El viviparisme dels plesiosaures

El binomi oviparisme-viviparisme consisteix en diferenciar entre els animals que neixen d’ous i els que ho fan de mares vives. Val a dir, que en moltes espècies cal parlar d’un ovoviviparisme, situació intermitja. Per això, autors com Thierry Lodé fan una diferenciació entre cinc sistemes de reproducció: 1) ovuliparisme, que consisteix en el fet que les mares evacuen òvuls sense fecundar, de forma que la fecundació serà externa; 2) oviparisme, que consisteix en el fet que les mares evacuen òvuls ja fecundat, car la fecundació és interna (assolida mitjançant còpula prèvia); 3) ovoviviparisme, en la qual les mares retenen els ous fecundats, si bé no hi ha relació tròfica entre els ous fecundats i la mare, i les cries són evacuades ulteriorment per les mares; 4) viviparisme histotròfic, en el qual els ous fecundats són retinguts, i els embrions s’alimenten a través del consum de materials (preferentment, altres embrions germans, en un mecanisme de canibalisme intrauterí adelfofàgic); 5) viviparisme hemotròfic, en el qual els embrions retinguts són alimentats a través d’estructures d’interacció materno-embrionàries (placentes). En el nostre llinatge particular, el dels mamífers euteris, trobem l’aparició del viviparisme hemotròfic fa uns 120 milions d’anys. Aquest viviparisme hemotròfic hauria evolucionat d’un ovoviviparisme sorgit fa uns 160 milions d’anys, i que encara podem observar entre els marsupials. Previ a aquest ovoviviparisme, trobem un oviparisme, tal com l’observem avui entre els monotremes. Així doncs, elements com la lactància apareixen posteriorment a l’(ovo)viviparisme. En altres grups d’animals trobem també formes de viviparisme i d’ovoviviparisme que han evolucionat de manera independent. Per això, no és fàcil d’adscriure grups animals del passat geològic a un d’aquests grups reproductius. Hi ha proves fòssils que ens ensenyen que els ictiosaures eren vivípars, cosa lògica atenent al caràcter marí del grup, ja que l’única alternativa al viviparisme seria un oviparisme com el que trobem en les tortugues marines (les mares surten al litoral per soterrar els ous en les platges). Ara, la revista Science publica un article de F. R. O’Keefe i de L. M. Chiappe que aporta la primera prova directa de viviparisme en un plesiosaure, Polycotylus latippinus.


Imatge del fòssil i reconstrucció. PZ Myers, a Pharyngula s’ha referit a la troballa com un “Magnificient momma”

L’especímen

O’Keefe i Chiappe presenten en l’article un fòssil (LACM 129639) corresponent al Cretaci Tardà (uns 90-80 milions d’anys d’antiguitat). El fòssil procedeix d’unes excavacions fetes a Kansas en el 1987, i és custodiat en el Museu d’Història Natural del Comtat de Los Angeles. O’Keefe i Chiappe l’identifiquen com un Polycotylus latippinis, però que allò que més els interessa és que l’especímen es correspon realment a dos organismes, un individu adult i allò que ells identifiquen com un fetus. Descarten altres alternatives, com el fet que es tractessin de les restes mig digerides d’una cria de plesiosaure, ja que difícilment l’individu adult podria haver-se empassat sencera una cria d’aquesta mena, que seria l’única explicació per trobar el petit esquelet en un estat parcialment articulat i sense senyals dentàries de mastegament o de digestió (erosió àcida, presència de gastrolits). D’altra banda, el petit esquelet no mostra una ossificació completa (signe d’immaduresa).

Finalment, cal dir que el caràcter vivípar dels plesiosaures era una assumpció llargament estesa, si bé mancada de proves fefaents com l’aportada per O’Keefe i Chiappe.

Polycotylus latippinis

Polycotylus latippinis és una de les espècies del gènere Polycotylus. L’adjectiu específic es fixa en la robustesa òssia de les extremitats, tant anteriors com posteriors. El nom genèric fa referència a la morfologia de les vèrtebres, que tenen una forma de copa que contrasta amb la que trobem en el gènere Plesiosaurus. El gènere Polycotylus i l’espècie P. latippinis foren descrites per Edward Drinker Cope a partir d’un fòssil trobat a la Niobrara Formation en el 1869. Des de llavors s’han recuperat en formacions cretàciques de Kansas i d’Alabama fòssils força ben preservats que ens ajuden a fer-nos una imatge aproximada de l’anatomia d’aquesta espècie.

Així sabem que els Polycotylus tenien un coll relativament curt (en comparació al llarg coll que associem a plesiosaures com Plesiosaurus o Elasmosaurus). L’anàlisi filogenètica, no obstant, ha refermat la classificació dels com a plesiosaures, concretament dins de la branca dels criptocleidoideus.

Els plesiosaures

Els plesiosaures, en sentit ample, aparegueren a final del Triàssic (fa uns 200 milions d’anys) i persistiren grups fins fa un 65 milions d’anys, quan s’extingiren completament. És possible que els plesiosaures heretessin el viviparisme dels seus ancestres directes, que també eren marins. Alguns grups de plesiosaures esdevingueren fluvials. Durant un llarg període de la història dels oceans, els plesiosaures (amb grandàries que anaven dels 2 al 20 metres de llarg) ocuparen el lloc preeminent com a superdepredadors.

Viviparisme, i estratègies de la r i de la K

O’Keefe i Chiappe aprofundeixen sobre el significat del viviparisme en els plesiosaures. A més, en l’especímen analitzat, la relació entre la grandària del fetus i la grandària de la mare és elevada. Som davant d’un cas de monoviviparisme, que reflecteixen probablement una gestació perllongada. O’Keefe i Chiappe, doncs, imaginen que una “despesa parental” tan elevada tindria continuïtat en la cura materna post-natal, i que aquesta cura segurament requeriria que els plesiosaures visquessin en grups socials d’un nombre similar a la dels grups que trobem en espècies actuals de dofins.

O’Keefe i Chiappe apliquen un paradigma ecològic, força estès, la teoria de la selecció r/K. Segons aquesta teoria, hi hauria dues estratègies bàsiques, dos camins, determinats per la secció natural, quant a l’investiment parental en la descendència:
– l’estratègia de la r maximitza la quantitat. És l’estratègia més primitiva. La r és la taxa de reproducció, i apareix en la fórmula del creixement poblacional: dN/dt = r•N [1- (N/K)], on dN és la variació de la població, dt és l’interval temporal estudiat, N és la població inicial i K és la capacitat màxima de població que acull l’hàbitat. Darwin, a partir de Malthus, observa la tendència de la majoria d’espècies a produir un gran nombre potencial de descendència. Si bé, la N tendeix a ésser constant, una r elevada permet l’ocupació ràpida de nous espais o una bona recuperació després d’una catàstrofe. En l’estratègia de la r, l’investiment parental per cada cria és menor, per la senzilla raó que l’investiment parental global s’ha de repartir en un nombre elevat de cries.
– l’estratègia de la K, en canvi, adapta la potència reproductiva a la capacitat ecològica. L’investiment parental per cria augmenta perquè disminueix el nombre de cries potencials. La cura parental disminueix les taxes de mortalitat inicials. Mentre les poblacions que segueixen l’estratègia de la r pateixen grans oscil•lacions (que els maltusians interpreten com a cicle de superpoblació/supermortandat/recuperació), les poblacions que segueixen l’estratègia de la K són més estables.

En línies generals, l’estratègia de la r correspon a espècies més generalistes, mentre que l’estratègia de la K correspon a espècies més especialitzades en l’explotació d’un recurs. Típicament, les espècies de l’estratègia K han evolucionat d’espècies de l’estratègia r, les quals fan de reservori evolutiu genèric del qual sorgiran noves espècies especialitzades (les quals, també, tenen unes taxes superiors d’extinció). Així doncs, les espècies de l’estratègia de la K tendeixen a tindre una grandària corporal més elevada, una esperança de vida més perllongada, uns índexs de natalitat i de mortalitat inferiors, uns temps de generació més elevats.


Kronosaurus, un pliosaure

La teoria de la r i de la K fou molt popular en els anys 1970. Ara ja no és tan habitual de sentir-la en articles publicats en revistes de màxim impacte. Però a O’Keefe i a Chiappe els va bé. Algunes de les característiques que atribueixen als plesiosaures (viviparisme, grandària corporal de les cries en nàixer, nombre reduït de cries per gestació) són compartides pels mamífers marins. I d’això en dedueixen que potser també unes altres (socialitat, cura maternal) també eren presents en els plesiosaures. No obstant això, també podria ser que el viviparisme d’una sola cria ben madura reduís la necessitat d’una cura materna post-natal perllongada i que això afavorís estils de vida individuals necessaris per a un depredador situat tan alt en la xarxa tròfica.

Aquesta entrada ha esta publicada en 4. L'Animal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El viviparisme dels plesiosaures

  1. didaclopez diu:

    Caldria aclarir que la Kansas de fa 80-90 milions d’anys era una contrada litoral. Vegeu un mapa mundi http://jan.ucc.nau.edu/~rcb7/90moll.jpg Kansas eren el litoral oriental de la Mar Nord-americana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada