Crisi financera, austeritat i salut en Europa: Islàndia com a excepció

Aquesta setmana la revista mèdica The Lancet dedica una sèrie a la salut en Europa, dirigida pel professor Martin McKee, del London School of Hygiene & Tropical Medicine. La sèrie comença amb tres comentaris. El primer, de Sabine Kleinert i Richard Horton, fa un repàs dels “èxits, fracassos i nous reptes” del subcontinent, ara marcat per crisis financeres, mesures d’austeritat, la recessió econòmica, els dèficits pressupostaris i les emergències polítiques. El segon, de Paula Braveman, fa una comparativa entre la situació a Europa i als Estats Units, a partir reports que indiquen que la UE-15 té uns indicadors sanitaris superiors als dels Estats Units (*), malgrat que la despesa sanitària global (pública+privada) per habitant nord-americana és clarament superior. El tercer, de Walter Ricciardi, contempla l’escenari global de la regió sanitària europea, amb els seus 750 milions d’habitants, tot fent un repàs al desenvolupament desigual dels sistemes sanitaris de la regió, marcats per una profunda distància entre el nord-oest desenvolupat i la perifèria (fonamentalment, la perifèria oriental). La sèrie es complementa amb set articles.

Les desigualts regionals entre l’Europa Occidental i l’Europa Oriental

Com diu Ricciardi, la Regió Europea de l’OMS, abasta 53 estats i una població de 750 milions d’ànimes, des de Groenlàndia fins a l’estret de Bering. La característica principal és una polaritat oest-est, vinculada a les dinàmiques de centre-perifèria del sistema capitalista.

El primer article de la sèrie, de Johan P. Mackenbach, Marina Karanikolos i Martin McKee s’adreça a aquesta qüestió de la desigualtat territorial. Les dades de esperança de vida masculina al naixement mostren un progrés gairebé continu a l’Europa Occidental. Altrament s’esdevé a l’Europa Oriental, tan sols menys desenvolupada, sinó també marcada per la dinàmica d’esfondrament i reabsorció de l’antic bloc soviètic ara fa un quart de segle. A l’Europa Oriental, l’evolució de l’esperança de vida masculina ha estat més trencada o erràtica. És simptomàtic que la distància entre les dues subregions en aquest paràmetre sigui ara més elevada que no pas era a començament dels anys 1970. Entre les causes d’aquesta divisòria, s’assenyalen les disparitats en creixement econòmic, assistència sanitària i polítiques sanitàries (control del tabaquisme, mesures de seguretat viària). A l’Europa Oriental, la “reabsorció” ha comportat transtorns en l’economia i l’assitència sanitària, i no s’han aplicat amb la mateixa eficàcia les polítiques sanitàries esmentades. Però els autors també remarquen ara que la desigualtat creix també dins de cada país, no tan sols territorialment sinó socialment.

Unió Europea i salut

La Unió Europea abasta, en termes de població, dues terceres parts de la regió sanitària europea. En el segon article de la sèrie, Scott L. Greer, Tamara K. Hervey, Johan P. Mackenbach i Martin McKee fan un repàs del dret i de les polítiques comunitàries en matèria de salut i serveis sanitaris. Encara que les competències en política sanitària resideixen en governs estatals i regionals, la UE té un impacte en aquesta política, manifestat en els programes de recerca i de salut pública o en el corpus legislatiu comunitari. La legislació comunitària no depèn tant del Parlament Europeu com del Consell de Ministres, arena de negociacions entre governs i grups de pressió.

La salut i els sistemes sanitaris dels estats post-soviètics

La major part de la població de la regió sanitària europea que no viu a la Unió Europea ho fa a Rússia o algun dels altres vuit estats que conformen l’actual Comunitat d’Estats Independents, successora aproximada de l’antiga Unió Soviètica. Bernd Rechel, Bayard Roberts, Erica Richardson, Sergey Shishkin, Vladimir M Shkolnikov, David A Leon, Martin Bobak, Marina Karanikolos i Martin McKee repassen l’evolució de dues dècades. En els anys 1990, la caiguda de l’esperança de vida fou notable, particularment pel que fa al sexe masculí. En nombroses zones, de fet, l’esperança de vida és avui inferior a la que hi havia en temps de la Unió Soviètica.

Entre els factors pro-mortalitat en aquesta regió se citen el consum de begudes alcohòliques, el tabaquisme, el trencament de les xarxes de seguretat social, el creixement de la desigualtat social i les mancances de serveis sanitaris. A partir dels anys 2000, s’han introduït mesures de reforma dels sistemes sanitaris per enfortir l’assistència primària, per concentrar els centres hospitalaris i per optimitzar la gestió d’uns recursos públics força minvats. Ara bé, algunes d’aquestes reformes han exacerbat encara més les desigualtats entre territoris.

Serveis sanitaris per a infants a l’Europa occidental

Ingrid Wolfe et al. revisen la situació de l’atenció sanitària infantil a l’Europa occidental. Destaquen, especialment, els sistemes suec i neerlandès, per haver desenvolupat sistemes integrats, però remarquen que cal una estratègia global que combini la pràctica mèdica i la planificació, així com un “compromís polític en millorar la salut i la igualtat infantil per tot Europa“.

La immigració i la salut

Bernd Rechel, Philipa Mladovsky, David Ingleby, Johan P Mackenbach i Martin McKee dediquen un article a les comunitats immigrades. Si bé les taxes d’immigració han patit una frenada arran de la crisi econòmica, els autors remarquen la persistència de barreres a l’accés de serveis sanitaris.

L’envelliment a la Unió Europea

Bernd Rechel, Emily Grundy, Jean-Marie Robine, Jonathan Cylus, Johan P Mackenbach, Cecile Knai Martin McKee signen l’article dedicat a al’envelliment demogràfic, i com aquest envelliment genera “reptes” en matèria de salut, en assistència sanitària i en els sistemes de benestar social. Els autors consideren exagerades les pors a l’envelliment demogràfic i remarquen la necessitat d’adaptar-hi les estructures actuals a través de la prevenció, de la promoció de salut i de mesures de gestió. Una part de l’article parla específicament de l’envelliment de la força de treball sanitària.

Crisi financera, austeritat i salut

L’article més llegit serà el darrer, signat per Marina Karanikolos, Philipa Mladovsky, Jonathan Cylus, Sarah Thomson, Sanjay Basu, David Stuckler, Johan P Mackenbach i Martin McKee, i titulat “Crisi financera, austeritat i salut a Europa”.

L’article revisa les causes de l’actual crisi i les respostes dels governs, i prediu conseqüències sanitàries a partir de l’experiència d’anteriors recessions.

Alguns dels efectes predits, com l’augment de la taxa de suïcidi o la caiguda en les morts en accident de trànsit, ja s’hi han verificat. Però també hom ha observat efectes que no s’havien anticipat, com augment en la incidència de noves infeccions per VIH. Potser aquests efectes sanitaris no predits tenen més a veure amb les retallades pressupostàries i no pas directament amb la recessió econòmica.

Els autors es fixen en el cas particular de tres estats, Grècia, Espanya i Portugal, en els quals l’austeritat fiscal estricta ha anat acompanyada d’una continuïtat de la recessió i d’uns efectes clars en els sistemes d’assistència sanitària. Tant el nombre de suïcids com el de brots de malalties infeccioses creixen en auests estats.

Islàndia serveix de contramodel. En aquest cas, hi ha hagut un canvi polític que refusà traslladar la bombolla financera als comptes públics. Com que el sector financer no beneficiava més que una fina capa de la població islandesa, els efectes de la crisi bancària sobre la salut foren ben minsos.

La comparativa, però, és desequilibrada. Islàndia és l’excepció i no hi ha cap altre exemple que afecti un territori més gran o més poblat. De totes formes, els autors remarquen que “malgrat que les recessions suposen un risc per a la salut, la interacció d’austeritat fiscal amb xocs econòmics i una feble protecció social semblen escalar les crisi sanitàries i socials a Europa“.

Res, però, no és innocent. La precarització de la salut pública genera noves avingudes per als beneficis individuals i per a noves bombolles financeres basades en plans privats de vellesa i de malaltia. Alhora, la “socialització” de les pèrdues a través dels rescats bancaris suposa una forta mobilització de recursos que ara es trobaven en mans del “poble petit”. Tampoc no és innocent el silenci sobre els efectes d’aquestes polítiques en la salut pública.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada