Pizzes, clics i cuques mortes: Què ens fa riure dels premis Ig Nobel 2019?

Ahir tenia lloc la cerimònia de lliurament dels vint-i-noves Premis Ig Nobel. Ja hem tingut temps, doncs, de riure del llistat de premiats d’enguany, i potser fins i tot de pensar-hi.

La pizza com a factor de prevenció de malalties (Silvano Gallus, Premi Ig Nobel de Medicina 2019)

Silvano Gallus ha estat guardonat amb el Premi Ig Nobel de Medicina “per aplegar proves que la pizza podria protegir contra malalties i contra la mort, si la pizza és feta i menjada a Itàlia”. Gallus et al. (2003) estudiaren el rol potencial de la pizza sobre el risc de càncer digestiu emprant una xarxa integrada d’estudis cas-control realitzats a Itàlia entre el 1991 i el 2000, bo i classificant la població entre no-menjadors de pizza (menys d’1 porció de pizza cada mes), menjadors ocasionals (1-3 porcions mensuals) i menjadors habituals (1 porció de pizza o més per setmana): trobaren disminucions del risc entre els menjadors habituals del 33% per al càncer oral i faringi, del 59% per al d’esòfag i del 26% per al de colon. Gallus et al. (2004) aplicaren la mateixa metodologia sobre l’infart de miocardi, i trobaren reduccions del risc per als menjadors ocasionals (del 22%), per als habituals (38%) i per als que menjaven més de dues porcions setmanals de pizza (del 56%). Gallus et al. (2006) continuaren aquesta línia de recerca pel risc de patir càncers relacionats amb les hormones sexuals (càncer de mama, d’ovari o de pròstata), però en aquesta ocasió no trobaren cap alteració del risc relacionada amb la freqüència de consum de pizza.

El grup de Gallus concebia la pizza com un dels plats emblemàtics de la cuina italiana, i d’ací la idea d’emprar-lo com un signe d’adhesió a una alimentació tradicional entre els milanesos (que eren el subjecte dels seus estudis). Però la pizza és vista alhora com un exemple de plat improvisat de gent descurada, i potser és això el que crida l’atenció quan hom troba una associació favorable entre menjar sovint pizza i reduir el risc de patir alguns càncers digestius o l’infart de miocardi.

El mateix Gallus, que llavors com ara és membre del Departament d’Epidemiologia de l’Institut Mario Negri de Recerca Farmacològica, va recollir el premi en la cerimònia d’ahir.

Ensinistrar cirurgians ortopèdics a base de clics (Karen Pryor i Theresa McKeon, Premi Ig Nobel d’Educació Mèdica 2019)

Karen Pryor i Theresa McKeon han estat guardonades amb el Premi Ig Nobel d’Educació Mèdica “per emprar una tècnica senzilla d’ensinistrament animal per ensinistrar cirurgians en la realització de cirurgia ortopèdica”. La tècnica senzilla és la de “Karen Pryor Clicker Training”. Aquesta tècnica fou creada inicialment pensant en gossos, però després s’ha aplicat també a gats i a tot un ample ventall d’animals domèstics (des de cavalls fins a cabres).

”Clicker Training” és un programa d’aprenentatge d’operant, en el que l’operant rep estímuls positius, en forma de clics, quan resol correctament una tasca. Els animals no-humans, en termes generals, aprenen millor d’aquesta manera que no pas a través de demostracions. Però, i els humans?. I. Martin Levy, del Departament de Cirurgia Ortopèdica del Montefiore Medical Center, del Bronx, col·laborà amb Pryor i McKeon sobre l’aplicació d’aquesta tècnica en la docència de cirurgians ortopèdics. Levy et al. (2016) demostraren que en l’aprenentatge d’una tasca com la de fer o desplaçar nusos, l’aprenentatge d’operant assolia una major precisió que no pas amb l’aprenentatge basat en la demostració. Mitjançant “clicker-training”, es construïa en l’aspirant a cirurgià un comportament altament reforçat. Encara que en termes de temps d’aprenentatge no hi havia pas diferència, sí que n’hi havia en la qualitat tècnica assolida.

Pryor i McKeon, en col·laboracions prèvies, havien mostrat com les tècniques d’ensinistrament animal tenen molt a dir en l’aprenentatge i la conducció d’atletes humans. És això el que potser ens fa gràcia.

La caracterització magnètica de cuques molles, vives i mortes (Ling-Jun Kong, Herbert Crepaz, Agnieszka Górecka, Aleksandra Urbanek, Rainer Dumke i Thomasz Paterez, Premi Ig Nobel de Biologia 2019)

Ling-Jun Kong, Herbert Crepaz, Agnieszka Górecka, Aleksandra Urbanek, Rainer Dumke i Tomasz Paterek han rebut el Premi Ig Nobel de Biologia “per descobrir que paneroles magnetitzades mortes es comporten de manera diferent a paneroles magnetitzades vives”.

L’any passat, aquests autors de la Nanyang Technological University de Singapur, publicaren a Scientific Reports un article sobre la caracterització biomagnètica in vivo de la panerola americana. Kong et al. aconseguien aplicar la magnetorelaxometria en mostres biològiques a temperatura fisiològica, és a dir a paneroles vives. La tècnica permet observar les propietats físiques de materials magnètics d’una manera no-invasiva. Les paneroles, com altres animals, presenten dipòsits de materials magnètics. Kong et al., en aquest article, posaven de manifest la diferència de comportament magnètic d’aquests dipòsits en paneroles vives comparades amb paneroles mortes. Fins llavors, hi havia experiments sobre el comportament de paneroles sota camps magnètics, i també experiments sobre els materials magnètics de paneroles mortes, però Kong et al. obrien la port a l’estudi de la dinàmica magnètica de paneroles vives, i ampliar així el coneixement sobre la magneto-recepció d’aquests insectes. La recerca sobre magneto-recepció en paneroles s’orienta en termes generals a desenvolupar instruments no-contaminants de control de plagues. Però per al grup de Paterek l’estudi de la magnetosensitivitat de la panerola americana és un primer pas cap al desenvolupament de la biologia quàntica d’insectes. És aquesta vinculació entre la física més sofisticada i l’humil i desagradable cuca molla la que fa riure, com si la física més sofisticada no contemplés, a fi de comptes, la totalitat de l’univers.

Paterek, Crepaz i Dumke assistien ahir a la cerimònia de lliurament d’aquest premi.

L’asimetria en la temperatura escrotal de treballadors postals francesos (Roger Mieusset i Bourras Bengoudifa, Premi Ig Nobel d’Anatomia 2019)

Roger Mieusset i Bourras Bengoudifa han rebut el Premi Ig Nobel d’Anatomia “per mesurar l’asimetria en la temperatura escrotal de treballadors postals de França despullats i vestits”.

En el 2007, aquests dos autors publicaven un estudi a la revista Human Reproduction sobre l’asimetria termal de l’escrot humà. És sabut que la temperatura escrotal juga un paper cabdal en la fertilitat masculina, suposadament per ésser crítica en el procés d’espermatogènesi. Mieusset & Bengoudifa eren concretament interessats en el debat sobre si els dos testicles són sotmesos a temperatures similars o diferents, és a dir si el costat esquerra de l’escrot és, com assenyalaven alguns estudis, més càlid que el costat dret. Per això feren tres experiments, utilitzant dades de temperatura escrotal recollides amb un termòmetre cutani acoblat a un recol·lector de dades. En el primer experiment, vuit homes adoptaven quatre posicions corporals successives, canviant-les a intervals de 15 minuts, i seguint-les primer despullats i després vestits. En el segon experiment, onze treballadors postals feien la feina quotidiana dempeus durant 90 minuts, amb les referides sondes de temperatura. En el tercer experiment, onze conductors d’autobús eren mesurats semblantment durant 90 minuts en plena conducció. Dels participants hom tenia dades de fertilitat i d’historial de paternitat. Tots tres experiments assenyalaven que l’asimetria tèrmica escrotal és una realitat.

L’objecte de l’experiment (la temperatura escrotal), i el curiós disseny de subjectes i de posicions, és el que fa riure, però no hem d’oblidar la importància pràctica de disposar de dades realment representatives si hom vol treure profit clínic de la temperatura escrotal en el diagnòstic o tractament de la infertilitat masculina.

Producció diària de la saliva en volum en infants de cinc anys (Shigeru Watanabe, Mineko Ohnishi, Kaori Imai, Eiji Kawano i Seiji Igarashi, Premi Ig Nobel de Química 2019)

Shigeru Watanabe, Mineko Ohnishi, Kaori Imai, Eiji Kawano i Seiji Igarashi han rebut el Premi Ig Nobel de Química “per estimar el volum total de saliva produït diària per un infant típic de cinc anys”.

Aquests cinc investigadors, llavors membres del Departament d’Odontologia Pediàtrica de l’Escola d’Odontologia de la Universitat de Ciències de la Salut d’Hokkaido, realitzaren aquesta estimació el 1995, i la publicaren en un article a Archives of Oral Biology. Els subjectes experimentals foren 15 nois i 15 noies de 5 anys, als qui demanaren, textualment, de registrar durant dos dies el temps que eren desperts, el temps que dedicaven a fer els àpats o a picar entre hores, i el temps que dormien. A banda d’això, registraren la taxa de flux salival quan mastegaven sis tipus diferents de menges, i quan no mastegaven res. La taxa de flux salival en repòs fou de 0,26 ± 0,16 mL/min. La taxa de flux salival mentre mastegaven era de 3,6 ± 0,8 mL/min. Com que els infants havien declarat que menjaven durant 80,8 ± 27,3 minuts cada dia, i que passaven desperts sense menjar uns 820 ± 59 minuts diaris, d’això es dedueix que durant els àpats els infants produeixen 288 mL de saliva diaris, mentre que fora dels àpats, però encara desperts, en farien 208. Watanabe et al. assumeixen que mentre hom dorm, la salivació és pràcticament zero. D’aquesta manera, un infant de cinc anys produeix diàriament mig litre de saliva.

I quins eren aquests infants que, a cinc anys, eren capaços de registrar el temps que gastaven menjant o dormint? Doncs, entre d’altres, els fills d’alguns dels autors. A la cerimònia de lliurament de l’Ig Nobel, de fet, Watanabe era acompanyat dels seus fills, que ara ja voregen la trentena, i que foren els subjectes de la citada biometria.

Una màquina per canviar bolquers (Iman Farahbakhsh, Premi Ig Nobel d’Enginyeria 2019)

Iman Farahbakhsh ha rebut el Premi Ig Nobel d’Enginyeria “per inventar una màquina per canviar bolquers d’aplicació en infants humans”.

En efecte, el 31 de juliol del 2018, fou concedida a Farahbakhsh la patent 10034582 davant de l’Oficina dels Estats Units per a un aparell i mètode per rentar infants i canviar bolquers. El dispositiu inclou una cambra principal, accessible a través d’una finestra de vidre, un seient, un aferrador de cames, un cinturó de seguretat, un braç per retirar el bolquer brut, un aspersor i un assecador.

Potser fa riure pensar que una activitat tan íntima es pugui “mecanitzar”, però l’inventor defensa que el seu aparell ofereix una millor higiene i amb una reducció del consum d’aigua.

Els diners com a vectors bacterians (Habip Gedik, Timothy A. Voss i Andreas Voss, Premi Ig Nobel d’Economia 2019)

Habip Gedik, Timothy A. Voss i Andreas Voss han rebut el Premi Ig Nobel d’Economia “per comprovar de quin país és el paper moneda que millor transmet bacteris perillosos”.

En el 2003, Andreas Voss esdevingué el primer en ocupar una plaça de professor universitari als Països Baixos dedicada a la prevenció de les infeccions. Malgrat que la seva recerca ha anat orientada sobretot a la prevenció d’infeccions nosocomials, també ha treballat en altres àmbits. Així, el 2013, en col·laboració amb Habip Gedik i Timothy A. Voss, publicà un article a la revista Antimicrobial Resistance and Infection Control sobre la transmissió de bacteris a través de la circulació de diners físics. Concretament, es tractava d’estudiar la supervivència de Staphylococcus aureus, Escherichia coli i enterococs resistents a la vancomicina (VRE) en bitllets de curs legal de diferents països: euros, dòlars nord-americans, dòlars canadens, lunes croates, leus romanesos, dirhams marroquins i rúpies índies.

En el 2012, en el laboratori de Canisius Wilhelmina Ziekenhuis, s’inocularen en bitllets colònies dels bacteris citats a diferents concentracions. Els bitllets havien estat prèviament esterilitzats amb llum ultraviolada. Després de l’inòcul, els bitllets eren incubats a 35°C durant 24 hores, i eren sotmesos a cultius per calcular les unitats formadores de colònies que hi havien persistit. Aquesta era la primera part de l’estudi.

En la segona part de l’estudi, entraven bitllets de dòlar nord-americà i de leus romaneses, igualment esterilitzats i després inoculats amb els citats bacteris. Tres persones, amb les mans prèviament desinfectades, havien de tocar els bitllets inoculats, i seguidament se’ls feia col·locar els dits en plaques de Petri amb un medi de cultiu. Així hom obtenia el nivell de transmissió de bacteris des dels bitllets als dits.

Aquests experiments mostraven que la taxa de supervivència més elevada es trobava en els bitllets romanesos: tots tres microorganismes assajats hi resistien després de sis hores d’assecat, i en el cas dels VRE la persistència arribava a 1 dia d’assecat.

Estudiar els diners, que són una categoria social tan “abstracta”, des d’una perspectiva microbiològica pot fer gràcia a molta gent, llevat és clar de gent ja de per si aprensiva als riscos infecciosos de bitllets que circulen indiscriminadament. Però Gedik et al. posen de manifest que no tots els tipus de paper són igualment conduents a la persistència i transmissió de bacteris.

En tot cas, ahir Andreas i Timothy Voss, pare i fill, recollien el guardó.

El plaer de gratar-se allà on pica (Ghada A. bin Saif, Alexandru Papoiu, Liliana Banari, Francis McGlone, Shawn G. Kwatra, Yiong-Huak Chan i Gil Yosipovitch, Premi Ig Nobel de la Pau, 2019)

Ghada A. bin Saif, Alexandru Papoiu, Liliana Banari, Francis McGlone, Shawn G. Kwatra, Yiong-Huak Chan i Gil Yosipovitch han rebut el Premi Ig Nobel de la Pau “per intentar mesurar la plaentor de gratar-se la picor”.

El laboratori de Gil Yosipovitch, i el Miami Itch Center que l’envolta, es dediquen a l’estudi de la picor, en forma d’eczema atòpic, de psoriasi, de prurigo nodularis o de picor neuropàtica. En el 2012 publicaren un article al British Journal of Dermatology sobre el plaer que produeix gratar-se allà on se sent picor, i en feien una valoració “psicofísica i topogràfica”.

En aquesta recerca, s’induïa una picor amb espícules de mongeta de vellut en 18 subjectes sans. La picor s’induïa en l’avantbraç, en el tou de la cama o en l’esquena. En alguns casos, el subjecte era gratat per un dels investigadors amb un raspall citològic (però sense ànim de prendre mostres). El subjecte havia de valorar amb una escala analògica el grau de picor i el plaer que havia notat en ésser gratat. Les puntuacions més elevades tant pel que fa al picor com el plaer derivat d’ésser-hi gratat s’obtenien en el tou de la cama i en l’esquena. Mentre que en l’avantbraç i en el tou de la cama, com major era la sensació de picor també era major la sensació d’alleugeriment en ésser gratat, la relació en l’esquena no era pas tan lineal.

Potser el títol de l’article, dissenyat per cridar l’atenció en el marc d’una revista dermatològica, és el que més convida a riure, així com el disseny metodològic i la subjectivitat de provar de valorar el grau de picor que hom pateix. Però els metges que han de tractar en casos de picor crònica i les complicacions que poden derivar de l’autogratament del pacient, ho veuran d’una manera diferent.

En nom de tot el grup, el guardó fou recollit per Francis McGlone, co-autor de l’estudi i cap del grup de recerca de neurociència somatosensorial i afectiva de la Liverpool JM University.

La felicitat o no de sostindré un bolígraf amb la boca (Fritz Strack, Premi Ig Nobel de Psicologia 2019)

Fritz Strack ha rebut el Premi Ig Nobel de Psicologia “per descobrir que sostindre un bolígraf a la boca fa que hom somrigui, la qual cosa el fa més feliç, i després per descobrir que aquest no és cas”.

En el 1988, Strack et al. publicava un article al Journal of Personality and Social Psychology sobre la hipòtesi de la retroalimentació facial, és a dir que l’activitat facial d’una persona influeix les seves respostes afectives. Per comprovar aquesta hipòtesi proposaven un test no-obstrusiu, que inhibís o facilités les condicions del somriure humà, per tal de veure si aquesta manipulació de l’activitat facial també es manifestava en les respostes afectives. Així demanaven a subjectes que mantinguessin un bolígraf a la boca, donant-los indicacions que inhibien o facilitaven l’activitat de músculs típicament associats amb el somriure. En un primer estudi, mostraven l’eficàcia del procediment, de manera que els subjectes responien millor a dibuixos humorístics si se’ls havia forçat un somriure artificial amb el bolígraf. En un segon estudi, la metodologia era validada i s’hi aprofundia teòricament. La hipòtesi de la retroalimentació facial semblava sortir-hi enfortida.

Gairebé trenta anys després, Fritz Strack publicava un article d’opinió on revisava la qüestió en el marc de la polèmica sobre la manca de reproductibilitat de nombrosos estudis psicològics. Strack admetia que l’experiment del 1988 no havia pogut ésser replicat en el 2016 en un assaig amb 1894 participants. Així doncs, arribava a la conclusió que col·locar-se un bolígraf a la boca per moure els músculs del somriure no alterava significativament la resposta afectiva a un dibuix humorístic.

Fa riure potser que algú arribi a una conclusió diametralment oposada a la que havia arribat amb un estudi aparentment concloent dècades abans. Però els problemes de reproductibilitat en les ciències “toves” no són cosa de broma.

Strack recollia el guardó en la cerimònia d’ahir.

Com fan caques quadrades els uombats? (Patricia Yang, Alexander Lee, Miles Chan, Alynn Martin, Ashley Edwards, Scott Carver i David Hu, Premi Ig Nobel de Física 2019)

Patricia Yang, Alexander Lee, Miles Chan, Alynn Martin, Ashley Edwards, Scott Carver i David Hu han rebut el Premi Ig Nobel de Física “per estudiar com, i per què, els uombats caguen en forma de cub”.

Aquests autors presentaven una comunicació sobre aquest particular en la 71a Reunió Anual de la Divisió de Dinàmica de Fluids de la Societat Física Americana. Els uombats són, de fet, els únics animals coneguts que fan femtes cúbiques. Yang et al. han investigat l’estructura i la mecànica de sistemes alimentaris procedents de dos cadàvers de uombats, que havien estat eutanasiats després d’haver estat atropellats per vehicles de motor a Tasmània. La forma cúbica de la femta es produeix en el tram final de l’intestí, on el contingut líquid se solidifica. Les femtes típicament tenen una aresta de 2 cm de longitud. La forma l’adquireixen per les propietats elàstiques de la paret intestinal. La compactació de la femta és la responsable de l’aparició de les arestes i dels vèrtex, i aquesta al seu torn és deguda als moviments intestinals.

Una recerca de dinàmica de fluids que parli de caca sempre mou a la rialla escatològica. De fet, en el 2005, Yang i Hu ja havien rebut un Premi Ig Nobel de Física pels seus estudis sobre el temps de buidat de la bufeta entre els mamífers. Ara bé, l’estudi detallat de la dinàmica rectal del uombat fa que Yang et al. facin algunes propostes sobre el desenvolupament de noves tècniques de fabricació per a assolir estructures no-axisimètriques de materials tous. La recerca de Yang, certament, té un enfocament centrat en aspectes biofísics fonamentals, però això no treu tota una sèrie d’aplicacions començant per les biomèdiques.

El premi fou recollit ahir per Yang, Hu, Lee, Carver i Edwards.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada