La diversitat específica del gènere Homo a l’Àfrica de fa 1.900.000 anys

Paleoantropologia: La imatge icònica de l’evolució humana continua essent la imatge linial, d’esquerra a dreta, d’un Australopitechus, un Homo habilis, un Homo erectus, un Homo heidelbergensis i un Homo sapiens. Aquesta imatge vol reflectir el llinatge humà. En certa mesura, el llinatge de l’espècie humana actual, si el fem remuntar 3 o 5 milions d’anys passa per aquests estatges i, en aquest sentit, no hauríem d’objectar-hi res. Però si que hem d’objectar el fet que aquesta imatge traspua la idea d’una evolució lineal, gairebé teleològica. I les coses van anar per un altre rodal. Que actualment únicament hi hagi una espècie humana, no vol dir que en el passat no hi hagin hagut diverses espècies humanes, separades regionalment, o “convivents” en alguns punts. Això és veritable encara que circumscriguem la definició d’humà a la de gènere Homo. Efectivament, en moments del passat, a Àfrica o a Euràsia, hi ha coexistit espècies i subespècies humanes, més o menys separades genèticament. I això sense comptar amb el fet que en cadascuna d’aquestes subespècies hi havia una diversitat cultural, condicionada per les formes de subsistència i per la transmissió vertical i horitzontal de les pràctiques materials.

La visió lineal de l’evolució humana assolí el seu zènit en les primeres dècades del segle XX, quan les veus que consideraven els fòssils prehumans com a casos patològics es perdien en l’oblit. No obstant, en establir-se que l’home de Neandertal no era l’ancestre directe de la població humana contemporània, sinó una branca colateral posteriorment extingida, va començar a prendre força la visió d’arbre de l’evolució humana. En aquesta visió, a partir del primer Homo, sorgit fa 2,4 milions d’anys, s’haurien produït tota una sèrie de diversificacions a l’Àfrica. Una o més d’una, passà a Euràsia, i en diferents regions d’Àfrica i d’Euràsia es produïren espècies humanes locals. La dinàmica de diversificació i extinció, hauria conduït a la situació actual, en la qual ja no queda més que una única espècie humana, arran de l’extinció dels neandertals (fa 30.000 anys) i de l’home de Flores (fa uns 10.000). Això no obsta pel fet que, eventualment, aquest llinatge humà supervivent no es pugui subdividir novament o, finalment, extingir-se.

Fa quaranta anys, hom va descobrir en Koobi Fora, en el litoral oriental del llac Turkana (el llac Rudolf per als europeus), un crani, catalogat amb el número 1470 (KNM ER 1470), al qual s’atribuïa una antiguitat de 1,9 milions d’anys. En la visió lineal de l’evolució humana, això situava aquest fòssil en el “primer estadi”, del gènere Homo, vinculat a l’espècie Homo habilis. Els especímes tipus de l’Homo habilis havien estat descoberts en els anys 1960, en la Gorja d’Olduvai, a Tanzània. Però l’Home de Turkana encaixava poc en la descripció de l’Homo habilis. V. P. Alekseyev defensà, a partir del 1978, que l’Home de Turkana reflectia una altra espècie, batejada com a Homo rudolfensis. En les dues dècades següents, hi va haver un intens debat sobre les relacions entre l’Homo habilis i l’Homo rudolfensis. Bàsicament, hom volia saber si les fases posteriors del gènere Homo derivaven de l’Homo rudolfensis o si, contràriament, l’Homo rudolfensis era un cul-de-sac en la història evolutiva humana.

Aquesta mena de debats són amarats de presentisme, no ja únicament pel públic general i pels divulgadors, sinó fins i tot pels propis investigadors i curadors de museu. Així doncs, sembla que som més interessats en conèixer les arrels concretes del nostre llinatge humà que no en fer-nos una panoràmica de com vivien les diferents espècies humanes del Paleolític Inferior. Que tal o tal llinatge prosperés més o menys, se sol atribuir a uns avantatges intrínsecs, no sempre fàcilment valorables.

Des de fa uns anys, però, les grans figures de la paleoantropologia han insistit en l’interès propi de cada època i de cada regió, bo i explicant les connexions temporals i espacials. Les característiques intrínseques de cada població humana expliquen, de forma probabilística, associades a les característiques de l’entorn, el seu destí últim: la diversificació o l’extinció. Això ha anat acompanyat d’unes altres manera de tractar la sistemàtica d’espècies i subespècies. Més que perdre’s en discussions sobre etiquetes, hom vol establir les relacions de parentiu entre els especímens més representatius.

Un bon exemple d’aquesta manera de tractar amb el passat el tenim en aquesta lletra a Nature, publicada aquesta mateixa setmana. En són autors Meave G. Leakey, Fred Spoor, M. Christopher Dean, Craig S. Feibel, Susan C. Antón, Christopher Kiarie i Louise N. Leakey. El cognom Leakey s’associa estretament a la paleontologia d’aquest període. Foren Mary i Louis Leakey els qui descobriren la mandíbula OH7, a la Gorja d’Olduvai, el 4 de novembre del 1960. I foren Richard i Meave Leakey els qui, el 1972, trobaren a Koobi Fora, el citat especimen KNM ER 1470.

El crani KNM ER 1470 és l’especimen tipus de “l’Homo rudolfensis”, també conegut com l’Home de Turkana

KNM ER 1470, com hem dit, encaixa malament en l’Homo habilis de la Gorja d’Olduvai. L’home de Turkana era d’una massa corporal superior, de rostre més pla (ortognatisme subnasal, i amb arrels zigomàtiques maxilars de posició anterior).

Però KNM ER 1470, al capdavall, no és més que un crani sense mandíbula. Per això, Leakey et al., fins i tot en aquest article, es resisteixen a parlar d’Homo rudolfensis però també d’Homo habilis. Per comptes d’això fan servir el sintagma “Homo primerenc” (early Homo). La diversitat en l’Homo primerenc, que uns han atribuït a la coexistència de diferents espècies (amb adaptacions cranials, facials i mandibulars diferenciades), també es podria explicar per la diversitat dins d’una mateixa espècie: dimorfisme sexual, variabilitat geogràfica, variabilitat cronològica, etc.

El llac Turkana en l’actualitat. En l’època de la transició del Pliocè al Pleistocè, fa 1,95-1,75 milions d’anys, la regió viu diverses etapes climàtiques, unes de més eixutes (com l’actual) i unes altres de més humides (Lepre et al., 2007). En un cas i en l’altre, el clima queda marcat per l’alternança d’una estació seca i una de pluges.

Per triar una de les dues possibilitats, calen més fòssils, i això és el que aporten Leakey et al. Concretament, en l’article esmenten tres fòssils. Tots són de la mateixa localitat que KNM-ER 1470 (Koobi Fora). Tenen una antiguitat de 1,95-1,78 milions d’anys.

El primer fòssil que examinen Leakey et al., és el rostre KNM-ER 62000. Correspondria a una persona a punt d’arribar a l’edat adulta. En les característiques generals recorda a KNM-ER 1470, per bé que amb unes dimensions molt més reduïdes. A diferència de KNM-ER 1470, en KNM-ER 62000 si s’han preservat alguns trets, com dents premolars i molars.

El segon fòssil és la mandíbula gairebé completa KNM-ER 60000, i el tercer és un fragment de mandíbula, KNM-ER 62003.

La interpretació que donen Leakey et al., és que els tres especímens esmentats comparteixen les característiques general de KNM-ER 1470. A més, complementen dades mandibulars i dentals fins ara desconegudes per a “l’home de Turkana”: incisius petits, arcada dental curta en la direcció anterposterior i plana en la part frontal. Tot plegat vindria a consolidar la idea que en l’Àfrica Oriental de l’època coexistien, si més no, tres espècies.

D’aquestes tres espècies, la de característiques morfològiques més conservadores, seria l’Homo habilis, especialment abundant al sud de la Vall del Rift. En una posició intermèdia trobaríem l’home de Turkana (Homo rudolfensis). Més moderns encara, i també localitzats a Turkana trobaríem ja individus pertanyents a una tercera espècie, Homo ergaster, els descendents dels quals, no gaire més tard, començarien a difondre’s a Euràsia.

Però aquestes tres espècies no exhaureixen la diversitat d’hominins de l’Àfrica Oriental del període. Cal afegir-hi, si més no, dues espècies de paràntrops o australopitecins: Paranthropus robustus i Paranthropus boisei.

Aquesta entrada ha esta publicada en 4. L'Animal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada