Felins sòlids, felins líquids: els Premis Ignobel 2017

Ahir es van lliurar els Premis Ig Nobel d’enguany, que arriben a la 27a edició. Com és habitual, es va fer una cerimònia de lliurament al Sanders Theater de la Harvard University. Aquesta és la llista de guardonats.

La reologia dels gats (Marc-Antoine Fardin, Premi Ignobel 2017 de Física)

Marc-Antoine Fardin és investigador al Laboratori de Física de la Universitat de Lió, a més de membre de l’Acadèmia de Bradilogistes així com de la Extended McKinley Family. Ha rebut el guardó pel seu article “On the rheology of cats”, publicat el 2014 a Rheology Bulletin. La flexibilitat felina és avaluada per Fardin d’acord amb la reologia lineal i la reologia no-lineal. Distingir entre un sòlid i un líquid és qüestió de temps. Un líquid ho és perquè, bo i mantenint un volum fix, s’adapta a la forma del contenidor. I d’això va l’article de Fardin, de fornir les fórmules de la reologia de gats.

Fardin va recollir ahir el guardó, que reconeix el seu “ús de la dinàmica de fluids per comprovar la qüestió ‘Pot un gat ésser sòlid o líquid?'”.

Tocar el didjeridú per deixar de roncar (Milo A. Puhan et al., Premi Ignobel 2017 de Pau)

YouTube Preview Image

El desembre del 2006, Milo A. Puhan, Alex Suarez, Christian Lo Cascio, Alfred Zahn, Markus Heitz i Otto Braendli publicaren un article al British Medical Journal sobre tocar el didjeridú com a tractament alternatiu a l’apnea obstructiva de la son. Els autors, de Zuric i altres localitats suïsses, realitzaren un assaig randomitzat amb control. El co-autor Alex Suárez fou el pacient afectat d’apnea que inspirà i promogué l’estudi. En aquest assaig participaren 25 pacients majors de 18 anys, amb un índex d’apnea-hipoapnea entre 15 i 30 i que eren preocupats pel fet de roncar. El tractament consistia en lliçons de didjeridú i pràctiques diàries a casa durant quatre mesos. Respecte del grup no-tractat, els grup de didjeridú mostrà una millora en l’índex d’apnea i tant ells com les seves parelles reportaren un son més plàcid.

El guardó fou recollit per Milo Puhan, Christian Lo Cascio, Markus Heitz i Alex Suarez, a qui se’ls reconegué haver demostrat que “la pràctica regular del didjeridú és un tractament efectiu per l’apnea obstructiva de la sona i de les roncades.

Com agafar un cocodril afecta les ganes de fer juguesques (Matthew Rockloff i Nancy Greer, Premi Ignobel 2017 d’Economia)

YouTube Preview Image

El gener del 2010, Matthew Rockloff i Nancy Green, de l’Institute for Health and Social Science Research de la CQUniversity de Bundaberg publicà un article que vinculava cocodrils i juguesques.

Els subjectes foren turistes de la Koorana Saltwater Crocodile Farm de Coowonga (Queensland), 62 homes i 42 dones, d’edats compreses entre els 18 i 66 anys. Foren repartits en dos grups. Al primer grup se’ls donava un portàtil amb una simulació de màquina de joc electrònic just abans d’entrar en la granja. A l’altre grup se’ls donava el portàtil després d’haver entrat en la granja i haver tingut un cocodril marí d’1 metre de llarg a les mans. Cada participant reportava el seu estat d’ànim i se’n registrava el patró de comportament de joc (mida de les juguesques, velocitat a fer-les, guanys obtinguts, intents realitzatsm etc.). Els resultats suggerien que l’emoció d’haver tingut un cocodril a les mans pot intensificar les ganes de juguesca quan aquesta emoció ha estat percebuda negativament.

Matthew Rockloff i Nancy Greer recollien ahir el guardó que els reconeix “uns experiments per veure com el contacte amb un cocodril viu afecta les ganes de jugar“.

Per què ens creixen les orelles (James Heathcote, Premi Ignobel 2017 d’Anatomia)

L’actual Príncep de Gales, caricaturitzat sovint per les seves orelles, en una foto de 2015, quan tenia 67 anys

El 1995, James A. Heathcote, un metge generalista del comtat de Kent, publicà un article al British Medical Journal. Heathcote volia comprovar si realment, en fer-nos grans, les orelles també es fan més grans. Comprovada la tendència, Heathcote passava a analitzar-ne les possibles causes.

Ahir James A. Heathcote recollia el guardó per aquesta recerca mèdica.

El penis femení i la vagina masculina de l’insecte “Neotrogla” (Kanuzori Yoshizawa et al., Premi Ignobel 2017 de Biologia)

Una femella de “Neotrogla curvata” muntant un mascle de la mateixa espècie. La femella introdueix el seu ginosoma en el genital masculí fins a provocar l’ejaculació d’un semen que li aportarà no tan sols espermatozoides sinó també un aport nutricional

El sexe masculí penetra i el sexe femení és penetrat. Això és presentat de vegades com una llei biològica. Però, com tota llei, hi ha excepcions. En el 2014, Kanuzori Yoshizawa, Rodrigo L. Ferreira, Yoshitaka Kamimura i Charles Lienhard reportaren una d’aquestes excepcions en un insecte del gènere Neotrogla, habitant de coves brasileres.

El sexe masculí és el sexe microgamètic. Produeix gàmetes petits i en gran quantitat. Això fa que tinguin un potencial reproductiu més elevat que les femelles. La selecció sexual actua per aquesta raó amb més força sobre els mascles. La taxa evolutiva en els genitals masculins és més elevada que en els genitals femenins, més conservadors i més simples. Els genitals masculins adopten morfologies coercitives (immobilitzadores, penetradores) com a conseqüència del conflicte d’interessos entre els dos sexes.

Una excepció, com hem dit, és el gènere Neotrogla, que habita coves brasileres. Yoshizawa et al. mostren que en aquests insectes els genitals femenins són elaborats i presenten un òrgan peniforme, el ginosoma. En contrast, els genitals masculins manquen d’òrgan penetrant. La morfologia del ginosoma varia d’espècie amb espècies: la disposició de les espines constitueix de fet una barrera contra aparellaments interespecífics. Les còpules són prolongades (2-3 dies). L’ejaculat masculí, voluminós i nutritiu, arriba als òrgans femenins a través del ginosoma.

Com s’ha produït aquesta reversió? Els autors pensen que en aquests entorns les femelles competeixen activament per accedir a líquids seminals que no tan sols són una font de fecunditat sinó també de nutrients que cobriran part de les necessitats fins a l’ovoposició.

Els autors no pogueren recollir aquest premi “per haver descobert un penis femení i una vagina masculina en un insecte cavernícola”. No obstant, enviaren un missatge d’acceptació filmat des d’una cova brasilera.

El mecanisme del vessament del cafè (Jiwon Han, Premi Ignobel 2017 de Dinàmica de Fluids)

El jove coreà Jiwon Han va publicar l’any passat un article a Achievements in the Life Sciences sobre el fenomen del vessament del cafè quan movem la tassa a poca velocitat. Fer oscil·lar una tassa de cafè a una freqüència de 4 Hz (4 cicles per segon) condueix en poc temps a turbulències, esplaixos i, finalment, esquitxos. Han investigà les propietats físiques de la interacció fluid-estructura en la tassa de cafè i n’examina els components oscil·ladors. Descrits els harmònics implicats, Han proposa un model mecànic i analiza mètodes per previndre esquitxos, com ara la manera d’aferrar la tassa, o caminar amb ella d’esquena. Recerques com aquesta tenen aplicacions en el disseny de sistemes automatitzats per dispensar líquids. Encara és més meritori que Han la realitzés en el marc del seu treball de secundària.

Jiwon Han recollí personalment el guardó, atorgar per “l’estudi de la dinàmica de vessaments de líquids”.

El rol de la sang humana en l’alimentació del vampir “Diphylla ecaudata” (Fernanda Ito et al., Premi Ignobel 2017 de Nutrició)

Gravatá dos Velez, a Queimadas, en l’estació seca, ens ofereix un paisatge típic de caatinga, bioma propi de l’interior del Brasil nord-occidental

Diphylla ecaudata és un dels rat-penats vampirs que viu amb una dieta exclusivament basada en la sang d’ocells. Només d’ocells? Si fos així, l’alimentació de les poblacions d’aquesta espècie en els boscos secs de caatinga seria complicada, ja que l’acció de l’home fa que les aus salvatges siguin ben escasses. Tres investigadors de la Universidade Federal de Pernambuco, Fernanda Ito, Enrico Bernard i Rodrigo A. Torres volien estudiar si en aquestes condicions, aquesta espècie de vampir també s’alimenta de la sang de bestiar. Per fer-ho recolliren femta d’aquest vampir i utilitzaren tècniques de PCR per detectar-hi la presència d’ADN de les víctimes.

Els resultats, publicats a Acta Chiropterologica, indicaven que aquestes poblacions de D. ecaudata s’alimenten regularment de sang de pollastre però també de sang humana. És la primera vegada que es reporta que aquesta espècie s’alimenta de sang humana. L’estudi mostra que els vampirs poden adaptar-se a entorns fortament humanitzats on les seves preses habituals desapareixen. Alhora, que puguin mossegar humans és preocupant des d’un punt de mira sanitari, ja que hi poden transmetre malalties com la ràbia.

Un vampir escuat, manipulat per un investigador a Mèxic en el 2007

Els guardonats no acudiren a la cerimònia, però sí trameteren un vídeo d’acceptació.

Les bases neurals d’odiar el formatge (Jean-Pierre Royet et al., Premi Ignobel 2017 de Medicina)

Una fàbrica de Parmiggiano-Reggiano, a Modena

Jean-Pierre Royet, David Meunier, Nicolas Torquet, Anne-Marie Mouly i Tao Jiang publicaren fa uns mesos un article a la revista Frontiers in Human Neuroscience un estudi de neuroimatge (per ressonància magnètica funcional) per escatir les bases neurals de la desplaença del formatge.

El formatge és una de les menges que generen un percentatge més elevat de gent que les troba no-comestibles. De fet això ho comproven els autors en el seu estudi, en el que recrutaren 145 homes i 187 dones. Els participants havien de completar un qüestionari sobre gustos alimentaris. També se’ls sotmeté a tests olfactius, tot amb la finalitat de dividir-los en grups “pro-formatge” i “anti-formatge”. Aquests tests foren repetits ja dins de l’1.5-Tesla MAGNETOM Sonata. Els “anti” mostraven una major activitat del globus pallidus intern i extern, així com la substantia nigra. Aquests ganglis basals sín implicats en els mecanismes de recompensa i en els comportaments aversius.

El tomògraf d’emissió de positrons del laboratori de Royet

Els guardonats enviaren un vídeo d’acceptació.

L’autoidentificació dels bessons idèntics (Matteo Martini et al., Premi Ignobel 2017 de Cognició)

Martini et al. formaren trios a partir d’una parella de bessons idèntics i un control desconegut. Cada participant havia d’identificar-se entre tres fotografies, una per cada membre del trio

Matteo Martini, Ilaria Bufalari, Maria Antonietta Stazi i Salvatore Maria Aglioti publicaren el 2015 un article a PLoS One. L’estudi mostrava les dificultats d’autoreconeixement en imatges en bessons idèntics. Martini et al. conclouen que “en bessons monozigòtics la representació visual de la pròpia cara se superposa a la cara del germà”, cosa que s’explica, més enllà de la similitud, pel grau d’adhesió entre germans.

Matteo Martini i Ilaria Bufalari recolliren el guardó, “per demostrar que molts bessons idèntics no poden distingir-se ells mateixos visualment“.

Per on hem d’escoltar la música durant el període fetal (Marisa López-Teijón et al., Premi Ignobel 2017 d’Obstetrícia)

Maria López-Teijón, Álex García-Faura i Alberto Prats-Galino publicaren en el 2015 un article a la revista Ultrasound on comparaven la resposta fetal a estímuls musicals aplicats intravaginalment (“música intravaginal”) amb la d’emissors col·locats damunt l’abdomen matern (“música abdominal”). López-Teijón i García-Faura treballen a l’Institut Marquès de Reproducció Assistida, a Barcelona, mentre Prats-Galino és membre de la Unitat d’Embriologia de la Facultat de Medicina de la UB. En aquesta recerca, estudiaven mitjançant ultrasons 3D/4D els moviments facials fetals durant l’emissió musical. En total, hi participaren 106 mares, entre les 14 i 39 setmanes de gestació, que foren distribuïdes aleatòriament en els diferents grups d’administració musical. La resposta facial del fetus era més forta en els casos d’administració intravaginal.

De manera paral·lela a aquesta recerca, el setembre del 2015, Luis Pallarés Aniorte i la mateixa Marisa López-Teijón patentaren un “dispositiu d’estimulació acústica fetal“.

El BabyPod és el resultat dels estudis de Marisa López-Teijón sobre els estímuls musicals pre-natals. Arran d’aquests estudis, arribà a la conclusió que la millor via d’estimulació és l’intravaginal. Segons López-Teijón a les 16 setmanes d’edat el sistema auditori-motor ja és prou desenvolupat. En sentir la música, augmenta la probabilitat que el fetus faci moviments amb la boca i que tregui la llengua

El guardó fou recollit per Marisa López-Teijón, Álex García-Faura, Alberto Prats-Galino i Luis Pallarés Aniorte, que aprofitaren també per presentar “Babypod”, el dispositiu per a fer arribar la música al nasciturus.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *