El Programa Artemis: d’Amèrica a la Lluna, i de la Lluna a Mart

Aquests dies es compleix el 50è aniversari de la missió Apollo 10, la segona nau tripulada en orbitar la Lluna i en fer un acostament (sense aterrar-hi) amb el “mòdul lunar” Snoopy. La missió següent, l’Apollo 11, inclouria, ara ja sí, una activitat extravehicular en la superfície lunar per part dels astronautes Neil Armstrong i Buzz Aldrin. No és casual, doncs, que ahir dijous l’Administrador de la NASA, Jim Bridenstine convoqués a la premsa en el Florida Institute of Technology per fer un important anunci sobre el Programa d’Exploració Lunar Artemis. El nom d’Artemis és ja en ella mateixa una declaració. Apollo i Artemis, els bessons arquers de Leto, conformen una dualitat home-dona i art-natura que oferí molt de joc en la mitologia grecollatina. Val a dir, que si es tracta d’una missió lunar, el nom d’Àrtemis és més escaient, ja que fou ella la que s’identificà amb la Lluna, mentre que Apol·lo ho feia amb el Sol. Però també el nom recorda que entre els 24 astronautes del projecte Apol·lo que viatjaren a la Lluna no hi havia cap dona. La NASA guanyà la partida de col·locar-hi un home en la superfície lunar, però durant molts anys la presència de la dona en l’espai era privativa de les missions soviètiques. El Projecte Artemis vol esmenar aquell biaix. La intenció és que una dona arribi a caminar damunt de la Lluna vers el 2024. Per a l’Administració Trump-Pence, el Projecte Artemis és la forma de retornar Amèrica a la Lluna, ara que el satèl·lit rep periòdicament visites de missions robòtiques xineses, índies o japoneses, a més de russes i europees. La cursa per construir la primera base lunar permanent es juga també entre aquestes agències espacials. D’altra banda, el Projecte Artemis contempla l’establiment d’una base lunar habitada com un primer pas per conduir una missió tripulada a Mart.

Representació artística del Space Launch System (SLS), carregat amb el transbordador Orion. El Projecte Artemis necessita SLS com l’únic coet amb la potència i capacitat requerides per a una missió tripulada més enllà de l’òrbita terrestre. També necessita Orion com l’únic transbordador capaç de transportar i allotjar tripulacions d’aquestes característiques. El juny del 2020 tindria lloc el primer vol del SLS.

El Pla Estratègic de la NASA per a l’exploració lunar

El proper 14 de setembre es complirà el 60è aniversari de la sonda soviètica Luna 2, la primera sonda en impactar amb la Lluna. Pocs dies després, el 7 d’octubre del 1959, la Luna 3 prenia la primera fotografia de la cara distal de la Lluna, que havia romàs sempre amagada als observadors terrestres pel tancament mareal de l’òrbita lunar. Davant d’aquests èxits soviètics, el President nord-americà John F. Kennedy, es comprometé en un discurs al Congrés del 25 de maig del 1961 a “fer aterrar un home a la Lluna i retornar-lo sa i estalvi a la Terra abans de cloure la dècada”. Encara que la Unió Soviètica continuà endavant en aquesta cursa amb el primer aterratge controlat d’una sonda (la Luna 9, que el 3 de febrer del 1966 prenia les primeres imatges de la superfície lunar) i el primer establiment d’una sonda en òrbita lunar (la Luna 10, el 31 de març del 1966), el Programa Apollo reeixí en enviar-hi les primeres missions tripulades. El 24 de desembre del 1968, l’Apollo 8 entrava en òrbita lunar. El 20 de juliol del 1969, dos astronautes de l’Apollo 11 es convertien en els primers en caminar per damunt de la Lluna.

El programa lunar soviètic mai no arribà a igualar les fites del Programa Apollo entre juliol del 1969 i desembre del 1972. És un exemple el fet que les missions soviètiques de retorn (Luna 16, 20 i 24) carreguessin una quantitat de mostres de roca lunar força inferior a les de les missions Apollo (11-12 i 14-17).

El 1976 es tancava l’època pionera de l’exploració lunar. Entre aterratges tripulats i robòtics, nord-americans i soviètics n’havien fet 65. Durant els 14 anys següents la Lluna no va rebre cap visita. La nova etapa d’exploració no s’obriria fins el 1990, quan la JAXA col·locà en òrbita lunar Hiten. L’Agència Espacial Europea feu la primera missió lunar orbital el novembre del 2004, amb SMART 1. La Xina s’incorporà a aquesta cursa l’octubre del 2007, amb Chang’e 1. La Índia ho féu l’any següent, amb Chandrayaan-1.

En aquests anys les missions nord-americanes a la Lluna han estat escasses. El 1994, l’Organització de Defensa de Míssils Balístics (BMDO) realitzà la missió Clementine. El 1998, fou el retorn de la NASA, amb el Lunar Prospector. Després han seguit el Lunar Reconnaissance Orbiter (2009) i el GRAIL (2011).

L’Administració de Donald Trump i Mike Pence s’ha compromès a enfortir el programa nord-americà d’exploració lunar. D’acord amb Directiva 1 de Política Espacial (SPD-1), signada el desembre del 2017, la NASA va rebre l’encàrrec de fer aterrar una missió tripulada per una dona i un home al Pol Sud lunar vers l’any 2024. Cap al 2028, la NASA ja tindria una presència sostinguda a la Lluna.

Les raons esgrimides per l’SPD-1 en aquest sentit eren:
– establir el lideratge i la presència estratègica d’Amèrica a la Lluna.
– comprovar a la Lluna tecnologies i capacitats per emprar-les en missions tripulades a Mart.
– inspirar les noves generacions a considerar una carrera en ciència, tecnologia, enginyeria o matemàtiques.
– estendre l’impacte econòmic global dels Estats Units.
– ampliar la col·laboració amb la indústria nacional i internacional en l’espai exterior.

L’SPD-1, doncs, fa un èmfasi especial en el lideratge americà en l’exploració espacial:
– en l’òrbita terrestre vol fer créixer una industrial espacial comercial robusta i amb una presència humana constant. En aquest darrer sentit, s’entén que cal cultivar la col·laboració internacional que suposa l’Estació Espacial Internacional (ISS). Però també es contempla la baixa òrbita lunar com un espai de llançament de missions, bo i més que ara totes es llencen des de la superfície terrestre.
– l’òrbita lunar és considerada com el pas següent en el desenvolupament dels usos comercials de l’espai. S’hi parla de la cooperació internacional i de la combinació de programes assequibles tripulats i robòtics.
– en la superfície lunar es requereixen tecnologies que permetin llargues estades.
– a Mart i més enllà. L’arribada a Mart és considerada com “el proper salt de gegant” d’Amèrica. En el més enllà, és clar, de moment només es pot pensar en missions robòtiques o en meres observacions.

La Fase 1 del Programa Artemis: missió tripulada al Pol Sud (2024)

La data del 2024 tampoc no és casual. Les properes eleccions presidencials són en el 2020, i seran les darreres a les quals podrà concórrer Donald Trump (en cas de guanyar-les). Així doncs, el 2024, encara quedaria dins del seu segon mandat.

La missió del 2024 seria integrada per 2-4 astronautes, amb un mínim de 2 que serien els que farien l’aterratge en el Pol Sud. Per finançar el llançament d’aquesta missió, que es faria amb SLS (Space Launch System), se cerca la combinació amb missions comercials i de col·laboració internacional.

Per assolir aquest objectiu en el termini previst s’ha proposat canvis organitzatius en la NASA, que afecten les àrees legal, pressupostària, de personal i de governança. L’Administració Trump proposa per a l’any fiscal del 2020 un augment pressupostari de 1600 milions de dòlars per a la NASA. Això ajudaria a satisfer les necessitats de desenvolupament per als sistemes de transport lunar tripulat (1000 milions de dòlars), per al SLS i el transbordador Orion (651 milions de dòlars), per a les noves tecnologies de suport vital en la superfície lunar (132 milions de dòlars) i per a missions robòtiques prèvies d’exploració del Pol Sud lunar (90 milions de dòlars).

La missió Artemis 1, que tindria lloc en el 2020-2021, seria el primer vol de prova del SLS i d’Orion com a sistema integrat. Aquesta seria, com foren les primeres missions Apollo, una missió que tindria lloc en l’òrbita terrestre.

La missió Artemis 2, que es faria en el 2022, seria el primer vol tripulat a la Lluna del sistema SLS-Orion. Seria també el primer vol tripulat a la Lluna en 50 anys. No seria fins a la missió Artemis 3 que es produiria l’aterratge tripulat en el Pol Sud.

Lunar Gateway

Lunar Gateway és el nom del mòdul orbital lunar de les missions Artemis 2 i 3. Farà el paper que feia “Charlie Brown” en la missió Apollo 10. Però ho farà d’una manera més ambiciosa, ja que serà el lloc d’estada d’astronautes per més temps, i també serà un laboratori de recerca. Cal veure’l, com indica el seu nom, com un autèntic port espacial en l’òrbita de la Lluna.

Ahir, Bridenstine, anunciava que la NASA seleccionava Maxar Technologies per desenvolupar i demostrar les capacitats de potència, propulsió i comunicació de Lunar Gateway. Maxar Technologies és hereva de MacDonald, Dettwiler and Associates, empresa creada ara just fa 50 anys, i de SSL. Manté la seu a Westminster (Colorado), si bé l’empresa matriu té la seu fiscal a Delaware. El contracte preveu un valor màxim total de 375 milions de dòlars. Temporalment, arrenca amb un període base de 12 mesos, seguit d’un període opcional que podria consistir en 26 mesos, en 14 mesos, o en un període de 12+12 mesos.

Lunar Gateway funcionarà a través d’un motor d’alta potència (50 kW) de propulsió elèctrica solar. Maxar completarà el disseny de la nau durant el període base. En el període opcional haurà de fer-ne el desenvolupament, llançament i demostració de vol espacial. Una vegada fet la demostració, la NASA tindrà l’opció de compra de la nau. Els terminis, doncs, coincideixen amb els establerts per incorporar el Lunar Gateway a la missió Artemis 2 de final del 2022.

Representació artística de Lunar Gateway

Lligams:

Forward to the Moon: NASA’s Strategic Plan for Lunar Exploration.

Aquesta entrada ha esta publicada en 1. L'Univers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada