La lluita contra els paràsits (William C. Campbell, Satoshi Omura, Youyou Tu: Premi Nobel de Medicina, 2015)

Sota l’epígraf de parasitologia mèdica, hom engloba un seguit de malalties produïdes per paràsits, excloent en la definició bacteris, fongs i virus. Són estudiades per la parasitologia les afeccions produïdes per “protozous” i “metazous”. Així doncs, la malària (causada pel protozou “Plasmodium”) és comptada com a parasitosi, si bé també se la considera sovint una malaltia infecciosa. Més clara és la definició com a paràsits dels diferents grups d’animals pluricel·lulars. Entre aquests, hi ha els nemàtodes, que produeixen en humans diverses parasitosi com l’esquistosomiasi o l’ancilostomiasi. Les malalties parasitàries, inclosa fins i tot la malària, són sovint menystingudes per la recerca occidental, que les veu com quelcom propi de la “medicina tropical”. Així doncs, cal saludar la decisió del Comitè Nobel d’enrecordar-se’n de la disciplina de la teràpia parasitològica. El Premi del 2015 de Medicina es reparteix en dues meitats. La primera es destina a William C. Campbell i Satoshi Ōmura “per les llurs descobertes quant a una nova teràpia contra infeccions causades per nemàtodes paràsits“. La segona la rebrà Youyou Tu “per les seues descobertes quant a una nova teràpia contra la malària“. Les dues recerques guardonades tenen en comú la rellevància de la biodiversitat (microbiana, floral) en l’obtenció de nous fàrmacs.

William C. Campbell

William C. Campbell va nàixer a Ramelton (Irlanda) el 1930. Es va graduar al Trinity College de la Universitat de Dublín en 1952. Passà després a la Universitat de Wisconsin, on es doctorà (1957). Ha dedicat la seva carrera científica a la parasitologia i, en especial, a la quimioteràpia d’infeccions parasitàries, desenvolupada a l’Institut Merck de Recera Terapèutica (1957-1990). Des del 1990, ha estat vinculat amb la Drew University, de Madison (New Jersey).

Satoshi Ōmura

Satoshi Ōmura (大村智) va nàixer el 12 de juliol del 1935 en una localitat de la prefectura de Yamanashi. Va estudiar a la Universitat de Ciències de Tòkio, on obtingué el mestratge el 1963. Es va doctorar en ciències farmacèutiques (1968) i en química (1970) a la Universitat de Tòkio. Entre 1963 i 1965, fou investigador associat a la Universitat de Yamanashi. Passà després a l’Institut Kitasato, del qual fou president (1990-2008).

Ōmura és un dels grans noms de química bioorgànica, és a dir de la disciplina que estudia substàncies bioactives d’origen biològic. El desenvolupament de noves tècniques d’aïllament i de cultius microbiològics, li permeté descriure, entre d’altres, Streptomyces avermitilis, del qual investigà les substàncies bioactives. Al llarg de la seva carrera, va descobrir 470 compostos bioactius, el més rellevant dels quals és l’avermectina, una substància de S. avermitilis amb propietats antihelmíntiques.

Youyou Tu

Tu Youyou ( 屠呦呦) va nàixer a Ningbo (Zhejiang) el 30 de desembre del 1930. Es va graduar en farmàcia Col·legi Mèdic de Beijing. En el 1965 entrà com a professora ajudant a l’Acadèmia de Medicina Tradicional Xinesa. En el 1969 comença una recerca sobre substàncies antimalàriques en plantes medicinals xineses. En aquesta recerca, Tu va llegir llibres de medicina xinesa i consultà coneixedors de plantes medicinals. Va fer una llista amb 640 receptes que, segons la medicina tradicional, servien contra la malària. En un model en ratolins, Tu i el seu equip assajaren eventualment 380 extractes herbals.

De tot aquest ventall, un compost resultava especialment efectiu. Procedia d’Artemisia annua, planta que era considerada bona en la medicina tradicional contra les “febres intermitents”. El compost també era efectiu en un model en micos. Eventualment, ella mateixa s’administrà una dosi d’artemisinina. Hi seguiren assajos clínics en pacients de malària, amb resultats positius, publicats en el 1977. La artemisinina i la dihidroarmetisinina s’han utilitzat des de llavors de manera efectiva en el tractament de la malària.

La ivermectina

En 1928, Alexander Flemming descobrí la penicil·lina, substància que explicava perquè alguns fongs poden inhibir el creixement de bacteris. En les dècades següents, foren diversos els grups de recerca que examinaren substàncies bioactives de microorganismes del sòl. Aquestes substàncies, que a la natura corresponien a la “lluita per la vida” entre els diferents microorganismes, podien ser reaprofitades en el tractament de malalties infeccioses. El grup de recerca d’Ōmura, ja en els anys 1960, aplicà noves tècniques d’aïllament i cultiu microbians per recuperar noves soques de Streptomyces, un gènere de bacteris amb un metabolisme secundari especialment ric. Cada cultiu era assajat quant a la seva activitat contra altres microorganismes. Fou en el marc d’aquesta recerca que van descriure Streptomyces avermitilis.

Estructura química de dos tipus de dihidroavermectina

William C. Campbdell s’interessà en els microorganismes isolats per Ōmura, i els antibiòtics que produïen. De S. avermitilis va isolar un antibiòtic, que denominà “avermectina”, i que era efectiu contra nemàtodes paràsits d’animals. De l’avermectina derivà, per hemisíntesi química, l’ivermectina. La ivermectina era efectiva contra microfilàries. El mecanisme d’acció es basa en la interferència amb el sistema nerviós, ja que activa canals GluCls que trobem en diversos grups d’invertebrats (nemàtodes, artròpodes, etc.). En general, és efectiva contra els estats larvaris dels nemàtodes, no pas tant contra els adults. Més recentment, hom s’ha interessat en el seu ús contra artròpodes paràsits.

Cicle vital de “Onchocerca volvulus”. Una part del cicle (larves 1-3) es desenvolupa en mosques del genère “Simulium”. L’altra part (larves 4, adults i ous) té lloc en l’ésser humà afectant el sistema limfàtic i cutani, i és en els ulls on produeix els efectes més incapacitants

La ivermectina (introduïda en el 1981) i els seus derivats han estat crucials per a l’obtenció de tractaments efectius contra malalties humanes com l’oncocerquiasi o la filariasi. L’oncocerquiasi és la segona causa de ceguera infecciosa, just després del tracoma, i és provocada pel nemàtode paràsit Onchocerca volvulus transmès per la mosca negra (Simulium). La filariasi limfàtica o elefantiasi és provocada per nemàtodes com Wuchecheria bancrofti o Brugia malayi, que trambé es transmeten per picades d’insectes, en aquest cas mosquits.

Com a medicament veterinari, la invermectina és utilitzada no tan sols contra cucs intestinals, sinó també contra àcars i polls. En humans, és utilizada preferentment en el tractament de l’oncocerquiasi i, en menor grau, en altres nematodosi (estrongiloidosi, ascariasi, tricuriasi, filaria i enterobiasi).

L’artemisinina

Coneguda en xinès com a “qīnghāo” (青蒿), aquesta herba asiàtica és descrita ja per Linneu com a Artemisia annua

L’artemisinina va aparèixer com a fàrmac antimalàric arran d’unes recerques que responien a la preocupació dels casos creixent de paludisme resistent als fàrmacs tradicional, cloroquina o quinina. La recerca de Tu sobre l’artemisinina ens mostra la connexió entre els remeis tradicionals i la medicina basada en l’evidència.

Estructura química de l’artemisinina, principi actiu de l’Artemisia annua amb propietats antimalàriques. Actualment, l’ús per via oral de teràpies combinades amb artemisinina o un dels seus derivats és el tractament més habitual en la malària deguda a “Plasmodium falciparum”.

El mecanisme d’acció de l’artemisinina afecta l’estat inicial del desenvolupament del Plasmodium. Encara que això explica la seva efectivitat i la relativa manca de resistències, cal no oblidar que en els darrers anys ja s’han descrit casos de malària també resistents a aquest fàrmac.

Cicle vital del “Plasmodium”. La part sexual del cicle té lloc en les glàndules salivals del mosquit, mentre que la part asexual té lloc en la sang i el fetge humans. Els merozoïts es reprodueixen en l’interior de glòbuls vermells, que són destruïts. La coordinació dels merozoïts comporta que la malària es caracteritzi per febres recurrents, cada 3-4 dies, marcada per una hemòlisi pronunciada

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada