El passat 11 de setembre del 2013 es moria, a París, Albert Jacquard (*Lió, 23.12.1925), conegut particularment per l’obra publicada en el 1978 “Éloge de la différence: la génétique et les hommes“. Aquest llibre sintetitza el doble caràcter de Jacquard com a “genetista” i “militant”. No es tracta d’una doble natura intel·lectual, car en Jacquard les inquietuds personals, socials i científiques s’encreuen de manera indestriable. El “genetista de poblacions” lluita contra els prejudicis que fonamenten la discriminació racial i social, i d’ací la seva participació en multituds de moviments populars i culturals: lluita pel dret a l’habitatge, lluita contra les corregudes de bous, la defensa del “decreixement sostenible”, el suport al programari lliure, al moviment esperantista, etc.
Una família catòlica, adscrita a la burocràcia financera
Nascut a Lió, fill de François Jacquard i Marie-Louise Fourgeot, procedia d’una família de religió catòlica i ideologia conservadora del Jura (Franc Comtat). El seu pare ocupà càrrecs directius a la Banca de França. La infantesa, i gairebé la totalitat de la vida, li fou marcada el novembre del 1934 per un accident automobilístic, en el qual resultaren morts els seus avis paterns i el seu germà petit. Albert, que llavors tenia 9 anys, en va quedar desfigurat.
La formació en els anys de l’Ocupació i de l’Alliberament
Els fets convulsos de la França dels anys 1930, que culminen amb la guerra (1939) i l’ocupació alemanya (1940) no afectaren gaire l’ambient familiar dels Jacquards. François Jacquard, el 1941, fou nomenat director de la sucursal de la Banca de França a Gray (Alt Saona, Franc Comtat), i Albert va haver de deixar el liceu de Soissons pel liceu Augustin-Cournot, a Gray mateix. La família havia de passar així de la “zona lliure” (sota el govern directe de Vichy) a la “zona ocupada” (administrada directament pels alemanys). En el 1943, Jacquard completà els batxillerats de matemàtiques elementals i de filosofia, i passà al liceu privat de Sainte-Geneviève (Versalles, Illa de França) per fer els dos cursos preuniversitaris. A “Dans ma jeunesse” (2012) recordaria que va viure l’Alliberament com un esdeveniment exterior, i que llavors pertanyia al “camp des salauds”, és a dir dels “qui deixen fer i finalment esperen que totes les coses s’arreglin”. Foragitats els alemanys pels aliats, i substituït Pétain per de Gaulle, Jacquard completà el preparatori amb molt bones notes, i accedí la tardor del 1945, ja acabada la guerra, a l’Escola Politècnica per fer estudis d’enginyeria. En el 1948 obté la titulació d’Enginyer de Manufactures de l’Estat. Completa la formació a l’Institut d’Estatístiques, on obté el diploma d’Enginyer d’Organització i Mètode (1951).
Responsabilitats en el sector empresarial públic
Jacquard es disposava, doncs, a entrar en els rengles del sector empresarial públic. Gaullistes, socialistes i comunistes podien esbatussar-se pel control de la Quarta República, però tots eren d’acord en la rellevància estratègica del sector públic si França havia de jugar cap paper en el món de la postguerra, polaritzat entre els Estats Units i la Unió Soviètica. No és estrany, doncs, que la política, interior o exterior, fos aliena a Jacquard.
Així doncs, Jacquard troba una posició d’enginyer d’organització i mètode en la Societat d’Explotació Industrial de Tabacs i Llumins (Seita) i es casa amb Alix Domergue el 5 de gener del 1952. Dins de l’organigrama de Seita passa aviat a ocupar el càrrec de secretari general adjunt. Alhora, participa com a reportador de verificació de comptes d’empreses públiques. S’encarregà en diverses etapes del control de gestió de les Houillères du Nord i de Sud-Aviation.
El sistema polític de la Quarta República era força inestable en les relacions entre govern i parlament, però l’estabilització social era incomparablement més elevada que la dels anys 1930. La qüestió colonial, però, somovia la societat, particularment en el cas d’Algèria que, no ho oblidem, era considerada “colònia de poblament” i per tant, en principi, aliena a la política de “descolonització”. Jacquard, que ha passat ja de la trentena, és també aliè a aquests conflictes malgrat que, com declarava anys després, vivia ben a prop de l’indret on llençaren manifestants algerians al Sena el 17 d’octubre del 1961.
En el 1962 deixava el càrrec de secretari general adjunt de la Seita per ocupar el de director adjunt al servei d’equipament del Ministeri de Salut Pública. En la nova posició inicia una transformació personal que el du a qüestionar-se la seva carrera d’alt funcionari. Així comença a reorientar-se cap a la recerca estatística i, en 1965, ocupa una posició en l’Institut Nacional d’Estudis Demogràfics (INED). El seu interès per la demografia humana, però, topa amb un obstacle: la manca de contacte amb la biologia humana i, particularment, amb la genètica, que havia experimentat una profunda revolució en els anys de postguerra. El 1966 deixa l’INED i obté un certificat de genètica, amb el qual deixa França per ocupar una posició d’investigador en la Universitat de Stanford. A Stanford, entre 1966 i 1967, es forma en la genètica de poblacions. Si la genètica clàssica, la de Mendel i dels seus redescobridors de començament del segle XX, s’ocupa de l’herència de característiques a nivell individual, la genètica de poblacions contempla el nivell supraindividual. La genètica de poblacions depèn fortament de l’estatística i del desplegament de models matemàtics, i en això Jacquard tenia una bona formació de base. La genètica de poblacions i la genètica evolutiva són estretament vinculades i, malgrat l’exagerat èmfasi en la genètica molecular que hom viu en aquests anys, un bon nombre de grups de recerca hi feia notabilíssimes contribucions. En biologia, una població és, senzillament, l’ensems d’organismes d’una mateixa espècie que viuen en un determinat context espai-temporal. Les poblacions humanes, però, tenen una estructura social, cosa de la qual Jacquard en seria cada vegada més conscient. La inquietud de menar una carrera personalment atractiva cada vegada el duia més a una inquietud per menar una carrera socialment profitosa.
La carrera científica com a genetista
Jacquard comença la carrera científica com a genetista passat els 40 anys. Val a dir que tampoc no era cas únic, car també altres investigadors, biòlegs, químics, físics, matemàtics, havien fet un camí similar cap a la genètica. En el 1968, Jacquard es reintegra a l’INED, com a director de recerca. Pertanyia a una generació diferent a la d’aquells joves que proclamaven que calia malfiar-se de qualsevol persona de més de 30 anys, i en certa mesura és lògic que tampoc en aquesta ocasió Jacquard baixi a l’arena.
Mentrestant, Jacquard continua aprofundint en la seva formació i presenta dues tesis doctorals, la primera en genètica (1970) i la segona en biologia humana (1972). Aquestes tesis i les seves publicacions en l’àmbit de la genètica de poblacions humanes van fer que fos nomenat “expert en genètica” davant de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Entre el 1973 i el 1976 és professor convidat a la Universitat de Ginebra, amb la qual restarà vinculat com a professor associat. En el 1978 aconsegueix una plaça titular de docent a la Universitat de París VI, alhora que és professor convidat de la Universitat de Lovaina entre el 1979 i el 1981. Cal destacar entre els seus llibres destinats a la docència “Structures génétiques des populations” (1970), “Génétique des populations humaines” (1974) i “L’Étude des isolats. Espoirs et limites” (1976). També va publicar un llibre sobre fonaments d’estatística, titulat “Les probabilités” (1974).
En relativament pocs anys, Jacquard ja és una figura de renom. En el 1980 rep el premi científic de la Fundació de França i és nomenat oficial de la Legió d’Honor.
Una de les claus de la popularitat de Jacquard és el fet de combinar la monografia científica amb el llibre de divulgació: Éloge de la différence (1978), Moi et les autres: initiation à la génétique (1983). En aquest sentit, hom li va reconèixer els mèrits literaris (Premi Literari de Ginebra, 1992).
En els anys de carrera científica activa, Jacquard assistí a una ampliació continuada dels trets humans susceptibles d’estudi genètic. Si, en els anys 1960, poca cosa més hi havia a fer més enllà de l’estudi dels grups sanguinis, paulatinament hom conegué altres polimorfismes moleculars (electroforètics i immunològics). Aquest ample ventall facilità estudis sobre aspectes com la consanguinitat i l’establiment d’una genealogia genètica. Alhora, a la llum de la teoria de l’evolució, hom podia interpretar l’origen i manteniment d’aquests polimorfismes, d’aquesta diversitat del patrimoni genètic humà. Una bona part de la bibliografia de Jacquard és en francès, la qual cosa va afectar la seva difusió internacional en un camp que, de manera creixent, feia servir l’anglès com a llengua exclusiva.
L’intel·lectual implicat
Si hi ha un pas entre fer un article científic i fer un llibre de divulgació, el pas següent és saltar a l’arena política, de la lluita d’idees. El concepte de la neutralitat de la ciència havia estat fortament contestat en els anys 1970, car el no-posicionament és un posicionament, un posicionament a favor d’allò que hi és. En línies generals, els genetistes de l’època que es consideren ells mateixos com a intel·lectuals neutres exposen en l’àmbit públic idees conservadores i reaccionàries. Si Jacquard hagués estat un d’aquests genetistes, ningú no ho hauria trobat estrany, i la polèmica hauria quedat reclosa a publicacions d’esquerres. Però com que Jacquard censura determinades lectures reaccionàries de la genètica, això el fa una figura incòmoda per a la dreta. N’és prova el fet que, en el 1990, el Club de l’Horloge li concedís el Premi Lyssenko, “per una contribució exemplar a la desinformació en matèria científica o històrica, amb mètodes i arguments ideològics“.
El cas és que Jacquart, precisament, va fer el pas a l’arena política com a resposta a la difusió d’una mena de “racisme científic” o “realisme racial” que emprava les “dades” de la genètica humana. Juntament amb Colette Guillaumin i Léon Poliakov crearen, en el 1979, un butlletí titulat “Sciences et tensions sociales”, en bona mesura dedicat a combatre els arguments racistes pseudocientífics. Aquest butlletí donà lloc, després, a la revista “Le Genre Humain”, de la qual Jacquard ha estat fins els darrers dies membre del comitè de redacció.
A començament dels anys 1990, mentre es retira progressivament de les posicions científiques i universitàries, la militància comença a ocupar la quotidianeïtat de la vida de Jacquard. Particularment, es compromet en la lluita contra l’exclusió social i, en aquest sentit, participa el 16 de desembre del 1994 en la fundació de Droits devant!!. A partir del 1999, amb l’eclosió de l’anomenat moviment “altermundialista” (o “antiglobalització”), Jacquard és tingut com un dels referents en el camp de la biologia i de la bioètica, com mostren els seus articles a “Le Monde diplomatique” o les cròniques radiofòniques a France Culture. Com a expert en bioètica ha defensat el dret a l’eutanàsia, i ha estat membre del Comitè d’Honor de l’Associació Pel Dret de Morir amb Dignitat. També cal destacar tota una sèrie de llibres de combat: “Un monde sans prisons?” (1993), “J’accuse l’économie triomphante” (1996), “Pour une terre de 10 milliards d’hommes” (1997).
En els anys 1990 i 2000, l’Association Droit au logement i la Fondation Abbé-Pierre pour le logement des défavorisés, entre d’altres, menaren una campanya per resoldre la qüestió de l’habitatge, i particularment la dels sense-sostre. Jacquard hi participà activament.
“Droits devant!!” ha fet nombroses campanyes de denúncia de la privació de drets de la població immigrada, particularment dels “sense-papers”. Jacquard parlà en els actes realitzats a Lille en el marc d’una vaga de fam de residents en situació irregular.
En el 2005, Jacquard fou un dels set de l'”Appel des vieux” (els altres foren Françoise Héritier, Henri Grouès (Abbé Pierre), Maurice Tubiana, Jean Delumeau, Edgar Morin, Albert Memmi i Denis Clair). També patrocinà el projecte “Ciutat dels Sabers del Segle XXI” (2006) que havia de transformar l’antiga illa industrial Séguin, en el riu Sena, i que fou adoptat i desfigurat per l’administració. En el 2012 va escriure el prefaci del llibre d’Stéphane Hessel titulat “Exigiu! Un desarmament nuclear total”, en el qual es mostra contrari tant a l’ús militar com civil de l’energia nuclear.
Jacquard també ha estat contrari a la privatització del coneixement i per la “preservació dels béns comuns cognitius”. Dins i fora del Comitè Consultiu Nacional d’Ètica, s’oposà a l’explotació amb fins comercials del genoma humà i a altres formes de privatització del coneixement biològic. Coneixedor també de la rellevància del programari informàtic dins i fora de l’activitat científica, defensà l’esperit del programari obert.
En la darrera dècada, Jacquard ha estat un defensor del moviment esperantista. En el 2011 fou un dels patrocinadors de la campanya “L’espéranto au bac!”, coorganitzada per Espéranto-France i SAT-Amikaro. L’objectiu de la campanya era la inclusió de l’esperanto entre les llengües admeses com a opcionals en el batxillerat. En aquella ocasió va dir que “arribarà el dia que tot ésser humà sabrà utilitzar l’esperanto com un instrument de posada en comú“. Malgrat tot, Jacquard, que sempre ha tingut una visió nacionalista francesa, declarava que “desenvolupar l’ús de l’esperanto és un mitjà per preservar el futur del francès“.
En el pla internacional, Jacquard fou membre del comitè patrocinador del Tribunal Russell sobre la Palestina, que des del març del 2009 cerca “mobilitzar les opinions públiques perquè les Nacions Unides i els estats membres prenguin mesures per posar fi a la impunitat de l’Estat d’Israel“.
Políticament, Jacquard no ha militat en cap partit. En el 2004, fou un dels patrocinadors de la llista Europa-Democràcia-Esperanto, que aconseguí 25.067 vots a les eleccions al Parlament Europeu. En el 2007, donà a suport a la candidatura de Christian Garino (Esperanto-Llibertat) a les eleccions presidencials, per bé que Garino no arribà a figurar entre els candidats oficials. També donà suport en el mateix any a la candidatura de l’ecologista André Aschieri, que es presentava en la IX circumscripció dels Alps Marítims per a l’Assemblea General francesa. En les eleccions regionals de Roina-Alps, donà suport a la candidatura de Philippe Meirieu (Europa Ecologia). En les eleccions presidencials del 2012, signà la crida dels 1000 en favor de la candidatura de Jean-Luc Mélenchon (que aconseguí prop de 4 milions de vots), mentre que per a les legislatives va participar en la campanya de l’Aliança Ecologista Independent
