La composició taxonòmica de la microbiota intestinal i la penetrabilitat de la mucosa

La microbiota intestinal és especialment abundant i rica en les porcions distals de l’intestí prim (íleum) i en l’intestí gros, que són les que més contribueixen al contingut bacterià de la femta (1015 bacteris/kg). N’hi pot haver centenars d’espècies bacterianes. Entre els grans grups bacterians dominen els bacteroidetes i els firmicutes, seguits a distància per proteobacteris, verrucomicrobis, actinobacteris, fusobacteris i cianobacteris. La relació entre la microbiota intestinal i la funcionalitat digestiva ha estat llargament estudiada. Un model animal habitual són colònies de ratolins (Mus musculus) C57BL/6, una soca isogènica, en el sentit de l’homogeneïtat genètica, criats en sales lliures de patògens específics. Malgrat l’homogeneïtat de substrat genètic i de condicions ambientals, poden aparèixer diferències en la composició de la microbiota intestinal. El grup de recerca de Malin E. V. Johansson, del Departament de Bioquímica Mèdica, ha aprofitat les diferències de microbiota registrades en ratolins C57BL/6 criats en dues sales diferents de condicions idèntiques. En un article publicat a EMBO reports, Hedvig E. Jakobsson et al. comparen aquestes dues colònies de ratolins. Si bé estructuralment les dues colònies de ratolins mostren un gruix equivalent de mucositat colònica, registren una diferència funcional. En una d’elles, la mucositat resulta penetrable a bacteris o a partícules d’una mida similar.

Les diferències de microbiota intestinal en els ratolins de les dues sales

L’origen de la diferència de la microbiota intestinal en les dues sales es deu en darrer terme a l’alimentació. En cada sala s’administrava en les gàbies del ratolins pinsos diferents. Per controlar aquest efecte, Jakobsson et al. sotmeteren a grups de les colònies al mateix tipus de pinso, una part dels quals reberen aquest pinso autoclavat. En aquest experiment trobaren que els ratolins crescuts amb pinso autoclavat fan femta tova. Els ratolins de la Sala 1 creixien més ràpidament que no pas els de la Sala 2 quan rebien el pinso sense autoclavar.

En la comparació de la microbiota, Jakobsson et al. empren dades de seqüenciació del gen ARNr 16S en la llum de l’íleum, del cec i del colons distal, així com de la mucositat de l’íleum i del colon distal. Les microbiotes dels ratolins de Sala 1 i de Sala 2 diferien en una anàlisi de components principals d’aquests perfils taxonòmics. La diferència persistia fins i tot en els grups de ratolins alimentats amb pinso autoclavat. Com és d’esperar, la major diversitat bacteriana té lloc en el colon distal.

L’anàlisi de components principals (PC1 i PC2) de la seqüenciació de l’ARNr 16S mostra la disparitat dels ratolins de “Room 1” i “Room 2” (A). La raó de les diferències és complexa, però cal assenyalar en els ratolins de la Sala 1 la major presència de bacteris de la classe dels erisipelotrics (especialment del gènere Allobaculum) o del gènere Anaerostipes (de la classe dels clostridis). En la sala 2 destaca la presència de bacteris de la divisió TM7 (C)

En resum, els autors conclouen que les dues colònies de ratolins presenten microbiotes estables diferenciades, transmeses de manera vertical.

La penetrabilitat del mucus

L’anàlisi de la penetrabilitat de la mucositat intestinal es va fer amb perles de diferents mides i colors, que poden ser després rastrejades en preparacions histològiques. Mentre els ratolins de la Sala 1 presenten la impenetrabilitat típica (la present en ratolins de vida lliure), en la Sala 2 la penetrabilitat és molt superior.

Aquesta diferència en penetrabilitat no té conseqüències aparents. L’estudi histològic mostra, en tot cas, que els ratolins de la Sala 2 mostren poca separació entre les poblacions bacterianes i l’epiteli intestinal.

La relació causal

La correlació entre diferències de microbiota i penetrabilitat de la capa de mucositat no implica una relació causal. Per això, els autors intentaren reproduir les microbiotes estudiades en ratolins axènics. Els fenotipis de mucositat es reproduïen, de manera que hom pot pensar en una relació causal. Aquest efecte deu dependre d’un nombre limitat d’espècies bacterianes, materials de les quals influirien en la secreció de mucositat per part de l’epiteli. Els autors consideren poc clar que el gènere Allobaculum tingui un paper en el foment d’una capa mucosa impenetrable, cosa que els afavoriria selectivament per aprofitar millor els recursos nutricional de les zones externes de la mucositat. Sigui com sigui, sembla que la composició de la microbiota influeix en una bona separació entre ella mateixa i l’epiteli.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada