Qüestionen el creixement cíclic dels ossos com a marca de poiquilotèrmia

Paleofisiologia: Des de bell antuvi, l’ésser humà ha reconegut una diferenciació de mamífers i aus respecte de la resta del regne animal. En el llenguatge popular, hom diu que mamífers i aus són animals de “sang calenta”, i els altres de “sang freda”. Aquesta contraposició també s’expressa en els termes “endotèrmia” i “ectotèrmia”. Els animals endotèrmics, els de “sang calenta”, són els que tenen una temperatura corporal regulada bàsicament per mecanismes metabòlics interns. En canvi, en els animals ectotèrmics, de “sang freda”, la temperatura corporal és fortament influïda (gairebé de manera correlativa) amb la temperatura del medi exterior. Una altra manera d’expressar la contraposició, és amb els termes “homeotèrmia” i “poiquilotèrmia”. En els animals homeoterms, de “sang calenta”, la temperatura és força constant, tant al llarg del cicle vital (malgrat les oscil•lacions circadianes i circanuals) com en les diferents regions del cos (encara que, certament, hi hagi una certa diferència entre la temperatura central i la temperatura de les extremitats). En canvi, en els animals poiquiloterms, de “sang freda”, la temperatura corporal és variable, i fluctua d’acord amb les variacions de temperatura del dia i de la nit i de les estacions de l’any. La fisiologia contemporània, on prima el concepte d’homeostasi, s’estima més el parell homeotèrmia-poiquilotèrmia. Però el parell ectotèrmia-endotèrmia és encara força popular. Per exemple, és aquell parell el que fan servir Meike Köhler, Nekane Marín-Moratalla, Xavier Jordana i Ronny Aanes, en una lletra publicada a Nature sota el títol “Seasonal bone growth and physiology in endotherms shed light on dinosaur physiology”.

També en ossos d’animals de “sang calenta” com els cèrvols, hom troba línies de creixement deturat coincidents amb l’època hivernal. Les línies de creixement deturat poden ajudar a determinar l’edat d’un animal, en analogia amb les línies de creixement dels arbres.

Ectotèrmia i variació estacional del creixement ossi

El punt de partida de la lletra dels quatre investigadors és el fet que l’ectotèrmia (o poiquilotèrmia) d’un animal queda registrada en les fluctuacions dels seus ritmes de creixement. Per als vertebrats ectoterms que viuen en climes temperats i polars, hi ha fluctuacions durant l’etapa del creixement. En l’estació càlida, es concentra el creixement ossi, mentre que en l’estació freda pot arribar a aturar-se aquest creixement, en tant que també davalla la temperatura corporal i la taxa metabòlica. En canvi, en els vertebrats endoterms, hom espera un creixement continu. En conseqüència, l’existència de marques de creixement cíclic en un esquelet (fòssil o recent) es prenen com a marca de l’ectotèrmia de l’espècie en consideració.

Les línies de creixement deturat, doncs, han estat interpretades per als paleontòlegs com un indici de poiquilotèrmia. Fet i fet, hom les troba tant en els sauris com en els cocodrils moderns, exemples de vertebrats terrestres poiquiloterms. Així doncs, com que els ossos fossilitzats de dinosaures mostren línies de creixement deturat, caldria pensar que, si més no, la majoria dels dinosaures eren animals de “sang freda”.

Línies de creixement deturat en mamífers remugants

Köhler et al., en la lletra, exposen els seus estudis sobre la presència de línies de creixement deturat en diferents espècies contemporànies de mamífers remugants. Els remugadors cobreixen en el Cenozoic bona part de les funcions ecològiques que realitzaven els dinosaures herbívors durant el Mesozoic. Els remugants apareixen com a grup fa uns 46 milions d’anys, però la seva difusió actual arrenca en el Miocè (fa uns 20 milions d’anys). En l’actualitat, entre les 150 espècies de remugants, trobem poblacions des dels pols fins a l’equador.

Köhler et al. constaten un fet ja prèviament assenyalat: que els remugants tendeixen a suspendre el seu creixement en les estacions fredes i/o seques. Es tracta d’una resposta adaptativa a una disminució dels recursos alimentaris. En conseqüència, hom observa línies de creixement deturat tant en els remugants de climes polars i subpolars (per l’hivern) com en els de clima tropical (per l’estació seca).

La qüestió, doncs, ja no és tant saber si els dinosaures, com a bloc, eren poiquiloterms o homeoterms, sinó saber quins grups eren homeoterms, i quina relació evolutiva hi ha entre l’homeotèrmia d’alguns grups i l’homeotèrmia de les aus.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada