentà una proposta de transició més breu,
amb la inclusió d’un referèndum constituent.

Si
la situació a Mauritània és expectant i ja es
dóna per feta la consolidació del Consell Militar per
la Justícia i la Democràcia, la posició
internacional és menys clara. La Unió Africana ha
suspès les activitats de Mauritània, però
aquesta és gairebé una decisió que
l’organització pren automàticament en aquests casos.
Més preocupant és la posició de la Unió
Europea (és a dir, França), dels Estats Units o de la
República Sud-africana (el més influent dels estats de
la Unió Africana). Fet i fet, en les darreres eleccions
presidencials (novembre del 2003), Taia aconseguí un 67% dels
vots.

El
Rassemblement
des Forces Démocratiques
(RDF), hereva d’UFD-NE
(il·legitzada per Taia l’any 2000), i amb un 6,9% dels vots en
els comicis del 2001 ha declarat la seva esperança en les
promeses de democratització del Consell Militar (*).

La
Union de Forces de
Progrès
(3,23% dels vots el 2001) havia publicat
just el primer d’agost una plataforma
per un compromís nacional
, amb tres punts bàsics:
frenar l’empobriment i reduir la fractura social, edificar un estat
de dret i millorar el procés democràtic.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mauritània després de l’enderrocament del president Taia

  1. vititza diu:

    Caram Didac, benvingut al món dels weblogs. He quedat bocabadat de com estàs de ben informat. Jo no puc llegir els caràcters explicatius, i suposo que tu sí, de manera que em queda una curiositat. Quan a algun lloc parles de la preeminència del francès respecte de l’àrab, he de suposar que els mauritans parlàven àrab abans de la dominació francesa? a amazig o hausa o diverses o què?
    Jo tenia l’idea de que l’arabització d’àfrica occidental era tan sobreposada com la de les llengües europees colonials. Estic equivocat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada