Debat al Journal of Cosmology sobre microfòssils de meteorits: Richard B. Hoover i la panspèrmia

Aquesta setmana, el Journal of Cosmology publica un debat al voltant de les recerques electromicroscòpiques recents realitzades per Richard B. Hoover en diferents meteorits condrítics carbonacis (Alais, Orgueil, Ivuna, Tonk, Revelstoke). Hoover identifica en algunes de les estructures filaments que, per grandària i morfologia, recorden les estructures d’alguns grups de bacteris (cianobacteris, sulfobacteris filamentosos, etc.). Per Hoover, aquests microfòssils són les restes de microorganismes que colonitzaren el meteorit abans d’arribar a la Terra. Hoover és un defensor de la idea de la panspèrmia, que suposa la possibilitat de transferència de microorganismes entre diferents (proto)biosferes planetàries. A “The Biological Big Bang”, Hoover compilà una sèrie de textos, històrics i recents, sobre la panspèrmia. La panspèrmia no ens explica l’origen de la vida, però sí que trasllada la qüestió. De pensar en l’origen de la vida en la Terra, hom passa a pensar en l’origen de la vida en un nombre relativament reduït de planetes, a partir del qual hi ha una difusió a d’altres planetes i sistemes planetaris.

Els microfòssils CI1

Lligar estructura i funció és un dels reptes històrics de la biologia. Un exemple de controvèrsia científica el trobem en la qüestió d’allò que alguns anomenen nanobacteris i uns altres denominen nanopartícules calcificadores. Uns i altres veuen les mateixes estructures, però els hi atribueixen funcions. Pels primers, els nanobacteris són organismes vivents. Pels darrers, són nanopartícules cristal·lines, amb certa capacitat de replicació. En el mig, trobem els qui veuen en aquestes “nanopartícules” un exemple de transició entre estructures no-biològiques i estructures biològiques. Els estudis clàssics de Sidney W. Fox (1912-1998) o d’Aleksandr Oparin (1894-1980) sobre els coacervats (protobionts) han volgut veure-hi un reflex dels orígens de la vida.

Però Richard B. Hoover no parla de nanobacteris. Parla d’uns organismes amb dimensions similars a les de les cèl·lules procariotes. Si els nanobacteris mesuren menys de 200 nm de diàmetre, els “microorganismes” de Hoover en fan diverses micres.

Hoover ha estudiat els meteorits del grup CI1. Es tracta d’un dels materials més antics del Sistema Solar. En total, es coneixen nou meteorits d’aquest grup a la Terra, dels quals cinc van ser recollits a partir d’impactes ben datats cronològicament: Alais (1806), Orgueil (1864), Tonk (1911), Ivuna (1938) i Revelstoke (1965).

Les eines fonamentals de Richard B. Hoover són el microscopi electrònic s’escaneig, tant en la versió ambiental (ESEM) com en l’emissió de camp (FESEM).

Troba imatges com la següent:

Richard B. Hoover veu en aquestes estructures, uns filaments cel·lulars amb una incipient especialització. Fa analogies amb les estructures reproductives (beòcits, acinets, hormogonis), de fixació de nicrogen (heterocists) i de motilitat/adhesió (fímbries) que hom troba en els cianobacteris i en altres grups bacterians terrestres.

Sovint, les aportacions de Hoover han estat criticades pel fet de basar-se exclusivament en aspectes morfològics. En aquesta ocasió, però, Hoover aporta una munió de dades químiques, i fa comparacions de tota mena entre aquestes estructures i estructures biològiques i paleontològiques ben identificades.

Hoover conclou que els filaments dels meteorits CI1 són fòssils indígenes, més que no pas fòssils de microorganismes que colonitzessin el meteorit posteriorment a la seva arribada a la Terra.

La controvèrsia

Entre el 7 i el 10 de març, el Journal of Cosmology publica un seguit de comentaris sobre la recerca de Hoover, que mostren la complexitat de la qüestió. Hoover potser du massa enllà algunes deduccions morfològiques. Per exemple, les analogies morfològiques amb cianobacteris terrestres, no han d’indicar necessàriament un parentiu. De mica en mica, però, sembla que la panspèrmia, si més no com a possibilitat, guanya terreny. Ja no es tracta tant de dir si és o no possible, com de quantificar els fluxos panspèrmics entre diferents biosferes planetàries. Hoover considera que el flux existeix i que és considerable, entre les biosferes del nostre sistema solar. I és que per Hoover, no tan sols hi hauria formes de vida activa a la Terra, sinó també en els intersticis d’aigua líquida dels cometes que creuen el Sistema Solar Interior, i en els mantells oceànics d’Europa i d’Encelade.

En tot cas, però, no va malament una mica de prudència, i recordar casos coneguts de pseudofòssils.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada