Als qui han seguit “des de la Mediterrània” el viatge (inter)galàctic a través del catàleg de Charles Messier, el nom de R. Brent Tully els resultarà familiar. Tully ha fet contribucions fonamentals per conèixer les grans estructures de l’univers, els cúmuls i supercúmuls de galàxies, en el marc dels quals la nostra Via Làctia no és representada més que com un puntet. La revista Nature ha publicat aquesta setmana un article signat per R. Brent Tully, Hélène Courtois, Yehuda Hoffman i Daniel Pomarède sobre una estructura de nova descripció, el “supercúmul Laniakea de galàxies”.
L’existència d’un Grup Local de galàxies, articulat al voltant de la Via Làctia i de dues altres galàxies espirals, la Nebulosa d’Andròmeda i la Nebulosa del Triangle fou definida ja per Edwin Hubble en els anys 1930, en el decurs dels seus esforços per estimar les distàncies intergalàctiques. Hom diferencià aviat entre els “grups de galàxies” més esparsos i els “cúmuls galàctics” formats per grans agregats molt integrats de galàxies.
No fou, però, fins els anys 1980 que hom començà a definir estructures més enllà dels cúmuls galàctics individuals. Les interaccions gravitatòries intra- i intergalàctiques deixaven clar que, més enllà de la matèria “visible”, hi havia una matèria fosca que mantenia aquestes grans estructures. En el 1986, hom definí, al voltant, del Cúmul de Virgo, un “supercúmul galàctic” en el qual era inclòs, com a grup més o menys perifèric, el nostre Grup Local. En el 1987, Tully definia un complex integrat per diversos supercúmuls: el Complex de Supercúmuls de Pisces-Cetus. Filaments de supercúmuls i grans parets de filaments, juntament amb els buits corresponents, representaven la gran escala de l’univers, més enllà de la qual es verificava la isotropia.
Laniakea és un dels noms que rep el firmament en llengua hawaiana. I ha estat el mot emprat per Tully i els seus col·laboradors per redefinir el Supercúmul Local, que seria quelcom més que el Cúmul de Virgo i els seus satèl·lits, i que integraria el Supercúmul de Centaurus. La redefinició deriva d’un concepte més dinàmic que no pas el del supercúmul clàssic. Més que no pas descriure la posició tridimensional de les galàxies catalogades, els models de Tully et al. compten també les velocitats peculiars (tangencial+radial) de cada galàxia respecte de la nostra. La velocitat peculiar de cada galàxia depèn de dos components: d’una banda, el component general degut a l’expansió de l’univers; de l’altra, el component especial propi de cadascuna. Aquest component especial és el resultat de la interacció gravitatòria, a la qual contribueix en un 80% de mitjana la matèria fosca. Del mapa de velocitats peculiars hom pot extreure un mapa de la distribució de la matèria que les afecta.
Laniakea, doncs, es correspon al volum dins del qual es deixa notar més aquesta acció atractora de la matèria, per damunt de l’expansió de l’univers. Laniakea, com hem dit, és substancialment major que l’anomenat “Supercúmul de Virgo”. El centre de masses Laniakea se situa potser a més de 100 milions d’anys-llum, mentre que el Cúmul de Virgo ens queda a uns 50 milions d’anys-llum. En certa mesura, és un altre colp copernicà.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=rENyyRwxpHo[/youtube]
Laniakea fa de l’ordre de 1047 kg de massa, amb un diàmetre mitjà de 4,94·1024 m. El Supercúmul de Virgo, per contra, fa 1,0·1024 m
i la massa és de l’ordre de 1045 kg. Potser la cosa es resoldrà considerant que Laniakea és un Hipercúmul format pels supercúmuls de Centaurus, de Virgo, etc. Entendre la dinàmica galàctica ens permetrà també conèixer l’evolució d’aquestes estructures, com es fan i es desfan.
