L’autosi: un tipus de mort cel·lular programada

En el 1972, John Foxton Ross Kerr formulà el concepte de “mort cel·lular programada” (= “necrosi cel·lular programada”) en contradistinció a la “mort cel·lular traumàtica” (= “necrosi cel·lular traumàtica”). A suggeriment de l’hel·lenista James Cormack, s’estimà més simplificar la terminologia, reservar el mot “necrosi” a la “mort cel·lular traumàtica” i utilitzar el mot “apoptosi” per a la “mort cel·lular programada”, i així quedà consignat (Kerr et al., 1972). A començament dels anys 1990 s’hi afegí un tercer tipus. En els darrers anys s’ha consolidat la tipificació de la mort cel·lular en “Tipus I” (apoptosi), “Tipus II” (mort cel·lular autofàgica) i “Tipus III” (necrosi). Aquest “tipus II” de mort cel·lular fou definit per una vacuolització autofàgica a gran escala del citoplasma. Aquest procés de mort cel·lular participa en el desenvolupament embrionari i el manteniment de teixits. L’autofàgia, sense arribar a nivells letals, participa en l’homeostasi cel·lular. Recentment, el grup de recerca de Beth Levine, de la University of Texas Southwestern Medical Center (Dallas), ha postulat un altre mecanisme, l’autosi. L’autosi seria un tipus de mort cel·lular autofàgica programada, mediada per la bomba ATPasa de sodi/potassi, amb característiques morfològiques diferencials, i que desencadenada per diferents estímuls (pèptids pro-autofàgics, manca de nutrients, isquèmia). Naturalment, de la mateixa manera que hi ha qui considera que el “Tipus II” no és ben establert (l’autofàgia pot ser més la conseqüència d’un procés necròtic que no la causa, o bé fins i tot un mecanisme de protecció), l’autosi ha estat contestada. Liu Y. i B. Levine fan una revisió de l’autosi i de la mort cel·lular autofàgica que apareix en el darrer número de la revista Cell Death & Differentiation.

L’estat de la qüestió

Els mecanismes de fagocitosi, pinocitosi, etc., permeten la cèl·lula d’adquirir materials aliens. La maquinària lisosomal és la responsable de la digestió d’aquests materials i ulterior assimilació. Alhora, també és responsable de l’autofàgia, és a dir de la digestió d’orgànuls de la pròpia cèl·lula. L’autofàgia apareix com a resposta/adaptació cel·lular a condicions estressants. Si els nivells d’autofàgia esdevenen excessius, però, condueixen a la mort cel·lular.

L’autosi ha estat observada en cultius cel·lulars. Les cèl·lules autòtiques augmenten la seva adhesió al substrat, pateixen un engruiximent de l’espai perinuclear i l’engrandiment i fragmentació del reticle endoplasmàtic. Aquest tipus de mort cel·lular depèn de l’autofàgia i no implica la mobilització de la maquinària molecular típica de l’apoptosi. L’autosi és un procés actiu i, en aquest sentit, depèn de la font energètica aportada per la bomba ATPasa de Na+/K+.

L’acceptació de l’autosi, però, depèn d’un esclariment dels processos que l’inicien i la duen a terme. Cal definir més àmpliament els seus marcadors. Cal demanar-se si l’autosi i la mort cel·lular autofàgica són o no són el mateix procés. Cal saber, a més, quina és la rellevància fisiopatològica de l’autosi.

Les línies de recerca obertes

En la maquinària molecular implicada en l’autofàgia podem esmentar les proteïnes Atg, presents en un ample ventall d’organismes. Algunes de les proteïnes Atg participen en la transformació de vesícules existents o en la síntesi de noves que donaran lloc a l’autofagosoma madur. La unió de l’autofagosoma amb el lisosoma produeix l’autolisosoma, on els continguts atrapats en l’autofagosoma són digerits pels enzims lisosomals. Es tracta d’una maquinària diferenciada de les vies apoptòtiques, però no del tot desvinculada.

La inactivació genètica de gens autofàgics com Atg7 o beclin 1, o la inactivació farmacològica de l’autofàgia (amb 3-metiladenina) s’han revelat com a protectives en models de mort neutronal induïda per isquèmia. Aquestes i altres observacions són la base de reconèixer l’autosi com un procés rellevant en la mort cel·lular no-apoptòtica.

Com diuen els dos autors d’aquesta revisió, “la descoberta de l’autosi hauria d’estimular l’exploració dels mecanismes moleculars d’aquesta forma de mort cel·lular (…) i és probable que fornirà noves dianes per a estratègies terapèutiques“.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada