La taxa actual d’emissions de CO2 es 10 vegades superior a la màxima assolida en l’eocè inicial

Al llarg de la història climàtica de la Terra s’han alternat dos estats dominants: l’estat hivernacle i l’estat iglú. En general, l’estat hivernacle ha dominat al llarg del temps, amb irrupcions temporals de l’estat iglú. Fa uns 34 milions d’anys, la Terra passà a l’estat iglú vigent en l’actualitat. Fou llavors que començaren a formar-se les plaques glacials de l’Antàrtida. Aquest estat iglú alterna períodes de glaciació amb relatius períodes interglacials: actualment ens trobem en un d’aquests períodes interglacials, un que va començar fa uns 11.700 anys. Així doncs, la Terra, fa 55,5 milions d’anys es trobava en un estat hivernacle, amb temperatures mitjanes superiors a les actuals, i sense una criosfera ressenyable. Dins d’aquell estat hivernacle s’hi donaven períodes d’especial augment de la temperatura, com el que tingué lloc en la transició del Paleocè a l’Eocè. En aquella època hi hagué una injecció massiva de CO2 en un període relativament breu de temps (menys de 20.000 anys), la qual cosa provocà uns augments de la temperatura mitjana de 5-8 K. No cal dir que aquest esdeveniment té interès per a l’època nostra present, marcada per les emissions antropogèniques de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, per treure’n totes les lliçons possibles cal reconstruir el ritme d’emissions de CO2 que conduiren al “màxim tèrmic del Paleocè-Eocè” (PETM, en l’acrònim anglès). A partir de dades sobre la distribució isotòpica de carboni i d’oxigen de jaciments de New Jersey d’aquell període, un grup d’investigadors coordinat per Richard E. Zeebe fa una sèrie d’estimacions, que publiquen en forma d’article a la revista Nature Geoscience. Calculen que la taxa d’emissions de CO2 que conduí al PETM no arribà mai a 1,1·1012 kg C/any. En canvi, en el 2014, aquesta taxa assolí un valor rècord de 1013 g C/any.

L’estudi de la freqüència isotòpica d’oxigen-18 en sediments marins permet fer una reconstrucció de les temperatures prevalents en els darrers 65 milions d’anys. La primera meitat del Cenozoic cau en un “estat hivernacle” dels climes de la Terra, que assoleix un màxim tèrmic en l’eocè, i amb un pic especialment destacat en l’inici d’aquesta era (PETM). Aquest “estat hivernacle” es tanca amb la glaciació de l’Antàrtida. Llavors s’inicia un “estat iglú” que s’agreuja particularment en el miocè. Des de llavors s’han alternat freds períodes glacials amb breus períodes interglacials, en un dels quals ens trobem en l’actualitat.

Una estimació de la taxa d’emissions de CO2 que desencadenà el PETM

Richard E. Zeebe, de la School of Ocean and Earth Science and Technology de la Universitat de Hawaii; Andy Ridgwel, de la School of Geographical Sciences de la Universitat de Bristol; i James C. Zachos, de la Universitat de Califòrnia en Santa Cruz; han estudiat les freqüències isotòpiques de carboni i oxigen de sediments paleocènics-eocènics del litorial de New Jersey: Bass River, Wilson Lake, Millville. No els interessa pas tant la datació absoluta d’aquests sediments, com la datació relativa de cadascun d’ells.

Amb una temperatura de deposició més elevada, la freqüència isotòpica de carboni-13 i d’oxigen-18 hauria de ser superior. Això es deu en darrera instància a que l’augment de concentracions de CO2 en l’atmosfera i l’oceà, en tant que substrat, afecta la composició del carbonat càlcic que fixen els organismes marins (com el foraminífer Subbotina) que constitueixen després aquests sediments. Prenent mostres de diferents fondàries, hom pot reconstruir l’evolució de la variació d’aquestes freqüències isotòpiques.

Zeebe et al. apliquen un model que transformi les dades de fondària de sediment en una sèrie temporal. Alhora, tradueixen les variacions isotòpiques en dades de concentració atmosfèrica de CO2.

D’acord amb les dades de New Jersey, l’alliberament de CO2 que conduí al PETM durà un mínim de 4000 anys. La taxa màxima d’alliberament no depassà valors sostinguts de 1,1·10-12 C/any. D’aquesta manera, els autors conclouen que “la taxa actual d’alliberament antropogènic de carboni no té precedents en els darrers 66 milions d’any“. Així doncs, el PETM no funcionaria com a anàleg de la situació actual. Aquesta afirmació de Zebee et al. és un advertiment als qui assenyalen que el PETM tingué un efecte limitat en la taxa d’extinció d’organismes. Les emissions antropogèniques tenen lloc en un període molt més breu de temps, i amb una taxa deu vegades superior, de manera que, segons Zebee et al., “les disrupcions ecosistèmiques” del futur immediat no tindran tampoc precedents.

Aquesta entrada ha esta publicada en 2. La Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada