El darrer número de la revista Nature conté un interessant article de David A. Minton
&
Renu Malhotra. Els autors parteixen del fet que el Gran Cinyell d’Asteroides que trobem entre les òrbites de Mart i Júpiter no és un eixam uniforme. En particular hom troba una sèrie d’espais buits o de baixa densitat. Aquests "buits de Kirkwood" es corresponen a àrees d’òrbites inestables: els asteroides que hi cauen entre en resonància orbital amb el planeta Júpiter i tendeixen a ser expulsats. No obstant això, Minton i Malhotra troben que, a banda dels buits de Kirwood hom troba àrees menys denses en la part exterior dels buits corresponents a resonàncies de 5:2, 7:3 i 2:1 (una resonància de 2:1 vol dir que mentre l’asteroide fa 2 òrbites heliocèntriques, Júpiter en fa una).
Aquestes irregularitats en els buits de Kirkwood s’atribueixen a un moviment antic de l’òrbita de Júpiter. Aparentment, els quatre planetes gegants del nostre Sistema Solar es formaren fa 4.500 milions d’anys en alçades diferents a les actuals. Si bé l’ordre de Júpiter-Saturn-Urà-Neptú s’hauria mantingut, Júpiter hauria derivat cap a la part interior fa uns 4.000 milions d’anys, mentre que els altres tres planetes haurien anat cap enfora. Aquests moviments tingueren un doble impacte:
– el moviment de Júpiter fou prou suau com per no afectar directament les àrees internes del Sistema Solar (on es formarien Mercuri, Venus, la Terra-Lluna i Mart), però sí com per defleccionar nombrosos planetèssims, en el marc del ben conegut Gran Bombardeig d’asteroides (que finalitza fa uns 3.800 milions d’anys).
– el moviment de Neptú va expulsar uns altres planetèssims, donant lloc a l’actual cinyell de Kuiper (on trobem, entre d’altres, el sistema de Plutó-Caront, Eris, etc.).
És evident que els detalls de l’evolució del Sistema Solar no es podran reconstruir amb tota seguretat. Però aproximacions com l’emprada per Milton i Malhotra ajuden a conèixer quina fou la dinàmica planetària dels primers 500 milions d’anys del Sistema Solar.
