Me la imaginava més gran – Els Premis Ig Nobel 2012

Ens trobem en l’època de l’any en la qual l’activitat d’aquest blog creix. És, al capdavall, l’època en la qual es fan públics els Premis Nobel, i això inclou els Premis Ig Nobel. Recerca improbable, resultats irreproduïbles, grans fiascos, petites fricades, setciències incorregibles, de Premis Ig Nobel n’hi ha de moltes menes. El cas és que ahir, dijous 20 de setembre, es va fer públic el llistat de guardonats. Sovint, la ciència dels Ig Nobel respon qüestions que sí són el carrer. Per exemple, com és que tants i tants turistes, davant de la Torre Eiffel, exclamen “me la imaginava més gran”, tal com feia la turista de “Oh Europa!”. Doncs bé, entre els guardonats d’enguany hi ha qui ha estudiat el fenomen de la percepció de la grandària (o petitesa) de la dita Torre.

El Premi Ig Nobel de Psicologia: o com repenjar-se en l’esquerra fa veure la Torre Eiffel més petita que no pas és (Eerland, Zwaan, Guadalupe)

Psychological Science és la més prestigiosa de les publicacions empíriques en l’àmbit de la psicologia. Som davant, doncs, d’una revista seriosa. En l’índex del número de desembre del 2011 trobem diversos títols cridaners. El jurat dels Ig Nobel, però, s’ha fixat en el darrer de la llista, titulat “Leaning to the Left Makes the Eiffel Tower Seem Smaller: Posture-Modulated Estimation”. Els autors, de l’Institut de Psicologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Erasmus de Rotterdam (de Rotterdam), són Anita Eerland, Tulio M. Guadalupe i Rolf A. Zwaan. L’experiment (no oblidem que som davant de psicòlegs empírics) provava de respondre la qüestió de si la postura corporal influencia l’estimació personal de quantitats. El punt de partida és la denominada “teoria de la línia numèrica mental”, segons la qual les persones representem els nombres en una línia, amb els nombres més petits cap a l’esquerra i els nombres més grans cap a la dreta. Així doncs, l’esquerra representa els valors inferiors, i la dreta els valors superiors. Algú pot dir, maliciosament, que això de la recta real, i de la representació dels nombres en aquest sentit no és pas innat a la psicologia humana, sinó un tret cultural, potser força recent i força restringit a l’àmbit de la matemàtica teòrica. Però deixem parlar encara a Eerland, Guadalupe i Zwaan.

D’acord amb aquesta teoria, els tres autors hipotetitzaren que fer que la gent es repengi cap al costat esquerra els farà triar nombres (quantitats) més baixos, i si es repengen cap a la dreta, triaran nombres (quantitats) més elevades…

Però, vet ací un problema pràctic en el disseny experimental. Com podem fer que la gent es repengi cap a un costat o cap a l’altre, sense que li diguem explícitament. És aquí on els investigadors recorren al Wii Balance Board.

Mentre practiquen el joc, hom pot fer qüestions als participants mentre s’inclinen lleugerament cap a l’esquerra, o bé quan ho fan cap a la dreta, o quan són en una posició més equilibrada (centre). És important remarcar que els participants, voluntaris que donen el seu consentiment informat, no eren pas conscients de la natura postural de la investigació, sinó que creien que tot es tractava de respondre qüestions mentre feien exercici.

I quina mena de qüestions els feien? Diverses, però la més destacada és la que justifica el títol.

I, sí, la conclusió és l’esperada. Els participants, mentre inclinaven el cos cap a l’esquerra, solien subestimar la grandària de la Torre Eiffel, mentre que quan s’inclinaven cap a la dreta, la sobreestimaven. Vol dir això que mentalment, en inclinar-nos cap a la dreta, pensem en nombres més elevats, com si tinguéssim la recta real en nostre subconscient? Això creuen Eerland, Guadalupe i Zwaan. Pot semblar una qüestió pròpia de la torre d’ivori acadèmica, però no oblidem que estudis d’aquesta mena influeixen en el disseny d’espais comercials, per exemple, en el qual la percepció (, la distorsió de) del client és cabdal.

Ahir, a Harvard, recollia el premi Tulio Guadalupe. Que potser els seus dos companys eren massa avergonyits per creuar l’Atlàntic? No, aparentment. De fet, Eerland i Zwan tenien un pretext per no fer el viatge. Demà dissabte tindrà lloc la cerimònia de casament entre Anita Eerland i Rolf Zwaan. Visquen els nuvis!

El Premi Ig Nobel de la Pau: reciclatge de municions per fer-ne nanodiamants (SKN)

SKN-ND és un dels exemples de empreses nascudes a partir d’un projecte de recerca, concretament en aquest cas de nanomaterials. En el 1994, un grup del Centre Nuclear Federal de Snezhinsk començà un llarg camí d’investigació sobre els nano-diamants (ND), tant pel que fa a les tècniques de producció com a la seva aplicació. En el 2007, posaren en funcionament una planta de producció de nano-diamants.

I vés, per què els han donat l’Ig Nobel a aquesta gent? Bé, el que no hem dit encara és que els nano-diamants es produeixen mitjançant l’explosió controlada de material procedent de l’immens excedent d’arsenal de Rússia.

Els nano-diamants també reben el nom d’hiperdiamant, per la raó ben justificada de constituir el material més dur conegut. Encara que en termes de duresa, l’hiperdiamant no és gaire més dur que els diamants naturals, sí que es remarcable la resistència al desgast. Una altra característica rellevant és el fet que els nanodiamants són l’únic nanomaterial que no té efectes tòxics, la qual cosa ha estimulat el desenvolupament d’usos en tecnologia biomèdica.

Electromicrografia de pols de nanodiamant, feta pel grup de Neil Fox, que hi treballa amb la ment posada en el desenvolupament de dispositius optoelectrònics.

L’Ig Nobel el guanyen, doncs, per haver d’emprar material explosiu de rebuig en l’elaboració de nanodiamants. En certa manera, cada gram que fan explotar de manera controlada és un gram que no serà fet servir per fer pupa al veí. Igor Petrov recollia, doncs, amb un punt d’orgull aquest curiós premi.

El Premi Ig Nobel d’Acústica: el SpeechJammer (Kurihara, Tsukada)

Vet ací un aparell que més d’un haurà cobejat llargament:

YouTube Preview Image

Sembla cosa de màgia o, potser, d’enganyifa. Però la ciència de l’invent la trobareu ben explicada en aquest article, escrit pels mateixos inventors, Kazutaka Kurihara i Koji Tsukada. El punt de partida és l’efecte disruptor de la paraula que té escoltar-se un mateix amb un retard d’unes dècimes de segon. Penseu en l’enutjós que és patir aquest efecte quan parlem a través del telèfon. Si el retard és prou breu, l’enuig desapareix, en esdevindre imperceptible. Si el retard és més llarg, d’uns quants segons, hi ha l’enuig que provoca aquest eco electrònic, però no pas fins el punt de no poder parlar més.

El dispositiu de Kurihara i Tsukada rep el nom de SpeechJammer i bàsicament consisteix en la combinació d’un micròfon direccional i d’un altaveu igualment direccional. El punter làser que vèiem en el vídeo fa la tasca d’assenyalar la direcció que orientarà el micròfon. Després d’un retard programat d’unes poques dècimes de segon, l’altaveu, en la mateixa direcció, emet allò que el micròfon registra. L’efecte de torbament farà que la persona assenyalada calli.

Els avantatges de l’SpeechJammer, segons els autors, és que és una eina que no provoca cap efecte físic en la persona emmudida per aquesta via. El malestar, de fet, s’esvaeix tan bon punt la persona calla. A més, l’efecte és focalitzat en aquella persona, sense molestar altres persones de l’entorn.

Segons Kurihara i Tsukada, l’SpeechJammer aniria molt bé per facilitar i controlar discussions. No caldria ja, doncs, un conductor televisiu picant colps a la taula i dient “Prou! Prou! Prou!”, o un contertulià cridant “Calli! Que Calli!”. És aplicar l’SpeechJammer, i cap fill de veí continuarà a parlar… si més no, en teoria. I és que, quan parlem, és força rellevant el feedback sonor que tenen les nostres paraules… Els que exageren, els que s’escolten ells mateixos amb delit, serien les víctimes més propícies de l’SpeechJammer. Per això, en el vídeo, Kurihara i Tsukada pensen en fer callar la xerrameca dels qui parlen pel cel•lular o els professors pedants. Per cert, per quan tindrem un WriteJammer…

Kurihara i Tsukada, que en el seu article de febrer feien una crida a millorar l’aparell, recollien, doncs, ben cofois un premi que difondrà encara més el seu prototip.

El Premi Ig Nobel de Neurociència: (part de) els emperadors de la neuroimatge van nus (Bennett, Baird, Miller, Wolford)

Entre l’experimentació i la publicació, una munió de dades queden pel camí. Hi ha un esbiaixament clar en favor dels resultats positius, d’allò que confirma el paradigma acceptat i de les troballes espectaculars. Per això cal saludar l’existència del Journal of Serendipitous and Unexpected Results, dedicat a publicar material impublicable. És remarcable que els articles que publiquen tinguin a veure bé amb les ciències computacionals o amb les ciències biològiques.

Craig Bennett, Abigail Bird, Michael Miller i George Wolford són autors d’un article publicat a la citada revista a començament del 2001, titulat “Neural Correlates of Interspecies Perspective Taking in the Post-Mortem Atlantic Salmon: An Argument For Multiple Comparisons Correction”. Un títol força corrosiu, si ens el mirem amb detall. El subjecte d’experimentació és un salmó atlàntic mort. Això cal dir-ho clar, com ho diria el senyor Praline: “un salmó traspassat, que ja no ho és, que ha deixat d’ésser, que ha expirat, que se n’ha anat a trobar el seu creador, fiambre, privat de vida, que resta en pau, criant malves, els processos metabòlics del qual són ara història, que ha estirat la pota, el teló del qual ja ha caigut i que s’ha unit al cor invisible”.

Repetim-ho: salmó mort. Amb tot, els investigadors prenen l’esforç d’obtindre neuroimatges del cervell i medul·la espinal d’aquell salmó mort. Paral·lelament, obtingueren neuroimatges de subjectes humans. Fet això, limitant-se a aplicar les tècniques estatístiques utilitzades més habitualment en el camp de l’anàlisi de neuroimatge (inclosa la neuroimatge comparada), arriben a una sèrie de resultats certament inesperats i serendípits. Perquè, efectivament, tot hi tractar-se d’un salmó mort, és possible de fer correlacions neurals des d’una perspectiva interespecífica, i trobar àrees concretes del cervell i de la medul·la del salmó que mostraven activitat significativa. Els autors, lògicament, consideren espúries totes aquestes correlacions i, en conseqüència, fan una crida a l’ús de tècniques de correcció que evitin falsos positius generats per tècniques estatístiques de comparació múltiple.

En aquesta figura s’assenyala en vermell les àrees amb activitat significativa, aplicant tècniques estatístiques insuficients. En una imatge de ressonància (fMRI) s’obtenen dades equivalents a 130.000 voxels (un voxel és en volum, ço que és un pixel en àrea), amb la qual cosa comparacions múltiples fetes en aquesta munió de dades han de donar positius de manera obligada. El cas és emprar una correcció eficient de comparacions múltiples. No n’hi ha prou amb posar el llindar d’acceptació en un p 8) a les “taques”, perquè amb això hom obté resultats com el de la imatge malgrat que el pobre salmó ja pot oferir ben poca activitat neurològica rellevant o irrellevant.

Bennet, Wolford i Miller ja havien exposat aquesta qüestió en un article publicat al Social Cognitive and Affective Neuroscience. El problema bàsic és que l’anàlisi estatística de neuroimatges implica l’ús de múltiples comparacions. Encara que hom controli l’error de fals positiu de cada comparació senzilla i el redueixi a un 5%, posem pel cas, aquest llindar augmentarà a cada nova comparació senzilla que fem. Cal, doncs, aplicar tècniques que redueixen la taxa d’error múltiple o la taxa de falsa descoberta.

Tampoc no cal exagerar. Els mateixos Bennet, Wolford i Miller admeten que són una minoria les publicacions de neuroimatge que no corregeixen adequadament les comparacions múltiples que els serveixen per arribar a conclusions. De totes maneres, quan un article es publica, especialment en el camp de la neuroimatge, i les conclusions són cridaneres, és fàcil que el gran públic percebi la recerca com a encertada i n’assumeixi les conclusions.

El salmó mort venia a demostrar que l’ús combinat d’instruments caríssims i d’estatístiques barates condueix a detectar activitat cerebral rellevant a tot arreu, incloent-hi un cervell que inicia el procés de descomposició.

L’ús del salmó mort els ha valgut l’Ig Nobel, però de retruc l’Ig Nobel se l’emporten també els publicadors d’articles de neuroimatge que no fan les correccions necessàries. Per això, tots quatre recollien ahir el premi amb un posat triomfal.

El Premi Ig Nobel de Química: els cabells que tornaven verds (Pettersson)

Johan Pettersson, resident a Trelleborg (Escània), i enginyer ambiental de professió, pot enorgullir-se prou d’haver guanyat aquest premi, perquè és el resultat de fer bé la feina. Fa un temps, s’adreçaren a Pettersson un grup de veïnes d’Anderslöv, localitat del municipi de Trelleborg, els cabells de les quals s’havien tornat verds, perdent el ros natural. Pettersson sospità que es tractava dels efectes del coure. Es traslladà a les cases de les persones afectades, que eren habitatges de construcció recent. Els nivells de coure en l’aigua corrent d’aquestes cases era cinc vegades el valor habitual. Calia cercar-ne la causa, i contemplar els possibles efectes sobre la salut d’aquella situació.

El problema era que les canonades de coure de les cases noves no havien estat recobertes adequadament. El despreniment de coure, però, tan sols es produïa en les canonades d’aigua escalfada. Durant la nit, el coure s’acumulava en aquestes canonades. En la primera dutxa del matí, la càrrega de coure era considerable, i això explicava que les persones afectades també fossin les primeres en llevar-se pel matí.

En identificar el problema a temps, la cosa es va poder resoldre. Ja sense ruixar-se de coure, els cabells tornaren al ros originari. I Pettersson va demostrar que l’existència d’enginyers mediambientals ben formats i capaços té un efecte preventiu de la malaltia.

El Premi Ig Nobel de Literatura: la tasca d’estimar el cost d’estimar reports i estudis (GAO)

Qui controla el controlador? Qui revisa el revisor? Qui coordina al coordinador? Indefectiblement, qualsevol anàlisi demana la metaanàlisi corresponent, i aquesta la metametaanàlisi… La recurrència pot ser infinita. La gent de “Improbable Research” mostra una certa fascinació per aquesta recurrència, i així els van caure els ulls damunt d’un títol tan suggestiu com “Actions Needed to Evaluate the Impact of Efforts to Estimate Costs of Reports and Studies”.

L’article fou elaborat per l’Oficina de Comptabilitat General (GAO) del govern federal nord-americà. En un escenari mediàtic dominat pels discursos sobre el dèficit i el deute públics, sobre la necessitat d’una gestió eficient dels recursos públics i en mig d’una indignació popular davant del balafiament i la corrupció, la GAO navega per oceans procel•losos.

El públic crític és especialment preocupat pels reports i pels estudis encarregats des de les administracions. No cal en aquest punt fornir exemples, car la matèria és prou coneguda: reports buits o plagiats, estudis que no es fan però es cobren, informes absolutament prescindibles. En l’article guardonat, els reports i els estudis encomanats pel Departament de Defensa constitueixen el primer nivell.

El segon nivell són les estimacions i publicacions dels costos aproximats de determinats tipus de reports interns i externs del Departament de Defensa. Mitjançant aquesta tasca, el Departament de Defensa avalua part dels reports encomanats i/o realitzats pel propi departament.

Però en l’article encara es fa un tercer nivell, ja que s’analitza el sistema d’avaluació de reports del Departament de Defensa. Concretament, l’article compara aquest sistema amb la “Guia d’Estimació i Avaluació de Costos” de la Oficina de Comptabilitat General, una part de la qual s’adreça a l’estimació i avaluació dels costos de reports i estudis. En aquest tercer nivell s’insisteix que el segon nivell ha d’ésser 1) exhaustiu; 2) ben documentat; 3) acurat.

Com veieu encara podríem afegir un quart nivell, és a dir l’anàlisi bibliogràfica d’articles com el citat, per veure si l’avaluació dels sistemes d’avaluació de cost de reports i estudis sobre aspectes diversos es fa de manera més o menys correcta. Precisament l’article fa una crida a fer aquesta mena d’anàlisi.

El jurat dels Ig Nobel ho deia encara més clar: “guardonem la GAO per emetre un report sobre reports sobre reports que recomana la preparació d’un report sobre el report sobre reports sobre reports”.

En aquest cas, ningú no va recollir el premi. Fer un report sobre reports no és gaire ben vist. Fer un report sobre reports de reports, encara menys. Però un report sobre reports de reports de reports és intolerable.

Seu central de la GAO

El premi Ig Nobel de Física: la dinàmica capil•lar en una cua de cavall (Keller, Goldstein, Warren, Ball)

YouTube Preview Image

En aquest vídeo observem com la cua de cavall de la corredora va de banda a banda, per bé que el cap no s’hi mou. Mogut per aquest misteri, Joseph B. Keller va publicar un article al SIAM Journal of Applied Mathematics en el 2010, titulat, lògicament, “Ponytail Motion”. Bàsicament, cal explicar com el moviment vertical del cap es transfereix a la cua en forma de moviment lateral. La modelització de la cua que fa Keller en aquest article és doble. En primer lloc, tracta la cua com si fos un pèndol rígid. En segon lloc, la tracta com si fos una corda flexible. En tots dos casos, penja d’un suport que mou periòdicament en sentit vertical. Com més curt és el període d’aquest moviment, més pertorbable és lateralment, la qual cosa explica les oscil•lacions de la cua.

Però Keller no ha estat l’únic en fixar-se en el moviment de la cua de cavall (deixant de banda els fetitxistes habituals), i Raymond E. Goldstein, Patrick B. Warren i Robin C. Call publicaven un article titulat “Shape of a Ponytail and the Statistical Physics of Hair Fiber Bundles” al Physical Review Letters. Goldstein et al. no poden conformar-se amb tractar una cua de cavall com si fos un pèndol rígid o una corda flexible. Així, elaboren una teoria general de la distribució de cabells en un manyoc, i tracten les fibres individuals com filaments elàstics amb curvatures intrínseques aleatòries. Prenent en consideració els efectes de l’elasticitat, de la gravetat, de les pertorbacions orientacionals, identifiquen l’equilibri de forces de les diverses regions de la cua. L’equació resultant és contrastada amb mesures de laboratori de cues de cavall humanes.

Joseph Keller, Raymond Goldstein, Patrick Warren i Robin Wall recollien ahir el premi. És fàcil fer la brometa de per què tanta fixació en cues de cavall. Però els propis autors recorden que aquest és un exemple de “problema icònic”, és a dir un problema basat en la vida real que exigeix la combinació de diversos factors físics. Si la física dels segles de la Revolució Científica es fixava en cossos simples, masses puntuals, etc., la física actual s’ha de fixar en aquest subjectes complexos.

El Premi Ig Nobel de Dinàmica de Fluids: per què ens vessa el cafè quan el duem a taula? (Krechetnikov, Mayer)

Un article de Physical Review E titulat “Walking with coffee: Why does it spill” promet. Si el resum comença amb un “En les nostres vides ocupades, gairebé tots nosaltres hem de caminar amb una tassa de cafè”, ja podem xalar. El cas és que Hans C. Mayer i Rouslan Krechetnikov, del Departament d’Enginyeria Mecànica de la Universitat de Califòrnia constaten que “si bé sovint la vessem, aquest fenomen familiar no ha estat mai explorat sistemàticament”. Ells ho fan. Emprengueren un estudi experimental sobre les condicions que fan vessar el cafè, segons dos grans factors contribuents: la velocitat amb la qual caminem i el nivell (inicial) del cafè en la tassa. Les observacions foren analitzades des de la perspectiva de la dinàmica de sistema (el sistema cafè-tassa) i la mecànica de fluids, amb l’assistència d’un model (el model Mayer-Krechetnikov). Gràcies a aquest model, hom comprova la contribució de la mida de la tassa, de les propietats del cafè (viscositat, etc.) i de la biomecànica de caminar.

De nou, som amb un exemple d’un problema “icònic” de la física. Dels dos autors, fou Krechetnikov qui acudí a Harvard a recollir aquest merescut premi. Esperem que el model Mayer-Krechetnikov ajudi a dissenyar noves tasses de cafè i a educar la població en la manera de caminar per pal•liar aquest problema.

El Premi Ig Nobel d’Anatomia: per la cara i el cul els reconeixereu

En l’espècie humana, el reconeixement del rostre és vital en la interacció social. Tant és així, que és lògic que veiem cares per tot arreu, fins i tot en taques d’humitat o en accidents geogràfics. La cara és l’espill de l’ànima en el sentit que és un dels trets identificatius de l’individu, i per això ens fan col•locar la foto en els carnets d’identitat. El timbre de veu, l’empremta digital o l’estructura de l’iris, també són característiques, però la percepció completa d’aquests trets requereix d’ajuts tecnològics.

Però, i en altres espècies, com funciona el reconeixement? Frans B. M. de Waal i Jennifer J. Pokorny publicaven en juny del 2008 un article titulat “Faces and Behinds: Chimpanzee Sex Perception”. Els subjectes experimentals eren sis ximpanzès adults ensinistrats en fer anar un sistema informàtic de reconeixement aparellat. Se’ls mostrava una fotografia de la regió anogenital d’un individu, i si petjaven en la imatge del rostre corresponent rebien una recompensa.

Quan es tractava d’individus coneguts, l’associació correcta entre cul i cara era elevada. Si eren individus no-coneguts, l’associació no es produïa. Això indica que en un grup de ximpanzès, cada individu es reconegut per característiques corporals, tant facials com urogenitals.

No obstant, a mesura que avançava l’experiment, els ximpanzès guanyaven en ensinistrament. Finalment, eren capaços de lligar el rostre dels individus del grup amb fotografies de regions urogenitals d’individus desconeguts, basant-se en una discriminació de sexe.

La forma amb la qual s’adquiria aquest aprenentatge, menava els dos autors a concloure que la percepció sexual en el ximpanzè era ajudada d’un “constructe de gènere”. Aquest constructe, derivat de l’experiència de primera mà amb els altres individus del grup, els conduïa a atribuir gènere als rostres de ximpanzès. De totes formes, això no els conduïa pas reconèixer el sexe de rostres de ximpanzès desconeguts.

La intenció dels autors era bàsicament explorar el reconeixement de sexes en els ximpanzès. No obstant, el jurat dels Ig Nobel ha quedat més impressionat pel fet de “descobrir que els ximpanzès poden identificar altres ximpanzès individualment en veure fotografies de parts posteriors”. Tots dos investigadors, Frans de Waal i Jennifer Pokorny recollien el premi.

El Premi Ig Nobel de Medicina: colonoscòpia, perill d’explosió (Ben-Soussan, Antonietti)

En el novembre del 2004, E. Ben-Soussan, M. Antonietti, G. Savoye, S. Herve, P. Ducrotté i E. Lerebours, del Departament de Gastroenterologia de l’Hospital Universitari Charles Nicolle, de Rouen, publicaven al European Journal of Gastroenterology and Hepatology un article titulat “Argon plasma coagulation in the treatment of hemorrhagic radiation proctitis is efficient but requires a perfect colonic cleansing to be safe”. L’ús de radioteràpia en el tractament de càncers abdominals (úter, pròstata, colorectal) pot presentar com a efecte secundari inflamació hemorràgica en les regions finals de l’intestí gros. Per tractar les hemorràgies, es pot emprar una tècnica de coagulació amb plasma d’argó. A través d’un endoscopi, es localitza la lesió hemorràgica i se la ruixa amb gas argó ionitzat, el corrent elèctric del qual promourà la coagulació de la sang i el tancament de l’hemorràgia. En l’article citat, s’analitzaven els resultats de 27 pacients amb proctitis hemorràgica radiològica tractats amb argó. Dels 27 pacients, 8 havien rebut transfusions de sang abans del tractament, i 6 havien rebut anticoagulants. L’endoscòpia es va practicar en general sense sedació (llevat de 2 pacients), i després d’haver fet una neteja colònica. En 25 dels 27 pacients es van aturar les hemorràgies després d’1-7 sessions d’endoscòpia. L’efecte indesitjable del tractament més greu fou l’explosió colònica. N’hi hagué tres explosions colòniques en l’estudi, i en un els casos es produí una perforació que requerí cirurgia. En aquestes tres explosions, la neteja colònica s’havia fet per un tractament local, un enema. En canvi, no hi va haver cap explosió en les netejes colòniques fetes per via oral amb polietilenglicol o fosfat sòdic. Els autors deduïen que calia optar per aquesta segona via per aconseguir una neteja colònica adequada per evitar el risc d’explosions arran de la injecció de gas argó.

En el 2007, S. D. Ladas, G. Karamanolis i E. Ben-Soussan publicaven una revisió al World Journal of Gastroenterology sobre les explosions de gas colònic induïdes en colonoscòpies amb plasma d’argó o altres tècniques d’electrocauterització. La revisió posava èmfasi en discutir els tipus de preparacions intestinals necessàries abans de fer l’electrocauterització colonoscòpica.

Els tabús de la nostra societat són els que fan que les explosions colòniques siguin tema de comicitat. Potser també hi juga un paper la ironia d’un efecte secundari d’un tractament d’un efecte secundari del tractament d’una malaltia. El guardó de l’Ig Nobel ha anat a parar a Emmanuel Ben-Soussan i a Michel Antonietti, dos dels autors del primer article citat. Ben-Soussan acudí a Harvard a recollir el premi.

A Joseph Keller, guardonat enguany, també li reconeixen el Premi Ig Nobel del 1999

Ja hem dit que Joseph Keller és un dels guardonats enguany pels seus estudis sobre la dinàmica de la cua de cavall de les persones que fan footing. En el 1999, el Premi Ig Nobel va recaure en estudis sobre la forma òptima de sucar una galeta en el cafè i llet. Len Fisher el va rebre per un article titulat a “Physics Takes the Biscuit” publicat a la revista Nature. Jean-Marc Vanden-Broeck també el rebia per un article titulat “Pouring flows” i publicat en 1986 a Physics of Fluids. Injustament, Keller, coautor d’aquest article, no era esmentat en el guardó. L’error ja s’ha subsanat, i Keller pot vantar-se d’haver rebut dos premis Ig Nobel.

http://math.stanford.edu/~keller/jbk_300_bw.jpg>

Joseph B. Keller, professor emèrit de la Universitat de Stanford té actualment 89 anys. A banda dels dos Ig Nobel, ha rebut el Premi Wolf (1987), la Medalla Nacional de Ciència (1988) i el Premi Nemmers. És conegut per les seves aportacions en la teoria geomètrica de la difracció i el seu nom acompanya el d’Albert Einstein i Léon Brillouin en el mètode EBK de computació dels eigenvalors en sistemes de mecànica quàntica. El fet d’encarar l’ús de la matemàtica aplicada per modelitzar qüestions de la vida quotidiana pot semblar un divertiment, però la resolució d’aquests “problemes icònics” obre noves vies en el tractament de la complexitat dels sistemes físics reals.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada