Les condicions geoquímiques del Mart habitable: un planeta gris dins del planeta roig

Cosmobiologia: El concepte de “zona habitable” s’utilitza en cosmobiologia per indicar el conjunt de planetes d’un sistema estel·lar que presenten condicions d’irradiació compatibles amb la presència d’aigua líquida superficial. Al llarg de l’evolució estel·lar, aquesta “zona habitable” pateix modificacions. Per exemple, en el nostre Sistema Solar, actualment, tan sols la Terra és un “planeta habitable”. En el passat, però, Mart també era en els marges de la zona habitable. Val a dir que “habitabilitat” no és sinònim d'”habitat”, i que planetes situats en “zones habitables” del sistema estel·lar són inhabitats per diversos factors. En contrast, també podem trobar “nítxols d’habitabilitat” en planetes situats en la “zona tòrrida” (com seria el cas potencial de l’alta atmosfera venusina) i en la “zona freda” (com seria el cas d’alguns satèl·lits jovians i saturnians). Quines eren, però, les condicions geoquímiques dels sistemes aquàtics del Mart primigeni? En un comunicat de la NASA es presenten els resultats més destacats d’una anàlisi de rocs sedimentaris feta pel robot Curiosity. Aquesta anàlisi permet reconstruir les condicions ambientals del sediment d’un corrent. D’acord amb els coneixements (o prejudicis) que tenim, aquestes condicions serien òptimes per a processos biogènics o per al manteniment d’una rica comunitat microbiana. La Curiosity, en tot cas, no està equipada per trobar evidències paleontològiques directes de microorganismes marcians.

La llera d’un antic corrent

En l’actual “badia” de Yellowknife, en el cràter Gale, una part dels terrenys formen part de la unitat “Sheepbed”. La Curiosity ha pres mostres de rocs d’aquesta unitat geològica. La pols d’aquestes mostres ha estat analitzada químicament per la Curiosity mitjançant els instruments SAM i CheMin. Se n’han determinat les concentracions elementals de sofre (S), nitrogen (N), hidrogen (H), oxigen (O) i carboni (C).

La unitat “Sheepbed” correspondrien als sediments de la part baixa d’un sistema fluvial. Aquests rius culminaven en llacs estacionals. Els sediments de llavors donaren lloc a l’actual roca sedimentària, un mudstone o lutita, que conté minerals argilosos i sulfats. La composició química d’aquests sediments contrasta amb d’altres rocs sedimentaris marcians. Els sediments de Yellowknife serien només moderadament oxidants i àcids, i amb una salinitat igualment moderada. En efecte, uns valors excessivament alts d’acidesa i de salinitat haurien impedit l’elevada concentració posterior d’argiles (20%) i de sulfat càlcic. Fins i tot, són plausibles unes condicions de pH neutre o alcalina. Aquestes condicions no són giare diferents de les que hom imagina en el sediments en els quals es desenvoluparen les primeres formes microbianes a la Terra.

El color d’aquests rocs, gris, contrasta amb la imatge d’un planeta roig i oxidat. El Mart primigeni era, doncs, un planeta més divers. La coexistència d’ambients més àcids amb ambients neutres o alcalins podria haver conduït a una microbiota igualment diversa, adaptada a entorns divergents. Caldrà exigir, doncs, que les futures missions, si se n’han de fer, incloguin instrumentals capacitats d’analitzar directament la presència de micro- i nanofòssils en aquests rocs.

Els rocs sedimentaris marcians coneguts fins ara (com el de l’esquerra) feien pensar en unes condicions extremes d’acidesa i salinitat. La Curiosity ha trobat, però, uns altres materials grisos (com el de la dreta).

Aquesta entrada ha esta publicada en 1. L'Univers. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada