El triple origen siberià de la població precolombina de les Amèriques

Genètica humana: En la disposició actual de les masses continentals, Euràsia i Àfrica formen una espècie de Gran Illa del Món. Aquest és l’àmbit en el qual es difonen originàriament les successives espècies humanes. D’ací passaren als continents annexes, primer a Austràlia i després a les Amèriques. El poblament de les Amèriques ha estat quelcom fascinant per als historiadors de les poblacions humanes. Al capdavall, les Amèriques constitueixen la Petita Illa del Món, aïllada oceànicament (o glacialment) de la Gran Illa del Món. Abans de Cristòfor Colom, probablement, van haver-hi contactes entre les dues masses continentals a través dels arxipèlags del Pacífic Sud i del Mar de Bering, i de l’Atlàntic Nord, però a efectes generals les poblacions americanes restaven separades de les eurasiàtiques. Les restes arqueològiques del poblament d’Amèrica remunten a més de 40.000 anys d’antiguitat, però amb molts forats temporals i geogràfics. Els estudis de l’antropologia clàssica, mostraren l’afinitat de les poblacions americanes amb les poblacions mongoloides d’Àsia. Els estudis lingüístics, potser massa agosadament, han parlat d’una gran superfamília ameríndia, que agruparia totes les llengües originàries de les Amèriques (i tan sols elles), bo i excloent-ne les llengües dels inuit (esquimo-aleutianes) i les de l’Amèrica nord-occidental (Na-Dene, incloent-hi la llengua navajo). És a partir d’aquesta triple constitució lingüística que es reforça la idea de tres onades precolombines de poblament, totes elles procedents de Sibèria. Però ni la qüestió lingüística ni els aspectes genètics han quedat del tot resolts. Un extens grup de científics, coordinats per David Reich (Departament de Genètica de la Harvard Medical School, de Boston, Massachusetts) i Andrés Ruiz-Linares (Departament de Genètica, Evolució i Ambient, del University College, de Londres), ha revisitat la qüestió amb modernes eines genètiques, i n’ha resultat un article publicat en el darrer número de la revista Nature. Els autors han analitzat 364.470 polimorfismes nucleotídics individuals (SNPs) de 52 grups nadius de les Amèriques i de Sibèria. Segons les seves anàlisis, la població nadiua americana provindria de tres onades migratòries siberianes. De la primera onada naixeria la majoria del poblament de les Amèriques. La segona onada es manifestaria actualment en les poblacions de llengua esquimo-aleutiana de l’Àrtic, mentre que una tercera onada es manifestaria en les poblacions de llengua Na-Dene. No obstant això, les poblacions equimo-aleutianes, en un 50%, són descendents de fet de la primera onada, i les poblacions na-dene ho són en més d’un 90%. Això posa de manifest que l’extensió d’aquests dos grups lingüístics es va fer damunt d’un substrat primer-americà.

L’estudi

El projecte de recerca presentat ara a la revista Nature, fou concebut per David Reich, Andrés Ruiz-Linares, Nelson B. Freimer (Institut Semel de Neurociència i Comportament Humà, de la UCLA) i Alkes L. Price. Ruiz-Linares s’ocupà d’aplegar les mostres, i de la direcció i coordinació de la part experimental Les anàlisis genètiques foren realitzades, a banda de per David Reich i Alkes L. Price, Nick Patterson, Desmond Campbell, Arti Tandon, Stéphane Mazieres (de la Universitat d’Aïs-Marselha) i Nicholas Ray (de la Universitat de Ginebra). La redacció fou a càrrec de Reich i Ruiz-Linares. Si la llista d’autors és molt més llarga, es deu a la voluntat de Reich i Ruiz-Linares de contextualitzar bé tots els grups nadius de l’estudi en la realitat present, així com de tindre en ment totes les dades arqueològiques, antropològiques i lingüístiques rellevants.

Un únic poblament o diversos poblaments

Aquest esquema proposa una possible cronologia del poblament inicial de les Amèriques. Fa uns 36.000 anys, Euràsia i Amèrica del Nord eren comunicades pel territori de Beríngia. Les glaceres, però, impedien el camí d’Amèrica del Nord. Fa uns 16.000 anys, l’obertura de corredors entre el casquet glacial, permeté l’expansió d’aquestes poblacions a les Amèriques. Alhora, es formava l’estret de Bering, que separava tots dos continents.

La cronologia del poblament de les Amèriques és difícil de precisar. Les restes arqueològiques de Clovis, a Nou Mèxic, remunten a uns 13.500 anys d’antiguitat., però hi ha indicis de poblament més antic. Particularment, a Monte Verde (Chile) hi ha restes encara més antigues.

Una qüestió oberta és si la població precolombina de les Amèriques és descendent d’un únic grup procedent de Beríngia, o si hi hagueren aportacions posteriors substantives.

Els SNPs com a indicadors de diversitat genètica

Dins de la seqüència del genoma humà trobem extenses àrees monomòrfiques, comunes a tots els individus de l’espècie humana, i àdhuc coincidents amb els d’altres espècies properes. Un polimorfisme es defineix com una característica que no és compartida per tota la població humana. Per raons pràctiques, es defineix un llindar (posem, del 95%), per sota del qual una característica és ja considerada polimòrfica. La immensa majoria d’aquesta variabilitat genètica és adaptativament neutra, bé perquè no es tradueixi en diferències en les seqüències de les proteïnes o bé perquè, encara que s’hi tradueixi, no suposi diferències funcionals rellevants. Les diverses variants d’un polimorfisme neutre no confereixen avantatges selectives (majors probabilitats de deixar una descendència més nombrosa). L’únic factor que farà que variï la proporció de les diferents variants, serà la deriva gènica, que actua especialment en poblacions poc nombroses i relativament aïllades.

Els polimorfismes mononucleotídics (SNP) afecten un únic nucleòtid de la seqüència genètica. Existeixen bases de dades especialitzades en aquesta variabilitat genètica com el dbSNP, de l’NCBI (el centre nord-americà públic d’informació biotecnològica).

Quan comparem un SNP específic per a dues poblacions humanes diferents, trobarem diferents percentatges per a cada variant. Com a màxim, un SNP pot comptar amb quatre variants, però la immensa majoria només compten amb dues. Així doncs, per un SNP, la població A pot presentar uns percentatges del 60%-40%, mentre que la població B presenti, per exemple, un 30%-70%. La informació, doncs, és poblacional i no individual. Cada individu, en efecte, compta amb dues còpies per a cada SNP, de manera que, molt sovint, serà heterozigot, portador d’una variant i de l’altra. No és a nivell individual que s’analitzen els SNPs, sinó més aviat a nivell de població.

Quan, per comptes d’analitzar un únic SNP, analitzem una gran quantitat de SNPs, les anàlisis individuals ja prenen més força. Igualment, però, el perfil rellevant per als estudis de genètica de poblacions requereixen mostres multi-individuals.

364.470 SNPs per a 69 poblacions aborígens

L’estudi recull dades de 52 grups nadius americans i de 17 grups siberians. La selecció dels individus representatius d’aquests grups comporta més d’una dificultat. Fins i tot els grups que han servat la llengua i la cultura originàries, i mantenen un sistema econòmic diferenciat, han rebut influència genètica de les poblacions post-colombines. El fet, però, de comptar amb un genotipat de 364.470 SNPs, fa que les dades siguin prou potents com per superar aquest obstacle. Així, amb les pròpies dades, s’ha pogut avaluar el grau d’influència genètica de les poblacions procedents de l’Euràsia Occidental i de l’Àfrica Trans-sahariana en els grups de nadius americans

Els 52 grups americans han estat triats per representar la diversitat geogràfica i lingüística.

Els fluxos genètics

A partir de les dades de SNPs, és possible dibuixar uns fluxos genètics. Cada població constitueix un node, i es vincula a les altres a través de camins unidireccionals. Aquest model, naturalment, assum que les poblacions americanes són originàries de Sibèria. Algunes poblacions són el resultat de la combinació de dos o més fluxos, mentre que d’altres derivarien d’un únic flux.

Un exemple de gràfic de fluxos genètics

Els fluxos genètics poden avançar més o menys, d’acord amb el nivell de deriva gènica que s’ha produït entre les poblacions. La deriva gènica no depèn únicament del factor temporal (a més temps de separació, més recorregut del flux genètic) sinó també del grau d’aïllament i del nombre de població (com menys població, més deriva gènica).

La població Primer-Americana

Globalment, la immensa majoria dels fluxos genètics convergeix en un punt. Aquesta població ancestral, la Primer-Americana, en la terminologia de Reich et al., es correspondria als beringians que van penetrar en les terres americanes per un o més corredors interglacials. Naturalment, el procés de colonització es feia d’acord amb la lògica d’unes poblacions caçadores orientades a la megafauna. La tendència d’aquestes poblacions és la d’explorar nous territoris, ja que la pròpia pressió que generen sobre la megafauna tendeix a fer minvar els recursos disponibles. En qüestió de potser no pas més de deu generacions, havien difós a tots dos continents americans.

El cas de les poblacions de llengua esquimo-aleutiana

També les poblacions de llengua esquimo-aleutiana han rebut el flux genètic dels Primer-Americans, però no de la forma exclusiva que ho han fet les altres poblacions ameríndies. Així doncs, gairebé la meitat de l’ascendència dels esquimo-aleutians s’explicaria per un segon flux genètic procedent de Sibèria. Aquest segon flux hauria tingut lloc en una època més recent, ja en temps holocènics.

En l’actualitat, unes 98.000 persones parlen en llengua inuit. La connexió entre les diferents llengües inuit (des de l’inupiac de l’Alaska septentrional fins a la kalaallisut de l’illa de Grenlàndia) és evident. Els filòlegs aviat van posar de manifest la connexió de les llengües inuit amb les llengües iupic, les quals es parlen a banda i banda de l’estret de Bering. El grup lingüístic iupic-inuit, alhora, es vincularia a les llengües de les Illes Aleutianes (i a les derivacions presents a les Pribilov i a les Comandorski, dos altres arxipèlag de la mar de Bering), formant l’anomenada família esquimo-aleutiana

És de pensar que aquest segon flux genètic, es vincularia lingüísticament als ancestres de les llengües esquimo-aleutianes.

En les rondalles inuit, apareixen els tuniit o els sivul•liurmiut, és a dir els “primers habitants”. Alguns historiadors han vinculat aquests sivul•liurmiut amb la cultura de Dorset, que persistí fins al segle XVI. Faltes dades lingüístiques i genètiques per establir la cronologia completa dels orígens dels inuit. Les dades de Reich et al. venen a defensar la idea d’un origen de les poblacions esquimo-aleutianes a partir d’una aportació siberiana que hauria tingut com a substrat les poblacions primer-americanes.

El cas dels denésolinés

Un total d’11.000 persones es vinculen a les diverses organitzacions tribals dels denésolinés o chipewyan: el Consell Tribal d’Atabasca, l’Associació de Caps Tribals de Cold Lake, el Govern del Territori d’Akaitcho, el Consell Tribal de Keewatin, el Consell Tribal del Llac Meadow i el Gran Consell del Príncep Albert. Els denésolinés són un dels cinc grups que conformen els pobles dene (els altres quatre són els Dogrib, els T’astaot’ine, els Deh Gah Got’ine i els Sahtúot’ine). Les llengües dels pobles dene constitueixen el grup septentrional de les llengües atabascanes. També són llengües atabascanes les que parlen els Hupa de Califòrnia o els Tolowa d’Oregon. Més lluny encara, són llengües atabascanes les que parlen pobles a l’altra banda de les Rocalloses, com els navajo (que, al capdavall, també s’autodenominen “diné”), els apache o els chiricahua.

Distribució de les llengües Na-Dene. A banda del territori original de l’Amèrica del Nord-oest, trobem illes lingüístiques en Oregon-Califòrnia, i en terres de Nou Mèxic-Texas.

El caràcter distintiu de les llengües Na-Dene (les llengües atabascanes, l’eyak i el tinglit) ha fet que se suposés un origen distintiu per a les poblacions que les parlen. Els antropòlegs físics també han vist algunes característiques distintives respecte de la resta de poblacions nadiues americanes.

Les dades de Reich et al. desmenteixen en bona mesura aquesta idea. Tots els grups de llengua Na-Dene procedirien del mateix flux genètic primer-americà. En el cas dels denésolinés, però, s’hi detecta un tercer flux genètic, diferent del primer-americà i de l’esquimo-aleutià. Aquest tercer flux genètic suposaria un 10% del patrimoni genètic denésoliné.

Com s’explicaria, doncs, la distintivitat de les llengües Na-Dene? Les llengües Na-Dene podrien tindre un origen siberià relativament recent. S’ha proposat una superfamília lingüística que vincularia les llengües Na-Dene a les llengües Yenisei de la Sibèria Central. Encara que, en el segle XVII, les llengües Yenisei havien quedat restringides a la conca del Yenisei Central, en un passat podrien haver estat més difoses, tal com suggereixen algunes fonts xineses. Fos com fos, les llengües Na-Dene podrien haver penetrat a Amèrica del Nord a través de l’esmentat tercer flux genètic. Aquest flux genètic hauria estat assimilat ràpidament per les poblacions locals, mentre que la llengua dels nouvinguts s’hauria imposat progressivament. Pensem, en el cas d’Hongria, que parla una llengua uràlica, malgrat que la població magiar actual és força indistingible de la resta de poblacions de l’Europa Central.

Vers el segle XV, poblacions atabascanes haurien creuat les rocalloses, la qual cosa explica la presència de llengües atabascanes entre els navajos i els apaches. De nou, però, l’extensió de formes culturals (inclosa la llengua) no sempre s’acompanya de fluxos genètics. Així doncs, des d’un punt de mira de flux genètic, els pobles de llengua sud-atabascana, compartirien el patrimoni genètic amb els pobles veïns de llengües uto-asteques.

L’expansió dels primer-americans

Reich et al. suposen que la ràpida expansió dels primer-americans fou possible gràcies que el corredor principal que feren servir fou el del litoral. El flux genètic reflecteix aquesta expansió cap al sud. Els pobles més separats són els que viuen més el sud i, a la mateixa latitud, els que viuen més a ponent.

Aquesta reconstrucció es veu afavorida pel fet que els fluxos genètics entre les grans regions americanes han estat relativament dèbils. Es deixen notar més els fluxos genètics de les poblacions europees i africanes posteriors, que no pas els intercanvis interamericans. A Amèrica del Sud aquesta tendència d’aïllament regional és més forta.

El cas dels chibchan

La llengua chibcha o Muisca cubun era la pròpia de la regió de Bogotà. Avui és extingida i tan sols sobreviu en topònims com Bogotà i alguns manlleus. Però la llengua chibcha pertanyia a una família lingüística més àmplia, a banda i banda de l’Istme de Panamà.

Les dades de Reich et al. mostren que les poblacions de la família lingüística chibchana han rebut fluxos genètics tant de l’Amèrica del Nord com de l’Amèrica del Sud. Així doncs, paradoxalment, l’Istme de Panamà no ha estat un obstacle per als fluxos genètics interamericans. Molt més rellevants han estat serralades, deserts i forestes espesses.

Aquesta entrada ha esta publicada en 5. La Intel·ligència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada