L’estructura genètica dels eivissencs

Genètica humana: En els darrers anys, Elizabeth Matisoo-Smith i Pierre Zalloua han treballat sobre el llegat genètic dels fenicis a la Mediterrània. Pensar en els fenicis de la Mediterrània Occidental és pensar en Eivissa. L’European Journal of Human Genetics publicava la setmana passada un article co-signat per aquests autors, amb Francesc Calafell d’autor corresponsal i Simone Andrea Biagini on conclouen que els eivissencs constitueixen un isolat genètic en el marc de la Mediterrània Occidental. En un homenatge a Sandy Marton, titulen el seu article “People from Ibiza: an unexpected isolate in the Western Mediterranean”. En certa mesura, Eivissa seria com una Sardenya en miniatura. Però, quins factors són al darrera de les peculiaritats genètiques dels eivissencs?

Les Pitiüses, en una imatge de satèl·lit

Genotipatge d’eivissencs

Simone Andrea Biagini, Neus Solé-Morata, David Comas i Francesc Calafell són membres del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, de l’Institut de Biologia Evolutiva, centre compartit entre el CSIC i la Universitat Pompeu Fabra, amb seu a Barcelona.

Elizabeth Matisoo-Smith és membre del Department of Anatomy, de la University of Otago, amb seu a Dunedin.

Pierre Zalloua és membre de la School of Medicine, de The Lebanese American University, amb seu a Chouran (Beirut).

Els autors agraeixen a Maria Ferrer l’ajut en la tasca de trobar donants eivissencs, i a Inés Quintela (del Cegen-USC) per l’ajut en el genotipat de les mostres d’aquests donants. També reconeixen l’esperit de col·laboració de tots els donants. La recerca es va finançar amb els projectes CGL2016-75389-P del FEDER, 2014 SGR 866 de la Generalitat de Catalunya i MDM-2014-0370 del Ministerio de Economía y Empresa. Biagini fa la tesi doctoral amb la beca BES-2014-069224.

L’article fou enviat a l’European Journal of Human Genetics el 10 d’agost del 2018. Se’n va fer una revisió, completada el 15 de gener del 2019, que fou acceptada el 24 de gener. L’article fou publicat el 14 de febrer.

L’objectiu de l’estudi és entendre els patrons genètics observats en la població de l’illa d’Eivissa en el context de la Conca Mediterrània Occidental, i correlacionar-los amb esdeveniments històrics.

En el marc de l’estudi es realitzà un genotipat d’abast genòmic de 189 mostres, procedents de 13 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya. A més s’inclouen 105 mostres de Canaan i 157 mostres del nord d’Àfrica. A totes aquestes mostres modernes s’hi afegeix una mostra antiga procedent del jaciment fenici de Cas Molí (Zalloua et al., 2018).

La història d’Eivissa

Es coneix ben poc dels primers pobladors d’Eivissa, més enllà d’alguns conjunts megalítics que, si més no en la primera època, recorden a la cultura talaiòtica de les Illes Gimnèsies. En certa forma, la història d’Eivissa comença amb l’arribada dels fenicis en el segle VIII a.C., que potser es trobaran unes Pitiüses deshabitades. L’Eivissa fenícia quedaria sota l’òrbita de Cartago en el segle V a.C. Arran de la Segona Guerra Púnica, a final del segle III a.C., les Pitiüses, com les Gimnèsies, quedaren sota l’òrbita de Roma. En el segle I d.C. hi ha indicis d’una comunitat hebrea. La romanització suposà un tall amb la cultura fenícia pròpia d’Eivissa, que quedà inclosa en la província Balearica. Malgrat el col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident, Eivissa, com la resta de l’arxipèlag balear, mantingué uns certs lligams amb la nova capital romana, Constantinoble, tret d’un primer i efímer interval sota l’òrbita del Regne dels Vàndals (estructurat al voltant de Cartago). En el segle X les illes foren incorporades al Califat de Còrdova. Durant el període taifal, Eivissa depengué primer de Dènia i després de Mallorca. El 8 d’agost del 1235 culminà la conquesta d’Eivissa per part d’una aliança formada per Guillem de Montgrí (arquebisbe de Tarragona), Nunó Sanç (comte de Rosselló) i l’infant Pere de Portugal. L’illa fou repoblada per catalans.

Tan abans com després del 1235, però, resulta difícil correlacionar aquest panorama històric (tampoc no gaire esclarit en diverses etapes, particularment abans del segle X) amb la història de les poblacions eivissenques. Aquesta història de les poblacions és més aviat registrada en l’estructura genètica de la població insular, però no és gaire coneguda.

El caràcter distintiu dels eivissencs

Anàlisi de components principals dels genotipats genòmics obtinguts per Biagini et al. La majoria de mostres, corresponents a la població peninsular, de la de les illes Gimnèsies i de la de Canàries, formen un agregat, del qual escapen mostres del País Basc. Però també escapen notablement d’aquest agregat mostres procedents d’Eivissa.

Biagini et al. troben una clara diferenciació entre les mostres procedents d’Eivissa i les de la resta d’Espanya (incloent-hi Mallorca i Menorca).

A què es deu aquesta diferenciació? És potser degut a la colonització fenícia, de caràcter intens, i que constitueix un dels períodes diferencials de la història d’Eivissa respecte de Mallorca-Menorca i de la Península Ibèrica? O és el resultat de fenòmens posteriors?

Biagini et al. per respondre aquestes qüestions comparen els genomes moderns eivissencs amb el genoma antic de Cas Molí, amb genomes moderns llevantins i nord-africans (representatius de l’herència fenícia originària i del seu impacte a través de Cartago i altres colònies). Troben que no hi ha cap indici d’herència genètica fenícia entre els eivissencs actuals.

De fet, sembla que allò que ha convertit els eivissencs en una illa genètica en el marc de la Mediterrània Occidental és la pròpia insularitat. Biagini et al. reconstrueixen els índexs d’homozigositat i la població efectiva d’Eivissa al llarg del temps. En una població relativament reduïda i relativament aïllada la deriva gènica actua amb més força que no pas en les terres continentals, o en les illes més grans.

Eivissa té una superfície de 577 km2. La població actual és de vora de 140.000 persones, però aquesta xifra té lloc en el context modern de turistificació. Si pensem en les condicions de vida tradicionals i en el caràcter muntanyós de l’illa, i en els límits del clima mediterrani, la capacitat de poblament d’Eivissa era restringit. En el 1800, la població d’Eivissa era de 16.000 persones, i en el 1960 de 34.000. La història demogràfica al període anterior dels censos és més difícil d’estimar, però diversos indicis mostren canvis demogràfics notables, marcats per períodes de forta davallada degut a fams, guerres i malalties, tant endèmiques (com la malària, en particular) com epidèmiques. D’aquesta situació precària deriva, doncs, l’estructura genètica particular dels eivissencs moderns.

Lligams:

People from Ibiza: an unexpected isolate in the Western Mediterranean. Simone Andrea Biagini, Neus Solé-Morata, Elizabeth Matissoo-Smith, Pierre Zalloua, David Comas, Francesc Calafell. European Journal of Human Genetics doi.org/10.1038/s41431-019-0361-1 (2019).

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada