Les proliferacions de meduses a la Mediterrània i els consells de la FAO

Fa unes setmanes la FAO saltava a la premsa per recomanar el consum d’insectes, i ara torna a les portades per recomanar el consum de meduses. Deixant de banda la banalització de la inseguretat alimentària en la qual viuen àmplies poblacions mundials i el seu augment recent a la Conca Mediterrània arran de la crisi global del capitalisme, tot just ara Ferdinando Boreo ha publicat per a la FAO una “revisió de les proliferacions de meduses a les mars Mediterrània i Negra” que constitueix el n. 92 de la sèrie d’estudis i revisions de la Comissió General de Pesqueries per a la Mediterrània. El document, de 53 pàgines, és el resultat de treballs iniciats en el Taller de Proliferacions d’Algues i de Meduses en les Mars Mediterrània i Negra, que la dita Comissió va organitzar a Istanbul el 6-8 d’octubre del 2010.

El plàncton gelatinós

Encara que les meduses, és a dir les formes mòbils de la divisió animal dels Cnidaris, són el component més destacat de l’anomenat “plàncton gelatinós” no són pas les úniques. Val a dir que bona part de la preocupació pel plàncton gelatinós la constitueixen les meduses perquè al capdavall són les que, per la presència de cnidocists (cel·lules amb un agulló verinós), són perilloses en cas de contacte. També són plàncton gelatinós els ctenòfors (combes de mar), menys molestos, en tant que, per comptes de cnidoblasts, són portadors de coloblasts que es limiten a segregar una substància enganxosa. Cnidaris i ctenòfors són grups de metazous no-bilaterals. Un tercer grup de plàncton gelatinós el constitueixen les salpes, un grup de tunicats i, per tant, de cordats.

El cicle vital de les meduses del grup dels escifozous inclou fases bentòniques (fixades al fons marí, els pòlips) i fases planctòniques/nectòniques (que viuen en la columna d’aigua).

Malgrat les diferències filogenètiques, els tres grups tenen en comú alguns trets ecològics que expliquen que algunes d’aquestes espècies originen proliferacions o floracions, és a dir que augmenti puntualment (en l’espai i en el temps) la densitat d’individus adults. El cicle vital de la majoria d’aquestes espècies fa que, si les condicions ambientals els són favorables, puguin acumular-se ràpidament un gran nombre d’individus adults.

Encara que els sàlpids són també part del plàncton gelatinós, són més propers filogenèticament als vertebrats que no pas a les meduses. En la imatge podem veure la corda central del cos, que caracteritza els cordats i que en els vertebrats pren la forma de columna vertebral.

De proliferacions de meduses hi ha hagut sempre. Ara bé, la premsa de les temporades estivals dels darrers anys reporta sovint proliferacions de meduses que arriben a alçar la bandera vermella en no poques platges durant no pocs dies. Els qui tracten cada dia amb les platges, per oci o per professió, tenen efectivament la sensació, arreu de la Mediterrània, que cada vegada hi ha més meduses. Però té base real aquesta percepció? A diferència de les flors d’aigua (les marees roges degudes a proliferacions algals), les proliferacions de meduses no han rebut gaire atenció en la premsa científica ni tampoc en la gestió de pesqueries. Segons Boreo, això és un error. El plàncton gelatinós interactua amb poblacions de peixos d’interès pesquer, en tant que les meduses són predador habitual d’ous i de larves de peixos i també un competidor en el consum de crustacis planctònics. Un exemple d’això el constitueix Mnemiopsis leidyi, un ctenòfor en expansió a la Mar Negra que afecta ja les pesqueries de la regió.

Mnemiopsis leidyi.Els ctenòfors o combes de mar reben aquests noms pel fet de disposar de fileres de cel·lules ciliades que els permeten nedar activament. Encara que en un sentit estricte són nècton (és a dir organismes nedadors) des d’un punt de mira ecosistèmic es comporten com a plàncton (és a dir, organismes suradors, transportats pels corrents marins). Mnemiopsis leidyi és una espècie del Nord-Atlàntic americà i fou detectada per primera vegada a la Mar Negra en el 1982, segurament importada per petroliers nord-americans. Les proliferacions d’aquesta espècie han afectat negativament les pesqueries de la Mar Negra en diversos moments des dels anys 1990. Ha estat la introducció posterior, també accidental, de Beroe obata, un altre ctenòfor que s’alimenta de Mnemiopsis, la que ha limitat aquest impacte.

La gelatina

El caràcter gelatinós de meduses, combes de mar i salpes es deu a que una bona part de la massa corporal seca és conformada per mesoglea, és a dir per matriu extracel·lular. Amb motiu de l’estudi de Boreo, la FAO ha recordat que aquesta constitució corporal fa del macrozooplàncton gelatinós un recurs a tindre present en la indústria alimentària.

Part de la superfície corporal de les meduses estrictes o cnidàries presenta l’existència de nematocists o cnidocists. Aquestes cèl·lules consten d’un dispositiu sensorial, el cnidocil, que si rep un estímul positiu fa badar l’opercle, del qual emergeix un agulló a través del qual s’injecta un còctel de substàncies tòxiques.

Les proliferacions en els ecosistemes marins

Les proliferacions són consubstancials al funcionament dels ecosistemes marins. Ja Homer parlava de la “mar improductiva”, en referència de com en un volum tan gran de material la producció d’aliments és relativament escassa. És en moments puntuals, arran del creixement d’alguna espècie nodal en la xarxa tròfica, que es produeixen pulsos de producció primària (organismes fotosintètiques: el fitoplàncton, fonamentalment algues) i/o de producció secundària (organismes consumidors: el zooplàncton, format pel micro-, meso- o macrofauna). A la Mediterrània, la primavera s’acompanya d’una proliferació de fitoplàncton, associada a un pic en la producció de diatomees i flagel·lats. Arran d’aquesta proliferació en resulta una proliferació de zooplàncton herbívor, particularment de crustacis copèpodes. Seguidament, aquesta expansió es transfereix als nivells més elevats de la cadena tròfica.

El malfuncionament dels ecosistemes com a concepte antropocèntric

Boreo adverteix que el concepte de “malfuncionament” és antropocèntric. Al capdavall, un ecosistema objectivament disfuncional tendiria a desaparèixer. Ço que volem dir en parlar de “malfuncionament” d’ecosistemes marins és que aquests ecosistemes deixen de fornir a la humanitat alguns serveis que prèviament ens oferien.

Les proliferacions de meduses reflecteixen un “malfuncionament” justament en el sentit que les proliferacions de meduses interfereixen en la proliferació de peixos. Alhora, les proliferacions de meduses afecten negativament les campanyes turístiques de les quals depèn de manera creixent l’economia dels països mediterranis.

La proliferació primària pot donar a lloc a diferents proliferacions secundàries d’acord amb tot un seguit de circumstàncies. La complexitat de factors causals fa que autors com Boreo parlin d’una “loteria”, que fa difícil fer prediccions estacionals sobre les captures pesqueres o sobre les proliferacions de meduses.

Les tres vies tròfiques

Les proliferacions primàries es poden vehicular doncs de tres formes que competeixen entre elles:
– 1.- Fitoplàncton -> Zooplàncton crustaci herbívor -> Zooplàncton carnívor -> Peixos.
– 2. Fitoplàncton -> Zooplàncton crustaci herbívor -> Zooplàncton carnívor gelatinós (meduses i combes).
– 3. Fitoplàncton -> Zooplàncton herbívor gelatinós (salpes).

Les tres vies són, però, també complementàries. Alguns peixos depreden també el zooplàncton gelatinós. D’altra banda, la complexitat mateixa de la xarxa tròfica dins dels peixos (amb peixos piscívors de dos i, fins i tot, tres nivells) afavoreix que sigui la via 1. la més habitual.

D’altra banda, l’impacte de les proliferacions de plàncton gelatinós sobre les proliferacions de peixos pot ésser variable. D’una banda, pot comportar efectes positius, en tant que les meduses competeixen amb les espècies més reeixides de peixos i afavoreixen així una major biodiversitat entre els peixos. Però també pot conduir a efectes negatius sobre aquesta mateixa biodiversitat. Tan sols una modelització espècie per espècie, basada en un coneixement acurat de cadascuna, pot destriar el pes particular dels efectes positius i negatius.

D’un oceà de peixos a un oceà de meduses

La sobreexplotació pesquera pot conduir a un afebliment estructural de la via 1, en benefici de les vies 2 i 3. La proliferació de meduses, alhora, fa augmentar les poblacions de peixos i rèptils medusívors. És per això, doncs, que la FAO, en llegir el report, ens recomana una solució medusívora per a la Mediterrània.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada