Muntanyes russes per eliminar càlculs renals i altres recerques guardonades amb els Premis Ig Nobel 2018

Ja ens acostem al mes d’octubre, el mes dels Premi Nobel, o més ben dit el mes la primera setmana de la qual es fa públic el llistat de guardonats de l’any amb els premis en memòria de l’inventor de la dinamita. Des de fa 27 anys, aquesta setmana ve precedida per la cerimònia dels Premis Ig Nobel. Ahir precisament es feren públic i els concediren els 28ens Premis Ig Nobel, en una cerimònia celebrada, com és costum, al Sanders Theatre de Harvard. Muntanyes russes per eliminar càlculs renals, imitacions entre humans i ximpanzés, mosques en el vi, les propietats netejadores de la saliva humana, l’autocolonoscòpia, els manuals d’instruccions desoïts, les calories d’una dieta caníbal, la justícia en el trànsit, la monitorització amb segells de la tumescència penil nocturna i el vudú contra quefes xungos són les recerques “premiades” enguany.

Avaluació de l’efecte de pujar en una muntanya russa sobre el passatge de càlculs renals (Premi Ig Nobel de Medicina, 2018)

El Premi Ig Nobel de Medicina ha estat concedit a Marc Mitchell i David Wartingerper utilitzar pujades a les muntanyes russes per provar d’accelerar el passatge de càlculs renals“. Wartinger recollí el premi ahir a Harvard.

El premi l’han rebut per l’article titulat “Validation of a Functional Pyelocalyceal Renal Model for the Evaluation of Renal Calculi Passage While Riding a Roller Coaster“, publicat l’octubre del 2016 a The Journal of the American Osteopathic Association. Els uròlegs nord-americans Mitchell i Wartinger utilitzen un model renal pielocaliceal en la identificació i avaluació d’activitats capaces de desallotjar càlculs renals del calze renal. Concretament són interessats en avaluar si pujar a la muntanya russa facilita el passatge de càlculs caliceals. El seu model consisteix en simulador d’ureteroscòpia i renoscòpia de la casa Ideal Anatomic, que Mitchell & Wartinger han modificat. El model es construí a partir de la tomografia computeritzada d’un pacient amb càlculs renals, i de fet, Mitchell & Wartinger empren tres càlculs renals de mides diferents procedents d’aquest mateix pacient. Els càlculs renals foren introduïts en el model anatòmic, prèviament omplert d’orina. I el model fou passejat 20 vegades en el Big Thunder Mountain Railroad de Disney World, a Orlando (Florida).

Anatomia del ronyó. Els calzes menors recullen el producte de la filtració de les piràmides renals, i desemboquen en calzes majors que s’uneixen en la pelvis renal.

En total, Mitchell & Wartinger analitzaren 60 càlculs renals. Quan el model anatòmic seia en el primer vagó, la taxa de passatge era de 4 de 24. Quan seia en el vagó final, la taxa de passatge era de 23 de 36. Com més amunt del calze renal era el càlcul, més elevada era la taxa de passatge. Mitchell & Wartinger concloïen que per al passatge de pedres del ronyó era millor seure en el darrer vagó de les muntanyes russes.

La imitació creuada entre els ximpanzés d’un zoo i els humans que el visiten (Premi Ig Nobel d’Antropologia, 2018)

Elainie Madsen (a l’esquerra)

En Premi Ig Nobel d’Antropologia del 2018 ha estat concedit a Tomas Persson, Gabriela-Alina Sauciuc i Elainie Madsen, “per aplegar proves que, en un zoo, els ximpanzés imiten els humans tan sovint, i tan bé, com els humans imiten els ximpanzés“. Persson i Sauciuc recolliren el guardó ahir a Harvard.

El guardó ha estat concedit per l’article “Spontaneous Cross-Species Imitation in Interaction Between Chimpanzees and Zoo Visitors“, publicat el passat mes de gener a la revista Primates. Els tres investigadors de la Universitat de Lund bastiren aquest estudi observacional amb la finalitat de comparar les capacitats d’imitació de dues espècies de primats, humans i ximpanzés. Els subjectes foren cinc ximpanzés del Zoo de Furuvik i visitants humans del zoo que provaven d’interactuar amb els ximpanés o que foren els objectes aparents d’accions dels ximpanzés. Les dades foren recollides amb bolígraf i paper durant 21 dies de l’estiu del 2013, suposant un total de 52 hores d’observacions. S’anotaren 3794 observacions, de les quals 2211 foren accions de visitants i 1579 accions de ximpanzés. De tots els episodis d’interacció bidireccional la taxa d’accions imitatives fou del 37%. De fet, per a totes dues espècies, vora un 10% de les accions registrades eren imitatives. La precisió de la imitació era semblant en totes dues espècies. Els autors concloïen que els ximpanzés tenen la capacitat de fer imitacions espontànies que poden acomplir una funció comunicativa.

La detecció organolèptica d’una mosca en el vi (Premi Ig Nobel de Biologia, 2018)

La mosca del vinagre (“Drosophila melanogaster”)

El Premi Ig Nobel de Biologia ha estat concedit a Paul Becher, Sebastien Lebreton, Erika Wallin, Erik Hedenstrom, Felipe Borrero-Echeverry, Marie Bengtsson, Volker Jorger i Peter Witzgalldemostrar que experts en vins poden identificar fiablement, per l’olor, la presència d’una única mosca en un got de vi“. Becher, Lebreton, Borrero-Echeverry i Witzgall recollien ahir el guardó a Harvard.

L’article recompensat ja té un títol provocatiu, de regust cinematògrafic, “The scent of the fly“, i amb ell aparegué al Journal of Chemical Ecology. El perfum a qui fa referència aquest títol és el (Z)-4-undecenal, un aldehid volàtil que fa de feromona en Drosophila melanogaster. Són les femelles les que produeixen Z4-11Al, a una taxa d’uns pocs nanograms per hora, i amb ella no tan sols s’ajuden per aparellar-se sinó també en altres relacions comunicatives internes a l’espècie. Aquesta substància es pot fabricar per síntesi química i té mal gust per al paladar humà. De fet, l’ésser humà pot arribar a percebre pel gust fins i tot concentracions corresponents a les que sintetitzarien una sola mosca femella del vinagre. Com que la síntesi de Z4-11Al en Drosophila melanogaster és exclusiva de les femelles, això fa que potencialment sigui possible sexar els animals amb ella sola, com a alternativa a la tècnica clàssica d’observació amb una lupa dels genitals externs. Becher et al. utilitzaren un panell de tast, integrat per tastadors de vins, per veure fins a quin llindar serien capaços de detectar Z4-11Al afegit al vi. Amb aquests tastos arribaren a la conclusió que és possible percebre la presència d’1 ng de Z4-11Al sintètic en un got de vi, i que més enllà de 10 ng/got de vi, el mal gust era nítid. “Això”, afirmen Becher et al. “corrobora l’observació que un got de vi es malmet amb la sola caiguda d’una mosca del vinatgre a dins”, cosa que atribueixen a Z4-11Al, i per tant tan sols seria veritat per a les mosques femelles. És clar que això obre un interrogant, com declaren els mateixos autors: quin paper biològic té el Z4-11Al i altres aldehids en humans perquè els detectem i ens disgustin a concentracions tan baixes?

La saliva humana com a agent de neteja en superfícies brutes (Premi Ig Nobel de Química, 2018)

Estructura de l’alfa-amilasa, enzim de la saliva humana que contribueix a l’atac dels midons ja en la pròpia cavitat oral. Alhora, Romão et al. (1990) comprovaren que aquest enzim és el principal responsable de l’acció de neteja de la saliva sobre superfícies brutes.

El Premi Ig Nobel de Química del 2018 ha estat concedit a Paula M. S. Romão, Adília M. Alarcão i César A. N. Viana, per mesurar fins quin punt la saliva humana és un bon agent de neteja per superfícies brutes. La recerca guardonada té més vint-i-cinc anys, i un dels tres autors, Viana, ja no és entre nosaltres. Però les dues autores supervivents feren arribar als organitzadors del “Journal of Improbable Research” un vídeo d’acceptació.

L’article guardonat tenia un títol ben explícit, “Human Saliva as a Cleaning Agent for Dirty Surfaces“, i fou publicat l’agost del 1990 a la revista Studies in Conservation, òrgan de l’International Institute for Conservation of Historic and Artistic Works. L’interès per la saliva era doncs pel fet que el seu ús damunt de superfícies brutes “ha estat una pràctica intuitiva durant moltes generacions“, un costum que s’estenia fins i tot a conservadors de l’Instituto José de Figueiredo de Lisboa. El que feren Romão et al. era explorar la base científica d’aquesta intuició, a través de tests qualitatius i de tècniques cromatogràfiques. Els objectes d’estudi foren cinc escultures daurades i policromades del segle XVIII, sobre les quals aplicaren, en punts diferents, saliva, aiguarràs mineral, iso-octà, toluè i amoni diluït. Alhora la saliva analitzada per cromatografia de bescanvi iònic, de forma que s’obtinguren diferents fraccions enzimàtiques. Amb cromatografia de capa fina, s’assajà la capacitat d’arrossegar lípids de la brutícia per part de saliva i de les seves fraccions. Amb aquests mètodes identificaren l’alfa-amilasa com el principal responsable del poder de neteja de la saliva. Amb aquesta informació, els autors comparaven la saliva humana amb preparacions amilàsiques derivades del pa i de microorganismes.

L’autocolonòscopia per a trobar noves aplicacions d’un colonoscopi pediàtric (Premi Ig Nobel d’Educació Mèdica, 2018)

Akira Horiuchi

El Premi Ig Nobel d’Educació Mèdica del 2018 ha estat concedit a Akira Horiuchipel report mèdic titular ‘Colonoscòpia en posició asseguda: lliçons apreses per l’autocolonoscòpia’“. Hourichi recollia ahir el premi.

El títol en anglès l’article era “Colonoscopy in the sitting position: lessons learned from self-colonoscopy by using a small-caliber, variable-stiffness colonoscope“, i el signaven Akira Horiuchi i Yoshiko Nakayama. L’article fou publicat a la revista Gastrointestinal Endoscopy el gener del 2006. Horiuchi, llavors com ara, era membre del Departament de Gastroenterologia de l’Hospital General Showa Inan, de Komagane, mentre que Nakayama era adscrit al Departament de Pediatria del mateix centre. L’objecte de l’article era un colonoscopi, PCF-P240AI, de la casa Olympus de Tòkio, de petit calibre i de rigidesa variable, pensat per a colonoscòpies en infants (d’ací la participació de Nakayama). El diàmetre extern (10,3 mm), la longitud de treball, el camp de visió i el rang de flexió de la punta eren semblants dels colonoscopis estàndards. Horiuchi es realitzà diverses sessions d’autocolonoscòpia amb el nou aparell. Ho feia assegut, a diferència de la posició supina habitual en les colonoscòpies d’adults. Amb els seus autoexperiments, Horiuchi arribava a la conclusió que aquest colonoscopi pediàtric resultava especialment útil en pacients amb dificultat per fer-hi colonoscòpies convencionals.

El consumidor davant de grossos manuals d’instruccions (Premi Ig Nobel de Literatura, 2018)

Blacker et al. (2014) exposaren als participants de l’estudi a l’ús de tota mena de productes i interfícies i dels manuals respectius: microones, forns, rentavaixelles, cercadors web, sistemes operatius, computadores, controls remots, càmeres digitals, mòbils, equips d’estereo, pantalles tàctils, etc.

El Premi Ig Nobel de Literatura 2018 ha estat concedit a Thea Blacker, Rafael Gomez, Vesna Popovic i M. Helen Thompsonper documentar que la majoria de gent que utilitza productes complicats no llegeix el manual d’instruccions“. Blacker recollia ahir el guardó.

L’article tenia un títol llarg i irònic: “Life Is Too Short to RTFM: How Users Relate to Documentation and Excess Features in Consumer Products“. Fou publicat en-línia el 28 juliol del 2014, i aparegué en el número de gener del 2016 de la revista Interacting with Computes. Possiblement el fet de repassar l’article amb motiu de la concessió de l’Ig Nobel ha fet necessari publicar un “corrigendum” per un parell d’errates. L’acrònim RTFM al qual fan referència Blacker et al., bo i evitant l’f-word és “Read The Field Manual”. El consell RTFM és reiterat als usuaris de productes informàtics, sobre tot quan el producte és prou complex com per exigir una abundosa documentació. Blacker et al. construïren al llarg de 7 anys un conjunt de qüestionaris administrats a 170 persones. Paral·lelament, feren estudis longitudinals durant 6 mesos, amb diaris i entrevistes, a 15 persones. D’aquesta experiència, Blacker et al. trobaren “que els manuals no els llegeix la majoria de la gent i que la majoria no utilitzen totes les prestacions de productes que usen regularment”. Blacker et al. veuen que els homes tendeixen més que no pas les dones a tots dos comportaments (no llegir el manual i no treure’n tot el profit al producte), i que els joves tendeixen a emprar menys els manuals que les persones més grans. Curiosament, les persones de més nivell acadèmic tendeixen a llegir menys els manuals. La complexitat funcional obliga a consultar més els manuals, però això justament comporta, segons l’estudi, experiències emocionals negatives.

L’impacte calòric en la dieta del canibalisme paleolític (Premi Ig Nobel de Nutrició, 2018)

Reconstrucció al Museu d’Atapuerca d’una pràctica de canibalisme registrada al nivell TD6 de la Gran Dolina (vg. Fernández-Jalvo et al., 1999)

El premi Ig Nobel de Nutrició 2018 ha estat concedit a James Coleper calcular que el consum calòric d’una dieta de canibalisme humà és significativament inferior que la ingesta calòrica de la majoria d’altres dietes tradicionals de carn. Cole recollia el premi ahir a Harvard.

L’article guardonat fou publicat l’abril del 2017 a Scientific Reports sota el títol de “Assessing the calorific significance of episodes of human cannibalism in the Palaeolithic“. Cole reconstruïa el valor nutricional humà d’acord amb dades publicades sobre la composició química del cos humà dels anys 1940 i 1950, així com de dades més recents sobre el pes dels músculs de les extremitats. A partir d’aquestes dades, Cole estimava el valor calòric de cada component corporal. Cole també fa un repàs de les dades arqueològiques sobre el canibalisme durant el paleolític que, si bé són escasses, sí assenyalen un valor nutricional a aquesta estratègia, per damunt dels usos purament rituals. Les dades de Cole indiquen que la carn humana tindria un valor nutricional comparable amb la carn d’animals d’un pes corporal semblant al nostre. Ara bé, quan es compara el valor nutricional de la carn humana amb el de les carns d’animals que s’associen a restes paleolítiques, Cole troba que el balanç és desfavorable per a la carn humana. Això fa que Cole pensi que l’antropofàgia entre els hominins no hauria estat motivada purament per raons nutricionals, i que caldria cercar l’explicació en factors socials o culturals. Més que el marc general, resulta interessant aquest article pels càlculs que fa d’episodis de canibalisme concrets que han registrat els paleoantropòlegs, per exemple els corresponents per a l’estatge TD6 de la Gran Dolina.

Cridar i maleir mentre hom condueix (Premi Ig Nobel de la Pau, 2018)

El Premi Ig Nobel de la Pau ha estat concedit a Francisco Alonso, Cristina Esteban, Andrea Serge, Maria-Luisa Ballestar, Jaime Sanmartín, Constanza Calatayud i Beatriz Alamarper mesurar la freqüència, motivació i efectes de cridar i maleir mentre hom condueix un automòbil“. Francisco Alonso recollia ahir el guardó.

El desembre del 2016, Alonso, Esteban, Serge i Ballestas publicaven al Journal of Sociology and Anthropology un article titulat eloqüentment “Shouting and Cursing while Driving: Frequency, Reasons, Perceived Risk and Punishment“. El punt de partida d’aquesta recerca eren els estudis que assenyalaven que els conductors que expressen comportaments més agressius són els que presenten un major risc de patir incidents o accidents de trànsit. Aquesta attitud agressiva s’associa, a més, amb una manca d’educació viària. Alonso et al. volien descriure els factors i percepcions relacionats amb el comportament agressiu d’insultar verbalment o escridassar mentre hom condueix. Amb una mostra inicial de 1.100 enquestes a conductors espanyols majors de 18 anys, i representatius per edat, sexe, regió i mida del municipi de residència, Alonso et al. concloïen que hi havia una alta prevalença d’aquest fenomen. La majoria de les expressions agressives solen ser precedides per factors subjectius com ara l’estrès, la fatiga i trets de personalitat.

Part d’aquest estudi ja havia aparegut en el 2005 editat a Cuadernos de Reflexión Attitudes amb el títol de “La Justicia en el Tráfico: Conocimiento y Valoración de la Población Española”, amb Alonso, Sanmartín, Calatayud, Esteban, Alamar i Ballestar com a autors.

La monitorització amb segell de la tumescència nocturna del penis (Premi Ig Nobel de Medicina Reproductiva, 2018)

El Premi Ig Nobel de Medicina Reproductiva 2018 ha estat concedit a John Barry, Bruce Blank, Michel Boileauper emprar segells postals per comprovar si l’òrgan sexual masculí funciona adequadament“. Els tres autors, gairebé tres dècades després de desenvolupar aquesta tècnica encara en ús, recolliren el guardó ahir a Harvard.

La recerca guardonada aparegué en forma d’article, amb el títol de Nocturnal penile tumescence monitoring with stamps, al número de febrer del 1980 de la revista Urology. En aquest article, els metges esmentats desenvolupaven una tècnica amb segells postals per tal de detectar ereccions nocturnes completes com a forma d’avaluar la impotència. Fonamentalment, es tractava de col·locar una anella de segells postals al voltant del penis, que s’obria en cas d’erecció. En l’assaig realitzat, Barry et al. detectaven correctament ereccions nocturnes completes en 22 homes potents i una absència d’ereccions nocturnes completes en 11 homes impotents. Pels autors, es tractava d’un test simple i útil d’impotència orgànica.

L’ús del vudú contra supervisors abusius (Premi Ig Nobel d’Economia, 2018)

El Premi Ig Nobel d’Economia 2018 ha estat concedit a Lindie Hanyu Liang, Douglas Brown, Huiwen Lian, Samuel Hanig, D. Lance Ferris i Lisa Keepingper investigar si és efectiu per als empleats emprar ninos de vudú per venjar-se de caps abusius“. Liang, Brown, Lian, Ferris i Keeping recollien ahir el guardó.

L’article premiat fou publicat en el número de febrer del 2018 de The Leadership Quarterly amb el títol cridaner “Righting a wrong: Retaliation on a voodoo doll symbolizing an abusive supervisor restores justice“. Els autors adoptaven la perspectiva d’un subordinat que pateix un tractament abusiu o insultant per part d’un supervisor. Si bé d’entrada afirmen que revenjar-s’hi és quelcom disfuncional i que cal desencoratjar, Liang et al. examinen el paper funcional que un intent de revenja pot tindre en termes d’alleujar les conseqüències negatives d’una supervisió insultant en les percepcions de justícia del subordinat. En aquest article Liang et al. presenten dos estudis experimentals. Entre les tècniques que ofereixen als participants hi ha la de clavar agulles a un nino de vudú que representa el supervisor abusiu.

Clavar agulles a un nino que representa un supervisor insultant disminueix la percepció d’injustícia patida pel subordinat. Un trist consol per a qui no cregui en el vudú, no obstant

Aquesta entrada ha esta publicada en 5. La Intel·ligència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.