Detecten un augment de la incidència i gravetat de complicacions neurològiques per enterovirus

Ahir, la Generalitat de Catalunya publicava un comunicat sobre el reforçament de la vigilància i els protocols clínics al conjunt de la xarxa assistència davant l’aparició de diversos afeccions neurològiques associades amb infecció infantil per enterovirus. En total, s’han detectat 40 casos i, malgrat que la majoria han evolucionat favorablement, n’hi ha hagut d’afectacions molt greus _(nou ingressos en unitat de cures intensives) i una possible defunció. El Departament de Salut ha recordat la importància de les mesures higièniques habituals (rentar-se amb aigua i sabó) per previndre les infeccions. Alhora, fan una crida a consultar el pediatrà en casos febrils de somnolència, decaïment, tremolors o altres símptomes neurològics.

Enterovirus i complicacions neurològiques

La poliomielitis fou definida com a malaltia per Michael Underwood en el 1789. Des de final del segle XIX es registraren grans brots epidèmiques, que la feren una de les infeccions infantils més preocupants. En els anys 1950 s’iniciaren campanyes de vaccinació, que han fet que avui el virus de la polio tan sols es transmeti en poblacions humanes en regions d’Afganistan i Pakistan, encara que roman l’amenaça de nous brots en altres països.

El virus de la polio és, efectivament, un enterovirus. Però hi ha d’altres enterovirus, pels quals no hi ha vaccí, que poden produir infeccions neurològiques. Greninger et al. (2015) descrigueren una soca d’enterovirus D68 que seria, responsable, de casos de mielitis flàccida aguda als Estats Units des del 2012, amb una incidència de 50 casos en aquest país en el 2015. A diferència del virus de polio, en aquests casos rarament es produeix una paràlisi permanent, però en la fase aguda aquests enterovirus poden tindre efectes devastadors.

Esquema de les relacions filogenètiques d’enterovirus i rinovirus que afecten l’espècie humana

En total, són 71 els serotips d’enterovirus que s’han descrit en infeccions humanes. La classificació dels enterovirus en poliovirus, virus Coxsackie A, Coxsackie B i ecovirus es fonamenta en diferències en patogènesi. En termes generals, són virus de transmissió fecal-oral, que produeixen infeccions digestives, encara que també poden afectar les vies respiratòries i, més rarament òrgans interns (miocarditis, meningitis) i complicacions neurològiques. Com altres “picornavirus”, són virus de genoma d’ARN monocatenari. El genoma és traduïble directament pels ribosomes de les cèl·lules infectades, amb producció de proteïnes virals, inclosa l’ARN polimerada ARN-dependent que en permetrà la replicació.

Els 71 serotips esmentats es classifiquen en 12 espècies (A, B, C, D, E, F, G, H i J). Així doncs, l’enterovirus D68 es correspon al serotip 68 i a l’espècie D. Aquest serotip fou identificat originàriament en el 1962. La majoria d’infeccions no passen d’un refredat, i no sempre produeixen febre. Hi ha una variació genètica considerable en molts d’aquests serotips i són els que presenten neurotropisme els qui generen infeccions potencialment greus.



Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *